En el centenari del naixement de Paul Celan

EL DIA DE LES ÀNIMES

Què és el que jo

he fet?

He inseminat la nit, com si pogués

haver-n’hi d’altres més nocturnes

que aquesta.

Vol d’ocell, vol de pedra, mil

rutes traçades. Mirades,

robades i collides. La mar,

tastada i ben beguda, ben somiada. Una hora,

enfosquida d’ànimes. La següent, una llum de tardor,

oferta a un cec

sentiment que venia fent camí. D’altres, moltes,

sense lloc i feixugues per si mateixes: percebudes i evitades.

Roques erràtiques, estrelles,

negres i plenes de paraula: anomenades

en un jurament trencat de tant callar.

I una vegada (quan?, també això ha estat oblidat):

he sentit l’ham clavat

allà on el pols gosava bategar a contra-ritme.

Traducció d’Arnau Pons (a Reixes de llengua, Labreu Edicions, 2019)

Dues cartes de Heidegger

Les dues cartes en pdf

CARTA A HANNAH ARENDT

Hivern 1932-1933

Els rumors que et molesten són difamacions que encaixen perfectament amb altres experiències que he hagut de patir els darrers anys.

No puc haver exclòs jueus convidats al seminari, més que res perquè durant els últims quatre semestres no he tingut cap invitació pel seminari. Que no saludo els jueus és una xafarderia tan maliciosa que no m’hi penso referir mai més d’ara endavant.

Com a clarificació del meu comportament envers els jueus, aquí tens els fets següents:

Aquest semestre, me l’he pres sabàtic i, de cara a l’estiu, he anunciat, amb força antelació, que vull que em deixin en pau i que no acceptaré projectes i ni cap cosa semblant.

De totes maneres, ve un home que vol escriure una dissertació amb urgència. És jueu. L’home que ve a veure’m cada mes per ressenyar un treball extens que esta elaborant (no és cap dissertació ni cap projecte d’habilitació) també és jueu. L’home que, fa poques setmanes, em va enviar un text substancial perquè el llegís amb urgència és jueu.

Els dos individus de la Notgemeinschaft que vaig ajudar a que fossin acceptats els darrers tres semestres són jueus. L’home que, gràcies a mi, va aconseguir una beca per anat a Roma és jueu.

Convido a qualsevol a anomenar això «antisemitisme furibund».

Més enllà d’això, actualment soc tan antisemita en qüestions universitàries com ho era fa deu anys  a Marburg, on, a causa d’aquest antisemitisme vaig obtenir el suport de Jacobsthal i de Friedländer.

Tot això sense anomenar les meves relacions amb jueus (per exemple, Husserl, Misch, Cassirer i d’altres).

I per damunt de tot, això no pot afectar la meva relació amb tu.

Durant molt de temps, en general he estat força retirat, no només perquè la meva obra ha topat amb una incomprensió incompetent, sinó també a causa d’algunes experiències personals ben poc agradables que he viscut fent classe. En tot cas, ja fa temps que he renunciat a cap mena de gratitud o fins i tot de decència per part dels anomenats «deixebles».

MARTIN HEIDEGGER

CARTA A VICTOR SCHWOERER

Friburg, 2 d’octubre de 1929

Molt respectat senyor conseller:

Aquests dies el doctor Baumgarten ha sol·licitat una beca a la Notgemeinschaft.

En l’informe que he enviat voldria afegir la meva petició personal, molt benvolgut senyor conseller, que accepteu atorgar a la citada sol·licitud una atenció especial.

El que podria suggerir només indirectament en el meu informe voldria expressar-ho aquí de manera més clara: en tot això es tracta sobretot del fet que estem davant de l’alternativa de, o bé donar a la nostra vida espiritual alemanya força i educadors veritablement arrelats en la nostra terra, o deixar-la abandonada a la creixent judeïtzació en el sentit ampli i estricte del terme. El camí només el podrem recuperar en la mesura que siguem capaços, sense agitació ni discussions estèrils, de contribuir a que es despleguin forces noves.

En relació a aquesta gran tasca, restaria particularment agraït si es pogués ajudar amb una beca el senyor Baumgarten, a qui voldria fer ajudant meu.

Vivim aquestes dates els dies més bonics de la tardor en la nostra casa nova i cada dia m’alegro d’estar unit a la pàtria per mitjà del meu treball.

Amb sincera veneració, us saludo, molt respectat senyor conseller.

Vostre,

MARTIN HEIDEGGER

N. del t.: Schwoerer era un dels directors de la Notgemeinschaft, l’organització que promovia la investigació científica en aquesta època. Baumgarten era un alumne nord-americà de Heidegger.

Joseph Roth, autor de L’Spleen

«Calia afanyar-se per captar d’aquells vespres fugaços i porucs abans no desapareguessin. Sobretot m’agradava sorprendre’ls als jardins públics, al Volsksgarten, al Prater, atrapar-ne la darrera claror, la més dolça, en un cafè, on encara s’insinuava, tènue i lleugera, com un perfum…», Joseph Roth, citat per Patrick Modiano a Un pedigree.

Kafka i el Talmud

Albert Londres a Le juif errand est arrivé: «Diu el Talmud: “Que tothom romangui a casa seva i que ningú surti del seu lloc el setè dia”. Quin és aquest lloc? Fins on es pot anar un dissabte sense ofendre el Senyor? La paraula lloc designa els voltants immediats de la casa? Podem considerar que amb la paraula lloc l’Etern es refereix a tot el poble? En cas afirmatiu, això ho podem aplicar a tots els pobles, tinguin les dimensions que tinguin? En tot cas, quin perímetre màxim ha de tenir un poble per tal de respondre al pensament diví? I el que acceptem per un poble, ho podem acceptar per una ciutat? On comença una ciutat? On acaba? Un cop fixats els límits, una ciutat no és massa gran com perquè la tractem de lloc? Si és massa gran, com la podríem reduir per tal de poder sortir el dissabte i no contravenir les ordres del Senyor? I, al final, què demostra que els límits que donem a la ciutat per fer-la correspondre amb el lloc són exactament els límits convenients?”». Kafka.

L’editor

No, no; un no acaba fent d’editor per error. Sigui com sigui, la literatura és la trampa on caiem. O, per ser exacte, la lectura. La lectura com a droga que desdibuixa agradablement els perfils implacables de la vida que ens domina. Potser va començar en algun moment a la universitat. Amb les amistats universitàries, les converses grans, profundes i absurdes que s’allargaven fins a altes hores de la nit. Un bon dia, un amic publica un poema. Abans, t’ha demanat que te’l llegeixis, i deixes anar una frase profunda sobre un parell de rimes. Després s’acostumen a demanar-te l’opinió sovint. Camines pels passadissos amb aire presumit, amb tot de manuscrits dels altres sota el braç. Desenvolupes una manera de filar prim, una certa higiene lingüística, que els altres interpreten com un bon gust infal·lible. Corre el rumor que en saps, de literatura i tu mateix t’ho acabes creient. Et converteixes en redactor de la revista universitària. Aprens a moure’t pel món de la censura sense perdre l’equilibri, i tu, desgraciat, t’ho prens com un joc divertit. De vegades et fan copets a l’espatlla per la teva valentia. Més endavant assumeixes el lleuger cinisme regnant en les editorials, i t’hi complaus.

Liquidació, Imre Kertész

El dia que Hölderlin va conèixer Goethe

El jove Hölderlin tenia dos déus: Schiller i Goethe. Va acabar coneixent-los tots dos i decebent-se’n molt. La primera trobada amb Goethe va anar així: Hölderlin visita Schiller a casa seva i allà hi ha un senyor gran que li fa un seguit de preguntes fredes que ell contesta amb desgana. Més tard, aquella nit, li diuen que el senyor gran era Goethe i Hölderlin no se’n sap avenir. Era una època en què les cares de la gent eren un assumpte privat, és clar. Tot plegat ho explica Stefan Zweig al magnífic, i a moments molt hiperbòlic, Der Kampf mit dem Dämon. Hölderlin – Kleist – Nietszche (1925).

