Joseph Brodsky sobre la tirania

El text sencer

La malaltia i la mort són, potser, les úniques coses que un tirà té en comú amb els seus súbdits. És en aquest sentit i prou que una nació es beneficia de ser governada per un home gran. La consciència de la nostra mortalitat no ens il·lumina necessàriament ni ens suavitza, però el temps que un tirà dedica a reflexionar sobre el seu metabolisme, per exemple, és temps robat als assumptes d’estat. La tranquil·litat domèstica i la internacional estan en proporció directa al nombre de malalties que preocupen el nostre primer secretari del Partit, o el nostre president vitalici. Fins i tot si aquest tirà és prou agut com per aprendre l’art de la crueltat addicional, inherent a qualsevol malaltia, acostuma a dubtar força a l’hora d’aplicar aquest coneixement adquirit a les intrigues de palau o a la seva política exterior, encara que només sigui perquè instintivament cerca de restablir el seu estat de salut previ o simplement creu que es recuperarà del tot.

Rilke i Hammershøi

El text sencer en pdf

El vuitè funàmbul contenia una recreació de la visita que el 1904 Rilke va fer a Vilhelm Hammershøi a Copenhagen. El text és de la poeta anglesa Nichola Dean.

«Ahir vaig conèixer Hammershøi… Estic segur que com més t’hi relaciones, més l’entens i més aprens a valorar la seva senzillesa natural. Tornaré a veure’l, però no podrem conversar perquè ell només parla danès i entén molt poc l’alemany. Em va fer l’efecte que pinta i prou, i que no pot o no vol fer res més.» Aquesta és la descripció que Rainer Maria Rilke va fer de la trobada que, a la tardor de 1904, va tenir amb Vilhelm Hammershøi, a Copenhaguen. L’interès i l’admiració de Rilke coincidia amb l’èxit que l’artista danès tenia en aquell moment a Alemanya. L’autor austríac volia escriure un assaig sobre aquest pintor, una tasca que la incapacitat de Hammershøi per a mantenir cap conversa va complicar molt. Tot i que Rilke esmenta breument aquesta visita en algunes cartes, mai no va completar l’assaig.

La bora

El text sencer en pdf

Giani Stuparich (1891-1961) no és només l’autor del magnífic L’illa (Ed. Minúscula, 2008): tota la seva obra val molt la pena. Aquí ens explica el fenomen típicament triestí que anomenen «la bora»:

Mentre que al voltant de la casa domina el terrabastall de la bora, una noia aprèn en el seu manual de geografia que «a Itàlia, la velocitat del vent ben poques vegades ultrapassa els 42 km per hora».
D’entre totes les ciutats italianes, tan sols Trieste té el gran privilegi de rebre durant l’any les visites freqüents, sobretot a l’hivern, d’un vent que, quan és lleuger, arriba a la velocitat de 60 km per hora, i que els dies que bufa amb furor, supera els 140.
Aquest vent és un visitant descortès i violent, a causa del qual la ciutat viu amb el «Jesús» a la boca. I bé que el coneixen tots els constructors i els enginyers de la llum i del telèfon, que mai no prenen les precaucions que calen ni calculen la violència d’aquest enemic dels cables que van de post a post, de les xemeneies i dels terrats. El coneixen el mariners que no reforcen bé les amarres. I tot i que per tradició i experiència els ciutadans el coneixen, mai no es preparen prou bé per afrontar-lo sense risc.

[…]

La tècnica de l’escriptor en tretze tesis

El text en pdf

A Carrer de sentit únic, Walter Benjamin inclou tretze tesis en forma de consells per a escriptors. Van aparèixer per primer cop en català al segon funàmbul, traduïdes per la Pilar Estelrich. Aquí les torneu a tenir:

I. Qui tingui la intenció de redactar una obra de dimensions considerables, cal que es cuidi i que un cop enllestida la tasca prevista en cada ocasió es permeti gaudir de tot allò que no li causi dificultats a l’hora de reprendre la feina.


II. Si vols, pots parlar del que ja tens enllestit, però no en llegeixis fragments a ningú en veu alta mentre hi estàs treballant. La satisfacció que obtindries en fer-ho et portaria a alentir el ritme de treball. En canvi, si t’atens a aquest règim, el desig cada cop més intens de donar a conèixer la teva obra acabarà esdevenint un estímul per a completar-la.

III. Intenta evitar la mediocritat quotidiana en les circumstàncies en què treballis. Una tranquil·litat mediocre envoltada de sorolls insignificants genera un entorn indigne de la teva tasca. En canvi, tenir com a rerefons un estudi de piano o una remor constant de xerrameca pot resultar tan important per a la teva feina com el silenci perceptible de la nit. Si l’entorn d’aquesta aguditza l’oïda interior, l’altre esdevé la pedra de toc d’una dicció capaç de soterrar en la seva plenitud fins i tot els sorolls excèntrics.

IV. Evita fer servir estris vulgars i corrents. Resulta útil insistir de forma pedant en utilitzar determinats papers, plomes, tintes. Pel que fa a aquests utensilis no és pas imprescindible el luxe, sinó l’abundància.

V. No permetis que cap idea et passi d’incògnit pel costat, i gestiona el teu quadern de notes
amb tanta severitat com ho fa la policia amb el registre d’estrangers.

VI. No deixis que la teva ploma estigui receptiva a la inspiració i veuràs que així aconseguirà atraure-la amb la força d’un imant. Com més reflexiva sigui la teva forma de prendre nota d’una ocurrència, més ben desenvolupada i madura se t’oferirà aquesta. El discurs conquereix el pensament, però és l’escriptura qui el sotmet.

VII. No pleguis mai d’escriure perquè no se t’acudeixi res més. És una exigència de l’honor literari no plegar fins que calgui atendre una obligació (un àpat, una cita) o bé fins que la feina estigui enllestida.

VIII. Compensa l’absència de la inspiració passant pulcrament en net la tasca que tens enllestida. La intuïció es despertarà mentre ho fas.

IX. Nulla dies sine linea – però sí setmanes senceres.

X. No donis mai per completada cap obra que no hagis estat rumiant algun cop des del capvespre fins l’endemà a ple dia.

XI. No redactis mai la conclusió d’una obra en l’indret de treball habitual. No hi trobaries el valor necessari per a fer-ho.

XII. Etapes de la redacció: Pensament – Estil – Escriptura. El sentit de la còpia en net consisteix en fixar l’atenció de manera exclusiva en la cal·ligrafia. El pensament mata la inspiració, l’estil copsa el pensament, l’escriptura recompensa l’estil.

XIII. L’obra és la màscara mortuòria de la concepció.

Tota la memòria del món

Guió en pdf

L’any 1956, Alain Resnais va filmar Toute la mémoire du monde, un documental de vint-i-un minuts centrat en l’antiga seu de la Biblioteca Nacional de París. El guió és de Remo Forlani (1927-2009) i al número 5 d’El funàmbul apareix traduït al català per primer cop.

Moltes de les reflexions que la pel·lícula genera, apareixen a Austerlitz de W. G. Sebald.

El documental és aquí: https://www.youtube.com/watch?v=YAAXqTmAkmA

Arle, 16 d’octubre de 1888

La carta en pdf

Estimat Theo,

Finalment t‘envio un petit esbós perquè et facis una idea de l‘evolució de la meva feina, ja que avui m‘hi he tornat a posar.

Encara tinc els ulls cansats, però tenia una idea nova al cap i heus-ne aquí l‘esbós. Com sempre, en tela de 30.[1]

Aquesta vegada es tracta simplement del meu dormitori, el color hi ha de fer la cosa: a partir de la seva simplificació ha de donar un estil més gran a les coses, i ha de suggerir repòs o son en general. Ras i curt, la contemplació del quadre ha de fer descansar el cap o més aviat la imaginació.

Les parets són d‘un violat pàl·lid. El terra és de rajoles vermelles.

La fusta del llit i les cadires és d‘un groc de mantega fresca.

El llençol i els coixins, verd llimona molt clar.

El cobrellit, vermell escarlata.

La finestra, verda.

El rentamans és ataronjat; el gibrell, blau.

Les portes, liles.

I res més; res més en aquesta habitació de finestrons closos.

L‘amplada dels mobles ha d‘expressar un repòs inalterable.

Retrats a la paret i un mirall i un eixugamà i una mica de roba.

El marc —com que no hi ha blanc en el quadre— serà blanc.

Tot això és la meva revenja pel repòs forçat que m‘han obligat a fer.

Hi treballaré encara tot demà, però ja veus que la idea és simple. N‘he suprimit les ombres; els colors són plans, nets, com els crespons.

Tot plegat contrastarà, per exemple, amb La diligència de Tarascó i El cafè de la nit.[2]

No m‘allargo més perquè demà ben d‘hora vull enllestir la meva tela amb la llum fresca del matí.

Com van els dolors? No et descuidis de fer-me‘n cinc cèntims.

Espero que m‘escriguis aviat.

Un dia et faré esbossos de les altres habitacions, també.

Rep una bona encaixada.

Sempre teu,

Vincent


[1] Es refereix a un sistema de numeració internacional, inventat a França al segle XIX. El número 30 equival a 92 x 73 cm.

[2] Dos quadres que Van Gogh també va pintar l’any 1888.

Escriure en la llengua dels fantasmes

El discurs en pdf

El 10 de desembre de 1978, Isaac Bashevis Singer va recollir el Premi Nobel de literatura i va fer un discurs molt breu però preciós.

Majestats, alteses reials, senyors i senyores,
Sovint la gent em pregunta: «Per què escrius en un idioma moribund?». Vull explicar-ho amb unes quantes paraules.
Primerament, m’agrada escriure històries de fantasmes i no hi ha res que encaixi més bé amb un fantasma que un idioma moribund. Com més mort està un idioma, més viu tenim el fantasma. Als fantasmes els encanta l’ídix i, pel que sé, tots el parlen.
En segon lloc, no crec en els fantasmes i prou, sinó que també crec en la resurrecció. Estic convençut que un bon dia milions de cadàvers que parlen ídix s’aixecaran de llurs tombes i la primera pregunta que faran serà: «Hi ha cap llibre ídix nou per a llegir?». Per a ells l’ídix no estarà mort.
Tercer, durant dos mil anys hom va considerar l’hebreu una llengua morta. Tot d’una va reviure. El que li va passar a l’hebreu li pot passar a l’ídix un dia (tot i que no tinc ni la més lleugera idea de com tindrà lloc aquest miracle).
Encara hi ha un quart motiu (menor) per a no abandonar l’ídix i és aquest: l’ídix potser es mor, però és l’única llengua que conec bé. L’ídix és la meva llengua materna i una mare realment no mor mai.
Benvolguts, hi ha cinc-cents motius que em van dur a escriure per als nens però, per no allargar-me, n’esmentaré tan sols deu. Número 1: Els nens llegeixen llibres, no pas ressenyes. Número 2: Els nens no llegeixen per trobar la seva identitat. Número 3: No llegeixen per alliberar-se de cap culpa, per sadollar cap set de rebel·lió, ni per desempallegar-se de cap alienació. Número 4: No fan servir psicologia per a res. Número 5: Detesten la sociologia. Número 6: No intenten entendre Kafka ni Finnegan’s Wake. Número 7: Encara creuen en Déu, la família, els àngels, els dimonis, les bruixes, els follets, la lògica, la claredat, la puntuació, i més coses tan obsoletes com aquestes. Número 8: Els encanten les històries interessants, no pas els comentaris, les guies, ni els peus de pàgina. Número 9: Quan un llibre és avorrit, badallen a cor què vols, sense cap mena de vergonya ni de por de l’autoritat. Número 10: No esperen que el seu estimat escriptor redimeixi la humanitat. Tot i ser joves, saben que no té aquest poder. Només els adults tenen il·lusions tan infantils.

La darrera entrevista a Clarice Lispector

Clarice Lispector va morir el 9 de desembre de 1977. Molt poc abans havia concedit —a contracor i gairebé enganyada— una entrevista a la televisió brasilera en què va contestar les preguntes (improvisades) del periodista Julio Lerner. Els vint-i-vuit minuts de l’entrevista són un document corprenedor, no tan sols perquè som testimonis dels darrers instants públics de Lispector, sinó pel que aprenem sobre la seva manera de considerar el fet literari i perquè mostren la incomoditat d’algú que escriu simplement perquè no sap ni vol fer cap altra cosa, i que fuig tant com pot dels llocs comuns i de qualsevol concessió.

L’entrevista formava part del segon número d’El funàmbul («Per què escrivim?», de l’estiu del 2014), on també apareixen reproduïdes les paraules de Lerner mateix explicant com va viure aquell moment.

