Georges Méliès

La carrera de Georges Méliès va començar el 1896 i es va interrompre poc abans de la Primera Guerra Mundial. Durant aquestes dues dècades va esdevenir un personatge de llegenda com a pioner del cinema. Havia creat obres irrepetibles, posteriorment admirades tant pels directors d’avantguarda com pels realitzadors de Hollywood. Tanmateix, l’any 1923, va haver de vendre el seu estudi perquè s’havia arruïnat. Ell mateix ho escriu al seu diari:

«Financerament, estava lligat de mans i peus, i em perseguia un creditor despietat. No us podeu imaginar la meva tristesa en haver d’abandonar el cinema, una feina que m’apassionava. Durant prop d’un mes vaig haver de veure com antiquaris i quincallers s’enduien vint anys de feina. No tenia cap magatzem per a guardar els centenars de negatius de les meves pel·lícules. En un moment de còlera i desesperació, els vaig cremar sense adonar-me que estava cometent un error irreparable.»

De 1925 a 1932, Méliès va regentar amb la seva segona esposa una botiga de joguines i de llaminadures a l’estació de ferrocarril de Montparnasse.

«Em passava cada dia, diumenges inclosos, en aquella botiga, de 7 del matí a 10 de la nit, plena de corrent d’aire. Resumint: era la presó per algú acostumat a la llibertat absoluta. Els veterans del cinema creien que feia temps que m’havia mort. Fou segurament l’etapa més dura de la meva vida, però havia de continuar vivint, fos com fos.»

melies

No obstant això, a Méliès no l’havien oblidat del tot: un periodista aficionat al cinema el va reconèixer a la botiga de joguines i va llançar una campanya de premsa a favor seu. Cada cop més periodistes, cineastes i aficionats al cinema van començar a visitar Méliès a la botiga. Entre ells hi havia Jean Mauclaire, el creador a Montmartre d’Estudi 28, una sala de cinema d’avantguarda.

«L’any 1929, Mauclaire havia descobert per casualitat algunes pel·lícules meves en un magatzem. Les va restaurar i va organitzar una gala en honor meu a la sala Pleyel. Fou una jornada triomfal. Tothom que era algú a París hi va acudir. El destí havia propiciat que tornés a tenir fama.»

Georges Méliès va morir el 1938.

Anuncis

Dotzè funàmbul

Aquí teniu el dotzè funàmbul: el funàmbul 12 estiu 2018. Aquest n’és l’índex:

Editorial

Pòrtic / Watteau, Robert Walser

Monogràfic: Màquines

Walter Zapp i la càmera Minox, Josef Straßer

Preàmbul a les instruccions per a donar corda al rellotge i Instruccions per a donar corda al rellotge, Julio Cortázar

Manifest futurista, Tomasso Marinetti

Fotografies de l’estómac

L’home màquina (Fragment), Julien Offroy De La Mettrie

París i les màquines, Joan Perucho

Cinema, María Negroni

La màgia de George Méliès

Autòmats: mite i símbol, Enric H. March

El pilot malalt, Cesare Pavese

Discurs d’un ximple, Theodor Lessing

El fet mecànic, Julio Camba

L’automatisme, Jean Baudrillard

Màquines per a pensar, Joan Fuster

La vida mecanografiada, Thierry Guitard

La rima i el ritme de tot plegat, William Saroyan

Quan el tren va abraçar el planeta amb els seus raïls, Rocío Robles Tardío

Jardí, cendra (fragment), Danilo Kiš

Ressenya / Voltaire: una vida, Allan Massie

35 mil·límetres / Stalker. La Zona de Tarkovski, Serge Daney

Art menor / Existeix de veritat el temps?, Rainer Maria Rilke

 Colofó / Warburg o l’hipertext impossible, Joaquín Rodríguez

Rhema

Imatges

Vies

Weird-machine

 

Kafka i Borges (i viceversa)

La fixació de Borges per Kafka es pot resseguir al llarg de tota la producció de ficció i assagística d’aquest escriptor argentí. A l’autor més relacionat ─fins a l’extenuació─ amb els laberints, el relat de Kafka que més li agradava era «La construcció de la muralla xinesa». De Kafka, (a qui Borges va llegir i ignorar quan era jove, com ell mateix reconeix) en trobareu referències explícites a Textos cautivos, Biblioteca personal, Prólogos con un prólogo de prólogos, Prólogos de La Biblioteca de Babel, El libro de los seres imaginarios, principalment, a banda, és clar, dels ecos kafkians de Ficciones i L’Aleph, entre d’altres, i de la traducció que l’autor argentí va fer de La metamorfosi i de «Davant la llei». El text segurament més recomanable de tots és «Kafka i els seus precursors», que trobareu a l’onzè funàmbul, i que remunta l’essència kafkiana a Zenó, Hang Yu, Kierkegaard, Léon Bloy, Lord Dunsany i Browning. Ras i curt: «En cadascun d’aquests textos hi ha la idiosincràsia de Kafka, en graus diversos, però si Kafka no hagués escrit, no la percebríem; és a dir, no existiria». I una nova frase brillant: «El primer Kafka de Betrachtung [«Contemplació»] és menys precursor del Kafka dels mites ombrívols i les institucions atroces que Browning o Lord Dunsay». Per tant, l’obra de Kafka carrega de nous significats la d’aquests precursors. Evidentment, el que preocupa menys Borges de tot plegat ─a diferència del que faria un acadèmic─ és si Kafka havia llegit o no aquests autors.