L’embriaguesa de Baudelaire i Nietzsche

«Perquè hi hagi art, perquè hi hagi realitzacions i contemplacions estètiques, és indispensable una condició fisiològica prèvia: l’embriaguesa. L’embriaguesa ha d’haver intensificat primer l’excitabilitat de la màquina sencera: sense això no hi ha art. Totes les menes d’embriaguesa, encara que tinguis uns condicionaments molt diferents, tenen la força d’aconseguir això: sobretot l’embriaguesa de l’excitació sexual, que és la forma més antiga i originària d’embriaguesa. […] L’essència de l’embriaguesa és el sentiment de plenitud i d’intensificació de les forces […]»

Crepuscle dels ídols (1887).

« Il faut être toujours ivre. Tout est là. C’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.

Mais de quoi ? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.

Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un fossé, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous réveillez, l’ivresse déjà diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague, à l’étoile, à l’oiseau, à l’horloge, à tout ce qui fuit, à tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il est ; et le vent, la vague, l’étoile, l’oiseau, l’horloge, vous répondront : « Il est l’heure de s’enivrer ! Pour n’être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-vous ; enivrez-vous sans cesse ! De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. »

«Enivrez-vous» a L’spleen de Paris (1869)

Dissetè funàmbul

El dissetè funàmbul va aparèixer la tardor del 2019. El monogràfic es titulava «Perspectives». Aquí teniu el número:

Aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Carta d’Isaac Newton a Roger Cotes, Isaac Newton

Monogràfic / Perspectives

Dimarts, 5 d’agost, Cadaqués, Albert Ràfols-Casamada

L’astrònom i el geògraf, Valeriano Bozal

Musée des Beaux Arts, W. H. Auden

El retrat lliure a Venècia, Galienne Francastel i Pierre Francastel

Dürer, Thomas Mann

Els dibuixos de Watteau, John Berger

Els meus pensaments extravagants sobre el dibuix, Denis Diderot

La Belle Noiseuse, Roger Ebert

La sala Rubens al Museu d’Anvers, Hugo Claus

La segona tardor (fragment), Bruno Schulz

La primera generació de pintors moderns als Estats Units, Alfred H. Barr i William S. Lieberman

Credo creatiu, Paul Klee

Pintura abstracta, Joan Fuster

Les pintures del no-res, Denys Riout

Van Gogh Magog, Josep Palau i Fabre

Blagley, un pintor poc conegut, Alberto Torres

Les figues pintades, Marcel Schwob

Joan Miró, 1918, J. V. Foix

Pinzellades

Ressenya / Montaigne a peu, Robert Kopp

35 mil·límetres / Entrevista a Carl Theodor Dreyer

Art menor / Estació de servei, Elizabeth Bishop

Colofó / Del plaer i del turment de traduir, Carles Cardó

Rhema

Imatges

Vies

Setzè funàmbul

El setzè funàmbul va aparèixer l’estiu del 2019. El monogràfic es titulava «Notes». Aquí teniu el número:

Aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic /La balança, Antoine Compagnon

Monogràfic / Notes

Carta de W. A. Mozart a Joseph Haydn, W. A. Mozart

Lorenzo da Ponte, José Ramón Martín Largo

Harmonies Werckmeister (fragment)

Consideracions sobre el mot dissonància, Ferran Ardèvol

L’Eroica, Joan Fuster

«Per la ràdio», Philip Larkin

El concert de més èxit, Thomas Bernhard

Desafinat, Thomas Bernhard

Carta de Liszt i Chopin a Ferdinand Hiller, Franz Liszt i Frederic Chopin

El va tocar Chopin, Salvador Espriu

Una música sense futur, Friedrich Nietzsche

La darrera fonda, Imre Kertész

Hermann Broch i el modernisme miusical, John A. Hargraves

Entrevista a Claude Debussy

La música al meu volt, Josep Carner

Ígor Stravinski, Enric Casals

 Música i silenci, Jaume Collell

 Entrevista a Dan Morgenstern, Marc Myers

 The Pee Wee Russell Memorial Album, Dan Morgenstern

 Les dones i el blues, Richard K. Spottswood

  Entrevista a Mose Allison, James Brewer

   Contrapunts

Ressenya / Gustave Flaubert, Tres contes, Italo CAlvino

35 mil·límetres / Un chien andalou, Salvador Dalí

Art menor / Incertesa per incertesa, Maria Àngels Anglada

Colofó / Borges i Islàndia, Ánxela Romero-Astvaldsson

Rhema

Imatges

Vies

Nietzsche llegeix Rilke

«Morir amb orgull quan ja no es pot viure amb orgull. La mort escollida lliurement, la mort realitzada a temps, amb lucidesa i alegria, entre fills i testimonis: de manera que encara sigui possible un comiat real en el qual assisteixi el qui s’acomiada, així com una taxació real del que s’ha aconseguit i volgut, una summa de la vida […]»

Crepuscle dels ídols (1887).

«Aquest distingit hotel és molt antic. En l’època del rei Clodoveu ja s’hi podia morir en alguns jaços. Ara s’hi mor en cinc-cents cinquanta-nou llits. En sèrie, naturalment. És evident que, a causa d’una producció tan intensa, cada mort particular no queda tan ben acabada, però això importa poc. El que compta és el número. Qui dona importància encara a una mort ben acabada? Ningú.»

Els quaderns de Malte Laurids Brigge (1910)

Quinzè funàmbul

El quinzè funàmbul va aparèixer la primavera del 2019. El monogràfic es titulava «Somnis». Aquí teniu el número: el funàmbul 15 primavera 2019. I aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / La meva vida (fragment), Marc Chagall

Monogràfic / Somnis

La conquesta de la ubiqüitat, Paul Valéry

Sobre els somnis, Thomas Browne

Insomnis, Joan Fuster

Què és un americà?, J. Hector St. John De Crèvecoeur

Carta a Wilhelm Fliess, Sigmund Freud

Un minut de la humanitat (fragments), Stanislaw Lem

Ancestral, Cynthia Rimsky

Epimènides, Diògenes Laerci

Literatura, el son i els somnis, Thomas Wheatland

La raó adormida, Brian A. Oard

Aurèlia (fragment), Gérard de Nerval

Un tret en la foscor

El somni de Piotr Tkatxev, David Cuscó i Escudero

Aquí parlem de la gran ciutat de Comadi i de la província de Réobarles, Marco Polo

El somni de Coleridge, Jorge Luis Borges

Avís, Thomas Bernhard

Somni, Robert Walser

La tomba, Salomon Malka

Ressenya / «Enyor», un poema de Josep Carner, Enric Iborra

35 mil·límetres / En defensa de Bresson, Jonathan Rosenbaum

Art menor / «El veredicte de la pedra», Seamus Heaney

Colofó / La font de la saviesa és la bogeria, Giorgio Colli

Rhema

Imatges

Vies

goya

 

Nerval llegeix Walser

«Oh, jove, la de la veu enjoiada; no saps frasejar com al conservatori; no saps cantar, com diria un crític musical!… Tanmateix, aquest timbre verge, aquestes desinències tremoloses, que em recorden els cants naturals de les nostres àvies, m’encanten! Has compost paraules que no tenen rima i una melodia que no és perfecta; però aquí, en un cercle tan reduït, no s’hi han fixat i t’han aplaudit. […]

Podré conservar el record de la teva veu, tan pura com inculta? Ja no et podré sentir ni en un teatre líric, ni en un concert, ni tan sols en un cafè!»

Nit d’octubre (1868).

 