L’entrevista sencera en pdf

«Jo no soc una professional, jo només escric quan vull. Soc una amateur i vull continuar sent-ho. Un professional és aquell que té una obligació amb si mateix, l’obligació d’escriure. O amb algú altre, en relació a algú altre. En canvi jo he decidit de no ser una professional… per mantenir la meva llibertat.»

Carta de Charles Baudelaire a Édouard Manet

La carta en pdf

Dijous, 11 de maig de 1865

Estimat amic,

Us estic agraït per la carta que M. Chorner m’ha donat aquest matí i també per la peça musical.

Ja fa temps que tinc la intenció de passar per París dues vegades, una per anar a Honfleur, i l’altra per tornar-ne; això només ho havia confiat en secret al boig d’en Rops, perquè amb prou feines tindria temps d’encaixar la mà de dos o tres amics, però, segons el que m’ha dit M. Chorner, Rops ho ha explicat a unes quantes persones, i ara resulta que naturalment hi ha molta gent que creuen que soc a París i em tracten d’ingrat i d’oblidadís.

Si veieu en Rops, no doneu gaire importància als seus aires violentament provincians. A Rops li agradeu, Rops ha entès el valor de la vostra intel·ligència, i fins i tot m’ha confiat certes observacions sobre la gent que no us pot veure (ja que sembla que teniu l’honor d’inspirar odi). Rops és l’únic artista veritable (en el sentit que jo dono —potser jo i prou— a la paraula artista) que he trobat a Bèlgica.

Em demaneu, doncs, que us torni a parlar de vós. Em demaneu que m’esforci a demostrar-vos el que valeu. El que exigiu és realment absurd. Se’n riuen de vós; les bromes us fan enrabiar; no us fan justícia; etc., etc… Creieu que sou el primer que es troba en aquesta situació? Teniu més talent que Chateaubriand i que Wagner? I, tanmateix, se n’han rigut molt, d’ells. I no s’han pas mort. I, per rebaixar-vos orgull, us diré que aquests homes són models, cadascun en el seu gènere, i en un món molt ric; i que vós, vós només sou el primer d’un art decrèpit. Espero que no us molesti la franquesa amb què us tracto. Sabeu l’estima que us tinc.

He volgut conèixer la impressió personal d’aquest M. Chorer, si és que podem considerar que un belga sigui una persona. He de dir que ha estat amable, i el que m’ha dit lliga amb el que sé de vós i amb el que algunes persones intel·ligents diuen de vós: Hi ha defectes, errors, manca d’aplom, però hi ha un encant irresistible. Tot això ho sé; soc un dels primers que ho ha captat. Ha afegit que el quadre que representa una dona despullada, amb la negra i el gat (és un gat, oi?), era molt superior al quadre religiós.

Quant a Lemer, res de nou. Crec que aniré jo mateix a espavilar-la. Pel que fa a acabar aquí Pobre Bèlgica, en soc incapaç; estic dèbil, estic mort. Tinc una pila de poemes en prosa que he d’escampar en dues o tres revistes. Però ja no hi puc anar. Pateixo d’un mal que no tinc, com quan era petit i vivia a la fi del món. I tanmateix no soc patriota.

Olympia, Édouard Manet (1863).

