El professor de dibuix

El 3 de setembre de 1924, després de catorze anys sense creuar aquella porta, Bruno Schulz va tornar a entrar a l’escola Władysław Jagiełło de Drohobycz. N’havia estat alumne; ara n’era mestre. De dibuix, d’història de l’art i de manualitats. Com a professor, Schulz va arribar a treballar més de trenta hores setmanals, distribuïdes en diversos centres, la qual cosa no li deixava gaire temps per escriure.

A Schulz, la feina a l’escola no li acabava de fer el pes. Segurament és per aquest motiu —i de vegades per calmar uns alumnes força trapelles— que sovint interrompia les classes per explicar contes de fades. Els estudiants escoltaven meravellats aquelles històries que Schulz acompanyava de dibuixos a la pissarra. Schulz era un professor escrupolós, de somriure melancòlic que es dedicava amb cos i ànima als alumnes que considerava brillants, que són, és clar, els qui el recorden més vivament. Alguns d’ells fins i tot fonien fusibles per interrompre les classes i forçar Schulz a explicar-los contes.

Stanisław Wilder, Harry Zeimer, Samuel Lieberwerth, Feiwel Schreier, Leopold Lustig, Bogusław Marszal, Artur Klüger, Alfred Schrayer, Maurycy Weiss i Tadeusz Wójtowicz entre d’altres són exalumnes de Schulz que van sobreviure la guerra. Tots coincideixen a descriure’l com un mestre diferent de la resta: 

«Era baixet, més petit que molts de nosaltres, duia un vestit molt estret que no acabava d’omplir del tot. Com si el vestit el dugués a ell i no a l’inrevés. Però ningú no es fixava en el seu aspecte físic, sinó en la seva força espiritual. I no es tractava pas, ni de bon tros, d’un magnetisme particular amb el qual es podria creure que ens volia fascinar. Al contrari: més aviat semblava que volgués apagar aquest magnetisme davant nostre, com si intentés apartar-lo amb les mans, o amagar-lo darrere l’esquena. Com més pretenia esborrar-lo, més patent es feia; allò que intentava diluir semblava que es feia més dens. […] Ben poques vegades assegurava res, més aviat suggeria, insinuava, ens oferia noves possibilitats, punts de vista múltiples. Quan ja ens semblava que teníem una conclusió a tocar, aquesta es convertia en preguntes una altra vegada. […] Schulz se’ns oferia, atreia la nostra atenció improvisant davant nostre.»  

Schulz treballant (1934)

El Messies és a Sambor

Al llarg de la història de la literatura, el mite de l’obra inconclusa i desapareguda ha afectat molts autors. És, però, durant el segle xx en què es fa més present, sobretot per la gran quantitat de conflictes bèl·lics que hi tenen lloc. En aquest sentit, entre els casos més coneguts hi ha el de dos dels autors que protagonitzen alguns dels primers monogràfics de El funàmbul: Bruno Schulz i Walter Benjamin. Del segon s’ha dit repetidament —sense cap prova definitiva— que la maleta que duia en travessar la frontera pirenaica contenia el manuscrit d’una obra seva que, malauradament, s’hauria perdut. El cas de Schulz és més rocambolesc.

Des de 1934 fins a 1937, en diverses cartes dirigides a amics seus, Schulz explica que està immers en la redacció del que serà la seva obra més important: una novel·la titulada El Messies. Del contingut, no se’n sap res, a banda del que alguns privilegiats, a qui Schulz va llegir-ne algun fragment, recordaven molts anys més tard. Sembla que el llibre començava així: «La mare em va despertar al matí dient “Joseph, el Messies és a prop, hi ha gent que l’ha vist a Sambor”.» Certament, la barreja de quotidianitat i transcendència d’aquest inici encaixa perfectament en el món schulzià. De El Messies no se’n sap res més: el llibre amb més càrrega mitològica de Schulz s’ha convertit en un mite.

Però per acabar conformant un mite amb tots els ets i uts cal calia afegir-hi una mica més de misteri: l’any 1987 un ciutadà nord-americà, de nom Alex Schulz, (que assegurava ser fill il·legítim d’Izydor Schulz, el germà gran de Bruno), va presentar-se a Varsòvia, a casa de Jerzi Ficowski. Allà, va explicar que havia rebut una trucada d’una persona que, a canvi de 10.000 dòlars, li oferia una caixa plena de dibuixos i manuscrits de Schulz, El Messies inclòs. Alex Schulz va morir poc després. N’hi ha més: al principi dels anys noranta, el diplomàtic suec Jean-Christophe Öberg, gran seguidor de l’obra de Schulz, també es va posar en contacte amb Ficowski. Aquest cop les caixes amb els manuscrits es veu que eren als arxius de la KGB. