Decret d’excomunió de Baruch Spinoza

el decret en pdf

El 27 de juliol de 1656, les autoritats religioses de la comunitat jueva d’Amsterdam van promulgar un decret segons el qual excomunicaven Baruch Spinoza. El text, escrit en portuguès, el van llegir davant de Spinoza mateix i alguns testimonis. Aquí el teniu:

Amsterdam, 6 d’Av de 5416 (27 de juliol de 1656)

El dirigents del consell de la sinagoga us fem saber que, havent tingut notícia des de fa temps de les opinions i accions de Baruch de Spinoza, vam procurar, per mitjà de diverses mesures i advertiments, apartar-lo del mal camí. Com que no vam obtenir cap resultat i com que, al contrari, cada dia rebíem noves notificacions, per part de testimonis dignes de confiança, sobre les horribles heretgies que practicava i ensenyava, així com sobre la seva conducta monstruosa, vam resoldre, d’acord amb dos consellers, i en presència de l’anomenat Spinoza, que aquest fos exclòs i apartat de la nació d’Israel, segons el decret d’excomunió següent:

Per mitjà de la sentència dels àngels i dels sants, amb el consentiment de Déu i amb el consentiment de tota la congregació, davant els sants Llibres de la Llei, amb les seves sis-centes tretze prescripcions, excomuniquem, expulsem i maleïm Baruch de Spinoza. Formulem aquesta excomunió igual com Josuè va excomunicar Jericó; el maleïm igual com Eliseu va maleir els seus fills, i amb totes les malediccions que trobem a la Llei. Maleït sigui de dia i maleït sigui de nit; maleït sigui quan vagi a dormir i maleït sigui quan es llevi; maleït sigui quan surti i maleït sigui quan torni. Que el Senyor no el perdoni mai. Que la còlera i l’enuig del Senyor es desfermin contra aquest home i rebi damunt seu totes les malediccions escrites al Llibre de la Llei. Que el Senyor esborri el seu nom de sota els cels i que l’aparti, per desgràcia seva, de les tribus d’Israel i l’abandoni a totes les malediccions del firmament escrites al Llibre de la Llei.

I a vosaltres, que sou fidels al Senyor, que Déu us conservi la vida. Ordenem que ningú parli amb ell ni li escrigui, que ningú no li faci cap favor, que ningú s’estigui sota el mateix sostre que ell ni a una distància de menys de quatre iardes, i que ningú no llegeixi res escrit o transcrit per ell.

La tomba més bonica del món

el text sencer en pdf

STEFAN ZWEIG

A Rússia no hi he vist res de més grandiós, de més impressionant que la tomba de Tolstoi. Aquest lloc il·lustre, on les generacions futures acudiran respectuosament en pelegrinatge, és una ombra en un bosc allunyat i solitari. Un caminet estret, que avança sense cap pla aparent a través de clarianes i matolls, condueix a aquest monticle que no és res més que un rectangle petit que ningú no vigila, que ningú no cuida, a l’ombra única d’alguns arbres grans. Aquests arbres tan alts, dolçament bressolats pel vent d’aquest inici de tardor, van ser plantats per Tolstoi mateix, m’explica la seva neta. El seu germà Nicolai i ell, de petits, havien sentit de boca d’una mainadera o d’una dona del poble l’antiga llegenda segons la qual el lloc on es planten arbres esdevé un lloc de felicitat. És per això que, tot jugant, havien plantat alguns plançons, en un racó de la llur propietat; després no van tardar gaire a oblidar aquesta distracció infantil. Al cap de molts anys, Tolstoi recorda aquest episodi i la promesa singular de felicitat que, de sobte, als ulls de l’home cansat de la vida, es presenta proveïda un significat nou, més ric. I expressa la voluntat d’ésser enterrat al peu d’aquests arbres que ell mateix havia plantat.

La batuda

el text sencer en pdf

CLIFFORD GEERTZ

Al principi d’abril de 1958, la meva dona i jo vam arribar —amb febre palúdica i cohibits— a un poblet de Bali que volíem estudiar com a antropòlegs. Era un lloc petit, d’uns cinc-cents habitants i relativament remot: un món en si mateix. Nosaltres hi érem uns intrusos (uns de professionals), i els aldeans ens van tractar com, segons sembla, els balinesos sempre ho fan amb la gent que no forma part de les seves vides, però que, tot i això, se’ls imposa: com si no hi haguéssim estat. Per a ells, i fins a cert punt per a nosaltres, no érem persones; érem espectres, invisibles.

Entrevista a Thomas Bernhard

text sencer en pdf

Werner Wögerbauer

Viena, Cafè Bräunerhof, 15 de juliol de 1986, ben d’hora al matí. Thomas Bernhard ha fixat una cita més aviat vaga per a una entrevista. Ara li redecoren l’apartament, «naturalment» de color blanc, diu. No pot suportar la presència dels manobres a casa seva i per això es refugia al cafè tan d’hora. Quan hi arribo, ja està instal·lat, a prop de la porta, «aquí l’aire és millor». El trobo tapiat per piles de diaris, les pàgines dels quals fulleja ràpidament, gairebé estripant-les. Una entrevista? Diu que sí, que avui està d’humor. Però curta i al gra.


Thomas Bernhard: Bé, doncs continuaré llegint el diari; no et fa res, oi?
Werner Wögerbauer: No, és clar; no passa res.
Bernhard: Em preguntes i et contesto.
Wögerbauer: T’interessa el destí dels teus llibres?
Bernhard: No; de fet, no.
Wögerbauer: I què me’n dius de les traduccions, per exemple?
Bernhard: Amb prou feines m’interessa el meu, de destí; el dels meus llibres, gens. Traduccions? Què vols dir?
Wögerbauer: El que els passa als teus llibres en altres països.
Bernhard: No m’interessa gens, perquè una traducció és un llibre diferent. No té absolutament res a veure amb l’original. És un llibre de la persona que l’ha traduït. Jo escric en alemany. T’envien una còpia d’aquests llibres i o t’agraden o no. Si tenen unes cobertes horroroses llavors a sobre t’emprenyes. I els fulleges i res més. No tenen res en comú amb la teva obra, a banda del títol canviat estranyament, oi? Perquè traduir és impossible. Una peça musical es toca igual arreu del món a partir de les notes escrites, però un llibre meu s’hauria d’interpretar sempre en alemany. Amb la meva orquestra!

Censura/ autocensura

text sencer en pdf

DANILO KIŠ

En el moment àlgid dels esdeveniments de Polònia, just quan van prohibir el sindicat Solidarność, vaig rebre una carta marcada amb el segell NIE CENZUROWANO. Què volien dir exactament aquelles paraules? Eren allà probablement per fer saber que en el país d’on venia la carta no hi havia censura. Però també podia significar que totes les cartes sense segell estaven sotmeses a la censura i, així, ser la prova de la selecció que operen els òrgans oficials, que confiarien en certs ciutadans, però negarien aquesta mateixa confiança a d’altres. De ben segur, allò podia ser interpretat com el senyal que els òrgans de control havien revisat una carta que justament s’afirmava que no havia estat censurada. En tot cas, aquell segell emblemàtic i amb sentits múltiples deia molt sobre l’esperit de la censura, que vol subratllar la seva legitimitat i, alhora, negant-se a si mateixa, amagar-se. La censura, tot considerant-se una necessitat històrica i una institució destinada a defensar l’ordre públic i el sistema predominant, no reconeix voluntàriament que existeix. Fa com si fos un mal provisional i necessari en un sistema en estat de guerra permanent. La censura, doncs, només és una mesura provisional que serà abolida quan tothom que escriu, cartes o llibres, sigui gran i madur des del punt de vista polític, i quan no calgui més que l’Estat tuteli els ciutadans i els demostri el seu poder.