172 motius per llegir El funàmbul

Edmond Jabès, Bruno Schulz, Isaac Bashevis Singer, Philip Roth, David Grossman, Jüri Talvet, Norman Manea, James Boswell, Primo Levi, Danilo Kiš, Roland Barthes, Raymon Carver, Julio Ramón Ribeyro, John Steibeck, Juan Carlos Onetti, Walter Benjamin, María Zambrano, Rainer Maria Rilke, Pere Calders, Roberto Bolaño, Mark Twain, Marcel Proust, George Steiner, Beatriz Sarlo, Béla Tarr, Óssip Mandelstam, Vasili Grossman, Imre Kértesz, Henri Meschonnic, Claude Lanzmann, Jorge Luis Borges, Ilja Ehrenburg, Janusz Korczak, Georges Didi-Huberman, Krzystof Karasek, Giorgio Pressburger, Milan Kundera, Johann Peter Eckermann, Madame de Staël, Goethe, Ramon Esquerra, Itamar Even-Zohar, Armando Gnisci, Yves Chevrel, Remo Forlani, Miquel Àngel Riera, Amerigo Vespucci, Johann Peter Hebel, W. G. Sebald, Egon Erwin Kisch, Czesław Miłosz, Charles Baudelaire, Joachim Du Bellay, Robert Louis Stevenson, Xavier de Maistre, Georges Perec, Sèneca, Clifford Geertz, Josep Piera, Lafcadio Hearn, André Aciman, Iehuda Amikhai, Albert Camus, J. V. Foix, Jem Cohen, Chad Freidrichs, Nuno Júdice, Jacques Lipchitz, José Martí, Franz Kafka, Kavafis, Joseph de Maistre, Maurice Maeterlinck, Zbigniew Herbert, Dževad Karahasan, Vincent van Gogh, Clarice Lispector, Joseph Roth, Paul Valéry, Elias Canetti, Howard Carter, Narcís Monturiol, Ludwig Wittgenstein, Fernando Pessoa, E. M. Forster, G. K. Chesterton, Anton Txékhov, Maksim Gorki, Konstantín Stanislavski, Nabokov, Jonathan Rosenbaum, Robert Frost, Émile Zola, Jaume Balmes, Umberto Saba, Eugenio Montale, Roberto Bazlen, Scipio Slataper, Srečko Kovosel, Tomaž Šalamun, Gianni Stuparich, Giorgio Voghera, Italo Svevo, Livia Venezziani Svevo, Drago Jančar, Boris Pahor, Feliu Formosa, Isaac Bàbel, Carles Soldevila, Giacomo Leopardi, Joseph Brodsky, Robert Walser, Julio Cortázar, Tomasso Marinetti, Julien Offroy De La Mettrie, Joan Perucho, Cesare Pavese, Theodor Lessing, Julio Camba, Jean Baudrillard, Joan Fuster, William Saroyan, Serge Daney, Karl Marcus Gauss, Albert Einstein, Ludwig van Beethoven, Simon Leys, Stefan Zweig, Georg Trakl, Jean Toomer, Jaroslav Hašek, Karel Čapek, Ivan Klima, Leo Perutz, Jan Hus, Ernst Roth, Jan Neruda, Marc Chagall, Thomas Browne, Sigmund Freud, Stanislaw Lem, Diògenes Laerci, Gerard de Nérval, Marco Polo, Thomas Bernhard, Salomon Malka, Seamus Heaney, Giorgio Colli, Antoine Compagnon, W. A. Mozart, Philip Larkin, Franz Liszt, Frederic Chopin, Salvador Espriu, Friedrich Nietzsche, Claude Debussy, Josep Carner, Enric Casals, Dan Morgenstern, Italo Calvino, Salvador Dalí, Maria Àngels Anglada, Isaac Newton, Abert Ràfols-Casamada, W. H. Auden, Thomas Mann, John Berger, Denis Diderot, Hugo Claus, Paul Klee, Josep Palau i Fabre, Marcel Schwob, Elizabeth Bishop.

El funàmbul 1 (Bruno Schulz)

El funàmbul 2 (Per què escrivim?)

El funàmbul 3 (Walter Benjamin)

El funàmbul 4 (Aproximacions a la Xoà)

El funàmbul 5 (Weltliteratur)

El funàmbul 6 (W. G. Sebald)

El funàmbul 7 (Viatges)

El funàmbul 8 (Interiors)

El funàmbul 9 (Txékhov)

El funàmbul 10 (Trieste)

El funàmbul 11 (Kafka)

El funàmbul 12 (Màquines)

El funàmbul 13 (Silencis)

El funàmbul 14 (Praga)

El funàmbul 15 (Somnis)

El funàmbul 16 (Notes)

El funàmbul 17 (Perspectives)

En el centenari del naixement de Paul Celan

EL DIA DE LES ÀNIMES

Què és el que jo

he fet?

He inseminat la nit, com si pogués

haver-n’hi d’altres més nocturnes

que aquesta.

Vol d’ocell, vol de pedra, mil

rutes traçades. Mirades,

robades i collides. La mar,

tastada i ben beguda, ben somiada. Una hora,

enfosquida d’ànimes. La següent, una llum de tardor,

oferta a un cec

sentiment que venia fent camí. D’altres, moltes,

sense lloc i feixugues per si mateixes: percebudes i evitades.