«El que vaig sentir que sortia d’aquella finestra ran de terra era un cant popular i operístic d’allò més deliciós i fresc, que em ressonava en l’oïda sorpresa, com un banquet sonor o un concert de bon matí. En aquella pobra finestra suburbial, una noieta, gairebé una col·legiala encara, però ja alta i esvelta i abillada amb un vestit clar, cantava a l’aire blavenc —enfora, amunt— i va extasiar-me. Commogut per l’encís d’aquest cant inesperat, em vaig aturar en una banda per no molestar la cantant i privar-me del plaer d’escoltar-la. La cançó de la menuda feia una dolça impressió de felicitat; les notes sonaven com la mateixa joia innocent de viure i d’estimar; s’enlairaven cap al cel com figures angelicals amb un plomatge alegre tan blanc com la neu, i després queien per morir amb un somriure. Era com morir de pena, o d’un accés d’alegria, com un estimar i viure excessivament feliços i una impossibilitat de viure per haver-se afigurat la vida massa curta i pròdiga en bellesa, de manera que aquesta idea tan tendra, desbordant d’amor i felicitat, que envaïa, pletòrica, l’existència, semblava precipitar-se i desplomar-se sobre ella mateixa. Quan la noia arribà a la fi d’aquell cant tan senzill com ric i encisador, d’aquella cançó mozartiana o pastoral que es fonia, m’hi vaig acostar, la vaig saludar, li vaig demanar permís per felicitar-la per aquella veu tan bonica i la vaig elogiar per una interpretació extraordinària, plena a vessar de sentiment. La petita artista del cant, que tenia l’aspecte d’un cérvol o d’alguna mena d’antílop en forma de noia, em va mirar, estranyada i interrogativa, amb uns ulls castanys molt bells. Tenia una cara fina i delicada, i un somriure amable i captivador.»

La passejada (1917). Traducció de Teresa Vinardell.

 

Félix_Nadar_1820-1910_portraits_Gérard_de_Nerval

De Quincey llegeix Proust

«Estic segur d’això: la ment no és capaç de res que s’assembli a l’oblit; hi ha mil accidents que interposen un vel entre la nostra consciència i les inscripcions secretes de la ment, però d’altres accidents de la mateixa classe l’estripen i, velada o no, la inscripció perdura per sempre, com les estrelles, que sembla que es retirin davant la llum del dia tot i que en realitat, com tots sabem, la llum les hagi velat, i es tornaran a mostrar un cop la llum enfosquidora del dia es torni a enretirar.»

Confessions d’un anglès consumidor d’opi (1822).

Thomas_de_Quincey_by_Sir_John_Watson-Gordon

Praga

El catorzè funàmbul va aparèixer l’hivern del 2018. El monogràfic es titulava «Praga». Aquí teniu el número: el funàmbul 14 hivern 2018. I aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Carta de Jean Toomer a Sherwood Anderson, Jean Toomer

Monogràfic / Praga

Pròleg, Jaroslav Hašek

La fundació de Praga, Eduard Petiška

La casa número 22 del Carreró d’Or, Harald Salfellner

La creació del Golem

Jiří Weil, Philip Roth

Čapek contra Stefansson, Karel Čapek

Hermann Ungar, un oblit injust, Arnoldo Liberman

Les dues mil paraules, Ludvík Vaculík

L’explotació del mite de la Primavera de Praga, Jan Richter

Un passeig per la Praga mediàtica, Ivan Klíma

Praga et maleirà, Juan Forn

Mozart a Praga, Joseph Wechsberg

Leo Perutz: el sol de Praga es va pondre a la Mediterrània, Hans-Harald Müller

Senyor, compadeix-te de mi, Leo Perutz

A la gent de Praga, Jan Hus

La ciutat de les cent torres, Ernst Roth

Hašek i Kafka, Milan Kundera

El miracle secret, Jorge Luis Borges

Llegendes de Praga, Jan Neruda

Ressenya / Erasme i la seva tragèdia, Ramon Esquerra

35 mil·límetres / A la recerca d’Arthur Pelechian, Serge Daney

Art menor / «Casals», Aonghas Macneacail

Colofó / Un profà a la Volta Ciclista a França. Esport i propaganda, Joan Tomàs

Rhema

Imatges

Vies

praga

 

Silencis

El tretzè funàmbul va aparèixer la tardor del 2018. El monogràfic es titulava «Silencis». Aquí teniu el número: el funàmbul 13 tardor 2018. I aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Una visita a la casa de Darwin, Sir Arthur Keith

Monogràfic / Silencis

L’Acadèmia silenciosa o els Emblemes, Abat Blanchet

El silenci de les sirenes, Franz Kafka

El bosc de la història, Karl-Marcus Gauss

Nitrat líric, Jonathan Rosenbaum

Emmy Noether, Natalie Angier

A l’editor del New York Times, Albert Einstein

Allò que el silenci va ensenyar a John Cage: la història de 433’’, James Pritchett