“Els grans magatzems grossos de debò”, Joseph Roth

El text complet en pdf

Prou que ja n‘hi havia, de grans magatzems, a la ciutat. Però sempre feia l‘efecte que algú o altre trobés a faltar uns grans magatzems que fossin grossos de debò. A molta gent no li semblava prou que els grans magatzems que ja existien tinguessin només quatre, cinc o sis plantes, i es llançaven a somniar audaçment en magatzems de deu, dotze o fins i tot quinze plantes. No és pas que tinguessin el desig d‘aproximar-se cada cop més a Déu, cosa que de tota manera hauria estat un esforç ben balder. Perquè, segons tot el que sabem d‘Ell, no ens hi acostem pas quan ens enfilem cap als núvols, sinó més aviat al contrari: ens hi anem acostant a mesura que vivim més a prop de la pols de la qual estem fets. No! La gent que somniava en uns grans magatzems que fossin grossos de debò només volia enlairar-se per damunt dels grans magatzems menors, de manera semblant als atletes actuals, cadascun dels quals no supera l‘altre per tal d‘assolir la seva pròpia meta amb més rapidesa, sinó per a arribar a una meta qualsevol més aviat que no pas l‘altre. Aquells que estaven engrescats amb els grans magatzems somniaven en gratacels. Així doncs, un bon dia van construir els grans magatzems que eren grossos de debò, i tothom els va anar a veure, i jo també hi vaig anar…

Traducció de Pilar Estelrich

Carta de Beethoven a Franz Wegeler

la carta sencera en pdf

El 29 de juny de 1801, Ludwig van Beethoven va escriure una carta al seu amic Franz Wegeler en què li explicava, preocupat, els primers símptomes de sordesa que havia començat a notar. Aquí en teniu un fragment:

«He de confessar que porto una vida miserable. Fa dos anys que no assisteixo a cap esdeveniment social només perquè trobo impossible dir a la gent que soc sord. Si tingués qualsevol altre ofici podria suportar aquesta dolència; però en la meva professió és un inconvenient terrible. I si els meus enemics —en tinc força— se n’assabentessin, què dirien? Per tal que us feu una idea d’aquesta sordesa estranya meva, deixeu-me que us expliqui que al teatre em situo a la vora de l’orquestra per entendre què diu l’actor, i que a una certa distància no puc sentir les notes altes dels instruments ni les veus. Pel que fa a la veu parlada és sorprenent que hi hagi gent que mai no hagi notat la meva sordesa; com que sempre he estat propens a atacs de distraccions mentals, atribueixen la meva duresa d’oïda a aquest fet. De vegades tampoc no sento les persones que parlen fluixet; és veritat que sento sons, però no distingeixo les paraules. Ara, si algú crida, no ho puc suportar. Només el cel sap com acabaré».

La conquesta de la ubiqüitat

el text sencer en pdf

Paul Valéry va escriure «La conquesta de la ubiqüitat» l’any 1928. El geni d’aquest autor francès no s’ha associat gaire sovint al caràcter gairebé profètic dels seus textos. Tanmateix, aquí l’evidència del que prefigura arriba a trasbalsar i tot:

«Com l’aigua, com el gas, com el corrent elèctric que venen de lluny fins a les nostres llars per respondre les nostres necessitats mitjançant un esforç gairebé nul, així també ens alimentarem d’imatges visuals o auditives que naixeran i s’esvairan fàcilment, només amb un senyal. Igualment com ens hem acostumat —per no dir sotmès— a rebre l’energia a casa nostra de maneres diverses, trobarem també ben senzill d’obtenir-hi o de rebre-hi aquestes variacions o oscil·lacions tan ràpides que els òrgans dels nostres sentits captaran i integraran. Desconec si mai cap filòsof ha somniat amb una societat que distribuís Realitat Sensible a domicili».

Paul Valéry, Analyst of Western Decline, by Guillaume Durocher - The Unz  Review

Simon Srebnik, el cantaire de Chełmno

text sencer

Shoah (1985) dirigida per Claude Lanzmann comença així:

L’acció comença en l’actual Chełmno, Polònia. A vuitana quilòmetres al nordest de Łódź, al cor d’una regió que va tenir una gran població jueva, Chełmno fou el primer camp polonès on es va fer servir gas per a exterminar jueus. Tot va començar el 7 de desembre de 1941. Quatre-cents mil jueus hi van ser assassinats en dos períodes: des del desembre de 1941 a la primavera de 1943, i des del juny de 1944 al gener de 1945. La manera d’administrar la mort va ser la mateixa fins al final: asfixia causada per gas dins de camions.

