Faut-il brûler Kafka?

No és cap broma: l’any 1946, la revista comunista francesa Action va presentar una enquesta als seus lectors: «Faut-il brûler Kafka?» [«Cal cremar Kafka?»]. La pregunta no pretenia fer justícia al famós desig de Kakfa que el seu amic Max Brod destruís gran part dels seus manuscrits i cartes quan Kafka fos mort, sinó que partia de posicions polítiques al cap i a la fi emparentades amb les dels qui tot just tretze anys abans, a Alemanya, ja havien llançat llibres de Kafka a les fogueres de la barbàrie nazi («On cremen llibres, acabaran cremant persones», havia profetitzat Heine). Algú que escriu A la colònia penitenciària i El procés ha de fer ben poca gràcia als posseïdors de la veritat. Un autor perseguit pel comunisme i el nazisme, i posteriorment transformat en tòpic i banalitzat ha de ser interessant per força.

Així, doncs, el dubte sobre la conveniència o no de cremar els llibres de Kafka partia, segons les eminències d’Action, de la manca de crítica social en l’obra de l’autor txec, prova de la seva actitud «reaccionària, decadent i cosmopolita». L’acció d’Action contra la indefinició de qui, com diu Ivan Klíma a «Les fonts d’inspiració de Franz Kafka»: «incapaç de sentir rancúnia per ningú del seu voltant, la girava contra ell mateix». La ideologia contra el dubte. El fanatisme contra la ironia. L’autoritat contra l’individu. Una enquesta d’una immoralitat repugnant: tot just feia un any que Auschwitz havia estat alliberat. A Auschwitz els nazis hi van cremar les germanes de Kafka.

books

 

Anuncis

Kafkià

A molts polítics, tertulians i fauna similar els agrada l’adjectiu kafkià. El fan servir sovint. Volen dir absurd, però creuen que quedarà més bé dir-ne kafkià, d’allò, d’aquella situació que han creat els altres. Ser els promotors i màxims beneficiaris de l’abús funcionarial que Kafka descriu en alguns dels seus textos no els fa res: «això és una situació kafkiana», afirmen. I no han llegit Kafka. Ni ganes que en tenen.

Fa trenta-cinc anys, tot això ja ho denunciava l’enyorat Ramon Barnils en un article, «L’encisadora rialla de Kafka», que trobareu al darrer funàmbul.

Kafka and his dog

Onzè funàmbul

Aquí teniu l’onzè funàmbul: el funàmbul 11 primavera 2018  Aquest n’és l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / A l’estació de tren, Isaac Bàbel

MONOGRÀFIC / Franz Kafka

L’encisadora rialla de Kafka, Ramon Barnils

Kafka mal interpretat, Paul Reitter

De Kafka a Gorbatxov, Norman Manea

Cronologia de Franz Kafka

Kafka i els seus precursors, Jorge Luis Borges

Un rellotge avançat, Sultana Wahnón

A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka, Subash Jaireth

La resposta de Kafka, Roland Barthes

Kafka: una sensibilitat misteriosa, Primo Levi

23 de setembre, Feliu Formosa

Després de la transformació, Robert Caner-Liese

Kafka en català

Una pàgina antiga, Franz Kafka

Entrevista a Orson Welles arran de la pel·lícula El procés, Hugh Wheldon

«Ein Traum», Jorge Luis Borges

La darrera carta de Franz Kafka

La darrera carta de Milena Jensenská

RESSENYA / L’Epistolari de Maragall, Carles Soldevila

35 MIL·LÍMETRES / François Truffaut o els malentesos, Claude-Marie Trémois

ART MENOR / «L’infinit», Giacomo Leopardi

COLOFÓ / Sobre la tirania, Joseph Brodsky

RHEMA

IMATGES

VIES

 

Hadji Murad

Harold Bloom descriu Hadji Murat de Tolstoi com el millor relat que s’ha escrit mai («my personal touchstone for the sublime of prose fiction, to me the best story in the world»). No ho sé. El que sé és que en català no el trobareu (crec que se’n va fer una traducció el 1934). I també sé que els dos fragments següents, escrits el 1912 i referits al tsar, van molt més enllà de mitjan segle xix i descriuen el gènere humà (i l’actualitat política, és clar) com, de fet, fan tots els clàssics de la literatura universal.

«Els afalacs hipòcrites i falsos que el seu entorn li prodigava contínuament l’havien conduït a un grau de ceguesa tan alt que ja no era capaç de veure quan entrava en contradicció amb la lògica i el seny, que ja no s’adonava del sentit de les seves paraules ni dels seus actes, i que havia acabat creient que totes les seves ordres, fins i tot les més insensates i les més il·lògiques, esdevenien decisions rumiades i plenes de sentit únicament perquè emanaven d’ell mateix.»

«Per això menystenia els homes com Bludov, persones que s’entestaven a defensar el principi de l’educació pública, però que gaudien de tots els avantatges que els oferia l’exercici de les seves funcions, la qual cosa només era possible dins un país mancat d’educació.»

hadji

Roberto Bazlen

La talla de Roberto Bazlen (1902-1965) com a figura intel·lectual (concepte que li feia molta basarda) és enorme, però el silenci del seu anonimat encara la fa més evident. L’actitud i obra de Bazlen és un mirall que reflecteix la mediocritat i limitacions morals d’una immensa majoria d’autors cèlebres italians i d’arreu.

Bazlen no va publicar res en vida. No s’ho va plantejar o no ho va creure necessari. Va llegir molt, va recomanar i va traduir. Per mitjà dels informes de lectura que passava a diverses editorials (Einaudi i Adelphi, entre d’altres), va empènyer la publicació a Itàlia d’autors com Italo Svevo, Franz Kafka, Sigmund Freud, Maurice Blanchot, Witold Gombrowicz, o Robert Musil. A partir dels anys 70, gràcies a la iniciativa de Roberto Calasso, Adelphi va començar a publicar textos de Bazlen (obra és un mot que ell hauria trobat exagerat): la novel·la, Il capitano di lungo corso (1973); les cartes, Lettere editoriali (1968), i un seguit d’escrits esparsos, Note senza testo (1970) i Scritti (1984).

Quan Bazlen va néixer, Trieste encara formava part de l’Imperi austrohongarès. El seu pare era un luterà d’origen alemany, i la seva mare, una triestina jueva. Va ser amic d’Umberto Saba.

Al desè funàmbul hi trobareu un text d’Eugenio Montale sobre Bazlen i l’única traducció al català (de la qual em faig responsable amb orgull, malgrat els errors que deu contenir) de cap text de Bazlen: la de la meravellosa «Entrevista sobre Trieste».

bazlen

Trieste, avui

Trieste, com tot bon mite, ens situa en la cruïlla del dubte: en aquest cas, podem tirar pel dret i acabar sentenciant que la imatge que alguns intel·lectuals (amb Claudio Magris al capdavant) han construït d’aquesta ciutat com a centre neuràlgic de la diversitat europea té poc a veure amb la realitat, o podem mirar d’esbrinar què ens pot oferir un mite que, com tots, és més un mirall del que voldríem ser més que no pas del que som. Sigui com sigui, el monogràfic dedicat a Trieste ofereix un seguit de veus que pretén reflectir la varietat que aquest lloc geogràficament tan especial se suposa que significa pels qui encara creiem en una Europa que vagi més enllà dels interessos econòmics i de la preponderància absolutista dels estats, tot i saber que els principals defensors d’aquesta utopia van ser engolits i esmicolats fa més de 70 anys.

Immagine mostra. Umberto Saba. La poesia di una vita

Umberto Saba, a la seva llibreria de vell de Trieste.