Catorzè funàmbul

Aquí teniu el catorzè funàmbul: el funàmbul 14 hivern 2018. Aquest n’és l’índex:

Editorial

Pòrtic

Carta de Jean Toomer a Sherwood Anderson, Jean Toomer

Monogràfic: Praga

Pròleg, Jaroslav Hašek

La fundació de Praga, Eduard Petiška

La casa número 22 del Carreró d’Or, Harald Salfellner

La creació del Golem, Chaim Blok

Jiří Weil, Philip Roth

Čapek contra Stefansson, Karel Čapek

Hermann Ungar, un oblit injust, Arnoldo Liberman

Les dues mil paraules, Ludvík Vaculík

L’explotació del mite de la Primavera de Praga, Jan Richter

Un passeig per la Praga mediàtica, Ivan Klíma

Praga et maleirà, Juan Forn

Mozart a Praga, Joseph Wechsberg

Leo Perutz: el sol de Praga es va pondre a la Mediterrània, Hans-Harald Müller

Senyor, compadeix-te de mi, Leo Perutz

Hašek i Kafka, Milan Kundera

A la gent de Praga, Jan Hus

La ciutat de les cent torres, Ernst Roth

El miracle secret, Jorge Luis Borges

Llegendes de Praga, Jan Neruda

Ressenya / Erasme i la seva tragèdia, Ramon Esquerra

35 mil·límetres / A la recerca d’Arthur Pelechian, Serge Daney

Art menor / «Casals», Aonghas Macneacail

Colofó / Un profà a la Volta Ciclista a França. Esport i propaganda, Joan Tomàs

Rhema

Imatges

Vies

praga

Anuncis

Models: La Conque

Tot preparant el número d’hivern, ve de gust inaugurar un seguit d’entrades dedicades a publicacions que són un model per a El funàmbul, tan pel que fa al contingut com a l’esperit. La primera:

El 15 de març del 1891 apareix el primer número de la revista La Conque. A la coberta hi diu: «La Conque, antologia dels poetes més joves, tan sols tindrà 12 números: de cadascun se n’imprimiran cent exemplars numerats en paper de luxe… Mai no es tornarà a fer ni es reimprimirà… Cada número de La Conque estarà precedit d’un frontispici en vers, inèdit, signat per un dels poetes amb més justícia admirats d’aquest temps.» L’elegant revista, finançada en gran part per Pierre Louÿs, conté vuit pàgines i té la coberta groga. Hi col·laboraran Mallarmé, Verlaine, Gide, Materlinck i Valéry, entre d’altres. Potser per demostrar el caràcter poètic de l’error, a la primavera del 1892 en va aparèixer el darrer número: l’onzè.

Conque

Tretzè funàmbul

Aquí teniu el tretzè funàmbul: el funàmbul 13 tardor 2018. Aquest n’és l’index:

Editorial

Pòrtic / Una visita a la casa de Darwin, Sir Arthur Keith

Monogràfic: Silencis

L’Acadèmia silenciosa o els Emblemes, Abat Blanchet

El silenci de les sirenes, Franz Kafka

El bosc de la història, Karl-Marcus Gauss

Nitrat líric, Jonathan Rosenbaum

Emmy Noether, Natalie Angier

A l’editor del New York Times, Albert Einstein

Allò que el silenci va ensenyar a John Cage: la història de 433’’, James Pritchett

La crida, Edmond Jabès

El silenci de Franz Rosenzweig

El silenci de Karl Kraus, Ramon Alcoberro

Carta de Beethoven a Franz Wegeler, Ludwig van Beethoven

Sonata per a piano i aspirador, Simon Leys

Censura/ autocensura, Danilo Kiš

Actualitat de Theodor Lessing, David Cuscó i Escudero

Síncopes

La tomba més bonica del món, Stefan Zweig

Ressenya / Tsvetàieva i Pasternak, una correspondència, Teresa Costa-Gramunt

35 mil·límetres / La nit del caçador, David Ehrenstein

Art menor / «En un vell àlbum de records», George Trakl

Colofó / Lin Shu, autor del Quixot, Mikaël Gómez Guthart

Rhema

Imatges

Vies

WomanShopper

Les arnes i la viquipèdia

Al llarg de la història de la novel·la  —i de la literatura en general—, hi ha hagut molts autors que han hagut de recórrer a quantitats ingents d’informació externa per a completar les seves obres. Pensem, per exemple, en els escriptors de novel·les històriques; en Flaubert fullejant més de mil llibres pel seu enciclopèdic Bouvard i Pécuchet, o en W. G. Sebald, que a Austerlitz o Els anells de Saturn, per exemple, incorpora i integra fragments sencers retallats —de vegades literalment— de les fonts més diverses i heterodoxes. Abans, doncs, aquest saber enciclopèdic calia cercar-lo, sobretot, en biblioteques i llibreries de segona mà, i, en canvi, avui dia només cal un ordinador i accés a internet.