Dels quatre-cents mil homes, dones i nens que van arribar a aquest lloc, dues persones se’n van escapar: Michał Podchlebnik i Simon Srebnik. Simon Srebnik, supervivent del darrer període, era aleshores un noi de tretze anys i mig. Al seu pare l’havien matat davant seu, al gueto de Łódź, a la mare la van asfixiar als camions de Chełmno. Les SS el van allistar en un dels comandos de treballadors jueus, que asseguraven el manteniment dels camps d’extermini i que també estaven condemnats a mort.

Joseph Brodsky sobre la tirania

El text sencer

La malaltia i la mort són, potser, les úniques coses que un tirà té en comú amb els seus súbdits. És en aquest sentit i prou que una nació es beneficia de ser governada per un home gran. La consciència de la nostra mortalitat no ens il·lumina necessàriament ni ens suavitza, però el temps que un tirà dedica a reflexionar sobre el seu metabolisme, per exemple, és temps robat als assumptes d’estat. La tranquil·litat domèstica i la internacional estan en proporció directa al nombre de malalties que preocupen el nostre primer secretari del Partit, o el nostre president vitalici. Fins i tot si aquest tirà és prou agut com per aprendre l’art de la crueltat addicional, inherent a qualsevol malaltia, acostuma a dubtar força a l’hora d’aplicar aquest coneixement adquirit a les intrigues de palau o a la seva política exterior, encara que només sigui perquè instintivament cerca de restablir el seu estat de salut previ o simplement creu que es recuperarà del tot.

Rilke i Hammershøi

El text sencer en pdf

El vuitè funàmbul contenia una recreació de la visita que el 1904 Rilke va fer a Vilhelm Hammershøi a Copenhagen. El text és de la poeta anglesa Nichola Dean.

«Ahir vaig conèixer Hammershøi… Estic segur que com més t’hi relaciones, més l’entens i més aprens a valorar la seva senzillesa natural. Tornaré a veure’l, però no podrem conversar perquè ell només parla danès i entén molt poc l’alemany. Em va fer l’efecte que pinta i prou, i que no pot o no vol fer res més.» Aquesta és la descripció que Rainer Maria Rilke va fer de la trobada que, a la tardor de 1904, va tenir amb Vilhelm Hammershøi, a Copenhaguen. L’interès i l’admiració de Rilke coincidia amb l’èxit que l’artista danès tenia en aquell moment a Alemanya. L’autor austríac volia escriure un assaig sobre aquest pintor, una tasca que la incapacitat de Hammershøi per a mantenir cap conversa va complicar molt. Tot i que Rilke esmenta breument aquesta visita en algunes cartes, mai no va completar l’assaig.

La bora

El text sencer en pdf

Giani Stuparich (1891-1961) no és només l’autor del magnífic L’illa (Ed. Minúscula, 2008): tota la seva obra val molt la pena. Aquí ens explica el fenomen típicament triestí que anomenen «la bora»:

Mentre que al voltant de la casa domina el terrabastall de la bora, una noia aprèn en el seu manual de geografia que «a Itàlia, la velocitat del vent ben poques vegades ultrapassa els 42 km per hora».
D’entre totes les ciutats italianes, tan sols Trieste té el gran privilegi de rebre durant l’any les visites freqüents, sobretot a l’hivern, d’un vent que, quan és lleuger, arriba a la velocitat de 60 km per hora, i que els dies que bufa amb furor, supera els 140.
Aquest vent és un visitant descortès i violent, a causa del qual la ciutat viu amb el «Jesús» a la boca. I bé que el coneixen tots els constructors i els enginyers de la llum i del telèfon, que mai no prenen les precaucions que calen ni calculen la violència d’aquest enemic dels cables que van de post a post, de les xemeneies i dels terrats. El coneixen el mariners que no reforcen bé les amarres. I tot i que per tradició i experiència els ciutadans el coneixen, mai no es preparen prou bé per afrontar-lo sense risc.

[…]

La tècnica de l’escriptor en tretze tesis

El text en pdf

A Carrer de sentit únic, Walter Benjamin inclou tretze tesis en forma de consells per a escriptors. Van aparèixer per primer cop en català al segon funàmbul, traduïdes per la Pilar Estelrich. Aquí les torneu a tenir:

I. Qui tingui la intenció de redactar una obra de dimensions considerables, cal que es cuidi i que un cop enllestida la tasca prevista en cada ocasió es permeti gaudir de tot allò que no li causi dificultats a l’hora de reprendre la feina.


