Tretzè funàmbul

Aquí teniu el tretzè funàmbul: el funàmbul 13 tardor 2018. Aquest n’és l’index:

Editorial

Pòrtic / Una visita a la casa de Darwin, Sir Arthur Keith

Monogràfic: Silencis

L’Acadèmia silenciosa o els Emblemes, Abat Blanchet

El silenci de les sirenes, Franz Kafka

El bosc de la història, Karl-Marcus Gauss

Nitrat líric, Jonathan Rosenbaum

Emmy Noether, Natalie Angier

A l’editor del New York Times, Albert Einstein

Allò que el silenci va ensenyar a John Cage: la història de 433’’, James Pritchett

La crida, Edmond Jabès

El silenci de Franz Rosenzweig

El silenci de Karl Kraus, Ramon Alcoberro

Carta de Beethoven a Franz Wegeler, Ludwig van Beethoven

Sonata per a piano i aspirador, Simon Leys

Censura/ autocensura, Danilo Kiš

Actualitat de Theodor Lessing, David Cuscó i Escudero

Síncopes

La tomba més bonica del món, Stefan Zweig

Ressenya / Tsvetàieva i Pasternak, una correspondència, Teresa Costa-Gramunt

35 mil·límetres / La nit del caçador, David Ehrenstein

Art menor / «En un vell àlbum de records», George Trakl

Colofó / Lin Shu, autor del Quixot, Mikaël Gómez Guthart

Rhema

Imatges

Vies

WomanShopper

Anuncis

Les arnes i la viquipèdia

Al llarg de la història de la novel·la  —i de la literatura en general—, hi ha hagut molts autors que han hagut de recórrer a quantitats ingents d’informació externa per a completar les seves obres. Pensem, per exemple, en els escriptors de novel·les històriques; en Flaubert fullejant més de mil llibres pel seu enciclopèdic Bouvard i Pécuchet, o en W. G. Sebald, que a Austerlitz o Els anells de Saturn, per exemple, incorpora i integra fragments sencers retallats —de vegades literalment— de les fonts més diverses i heterodoxes. Abans, doncs, aquest saber enciclopèdic calia cercar-lo, sobretot, en biblioteques i llibreries de segona mà, i, en canvi, avui dia només cal un ordinador i accés a internet.

Quan llegim la descripció que Sebald fa durant unes quantes pàgines dels costums de les arnes, es fa difícil no pensar que, per a aconseguir tota la informació que cal per a compondre aquest fragment d’obra (que, de fet, és una petita obra en si mateix), avui n’hauria tingut prou, segurament, amb la vikipèdia. Fins a quin punt aquesta accessibilitat i immediatesa hauria modificat les obres d’aquests autors? Com en serien de diferents Austerlitz Bouvard i Pécuchet si la informació hagués provingut del cercador de google? Sebald, Flaubert i tants altres s’haurien conformat amb aquesta eina o haurien regirat biblioteques igualment? No ho sabrem, i en diguem el que en diguem tan sols serà una opinió més. I d’opinions, sempre n’hi ha massa.

arna

Georges Méliès

La carrera de Georges Méliès va començar el 1896 i es va interrompre poc abans de la Primera Guerra Mundial. Durant aquestes dues dècades va esdevenir un personatge de llegenda com a pioner del cinema. Havia creat obres irrepetibles, posteriorment admirades tant pels directors d’avantguarda com pels realitzadors de Hollywood. Tanmateix, l’any 1923, va haver de vendre el seu estudi perquè s’havia arruïnat. Ell mateix ho escriu al seu diari:

«Financerament, estava lligat de mans i peus, i em perseguia un creditor despietat. No us podeu imaginar la meva tristesa en haver d’abandonar el cinema, una feina que m’apassionava. Durant prop d’un mes vaig haver de veure com antiquaris i quincallers s’enduien vint anys de feina. No tenia cap magatzem per a guardar els centenars de negatius de les meves pel·lícules. En un moment de còlera i desesperació, els vaig cremar sense adonar-me que estava cometent un error irreparable.»

De 1925 a 1932, Méliès va regentar amb la seva segona esposa una botiga de joguines i de llaminadures a l’estació de ferrocarril de Montparnasse.

«Em passava cada dia, diumenges inclosos, en aquella botiga, de 7 del matí a 10 de la nit, plena de corrent d’aire. Resumint: era la presó per algú acostumat a la llibertat absoluta. Els veterans del cinema creien que feia temps que m’havia mort. Fou segurament l’etapa més dura de la meva vida, però havia de continuar vivint, fos com fos.»

melies

No obstant això, a Méliès no l’havien oblidat del tot: un periodista aficionat al cinema el va reconèixer a la botiga de joguines i va llançar una campanya de premsa a favor seu. Cada cop més periodistes, cineastes i aficionats al cinema van començar a visitar Méliès a la botiga. Entre ells hi havia Jean Mauclaire, el creador a Montmartre d’Estudi 28, una sala de cinema d’avantguarda.

«L’any 1929, Mauclaire havia descobert per casualitat algunes pel·lícules meves en un magatzem. Les va restaurar i va organitzar una gala en honor meu a la sala Pleyel. Fou una jornada triomfal. Tothom que era algú a París hi va acudir. El destí havia propiciat que tornés a tenir fama.»

Georges Méliès va morir el 1938.