Roques erràtiques, estrelles,

negres i plenes de paraula: anomenades

en un jurament trencat de tant callar.

I una vegada (quan?, també això ha estat oblidat):

he sentit l’ham clavat

allà on el pols gosava bategar a contra-ritme.

Traducció d’Arnau Pons (a Reixes de llengua, Labreu Edicions, 2019)

Dues cartes de Heidegger

Les dues cartes en pdf

CARTA A HANNAH ARENDT

Hivern 1932-1933

Els rumors que et molesten són difamacions que encaixen perfectament amb altres experiències que he hagut de patir els darrers anys.

No puc haver exclòs jueus convidats al seminari, més que res perquè durant els últims quatre semestres no he tingut cap invitació pel seminari. Que no saludo els jueus és una xafarderia tan maliciosa que no m’hi penso referir mai més d’ara endavant.

Com a clarificació del meu comportament envers els jueus, aquí tens els fets següents:

Aquest semestre, me l’he pres sabàtic i, de cara a l’estiu, he anunciat, amb força antelació, que vull que em deixin en pau i que no acceptaré projectes i ni cap cosa semblant.

De totes maneres, ve un home que vol escriure una dissertació amb urgència. És jueu. L’home que ve a veure’m cada mes per ressenyar un treball extens que esta elaborant (no és cap dissertació ni cap projecte d’habilitació) també és jueu. L’home que, fa poques setmanes, em va enviar un text substancial perquè el llegís amb urgència és jueu.

Els dos individus de la Notgemeinschaft que vaig ajudar a que fossin acceptats els darrers tres semestres són jueus. L’home que, gràcies a mi, va aconseguir una beca per anat a Roma és jueu.

Convido a qualsevol a anomenar això «antisemitisme furibund».

Més enllà d’això, actualment soc tan antisemita en qüestions universitàries com ho era fa deu anys  a Marburg, on, a causa d’aquest antisemitisme vaig obtenir el suport de Jacobsthal i de Friedländer.

Tot això sense anomenar les meves relacions amb jueus (per exemple, Husserl, Misch, Cassirer i d’altres).

I per damunt de tot, això no pot afectar la meva relació amb tu.

Durant molt de temps, en general he estat força retirat, no només perquè la meva obra ha topat amb una incomprensió incompetent, sinó també a causa d’algunes experiències personals ben poc agradables que he viscut fent classe. En tot cas, ja fa temps que he renunciat a cap mena de gratitud o fins i tot de decència per part dels anomenats «deixebles».

MARTIN HEIDEGGER

CARTA A VICTOR SCHWOERER

Friburg, 2 d’octubre de 1929

Molt respectat senyor conseller:

Aquests dies el doctor Baumgarten ha sol·licitat una beca a la Notgemeinschaft.

En l’informe que he enviat voldria afegir la meva petició personal, molt benvolgut senyor conseller, que accepteu atorgar a la citada sol·licitud una atenció especial.

El que podria suggerir només indirectament en el meu informe voldria expressar-ho aquí de manera més clara: en tot això es tracta sobretot del fet que estem davant de l’alternativa de, o bé donar a la nostra vida espiritual alemanya força i educadors veritablement arrelats en la nostra terra, o deixar-la abandonada a la creixent judeïtzació en el sentit ampli i estricte del terme. El camí només el podrem recuperar en la mesura que siguem capaços, sense agitació ni discussions estèrils, de contribuir a que es despleguin forces noves.

En relació a aquesta gran tasca, restaria particularment agraït si es pogués ajudar amb una beca el senyor Baumgarten, a qui voldria fer ajudant meu.

Vivim aquestes dates els dies més bonics de la tardor en la nostra casa nova i cada dia m’alegro d’estar unit a la pàtria per mitjà del meu treball.

Amb sincera veneració, us saludo, molt respectat senyor conseller.

Vostre,

MARTIN HEIDEGGER

N. del t.: Schwoerer era un dels directors de la Notgemeinschaft, l’organització que promovia la investigació científica en aquesta època. Baumgarten era un alumne nord-americà de Heidegger.

Joseph Roth, autor de L’Spleen

«Calia afanyar-se per captar d’aquells vespres fugaços i porucs abans no desapareguessin. Sobretot m’agradava sorprendre’ls als jardins públics, al Volsksgarten, al Prater, atrapar-ne la darrera claror, la més dolça, en un cafè, on encara s’insinuava, tènue i lleugera, com un perfum…», Joseph Roth, citat per Patrick Modiano a Un pedigree.