La influència de Borges en Kafka no la va descriure enlloc, devia tenir un punt de modèstia.

JLB - cover de La Metamorfosis de Kafka, prólogo y traducción de Borges, Ed. Losada, 1938 - borgestodoelanio.blogspot

 

Faut-il brûler Kafka?

No és cap broma: l’any 1946, la revista comunista francesa Action va presentar una enquesta als seus lectors: «Faut-il brûler Kafka?» [«Cal cremar Kafka?»]. La pregunta no pretenia fer justícia al famós desig de Kakfa que el seu amic Max Brod destruís gran part dels seus manuscrits i cartes quan Kafka fos mort, sinó que partia de posicions polítiques al cap i a la fi emparentades amb les dels qui tot just tretze anys abans, a Alemanya, ja havien llançat llibres de Kafka a les fogueres de la barbàrie nazi («On cremen llibres, acabaran cremant persones», havia profetitzat Heine). Algú que escriu A la colònia penitenciària i El procés ha de fer ben poca gràcia als posseïdors de la veritat. Un autor perseguit pel comunisme i el nazisme, i posteriorment transformat en tòpic i banalitzat ha de ser interessant per força.

Així, doncs, el dubte sobre la conveniència o no de cremar els llibres de Kafka partia, segons les eminències d’Action, de la manca de crítica social en l’obra de l’autor txec, prova de la seva actitud «reaccionària, decadent i cosmopolita». L’acció d’Action contra la indefinició de qui, com diu Ivan Klíma a «Les fonts d’inspiració de Franz Kafka»: «incapaç de sentir rancúnia per ningú del seu voltant, la girava contra ell mateix». La ideologia contra el dubte. El fanatisme contra la ironia. L’autoritat contra l’individu. Una enquesta d’una immoralitat repugnant: tot just feia un any que Auschwitz havia estat alliberat. A Auschwitz els nazis hi van cremar les germanes de Kafka.

books

 

Kafkià

A molts polítics, tertulians i fauna similar els agrada l’adjectiu kafkià. El fan servir sovint. Volen dir absurd, però creuen que quedarà més bé dir-ne kafkià, d’allò, d’aquella situació que han creat els altres. Ser els promotors i màxims beneficiaris de l’abús funcionarial que Kafka descriu en alguns dels seus textos no els fa res: «això és una situació kafkiana», afirmen. I no han llegit Kafka. Ni ganes que en tenen.

Fa trenta-cinc anys, tot això ja ho denunciava l’enyorat Ramon Barnils en un article, «L’encisadora rialla de Kafka», que trobareu al darrer funàmbul.

Kafka and his dog

Onzè funàmbul

Aquí teniu l’onzè funàmbul: el funàmbul 11 primavera 2018  Aquest n’és l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / A l’estació de tren, Isaac Bàbel

MONOGRÀFIC / Franz Kafka

L’encisadora rialla de Kafka, Ramon Barnils

Kafka mal interpretat, Paul Reitter

De Kafka a Gorbatxov, Norman Manea

Cronologia de Franz Kafka

Kafka i els seus precursors, Jorge Luis Borges

Un rellotge avançat, Sultana Wahnón

A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka, Subash Jaireth

La resposta de Kafka, Roland Barthes

Kafka: una sensibilitat misteriosa, Primo Levi

23 de setembre, Feliu Formosa

Després de la transformació, Robert Caner-Liese

Kafka en català

Una pàgina antiga, Franz Kafka

Entrevista a Orson Welles arran de la pel·lícula El procés, Hugh Wheldon

«Ein Traum», Jorge Luis Borges

La darrera carta de Franz Kafka

La darrera carta de Milena Jensenská

RESSENYA / L’Epistolari de Maragall, Carles Soldevila

35 MIL·LÍMETRES / François Truffaut o els malentesos, Claude-Marie Trémois

ART MENOR / «L’infinit», Giacomo Leopardi

COLOFÓ / Sobre la tirania, Joseph Brodsky

RHEMA

IMATGES

VIES

 

Hadji Murad

Harold Bloom descriu Hadji Murat de Tolstoi com el millor relat que s’ha escrit mai («my personal touchstone for the sublime of prose fiction, to me the best story in the world»). No ho sé. El que sé és que en català no el trobareu (crec que se’n va fer una traducció el 1934). I també sé que els dos fragments següents, escrits el 1912 i referits al tsar, van molt més enllà de mitjan segle xix i descriuen el gènere humà (i l’actualitat política, és clar) com, de fet, fan tots els clàssics de la literatura universal.

«Els afalacs hipòcrites i falsos que el seu entorn li prodigava contínuament l’havien conduït a un grau de ceguesa tan alt que ja no era capaç de veure quan entrava en contradicció amb la lògica i el seny, que ja no s’adonava del sentit de les seves paraules ni dels seus actes, i que havia acabat creient que totes les seves ordres, fins i tot les més insensates i les més il·lògiques, esdevenien decisions rumiades i plenes de sentit únicament perquè emanaven d’ell mateix.»

«Per això menystenia els homes com Bludov, persones que s’entestaven a defensar el principi de l’educació pública, però que gaudien de tots els avantatges que els oferia l’exercici de les seves funcions, la qual cosa només era possible dins un país mancat d’educació.»

hadji