II. Si vols, pots parlar del que ja tens enllestit, però no en llegeixis fragments a ningú en veu alta mentre hi estàs treballant. La satisfacció que obtindries en fer-ho et portaria a alentir el ritme de treball. En canvi, si t’atens a aquest règim, el desig cada cop més intens de donar a conèixer la teva obra acabarà esdevenint un estímul per a completar-la.

III. Intenta evitar la mediocritat quotidiana en les circumstàncies en què treballis. Una tranquil·litat mediocre envoltada de sorolls insignificants genera un entorn indigne de la teva tasca. En canvi, tenir com a rerefons un estudi de piano o una remor constant de xerrameca pot resultar tan important per a la teva feina com el silenci perceptible de la nit. Si l’entorn d’aquesta aguditza l’oïda interior, l’altre esdevé la pedra de toc d’una dicció capaç de soterrar en la seva plenitud fins i tot els sorolls excèntrics.

IV. Evita fer servir estris vulgars i corrents. Resulta útil insistir de forma pedant en utilitzar determinats papers, plomes, tintes. Pel que fa a aquests utensilis no és pas imprescindible el luxe, sinó l’abundància.

V. No permetis que cap idea et passi d’incògnit pel costat, i gestiona el teu quadern de notes
amb tanta severitat com ho fa la policia amb el registre d’estrangers.

VI. No deixis que la teva ploma estigui receptiva a la inspiració i veuràs que així aconseguirà atraure-la amb la força d’un imant. Com més reflexiva sigui la teva forma de prendre nota d’una ocurrència, més ben desenvolupada i madura se t’oferirà aquesta. El discurs conquereix el pensament, però és l’escriptura qui el sotmet.

VII. No pleguis mai d’escriure perquè no se t’acudeixi res més. És una exigència de l’honor literari no plegar fins que calgui atendre una obligació (un àpat, una cita) o bé fins que la feina estigui enllestida.

VIII. Compensa l’absència de la inspiració passant pulcrament en net la tasca que tens enllestida. La intuïció es despertarà mentre ho fas.

IX. Nulla dies sine linea – però sí setmanes senceres.

X. No donis mai per completada cap obra que no hagis estat rumiant algun cop des del capvespre fins l’endemà a ple dia.

XI. No redactis mai la conclusió d’una obra en l’indret de treball habitual. No hi trobaries el valor necessari per a fer-ho.

XII. Etapes de la redacció: Pensament – Estil – Escriptura. El sentit de la còpia en net consisteix en fixar l’atenció de manera exclusiva en la cal·ligrafia. El pensament mata la inspiració, l’estil copsa el pensament, l’escriptura recompensa l’estil.

XIII. L’obra és la màscara mortuòria de la concepció.

Tota la memòria del món

Guió en pdf

L’any 1956, Alain Resnais va filmar Toute la mémoire du monde, un documental de vint-i-un minuts centrat en l’antiga seu de la Biblioteca Nacional de París. El guió és de Remo Forlani (1927-2009) i al número 5 d’El funàmbul apareix traduït al català per primer cop.

Moltes de les reflexions que la pel·lícula genera, apareixen a Austerlitz de W. G. Sebald.

El documental és aquí: https://www.youtube.com/watch?v=YAAXqTmAkmA

Arle, 16 d’octubre de 1888

La carta en pdf

Estimat Theo,

Finalment t‘envio un petit esbós perquè et facis una idea de l‘evolució de la meva feina, ja que avui m‘hi he tornat a posar.

Encara tinc els ulls cansats, però tenia una idea nova al cap i heus-ne aquí l‘esbós. Com sempre, en tela de 30.[1]

Aquesta vegada es tracta simplement del meu dormitori, el color hi ha de fer la cosa: a partir de la seva simplificació ha de donar un estil més gran a les coses, i ha de suggerir repòs o son en general. Ras i curt, la contemplació del quadre ha de fer descansar el cap o més aviat la imaginació.

Les parets són d‘un violat pàl·lid. El terra és de rajoles vermelles.

La fusta del llit i les cadires és d‘un groc de mantega fresca.

El llençol i els coixins, verd llimona molt clar.

El cobrellit, vermell escarlata.

La finestra, verda.