Kafka i el Talmud

Albert Londres a Le juif errand est arrivé: «Diu el Talmud: “Que tothom romangui a casa seva i que ningú surti del seu lloc el setè dia”. Quin és aquest lloc? Fins on es pot anar un dissabte sense ofendre el Senyor? La paraula lloc designa els voltants immediats de la casa? Podem considerar que amb la paraula lloc l’Etern es refereix a tot el poble? En cas afirmatiu, això ho podem aplicar a tots els pobles, tinguin les dimensions que tinguin? En tot cas, quin perímetre màxim ha de tenir un poble per tal de respondre al pensament diví? I el que acceptem per un poble, ho podem acceptar per una ciutat? On comença una ciutat? On acaba? Un cop fixats els límits, una ciutat no és massa gran com perquè la tractem de lloc? Si és massa gran, com la podríem reduir per tal de poder sortir el dissabte i no contravenir les ordres del Senyor? I, al final, què demostra que els límits que donem a la ciutat per fer-la correspondre amb el lloc són exactament els límits convenients?”». Kafka.

L’editor

No, no; un no acaba fent d’editor per error. Sigui com sigui, la literatura és la trampa on caiem. O, per ser exacte, la lectura. La lectura com a droga que desdibuixa agradablement els perfils implacables de la vida que ens domina. Potser va començar en algun moment a la universitat. Amb les amistats universitàries, les converses grans, profundes i absurdes que s’allargaven fins a altes hores de la nit. Un bon dia, un amic publica un poema. Abans, t’ha demanat que te’l llegeixis, i deixes anar una frase profunda sobre un parell de rimes. Després s’acostumen a demanar-te l’opinió sovint. Camines pels passadissos amb aire presumit, amb tot de manuscrits dels altres sota el braç. Desenvolupes una manera de filar prim, una certa higiene lingüística, que els altres interpreten com un bon gust infal·lible. Corre el rumor que en saps, de literatura i tu mateix t’ho acabes creient. Et converteixes en redactor de la revista universitària. Aprens a moure’t pel món de la censura sense perdre l’equilibri, i tu, desgraciat, t’ho prens com un joc divertit. De vegades et fan copets a l’espatlla per la teva valentia. Més endavant assumeixes el lleuger cinisme regnant en les editorials, i t’hi complaus.

Liquidació, Imre Kertész

El dia que Hölderlin va conèixer Goethe

El jove Hölderlin tenia dos déus: Schiller i Goethe. Va acabar coneixent-los tots dos i decebent-se’n molt. La primera trobada amb Goethe va anar així: Hölderlin visita Schiller a casa seva i allà hi ha un senyor gran que li fa un seguit de preguntes fredes que ell contesta amb desgana. Més tard, aquella nit, li diuen que el senyor gran era Goethe i Hölderlin no se’n sap avenir. Era una època en què les cares de la gent eren un assumpte privat, és clar. Tot plegat ho explica Stefan Zweig al magnífic, i a moments molt hiperbòlic, Der Kampf mit dem Dämon. Hölderlin – Kleist – Nietszche (1925).

L’embriaguesa de Baudelaire i Nietzsche

«Perquè hi hagi art, perquè hi hagi realitzacions i contemplacions estètiques, és indispensable una condició fisiològica prèvia: l’embriaguesa. L’embriaguesa ha d’haver intensificat primer l’excitabilitat de la màquina sencera: sense això no hi ha art. Totes les menes d’embriaguesa, encara que tinguis uns condicionaments molt diferents, tenen la força d’aconseguir això: sobretot l’embriaguesa de l’excitació sexual, que és la forma més antiga i originària d’embriaguesa. […] L’essència de l’embriaguesa és el sentiment de plenitud i d’intensificació de les forces […]»

Crepuscle dels ídols (1887).

« Il faut être toujours ivre. Tout est là. C’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.

Mais de quoi ? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.

Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un fossé, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous réveillez, l’ivresse déjà diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague, à l’étoile, à l’oiseau, à l’horloge, à tout ce qui fuit, à tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il est ; et le vent, la vague, l’étoile, l’oiseau, l’horloge, vous répondront : « Il est l’heure de s’enivrer ! Pour n’être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-vous ; enivrez-vous sans cesse ! De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. »

«Enivrez-vous» a L’spleen de Paris (1869)

Dissetè funàmbul

El dissetè funàmbul va aparèixer la tardor del 2019. El monogràfic es titulava «Perspectives». Aquí teniu el número:

Aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Carta d’Isaac Newton a Roger Cotes, Isaac Newton

Monogràfic / Perspectives

Dimarts, 5 d’agost, Cadaqués, Albert Ràfols-Casamada

L’astrònom i el geògraf, Valeriano Bozal

Musée des Beaux Arts, W. H. Auden

El retrat lliure a Venècia, Galienne Francastel i Pierre Francastel

Dürer, Thomas Mann

Els dibuixos de Watteau, John Berger

Els meus pensaments extravagants sobre el dibuix, Denis Diderot

La Belle Noiseuse, Roger Ebert

La sala Rubens al Museu d’Anvers, Hugo Claus

La segona tardor (fragment), Bruno Schulz

La primera generació de pintors moderns als Estats Units, Alfred H. Barr i William S. Lieberman

Credo creatiu, Paul Klee

Pintura abstracta, Joan Fuster

Les pintures del no-res, Denys Riout

Van Gogh Magog, Josep Palau i Fabre

Blagley, un pintor poc conegut, Alberto Torres

Les figues pintades, Marcel Schwob

Joan Miró, 1918, J. V. Foix

Pinzellades

Ressenya / Montaigne a peu, Robert Kopp

35 mil·límetres / Entrevista a Carl Theodor Dreyer

Art menor / Estació de servei, Elizabeth Bishop

Colofó / Del plaer i del turment de traduir, Carles Cardó

Rhema

Imatges

Vies

Setzè funàmbul

El setzè funàmbul va aparèixer l’estiu del 2019. El monogràfic es titulava «Notes». Aquí teniu el número:

Aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic /La balança, Antoine Compagnon

Monogràfic / Notes

Carta de W. A. Mozart a Joseph Haydn, W. A. Mozart

Lorenzo da Ponte, José Ramón Martín Largo

Harmonies Werckmeister (fragment)

Consideracions sobre el mot dissonància, Ferran Ardèvol

L’Eroica, Joan Fuster

«Per la ràdio», Philip Larkin

El concert de més èxit, Thomas Bernhard

Desafinat, Thomas Bernhard

Carta de Liszt i Chopin a Ferdinand Hiller, Franz Liszt i Frederic Chopin

El va tocar Chopin, Salvador Espriu

Una música sense futur, Friedrich Nietzsche

La darrera fonda, Imre Kertész

Hermann Broch i el modernisme miusical, John A. Hargraves

Entrevista a Claude Debussy

La música al meu volt, Josep Carner

Ígor Stravinski, Enric Casals

 Música i silenci, Jaume Collell

 Entrevista a Dan Morgenstern, Marc Myers

 The Pee Wee Russell Memorial Album, Dan Morgenstern

 Les dones i el blues, Richard K. Spottswood

  Entrevista a Mose Allison, James Brewer

   Contrapunts

Ressenya / Gustave Flaubert, Tres contes, Italo CAlvino

35 mil·límetres / Un chien andalou, Salvador Dalí

Art menor / Incertesa per incertesa, Maria Àngels Anglada

Colofó / Borges i Islàndia, Ánxela Romero-Astvaldsson

Rhema

Imatges

Vies

Nietzsche llegeix Rilke

«Morir amb orgull quan ja no es pot viure amb orgull. La mort escollida lliurement, la mort realitzada a temps, amb lucidesa i alegria, entre fills i testimonis: de manera que encara sigui possible un comiat real en el qual assisteixi el qui s’acomiada, així com una taxació real del que s’ha aconseguit i volgut, una summa de la vida […]»

Crepuscle dels ídols (1887).

«Aquest distingit hotel és molt antic. En l’època del rei Clodoveu ja s’hi podia morir en alguns jaços. Ara s’hi mor en cinc-cents cinquanta-nou llits. En sèrie, naturalment. És evident que, a causa d’una producció tan intensa, cada mort particular no queda tan ben acabada, però això importa poc. El que compta és el número. Qui dona importància encara a una mort ben acabada? Ningú.»

Els quaderns de Malte Laurids Brigge (1910)