Els escriptors de Bruno Schulz (I)

Tot i que des del 1963 ja es podien llegir alguns relats de Bruno Schulz traduïts a l’anglès, els lectors nord-americans van començar a conèixer l’obra i la vida (i sobretot, la mort) de Bruno Schulz força més tard i a partir d’un seguit de novel·les en què aquest artista hi apareix com a personatge. Anteriorment, Schulz era conegut a Polònia i prou. De sobte, doncs, esdevé una descoberta atractiva per a un seguit d’autors jueus nord-americans que en l’autor de Drohobycz troben una figura que representa la desaparició de tot un món —el del judaisme europeu després de la Segona Guerra Mundial—, i que els va bé per reflexionar sobre un dels seus temes més habituals: la identitat. (Com podrem veure en la segona part d’aquest article, hi ha autors d’altres literatures que s’acosten a Schulz d’una manera força diferent.)

El primer escriptor nord-americà que va incorporar Schulz en una novel·la va ser Philip Roth a The Prague Orgy l’any 1985. En aquest llibret de poc més de 80 pàgines, Roth ens narra el periple de Nathan Zuckerman per la Praga de meitat dels anys 70 a la recerca d’un manuscrit escrits en jiddisch per un un autor que recorda Schulz sobretot per com se’n narra la mort, que a partir d’aquell moment esdevé un lloc comú: després d’una disputa entre dos oficials de la Gestapo, cadascun d’ells mata el jueu que l’altra havia adoptat com a protegit: «He shot my Jew, so I shot his», explica l’assassí de Schulz. 

Dos anys després, Cynthia Ozick publica The Messiah of Stockholm (i el dedica a Philip Roth). El protagonista de la història és Lars Andemening, un periodista suec d’origen polonès, que escriu ressenyes literàries sobre els autors que l’apassionen i que el transporten al món d’on prové: Kiš, Kafka, Musil, Canetti, Broch, Singer, Hrabal… De fet, Andemening està convençut que és fill de Schulz. Confessa el seu secret a una llibretera misteriosa d’Estocolm que l’endinsarà en una espiral de mitges veritats i falsificacions amb un colofó inesperat: ella, el seu marit i la seva filla li presenten un manuscrit que li asseguren és El Messies, l’obra que Schulz havia escrit abans de morir i que mai ningú no ha pogut trobar.

L’any 2010, Jonathan Safran Foer va publicar Tree of Codes, un llibre impossible fet a partir de retallar (literalment) aquella traducció anglesa de Les botigues de color canyella que esmentava al començament (titulada The Street of Crocodiles), tot cercant-hi una història incrustada en les paraules traduïdes del polonès. El resultat és, és clar, un nou llibre que neix, no pas de Schulz, sinó de la traducció de Celina Wieniewska.

Resumint, doncs, la sensació general després de llegir aquestes tres obres és que malgrat les bones intencions, no acaben de funcionar. Sovint hi ha incorreccions geogràfiques, però el problema principal és que es fa massa palès que del que realment es vol parlar no és de Schulz, sinó del que els autors creuen que representa o volen que representi.

W. G. Sebald i Flaubert

Un dels llibres preferits de W. G. Sebald era Tres contes de Gustav Flaubert. Les semblances entre l’obra de l’autor alemany i els tres relats del que per molts és el millor que Flaubert va escriure tenen a veure, sobretot, amb la temàtica. Dels tres contes, els que tenen més punts en contacte amb l’obra de Sebald són «Un cor simple» i «La llegenda de Sant Julià l’Hospitalari». Aquestes narracions inclouen elements pels quals Sebald sentia fascinació, com són els animals (sobretot els dissecats, com es pot comprovar a Austerlitz) i certes llegendes medievals amb protagonistes maleïts i torturats. A Del natural, Sebald ens narra la història de Matthaeus Grünewald a partir del retaule de l’església parroquial de Lindenhardt, mentre que Flaubert fa el mateix amb Sant Julià l’Hospitalari a partir d’un vitrall de la catedral de Rouen.