El rentamans és ataronjat; el gibrell, blau.

Les portes, liles.

I res més; res més en aquesta habitació de finestrons closos.

L‘amplada dels mobles ha d‘expressar un repòs inalterable.

Retrats a la paret i un mirall i un eixugamà i una mica de roba.

El marc —com que no hi ha blanc en el quadre— serà blanc.

Tot això és la meva revenja pel repòs forçat que m‘han obligat a fer.

Hi treballaré encara tot demà, però ja veus que la idea és simple. N‘he suprimit les ombres; els colors són plans, nets, com els crespons.

Tot plegat contrastarà, per exemple, amb La diligència de Tarascó i El cafè de la nit.[2]

No m‘allargo més perquè demà ben d‘hora vull enllestir la meva tela amb la llum fresca del matí.

Com van els dolors? No et descuidis de fer-me‘n cinc cèntims.

Espero que m‘escriguis aviat.

Un dia et faré esbossos de les altres habitacions, també.

Rep una bona encaixada.

Sempre teu,

Vincent


[1] Es refereix a un sistema de numeració internacional, inventat a França al segle XIX. El número 30 equival a 92 x 73 cm.

[2] Dos quadres que Van Gogh també va pintar l’any 1888.

Escriure en la llengua dels fantasmes

El discurs en pdf

El 10 de desembre de 1978, Isaac Bashevis Singer va recollir el Premi Nobel de literatura i va fer un discurs molt breu però preciós.

Majestats, alteses reials, senyors i senyores,
Sovint la gent em pregunta: «Per què escrius en un idioma moribund?». Vull explicar-ho amb unes quantes paraules.
Primerament, m’agrada escriure històries de fantasmes i no hi ha res que encaixi més bé amb un fantasma que un idioma moribund. Com més mort està un idioma, més viu tenim el fantasma. Als fantasmes els encanta l’ídix i, pel que sé, tots el parlen.
En segon lloc, no crec en els fantasmes i prou, sinó que també crec en la resurrecció. Estic convençut que un bon dia milions de cadàvers que parlen ídix s’aixecaran de llurs tombes i la primera pregunta que faran serà: «Hi ha cap llibre ídix nou per a llegir?». Per a ells l’ídix no estarà mort.
Tercer, durant dos mil anys hom va considerar l’hebreu una llengua morta. Tot d’una va reviure. El que li va passar a l’hebreu li pot passar a l’ídix un dia (tot i que no tinc ni la més lleugera idea de com tindrà lloc aquest miracle).
Encara hi ha un quart motiu (menor) per a no abandonar l’ídix i és aquest: l’ídix potser es mor, però és l’única llengua que conec bé. L’ídix és la meva llengua materna i una mare realment no mor mai.
Benvolguts, hi ha cinc-cents motius que em van dur a escriure per als nens però, per no allargar-me, n’esmentaré tan sols deu. Número 1: Els nens llegeixen llibres, no pas ressenyes. Número 2: Els nens no llegeixen per trobar la seva identitat. Número 3: No llegeixen per alliberar-se de cap culpa, per sadollar cap set de rebel·lió, ni per desempallegar-se de cap alienació. Número 4: No fan servir psicologia per a res. Número 5: Detesten la sociologia. Número 6: No intenten entendre Kafka ni Finnegan’s Wake. Número 7: Encara creuen en Déu, la família, els àngels, els dimonis, les bruixes, els follets, la lògica, la claredat, la puntuació, i més coses tan obsoletes com aquestes. Número 8: Els encanten les històries interessants, no pas els comentaris, les guies, ni els peus de pàgina. Número 9: Quan un llibre és avorrit, badallen a cor què vols, sense cap mena de vergonya ni de por de l’autoritat. Número 10: No esperen que el seu estimat escriptor redimeixi la humanitat. Tot i ser joves, saben que no té aquest poder. Només els adults tenen il·lusions tan infantils.

La darrera entrevista a Clarice Lispector

Clarice Lispector va morir el 9 de desembre de 1977. Molt poc abans havia concedit —a contracor i gairebé enganyada— una entrevista a la televisió brasilera en què va contestar les preguntes (improvisades) del periodista Julio Lerner. Els vint-i-vuit minuts de l’entrevista són un document corprenedor, no tan sols perquè som testimonis dels darrers instants públics de Lispector, sinó pel que aprenem sobre la seva manera de considerar el fet literari i perquè mostren la incomoditat d’algú que escriu simplement perquè no sap ni vol fer cap altra cosa, i que fuig tant com pot dels llocs comuns i de qualsevol concessió.

