Quinzè funàmbul

El quinzè funàmbul va aparèixer la primavera del 2019. El monogràfic es titulava «Somnis». Aquí teniu el número: el funàmbul 15 primavera 2019. I aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / La meva vida (fragment), Marc Chagall

Monogràfic / Somnis

La conquesta de la ubiqüitat, Paul Valéry

Sobre els somnis, Thomas Browne

Insomnis, Joan Fuster

Què és un americà?, J. Hector St. John De Crèvecoeur

Carta a Wilhelm Fliess, Sigmund Freud

Un minut de la humanitat (fragments), Stanislaw Lem

Ancestral, Cynthia Rimsky

Epimènides, Diògenes Laerci

Literatura, el son i els somnis, Thomas Wheatland

La raó adormida, Brian A. Oard

Aurèlia (fragment), Gérard de Nerval

Un tret en la foscor

El somni de Piotr Tkatxev, David Cuscó i Escudero

Aquí parlem de la gran ciutat de Comadi i de la província de Réobarles, Marco Polo

El somni de Coleridge, Jorge Luis Borges

Avís, Thomas Bernhard

Somni, Robert Walser

La tomba, Salomon Malka

Ressenya / «Enyor», un poema de Josep Carner, Enric Iborra

35 mil·límetres / En defensa de Bresson, Jonathan Rosenbaum

Art menor / «El veredicte de la pedra», Seamus Heaney

Colofó / La font de la saviesa és la bogeria, Giorgio Colli

Rhema

Imatges

Vies

goya

 

Nerval llegeix Walser

«Oh, jove, la de la veu enjoiada; no saps frasejar com al conservatori; no saps cantar, com diria un crític musical!… Tanmateix, aquest timbre verge, aquestes desinències tremoloses, que em recorden els cants naturals de les nostres àvies, m’encanten! Has compost paraules que no tenen rima i una melodia que no és perfecta; però aquí, en un cercle tan reduït, no s’hi han fixat i t’han aplaudit. […]

Podré conservar el record de la teva veu, tan pura com inculta? Ja no et podré sentir ni en un teatre líric, ni en un concert, ni tan sols en un cafè!»

Nit d’octubre (1868).

 

«El que vaig sentir que sortia d’aquella finestra ran de terra era un cant popular i operístic d’allò més deliciós i fresc, que em ressonava en l’oïda sorpresa, com un banquet sonor o un concert de bon matí. En aquella pobra finestra suburbial, una noieta, gairebé una col·legiala encara, però ja alta i esvelta i abillada amb un vestit clar, cantava a l’aire blavenc —enfora, amunt— i va extasiar-me. Commogut per l’encís d’aquest cant inesperat, em vaig aturar en una banda per no molestar la cantant i privar-me del plaer d’escoltar-la. La cançó de la menuda feia una dolça impressió de felicitat; les notes sonaven com la mateixa joia innocent de viure i d’estimar; s’enlairaven cap al cel com figures angelicals amb un plomatge alegre tan blanc com la neu, i després queien per morir amb un somriure. Era com morir de pena, o d’un accés d’alegria, com un estimar i viure excessivament feliços i una impossibilitat de viure per haver-se afigurat la vida massa curta i pròdiga en bellesa, de manera que aquesta idea tan tendra, desbordant d’amor i felicitat, que envaïa, pletòrica, l’existència, semblava precipitar-se i desplomar-se sobre ella mateixa. Quan la noia arribà a la fi d’aquell cant tan senzill com ric i encisador, d’aquella cançó mozartiana o pastoral que es fonia, m’hi vaig acostar, la vaig saludar, li vaig demanar permís per felicitar-la per aquella veu tan bonica i la vaig elogiar per una interpretació extraordinària, plena a vessar de sentiment. La petita artista del cant, que tenia l’aspecte d’un cérvol o d’alguna mena d’antílop en forma de noia, em va mirar, estranyada i interrogativa, amb uns ulls castanys molt bells. Tenia una cara fina i delicada, i un somriure amable i captivador.»

La passejada (1917). Traducció de Teresa Vinardell.

 

Félix_Nadar_1820-1910_portraits_Gérard_de_Nerval

De Quincey llegeix Proust

«Estic segur d’això: la ment no és capaç de res que s’assembli a l’oblit; hi ha mil accidents que interposen un vel entre la nostra consciència i les inscripcions secretes de la ment, però d’altres accidents de la mateixa classe l’estripen i, velada o no, la inscripció perdura per sempre, com les estrelles, que sembla que es retirin davant la llum del dia tot i que en realitat, com tots sabem, la llum les hagi velat, i es tornaran a mostrar un cop la llum enfosquidora del dia es torni a enretirar.»

Confessions d’un anglès consumidor d’opi (1822).

Thomas_de_Quincey_by_Sir_John_Watson-Gordon

Praga

El catorzè funàmbul va aparèixer l’hivern del 2018. El monogràfic es titulava «Praga». Aquí teniu el número: el funàmbul 14 hivern 2018. I aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Carta de Jean Toomer a Sherwood Anderson, Jean Toomer

Monogràfic / Praga

Pròleg, Jaroslav Hašek

La fundació de Praga, Eduard Petiška

La casa número 22 del Carreró d’Or, Harald Salfellner

La creació del Golem

Jiří Weil, Philip Roth

Čapek contra Stefansson, Karel Čapek

Hermann Ungar, un oblit injust, Arnoldo Liberman

Les dues mil paraules, Ludvík Vaculík

L’explotació del mite de la Primavera de Praga, Jan Richter

Un passeig per la Praga mediàtica, Ivan Klíma

Praga et maleirà, Juan Forn

Mozart a Praga, Joseph Wechsberg

Leo Perutz: el sol de Praga es va pondre a la Mediterrània, Hans-Harald Müller

Senyor, compadeix-te de mi, Leo Perutz

A la gent de Praga, Jan Hus

La ciutat de les cent torres, Ernst Roth

Hašek i Kafka, Milan Kundera

El miracle secret, Jorge Luis Borges

Llegendes de Praga, Jan Neruda

Ressenya / Erasme i la seva tragèdia, Ramon Esquerra

35 mil·límetres / A la recerca d’Arthur Pelechian, Serge Daney

Art menor / «Casals», Aonghas Macneacail

Colofó / Un profà a la Volta Ciclista a França. Esport i propaganda, Joan Tomàs

Rhema

Imatges

Vies

praga

 

Silencis

El tretzè funàmbul va aparèixer la tardor del 2018. El monogràfic es titulava «Silencis». Aquí teniu el número: el funàmbul 13 tardor 2018. I aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Una visita a la casa de Darwin, Sir Arthur Keith

Monogràfic / Silencis

L’Acadèmia silenciosa o els Emblemes, Abat Blanchet

El silenci de les sirenes, Franz Kafka

El bosc de la història, Karl-Marcus Gauss

Nitrat líric, Jonathan Rosenbaum

Emmy Noether, Natalie Angier

A l’editor del New York Times, Albert Einstein

Allò que el silenci va ensenyar a John Cage: la història de 433’’, James Pritchett

La crida, Edmond Jabès

El silenci de Franz Rosenzweig

El silenci de Karl Kraus, Ramon Alcoberro

Carta de Beethoven a Franz Wegeler, Ludwig van Beethoven

Sonata per a piano i aspirador, Simon Leys

Censura/ autocensura, Danilo Kiš

Actualitat de Theodor Lessing, David Cuscó i Escudero

Síncopes

La tomba més bonica del món, Stefan Zweig

Ressenya / Tsvetàieva i Pasternak, una correspondència, Teresa Costa-Gramunt

35 mil·límetres / La nit del caçador, David Ehrenstein

Art menor / «En un vell àlbum de records», George Trakl

Colofó / Lin Shu, autor del Quixot, Mikaël Gómez Guthart

Rhema

Imatges

Vies

 

Baudelaire, lector de Kafka

A CADASCÚ LA SEVA QUIMERA

Sota un gran cel gris, en una planúria gran i polsosa, sense camins, sense gespa, sense cap card, sense cap ortiga, vaig trobar molts homes que marxaven corbats.

Cadascun d’ells portava a l’esquena una Quimera enorme, tan pesant com un sac de farina o de carbó, o el forniment d’un soldat romà.

Però la bèstia monstruosa no era pas un pes inert; al contrari, envoltava i oprimia l’home amb uns músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb dues urpes enormes al pit de la muntura, i el seu cap fabulós depassava el front de l’home, com un d’aquells cascs horribles amb què els guerrers antics esperaven fer créixer el terror de l’enemic.

Vaig preguntar a un d’aquells homes on anaven d’aquella manera.

Em va respondre que no ho sabien pas, ni ell ni els altres, però que evidentment anaven a algun lloc, ja que se sentien empesos per una necessitat invencible de caminar.

Cal destacar una cosa curiosa: cap d’aquells viatgers no semblava irritat contra la bèstia ferotge que duia penjada al coll i enganxada a l’esquena; hauríeu dit que la considerava part de si mateix. Tots aquells rostres fatigats i seriosos no testimoniaven cap desesper; sota la cúpula spleenítica del cel, els peus enfonsats en la pols d’un terra tan desolat com el cel, caminaven amb l’expressió resignada dels qui estan condemnats a esperar sempre.

I la processó em va passar pel costat i s’enfonsà en l’atmosfera de l’horitzó, a l’indret on la superfície arrodonida del planeta esquiva la curiositat de la mirada humana.

I durant alguns instants em vaig entestar a voler comprendre aquell misteri; però ben aviat la irresistible Indiferència es va abatre damunt meu, i em va aclaparar amb un pes més gran que el de les seves esclafadores Quimeres.

Charles Baudelaire