Dissetè funàmbul

Aquí teniu el dissetè funàmbul: el funàmbul 17 tardor 2019 . Aquest n’és l’índex:

Editorial

Pòrtic

Carta d’Isaac Newton a Roger Cotes, Isaac Newton

Monogràfic: Perspectives

Dimarts, 5 d’agost, Cadaqués, Albert Ràfols-Casamada

L’astrònom i el geògraf, Valeriano Bozal

Musée des Beaux Arts, W. H. Auden

El retrat lliure a Venècia, Galienne Francastel i Pierre Francastel

Dürer, Thomas Mann

Els dibuixos de Watteau, John Berger

Els meus pensaments extravagants sobre el dibuix, Denis Diderot

La Belle Noiseuse, Roger Ebert

La sala Rubens al Museu d’Anvers, Hugo Claus

La segona tardor (fragment), Bruno Schulz

La primera generació de pintors moderns als Estats Units,

Alfred H. Barr i William S. Lieberman

Credo creatiu, Paul Klee

Pintura abstracta, Joan Fuster

Les pintures del no-res, Denys Riout

Van Gogh Magog, Josep Palau i Fabre

Blagley, un pintor poc conegut, Alberto Torres

Les figues pintades, Marcel Schwob

Joan Miró, 1918, J. V. Foix

Pinzellades

Ressenya / Montaigne a peu, Robert Kopp

35 mil·límetres / Entrevista a Carl Theodor Dreyer

Art menor / Estació de servei, Elizabeth Bishop

Colofó / Del plaer i del turment de traduir, Carles Cardó

Rhema

Imatges

Vies

f17

 

La fi del món

«Un dia, el meu germà, quan va tornar de l’escola, va portar la notícia improbable i tanmateix certa de la imminent fi del món. Li vam demanar que repetís el que havia dit, creient que ho havíem entès malament. Però no.»

«L’estel» (1938), Bruno Schulz

bruno

Un engany històric

La música és un element tan fonamental en la producció cinematogràfica del director hongarès Béla Tarr que sense la col·laboració de Mihály Víg les seves pel·lícules serien unes altres. De fet, a Harmonies Werckmeister (2000) la presència de la música no és limita a funcionar com a banda sonora i prou: és el moll de l’os de la pel·lícula. Al darrer funàmbul hi trobareu el discurs que fa un dels personatges sobre el que considera que és un frau musical que fa segles que dura.

Lucille Bogan

D’entre les grans cantants de blues que van tenir èxit al final de la segona dècada del segle xx, Lucille Bogan (1897 – 1948) és la menys coneguda. Els seus primers enregistraments daten de 1927. Des del principi es va distingir pel to provocatiu, cru i directe de les seves cançons (tot i que les més conegudes Bessie Smith, Ma Rainey i Victoria Spivey ja ho havien fet abans). Bogan va dedicar cançons als problemes econòmics de les prostitutes («Tricks Ain’t Walking No More»), al lesbianisme («Women Won’t Need No Men» i «B. D. Woman’s Blues») i, a més, va gravar clàssics de taverna com «Sweet Petunia» i «Shave ’Em Dry» sense cap mena de censura. Justament, més de vuitanta anys després, el vocabulari explícit de «Shave ’Em Dry» —a moments a Bogan se li escapa el riure i tot— fa que moltes de les suposadament escandaloses cançons d’avui dia semblin poemes de Nadal.

Resultat d'imatges de lucille bogan

Al darrer funàmbul, Richard K. Spottswood parla de Lucille Bogan a l’article «Les dones i el blues».

Setzè funàmbul

Aquí teniu el setzè funàmbul: el funàmbul 16 estiu 2019 . Aquest n’és l’índex:

Editorial

Pòrtic / La balança, Antoine Compagnon

Monogràfic: Notes

Carta de W. A. Mozart a Joseph Haydn, W. A. Mozart

Lorenzo da Ponte, José Ramón Martín Largo

Harmonies Werckmeister (fragment)

Consideracions sobre el mot dissonància, Ferran Ardèvol

L’Eroica, Joan Fuster

«Per la ràdio», Philip Larkin

El concert de més èxit, Thomas Bernhard

Desafinat, Thomas Bernhard

Carta de Liszt i Chopin a Ferdinand Hiller, Franz Liszt i Frederic Chopin

El va tocar Chopin, Salvador Espriu

Una música sense futur, Friedrich Nietzsche

La darrera fonda, Imre Kertész

Hermann Broch i el modernisme musical, John A. Hargraves

Entrevista a Claude Debussy

La música al meu volt, Josep Carner

Ígor Stravinski, Enric Casals

Música i silenci, Jaume Collell

Entrevista a Dan Morgenstern, Marc Myers

The Pee Wee Russell Memorial Album, Dan Morgenstern

Les dones i el blues, Richard K. Spottswood

Entrevista a Mose Allison, James Brewer

Contrapunts

Ressenya / Gustave Flaubert, Tres contes, Italo Calvino

35 mil·límetres / Un chien andalou, Salvador Dalí

Art menor / Incertesa per incertesa, Maria Àngels Anglada

Colofó / Borges i Islàndia, Ánxela Romero-Astvaldsson

Rhema

Imatges

Vies

spivey

Primo Levi i Paul Celan

«El que es pot dir és preferible al que no es pot dir; la paraula humana, a l’udol animal. No és casualitat que els dos lírics menys comprensibles en alemany, Trakl i Celan, amb una diferència de dues generacions entremig, se suïcidessin. El seu destí comú fa pensar en l’obscuritat de la seva poesia com a disposició a la mort, en no voler ésser, en una fuga del món que després van culminar en una mort escollida. Si la seva lírica és un missatge, aquest s’enfonsa en murmuris de fons: no ens transmet, no ens participa res, no és llenguatge, en tot cas és una llengua fosca, mutilada, com la del qui agonitza sol, que és com estarem tots en l’instant de la mort.» Tot això ho va escriure Primo Levi. L’11 d’abril de 1987 es va suïcidar. La seva prosa és clara.

Primo_Levicelan

El somni de Piotr Tkatxev

Aquesta és la descripció que, al final del segle XIX, Piotr Tkatxev feia de la societat rural un cop hagués triomfat la revolució socialista:

«El pagès tindrà una vida tranquil·la i alegre. Tindrà el moneder ple però no pas de cèntims de coure, sinó de monedes d’or. Tindrà tant de bestiar que no el podrà ni comptar. A taula hi tindrà, des de l’alba fins a la posta del sol, tota mena de viandes i pastissos i vins dolços. I menjarà i beurà tot el que la panxa li permetrà, i només treballarà quan li vingui de gust, i ningú no gosarà forçar-lo a fer res: si et ve de gust, menja; si et vaga, jau davant la llar de foc. Una vida meravellosa i feliç!»

Aquest i altres somnis protagonitzen el monogràfic del quinzè funàmbul.

Resultat d'imatges de piotr tkachov