L’entrevista formava part del segon número d’El funàmbul («Per què escrivim?», de l’estiu del 2014), on també apareixen reproduïdes les paraules de Lerner mateix explicant com va viure aquell moment.

L’entrevista sencera en pdf

«Jo no soc una professional, jo només escric quan vull. Soc una amateur i vull continuar sent-ho. Un professional és aquell que té una obligació amb si mateix, l’obligació d’escriure. O amb algú altre, en relació a algú altre. En canvi jo he decidit de no ser una professional… per mantenir la meva llibertat.»

Carta de Charles Baudelaire a Édouard Manet

La carta en pdf

Dijous, 11 de maig de 1865

Estimat amic,

Us estic agraït per la carta que M. Chorner m’ha donat aquest matí i també per la peça musical.

Ja fa temps que tinc la intenció de passar per París dues vegades, una per anar a Honfleur, i l’altra per tornar-ne; això només ho havia confiat en secret al boig d’en Rops, perquè amb prou feines tindria temps d’encaixar la mà de dos o tres amics, però, segons el que m’ha dit M. Chorner, Rops ho ha explicat a unes quantes persones, i ara resulta que naturalment hi ha molta gent que creuen que soc a París i em tracten d’ingrat i d’oblidadís.

Si veieu en Rops, no doneu gaire importància als seus aires violentament provincians. A Rops li agradeu, Rops ha entès el valor de la vostra intel·ligència, i fins i tot m’ha confiat certes observacions sobre la gent que no us pot veure (ja que sembla que teniu l’honor d’inspirar odi). Rops és l’únic artista veritable (en el sentit que jo dono —potser jo i prou— a la paraula artista) que he trobat a Bèlgica.

Em demaneu, doncs, que us torni a parlar de vós. Em demaneu que m’esforci a demostrar-vos el que valeu. El que exigiu és realment absurd. Se’n riuen de vós; les bromes us fan enrabiar; no us fan justícia; etc., etc… Creieu que sou el primer que es troba en aquesta situació? Teniu més talent que Chateaubriand i que Wagner? I, tanmateix, se n’han rigut molt, d’ells. I no s’han pas mort. I, per rebaixar-vos orgull, us diré que aquests homes són models, cadascun en el seu gènere, i en un món molt ric; i que vós, vós només sou el primer d’un art decrèpit. Espero que no us molesti la franquesa amb què us tracto. Sabeu l’estima que us tinc.

He volgut conèixer la impressió personal d’aquest M. Chorer, si és que podem considerar que un belga sigui una persona. He de dir que ha estat amable, i el que m’ha dit lliga amb el que sé de vós i amb el que algunes persones intel·ligents diuen de vós: Hi ha defectes, errors, manca d’aplom, però hi ha un encant irresistible. Tot això ho sé; soc un dels primers que ho ha captat. Ha afegit que el quadre que representa una dona despullada, amb la negra i el gat (és un gat, oi?), era molt superior al quadre religiós.

Quant a Lemer, res de nou. Crec que aniré jo mateix a espavilar-la. Pel que fa a acabar aquí Pobre Bèlgica, en soc incapaç; estic dèbil, estic mort. Tinc una pila de poemes en prosa que he d’escampar en dues o tres revistes. Però ja no hi puc anar. Pateixo d’un mal que no tinc, com quan era petit i vivia a la fi del món. I tanmateix no soc patriota.

Olympia, Édouard Manet (1863).