Les referències a Flaubert es fan més evidents a Els anells de Saturn, on Sebald dedica un fragment a una teoria d’una amiga seva, la professora Janine Daykins, segons la qual la sorra és un símbol d’enfonsament imparable en l’obra de l’autor francès. De sorra, al món on se situa el darrer dels Trois contes, «Herodies», n’hi havia i n’hi ha molta.

 

Tots els funàmbuls radiofònics

Durant uns mesos, El funàmbul va canviar el paper per la ràdio. Aquí teniu els 19 programes que es van emetre a Ràdio Vilafranca:

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201632/embed“>Patrick Modiano

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201631/embed“>La censura

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201630/embed“>La traducció

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201629/embed“>Walter Benjamin

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201628/embed“>Literatura i música

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201627/embed“>Bruno Schulz

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201626/embed“>Per què escrivim?

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201625/embed“>Literatura i cinema

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201624/embed“>Trastorns?

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201623/embed“>L’Odissea

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201622/embed“>Franz Kafka

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201621/embed“>Russos

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201620/embed“>Austrohongaresos

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201619/embed“>Viatges

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201618/embed“>Silencis

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201617/embed“>Memòries

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201616/embed“>Interiors

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201615/embed“>Herois

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/f/74712-201614/embed“>Els emigrats

radio-broadcasting

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

maneras-de-estar-en-elmundo

 

Hammershøi i Rilke

«Ahir vaig conèixer Hammershøi… Estic segur que com més t’hi relaciones, més l’entens i més aprens a valorar la seva senzillesa natural. Tornaré a veure’l, però no podrem conversar perquè ell només parla danès i entén molt poc l’alemany. Em va fer l’efecte que pinta i prou, i que no pot o no vol fer res més.» Aquesta és la descripció que Rainer Maria Rilke va fer de la trobada que, a la tardor de 1904, va tenir amb Vilhelm Hammershøi, a Copenhaguen. L’interès i l’admiració de Rilke coincidia amb l’èxit que l’artista danès tenia en aquell moment a Alemanya. L’autor austríac volia escriure un assaig sobre aquest pintor, una tasca que la incapacitat de Hammershøi per a mantenir cap conversa va complicar molt. Tot i que Rilke esmenta breument aquesta visita en algunes cartes, mai no va completar l’assaig. La poeta anglesa Nichola Deane va recrear la trobada entre ambdós artistes. El resultat el podeu llegir al vuitè funàmbul, que us podeu descarregar aquí.

Interior_Strandgade30_press-847x1024

I més connexió anglesa amb Hammershøi: Michal Palin presentant un documental sobre el pintor danès a la BBC. Teniu el vídeo al canal de You Tube de la revista.

Howard Carter al vuitè funàmbul

L’any 1922, l’arqueòleg anglès Howard Carter, va trobar un lloc que feia més de 15 anys que cercava. Gràcies als seu diari personal sabem què va passar aquell diumenge, 26 de novembre:

«Abans de poder veure-hi res, l’aire calent que ha sortit ha fet que la flama de l‘espelma parpellegés, però tan bon punt els ulls se m‘han acostumat a la tremolor de la llum, l‘interior de la cambra se m‘ha anat aclarint, i hi he vist una barreja estranya i meravellosa d‘objectes bells i extraordinaris, apilats els uns sobre els altres.
Naturalment els de fora estaven en suspens, fins que Lord Carnarvon m‘ha preguntat: “Que hi veus res?” Li hi respost: “Sí, és meravellós”.»

Havia trobat la tomba de Tutankamon.

La manca de signe d’exclamació en la resposta de Carter no sabem si és un descuit a l’hora de transcriure el moment al diari o una mostra del caràcter nacional de l’egiptòleg. En tot cas, en la traducció que he fet dels fragments que contenen aquells tres dies tan emocionants he mantingut l’omissió.

Interiors.

TAA_i_2_1_025.jpg