La crida, Edmond Jabès

El silenci de Franz Rosenzweig

El silenci de Karl Kraus, Ramon Alcoberro

Carta de Beethoven a Franz Wegeler, Ludwig van Beethoven

Sonata per a piano i aspirador, Simon Leys

Censura/ autocensura, Danilo Kiš

Actualitat de Theodor Lessing, David Cuscó i Escudero

Síncopes

La tomba més bonica del món, Stefan Zweig

Ressenya / Tsvetàieva i Pasternak, una correspondència, Teresa Costa-Gramunt

35 mil·límetres / La nit del caçador, David Ehrenstein

Art menor / «En un vell àlbum de records», George Trakl

Colofó / Lin Shu, autor del Quixot, Mikaël Gómez Guthart

Rhema

Imatges

Vies

 

Baudelaire, lector de Kafka

A CADASCÚ LA SEVA QUIMERA

Sota un gran cel gris, en una planúria gran i polsosa, sense camins, sense gespa, sense cap card, sense cap ortiga, vaig trobar molts homes que marxaven corbats.

Cadascun d’ells portava a l’esquena una Quimera enorme, tan pesant com un sac de farina o de carbó, o el forniment d’un soldat romà.

Però la bèstia monstruosa no era pas un pes inert; al contrari, envoltava i oprimia l’home amb uns músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb dues urpes enormes al pit de la muntura, i el seu cap fabulós depassava el front de l’home, com un d’aquells cascs horribles amb què els guerrers antics esperaven fer créixer el terror de l’enemic.

Vaig preguntar a un d’aquells homes on anaven d’aquella manera.

Em va respondre que no ho sabien pas, ni ell ni els altres, però que evidentment anaven a algun lloc, ja que se sentien empesos per una necessitat invencible de caminar.

Cal destacar una cosa curiosa: cap d’aquells viatgers no semblava irritat contra la bèstia ferotge que duia penjada al coll i enganxada a l’esquena; hauríeu dit que la considerava part de si mateix. Tots aquells rostres fatigats i seriosos no testimoniaven cap desesper; sota la cúpula spleenítica del cel, els peus enfonsats en la pols d’un terra tan desolat com el cel, caminaven amb l’expressió resignada dels qui estan condemnats a esperar sempre.

I la processó em va passar pel costat i s’enfonsà en l’atmosfera de l’horitzó, a l’indret on la superfície arrodonida del planeta esquiva la curiositat de la mirada humana.

I durant alguns instants em vaig entestar a voler comprendre aquell misteri; però ben aviat la irresistible Indiferència es va abatre damunt meu, i em va aclaparar amb un pes més gran que el de les seves esclafadores Quimeres.

Charles Baudelaire

Màquines

El dotzè funàmbul va aparèixer l’estiu del 2018. El monogràfic es titulava «Màquines». Aquí teniu el número: el funàmbul 12 estiu 2018. I aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Watteau, Robert Walser

Monogràfic / Màquines

Walter Zapp i la càmera Minox, Josef Straßer

Preàmbul a les instruccions per a donar corda al rellotge i Instruccions per a donar corda al rellotge, Julio Cortázar

Manifest futurista, Tomasso Marinetti

Fotografies de l’estómac

L’home màquina (Fragment), Julien Offroy De La Mettrie

París i les màquines, Joan Perucho

Cinema, María Negroni

La màgia de George Méliès

Autòmats: mite i símbol, Enric H. March

El pilot malalt, Cesare Pavese

Discurs d’un ximple, Theodor Lessing

El fet mecànic, Julio Camba

L’automatisme, Jean Baudrillard

Màquines per a pensar, Joan Fuster

La vida mecanografiada, Thierry Guitard

La rima i el ritme de tot plegat, William Saroyan

Quan el tren va abraçar el planeta amb els seus raïls, Rocío Robles Tardío

Jardí, cendra (fragment), Danilo Kiš

Ressenya / Voltaire: una vida, Allan Massie

35 mil·límetres / Stalker. La Zona de Tarkovski, Serge Daney

Art menor / Existeix de veritat el temps?, Rainer Maria Rilke

Colofó / Warburg o l’hipertext impossible, Joaquín Rodríguez

Rhema

Imatges

Vies

51emAp0kqvL

Kafka

L’onzè funàmbul va aparèixer la primavera del 2018. El monogràfic estava dedicat a Franz Kafka. Aquí teniu el número: el funàmbul 11 primavera 2018. I aquest n’era l’índex:

EDITORIAL
PÒRTIC / A l’estació de tren, ISAAC BÀBEL
MONOGRÀFIC / Franz Kafka

L’encisadora rialla de Kafka, RAMON BARNILS

Kafka mal interpretat, PAUL REITTER

De Kafka a Gorbatxov, NORMAN MANEA

Cronologia de Franz Kafka

Kafka i els seus precursors, JORGE LUIS BORGES

Un rellotge avançat, SULTANA WAHNÓN

A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka, SUBASH JAIRETH

La resposta de Kafka, ROLAND BARTHES

Kafka: una sensibilitat misteriosa, PRIMO LEVI

23 de setembre, FELIU FORMOSA

Després de la transformació, ROBERT CANER-LIESE

Kafka en català

Una pàgina antiga, FRANZ KAFKA

Entrevista a Orson Welles arran de la pel·lícula El procés, HUGH WHELDON

«Ein Traum», JORGE LUIS BORGES

La darrera carta de Franz Kafka

La darrera carta de Milena Jensenská

RESSENYA / L’Epistolari de Maragall, CARLES SOLDEVILA
35 MIL·LÍMETRES / François Truffaut o els malentesos, CLAUDE-MARIE TRÉMOIS
ART MENOR / «L’infinit», GIACOMO LEOPARDI
COLOFÓ / Sobre la tirania, JOSEPH BRODSKY
RHEMA
IMATGES
VIES

baixa

Trieste

El desè funàmbul va aparèixer l’hivern de 2017. Contenia un monogràfic dedicat a Trieste. Aquí teniu el número: El funàmbul 10 Hivern 2017. Aquest n’era l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / El temps, JAUME BALMES

MONOGRÀFIC / Trieste

Trieste en els meus records, GIANFRANCO FRANCHI

«Trieste», UMBERTO SABA

Trieste i la literatura italiana, VALERIA RIBOLI

La tríada estranya Svevo-Joyce-Gadda, GIORGIO PRESSBURGER

Record de Roberto Bazlen, EUGENIO MONTALE

Entrevista sobre Trieste, ROBERTO BAZLEN

Lletres triestines, SCIPIO SLATAPER

El gueto de Trieste, UMBERTO SABA

La comunitat eslovena, MIRAN KOŠUTA

«Cant càrtsic», SREČKO KOSOVEL

Trieste, SREČKO KOSOVEL

«La meva tribu», TOMAŽ ŠALAMUN

Trieste: una cruïlla a dos nivells, MANEL VILA-VIDAL

La bora, GIANNI STUPARICH

Carta a Mark Thompson, GIORGIO VOGHERA

Giorgio Voghera vist per si mateix, GIORGIO VOGHERA

El bistec de Svevo, UMBERTO SABA

Fumar, ITALO SVEVO

Joyce i Svevo a Trieste, LIVIA VENEZZIANI SVEVO

L’alumne de Joyce, DRAGO JANČAR

Les fronteres lliscants de Claudio Magris, ANTONI MARTÍ MONTERDE

La iconografia del dolor, SIMONA ŠKRABEC

Montserrat com una pàtria, BORIS PAHOR

Bibliografia triestina

Il Cafè San Marco

RESSENYA / H. G. Wells: La màquina del temps. L’home invisible, JORGE LUIS BORGES

35 MIL·LÍMETRES / Johnny Guitar (1954), Nicholas Ray, JOÃO BÉNARD DA COSTA

ART MENOR / «Faràs dos trucs i t’obriré la porta», FELIU FORMOSA

COLOFÓ / Dorothea Lange: la fotògrafa de la Gran Depressió, ROBERT CHESSHYRE

RHEMA

IMATGES

VIES

ghetto2-2