172 motius per llegir El funàmbul

Edmond Jabès, Bruno Schulz, Isaac Bashevis Singer, Philip Roth, David Grossman, Jüri Talvet, Norman Manea, James Boswell, Primo Levi, Danilo Kiš, Roland Barthes, Raymon Carver, Julio Ramón Ribeyro, John Steibeck, Juan Carlos Onetti, Walter Benjamin, María Zambrano, Rainer Maria Rilke, Pere Calders, Roberto Bolaño, Mark Twain, Marcel Proust, George Steiner, Beatriz Sarlo, Béla Tarr, Óssip Mandelstam, Vasili Grossman, Imre Kértesz, Henri Meschonnic, Claude Lanzmann, Jorge Luis Borges, Ilja Ehrenburg, Janusz Korczak, Georges Didi-Huberman, Krzystof Karasek, Giorgio Pressburger, Milan Kundera, Johann Peter Eckermann, Madame de Staël, Goethe, Ramon Esquerra, Itamar Even-Zohar, Armando Gnisci, Yves Chevrel, Remo Forlani, Miquel Àngel Riera, Amerigo Vespucci, Johann Peter Hebel, W. G. Sebald, Egon Erwin Kisch, Czesław Miłosz, Charles Baudelaire, Joachim Du Bellay, Robert Louis Stevenson, Xavier de Maistre, Georges Perec, Sèneca, Clifford Geertz, Josep Piera, Lafcadio Hearn, André Aciman, Iehuda Amikhai, Albert Camus, J. V. Foix, Jem Cohen, Chad Freidrichs, Nuno Júdice, Jacques Lipchitz, José Martí, Franz Kafka, Kavafis, Joseph de Maistre, Maurice Maeterlinck, Zbigniew Herbert, Dževad Karahasan, Vincent van Gogh, Clarice Lispector, Joseph Roth, Paul Valéry, Elias Canetti, Howard Carter, Narcís Monturiol, Ludwig Wittgenstein, Fernando Pessoa, E. M. Forster, G. K. Chesterton, Anton Txékhov, Maksim Gorki, Konstantín Stanislavski, Nabokov, Jonathan Rosenbaum, Robert Frost, Émile Zola, Jaume Balmes, Umberto Saba, Eugenio Montale, Roberto Bazlen, Scipio Slataper, Srečko Kovosel, Tomaž Šalamun, Gianni Stuparich, Giorgio Voghera, Italo Svevo, Livia Venezziani Svevo, Drago Jančar, Boris Pahor, Feliu Formosa, Isaac Bàbel, Carles Soldevila, Giacomo Leopardi, Joseph Brodsky, Robert Walser, Julio Cortázar, Tomasso Marinetti, Julien Offroy De La Mettrie, Joan Perucho, Cesare Pavese, Theodor Lessing, Julio Camba, Jean Baudrillard, Joan Fuster, William Saroyan, Serge Daney, Karl Marcus Gauss, Albert Einstein, Ludwig van Beethoven, Simon Leys, Stefan Zweig, Georg Trakl, Jean Toomer, Jaroslav Hašek, Karel Čapek, Ivan Klima, Leo Perutz, Jan Hus, Ernst Roth, Jan Neruda, Marc Chagall, Thomas Browne, Sigmund Freud, Stanislaw Lem, Diògenes Laerci, Gerard de Nérval, Marco Polo, Thomas Bernhard, Salomon Malka, Seamus Heaney, Giorgio Colli, Antoine Compagnon, W. A. Mozart, Philip Larkin, Franz Liszt, Frederic Chopin, Salvador Espriu, Friedrich Nietzsche, Claude Debussy, Josep Carner, Enric Casals, Dan Morgenstern, Italo Calvino, Salvador Dalí, Maria Àngels Anglada, Isaac Newton, Abert Ràfols-Casamada, W. H. Auden, Thomas Mann, John Berger, Denis Diderot, Hugo Claus, Paul Klee, Josep Palau i Fabre, Marcel Schwob, Elizabeth Bishop.

El funàmbul 1 (Bruno Schulz)

El funàmbul 2 (Per què escrivim?)

El funàmbul 3 (Walter Benjamin)

El funàmbul 4 (Aproximacions a la Xoà)

El funàmbul 5 (Weltliteratur)

El funàmbul 6 (W. G. Sebald)

El funàmbul 7 (Viatges)

El funàmbul 8 (Interiors)

El funàmbul 9 (Txékhov)

El funàmbul 10 (Trieste)

El funàmbul 11 (Kafka)

El funàmbul 12 (Màquines)

El funàmbul 13 (Silencis)

El funàmbul 14 (Praga)

El funàmbul 15 (Somnis)

El funàmbul 16 (Notes)

El funàmbul 17 (Perspectives)