Dotzè funàmbul

Aquí teniu el dotzè funàmbul: el funàmbul 12 estiu 2018. Aquest n’és l’índex:

Editorial

Pòrtic / Watteau, Robert Walser

Monogràfic: Màquines

Walter Zapp i la càmera Minox, Josef Straßer

Preàmbul a les instruccions per a donar corda al rellotge i Instruccions per a donar corda al rellotge, Julio Cortázar

Manifest futurista, Tomasso Marinetti

Fotografies de l’estómac

L’home màquina (Fragment), Julien Offroy De La Mettrie

París i les màquines, Joan Perucho

Cinema, María Negroni

La màgia de George Méliès

Autòmats: mite i símbol, Enric H. March

El pilot malalt, Cesare Pavese

Discurs d’un ximple, Theodor Lessing

El fet mecànic, Julio Camba

L’automatisme, Jean Baudrillard

Màquines per a pensar, Joan Fuster

La vida mecanografiada, Thierry Guitard

La rima i el ritme de tot plegat, William Saroyan

Quan el tren va abraçar el planeta amb els seus raïls, Rocío Robles Tardío

Jardí, cendra (fragment), Danilo Kiš

Ressenya / Voltaire: una vida, Allan Massie

35 mil·límetres / Stalker. La Zona de Tarkovski, Serge Daney

Art menor / Existeix de veritat el temps?, Rainer Maria Rilke

 Colofó / Warburg o l’hipertext impossible, Joaquín Rodríguez

Rhema

Imatges

Vies

Weird-machine

 

Kafka i Borges (i viceversa)

La fixació de Borges per Kafka es pot resseguir al llarg de tota la producció de ficció i assagística d’aquest escriptor argentí. A l’autor més relacionat ─fins a l’extenuació─ amb els laberints, el relat de Kafka que més li agradava era «La construcció de la muralla xinesa». De Kafka, (a qui Borges va llegir i ignorar quan era jove, com ell mateix reconeix) en trobareu referències explícites a Textos cautivos, Biblioteca personal, Prólogos con un prólogo de prólogos, Prólogos de La Biblioteca de Babel, El libro de los seres imaginarios, principalment, a banda, és clar, dels ecos kafkians de Ficciones i L’Aleph, entre d’altres, i de la traducció que l’autor argentí va fer de La metamorfosi i de «Davant la llei». El text segurament més recomanable de tots és «Kafka i els seus precursors», que trobareu a l’onzè funàmbul, i que remunta l’essència kafkiana a Zenó, Hang Yu, Kierkegaard, Léon Bloy, Lord Dunsany i Browning. Ras i curt: «En cadascun d’aquests textos hi ha la idiosincràsia de Kafka, en graus diversos, però si Kafka no hagués escrit, no la percebríem; és a dir, no existiria». I una nova frase brillant: «El primer Kafka de Betrachtung [«Contemplació»] és menys precursor del Kafka dels mites ombrívols i les institucions atroces que Browning o Lord Dunsay». Per tant, l’obra de Kafka carrega de nous significats la d’aquests precursors. Evidentment, el que preocupa menys Borges de tot plegat ─a diferència del que faria un acadèmic─ és si Kafka havia llegit o no aquests autors.

La influència de Borges en Kafka no la va descriure enlloc, devia tenir un punt de modèstia.

JLB - cover de La Metamorfosis de Kafka, prólogo y traducción de Borges, Ed. Losada, 1938 - borgestodoelanio.blogspot

 

Faut-il brûler Kafka?

No és cap broma: l’any 1946, la revista comunista francesa Action va presentar una enquesta als seus lectors: «Faut-il brûler Kafka?» [«Cal cremar Kafka?»]. La pregunta no pretenia fer justícia al famós desig de Kakfa que el seu amic Max Brod destruís gran part dels seus manuscrits i cartes quan Kafka fos mort, sinó que partia de posicions polítiques al cap i a la fi emparentades amb les dels qui tot just tretze anys abans, a Alemanya, ja havien llançat llibres de Kafka a les fogueres de la barbàrie nazi («On cremen llibres, acabaran cremant persones», havia profetitzat Heine). Algú que escriu A la colònia penitenciària i El procés ha de fer ben poca gràcia als posseïdors de la veritat. Un autor perseguit pel comunisme i el nazisme, i posteriorment transformat en tòpic i banalitzat ha de ser interessant per força.

Així, doncs, el dubte sobre la conveniència o no de cremar els llibres de Kafka partia, segons les eminències d’Action, de la manca de crítica social en l’obra de l’autor txec, prova de la seva actitud «reaccionària, decadent i cosmopolita». L’acció d’Action contra la indefinició de qui, com diu Ivan Klíma a «Les fonts d’inspiració de Franz Kafka»: «incapaç de sentir rancúnia per ningú del seu voltant, la girava contra ell mateix». La ideologia contra el dubte. El fanatisme contra la ironia. L’autoritat contra l’individu. Una enquesta d’una immoralitat repugnant: tot just feia un any que Auschwitz havia estat alliberat. A Auschwitz els nazis hi van cremar les germanes de Kafka.

books

 

Kafkià

A molts polítics, tertulians i fauna similar els agrada l’adjectiu kafkià. El fan servir sovint. Volen dir absurd, però creuen que quedarà més bé dir-ne kafkià, d’allò, d’aquella situació que han creat els altres. Ser els promotors i màxims beneficiaris de l’abús funcionarial que Kafka descriu en alguns dels seus textos no els fa res: «això és una situació kafkiana», afirmen. I no han llegit Kafka. Ni ganes que en tenen.

Fa trenta-cinc anys, tot això ja ho denunciava l’enyorat Ramon Barnils en un article, «L’encisadora rialla de Kafka», que trobareu al darrer funàmbul.

Kafka and his dog