David Grossman sobre Bruno Schulz

Després que em publiquessin Hiyukh ha-gedi [«El somriure de l’anyell», 1983], molta gent em va escriure i d’altres em van venir a veure. Era la primera novel·la sobre l’ocupació nazi que es publicava a Israel. Jo tenia vint-i-vuit anys. Un polonès que treballava a la televisió israeliana em va trucar. «Saps que en el teu llibre es nota la influència de certs autors?», em va dir. És molt curiós: quan apareix un nou escriptor, tothom es llança a analitzar-ne la genealogia, en volen determinar els orígens literaris. És exactament igual que quan un nadó acaba de néixer i tothom li troba semblances familiars. Li vaig preguntar que quines influències havia descobert en el meu llibre. Va mencionar Kafka, cosa que no era certa perquè tot just fa poc que he començat a valorar-lo com cal. I Bruno Schulz… Li vaig dir que sí; no vaig voler portar-li la contrària, però, sincerament, no tenia ni idea de qui era Bruno Schulz. Aquell vespre mateix vaig anar a casa d’uns amics. Els vaig explicar aquesta història i vaig tornar cap a casa meva amb un llibre de Bruno Schulz en hebreu sota el braç.

Vaig començar a llegir-lo. Des de la primera pàgina, vaig quedar meravellat. I esbalaït. Estava convençut que aquell llibre havia estat escrit especialment per a mi. Orgullosament, vaig pensar que no era pas un llibre sinó una carta que Schulz m’havia enviat. Encara ara, quan surto de viatge, sempre duc a sobre El sanatori de la clepsidra. Vagi on vagi.

No he deixat mai de pensar en el món que apareix en aquests llibres. En la profunditat i la riquesa de la imaginació de Schulz, on cada frase és un tot. Un camí.

A l’epíleg hi havia la descripció de la mort de Bruno Schulz. «Jo mato aquest jueu d’aquí o aquell d’allà.» «Trenco aquesta cadira d’aquí o aquella d’allà.» Vet aquí l’essència del raonament nazi, on l’home esdevé un element en el sistema d’extermini. Se’l pot suprimir i reemplaçar per un altre. És justament aquest xoc, aquest contrast entre Schulz i aquesta manera de matar que em van fer venir ganes de rehabilitar la seva mort, de venjar-la. De venjar-me de la manera com el van matar. I vaig escriure Ayen erekh—ahavah [«Vegeu: amor»].

Extret de Les disciples de Schulz, d’Agata Tuszyńska (2001).

David Grossman (Fotografia de Kobi Kalmanovitz)

David Grossman
(Fotografia de Kobi Kalmanovitz)

Anuncis

Jerzy Ficowski

«La meva fascinació per l’escriptura de Bruno Schulz és el cor d’aquest llibre. L’any 1942 vaig experimentar l’emoció incomparable que acompanya tota primera lectura de l’obra de Schulz, no sabia que era el darrer any de la seva vida.»

Jerzy Ficowski. Regions of The Great Heresy.

L’any 1942 a un noi polonès de divuit anys un amic li va deixar un llibre. El llibre es deia Sklepy cynamonowe (Les botigues de color canyella) i l’havia escrit un tal Bruno Schulz. La lectura d’aquesta obra el va deixar tan trasbalsat que va decidir que havia d’escriure una carta al seu autor expressant-li l’entusiasme febril que li havia fet sentir. Trobar l’adreça de Schulz no va ser fàcil, però un cop aconseguida, la redacció de la carta encara va costar més: l’emoció i la timidesa no van permetre que la lletra anés gaire més enllà d’alguns agraïments maldestres, unes preguntes ingènues i l’anunci cohibit del desig de rebre una resposta. El noi no sabia que tots aquells esforços eren en va: Schulz ja no vivia en aquella adreça, es trobava confinat en una habitació minúscula del gueto de Drohobycz, i el 19 de novembre d’aquell mateix any un oficial nazi l’assassinaria d’un tret al clatell.

No va ser fins a la primavera de 1943 que Jerzy Ficowski (1923-2006) es va assabentar de la mort de Schulz. La commoció inicial va ser seguida d’un propòsit ferm: dedicar tots els anys de la seva vida a recollir i investigar el llegat literari i artístic d’aquest malaurat autor polonès. És així que Ficowski es va convertir fins a la seva mort en la màxima autoritat —amb tot el que això comporta de positiu i de negatiu— sobre la figura de Bruno Schulz. Però l’activitat intel·lectual de Jerzy Ficowski va anar més enllà de Schulz: a banda d’escriure poesia i assaig, va traduir (sobretot del jiddisch al polonès), i va arribar a ser una autoritat en la història i cultura dels gitanos. El 9 de maig de 2006 va morir a la seva ciutat natal, Varsòvia.

Imatge

Fragments d’històries antigues

El 9 de febrer del 2001 el documentalista alemany Benjamin Geissler i el seu pare, l’escriptor Christian Geissler, van fer una troballa que molts seguidors de Bruno Schulz havien somniat durant dècades. Instal·lats a Drohobycz amb la intenció de recollir informació per rodar una pel·lícula sobre l’artista polonès, van demanar permís a Nikolai Kaluzhni i la seva esposa Nadezhda per inspeccionar la cuina del seu pis: era el lloc on Alfred Schreyer, exalumne de Schulz, creia que seixanta anys enrere hi havia hagut l’habitació del fill de Felix Landau, l’oficial de la Gestapo que havia protegit Bruno Schulz a canvi que aquest decorés, entre altres coses, la cambra del nen. Per sort, l’edifici, que durant els anys de dominació comunista s’havia dividit en cinc apartaments, no havia patit cap mena de canvi estructural des que havia acabat la guerra.

Darrere dels rasts d’alls i de cebes penjats a la paret i sota d’una capa de pintura rosada, Geissler i el seu equip van trobar els murals de què tanta gent els havia parlat. L’emoció del moment va quedar enregistrada per les càmeres: a Bilder Finden («Cercant imatges») podem veure l’instant en què, de mica en mica, la mà d’una restauradora fa renéixer uns personatges que, durant sis dècades, havien estat amagats darrere de diverses capes de pintura i que tothom creia que havien estat destruïts.

Per pintar aquests murals, Schulz s’havia inspirat en personatges dels contes dels germans Grimm amb la particularitat, molt significativa, que els rostres coincidien amb la fesomia de membres de la població jueva de Drohobycz (Schulz i el seu pare inclosos). En aquests murals, doncs, els personatges assoleixen una llibertat que a la vida real no podien tenir.

El monogràfic del primer número de El funàmbul està dedicat a Bruno Schulz.

wall4_lrg