Quan llegim la descripció que Sebald fa durant unes quantes pàgines dels costums de les arnes, es fa difícil no pensar que, per a aconseguir tota la informació que cal per a compondre aquest fragment d’obra (que, de fet, és una petita obra en si mateix), avui n’hauria tingut prou, segurament, amb la vikipèdia. Fins a quin punt aquesta accessibilitat i immediatesa hauria modificat les obres d’aquests autors? Com en serien de diferents Austerlitz Bouvard i Pécuchet si la informació hagués provingut del cercador de google? Sebald, Flaubert i tants altres s’haurien conformat amb aquesta eina o haurien regirat biblioteques igualment? No ho sabrem, i en diguem el que en diguem tan sols serà una opinió més. I d’opinions, sempre n’hi ha massa.

arna

Georges Méliès

La carrera de Georges Méliès va començar el 1896 i es va interrompre poc abans de la Primera Guerra Mundial. Durant aquestes dues dècades va esdevenir un personatge de llegenda com a pioner del cinema. Havia creat obres irrepetibles, posteriorment admirades tant pels directors d’avantguarda com pels realitzadors de Hollywood. Tanmateix, l’any 1923, va haver de vendre el seu estudi perquè s’havia arruïnat. Ell mateix ho escriu al seu diari:

«Financerament, estava lligat de mans i peus, i em perseguia un creditor despietat. No us podeu imaginar la meva tristesa en haver d’abandonar el cinema, una feina que m’apassionava. Durant prop d’un mes vaig haver de veure com antiquaris i quincallers s’enduien vint anys de feina. No tenia cap magatzem per a guardar els centenars de negatius de les meves pel·lícules. En un moment de còlera i desesperació, els vaig cremar sense adonar-me que estava cometent un error irreparable.»

De 1925 a 1932, Méliès va regentar amb la seva segona esposa una botiga de joguines i de llaminadures a l’estació de ferrocarril de Montparnasse.

«Em passava cada dia, diumenges inclosos, en aquella botiga, de 7 del matí a 10 de la nit, plena de corrent d’aire. Resumint: era la presó per algú acostumat a la llibertat absoluta. Els veterans del cinema creien que feia temps que m’havia mort. Fou segurament l’etapa més dura de la meva vida, però havia de continuar vivint, fos com fos.»

melies

No obstant això, a Méliès no l’havien oblidat del tot: un periodista aficionat al cinema el va reconèixer a la botiga de joguines i va llançar una campanya de premsa a favor seu. Cada cop més periodistes, cineastes i aficionats al cinema van començar a visitar Méliès a la botiga. Entre ells hi havia Jean Mauclaire, el creador a Montmartre d’Estudi 28, una sala de cinema d’avantguarda.

«L’any 1929, Mauclaire havia descobert per casualitat algunes pel·lícules meves en un magatzem. Les va restaurar i va organitzar una gala en honor meu a la sala Pleyel. Fou una jornada triomfal. Tothom que era algú a París hi va acudir. El destí havia propiciat que tornés a tenir fama.»

Georges Méliès va morir el 1938.

Dotzè funàmbul

Aquí teniu el dotzè funàmbul: el funàmbul 12 estiu 2018. Aquest n’és l’índex:

Editorial

Pòrtic / Watteau, Robert Walser

Monogràfic: Màquines

Walter Zapp i la càmera Minox, Josef Straßer

Preàmbul a les instruccions per a donar corda al rellotge i Instruccions per a donar corda al rellotge, Julio Cortázar

Manifest futurista, Tomasso Marinetti

Fotografies de l’estómac

L’home màquina (Fragment), Julien Offroy De La Mettrie

París i les màquines, Joan Perucho

Cinema, María Negroni

La màgia de George Méliès

Autòmats: mite i símbol, Enric H. March

El pilot malalt, Cesare Pavese

Discurs d’un ximple, Theodor Lessing

El fet mecànic, Julio Camba

L’automatisme, Jean Baudrillard

Màquines per a pensar, Joan Fuster

La vida mecanografiada, Thierry Guitard

La rima i el ritme de tot plegat, William Saroyan

Quan el tren va abraçar el planeta amb els seus raïls, Rocío Robles Tardío

Jardí, cendra (fragment), Danilo Kiš

Ressenya / Voltaire: una vida, Allan Massie

35 mil·límetres / Stalker. La Zona de Tarkovski, Serge Daney

Art menor / Existeix de veritat el temps?, Rainer Maria Rilke

 Colofó / Warburg o l’hipertext impossible, Joaquín Rodríguez

Rhema

Imatges

Vies

Weird-machine

 

Kafka i Borges (i viceversa)

La fixació de Borges per Kafka es pot resseguir al llarg de tota la producció de ficció i assagística d’aquest escriptor argentí. A l’autor més relacionat ─fins a l’extenuació─ amb els laberints, el relat de Kafka que més li agradava era «La construcció de la muralla xinesa». De Kafka, (a qui Borges va llegir i ignorar quan era jove, com ell mateix reconeix) en trobareu referències explícites a Textos cautivos, Biblioteca personal, Prólogos con un prólogo de prólogos, Prólogos de La Biblioteca de Babel, El libro de los seres imaginarios, principalment, a banda, és clar, dels ecos kafkians de Ficciones i L’Aleph, entre d’altres, i de la traducció que l’autor argentí va fer de La metamorfosi i de «Davant la llei». El text segurament més recomanable de tots és «Kafka i els seus precursors», que trobareu a l’onzè funàmbul, i que remunta l’essència kafkiana a Zenó, Hang Yu, Kierkegaard, Léon Bloy, Lord Dunsany i Browning. Ras i curt: «En cadascun d’aquests textos hi ha la idiosincràsia de Kafka, en graus diversos, però si Kafka no hagués escrit, no la percebríem; és a dir, no existiria». I una nova frase brillant: «El primer Kafka de Betrachtung [«Contemplació»] és menys precursor del Kafka dels mites ombrívols i les institucions atroces que Browning o Lord Dunsay». Per tant, l’obra de Kafka carrega de nous significats la d’aquests precursors. Evidentment, el que preocupa menys Borges de tot plegat ─a diferència del que faria un acadèmic─ és si Kafka havia llegit o no aquests autors.

La influència de Borges en Kafka no la va descriure enlloc, devia tenir un punt de modèstia.

JLB - cover de La Metamorfosis de Kafka, prólogo y traducción de Borges, Ed. Losada, 1938 - borgestodoelanio.blogspot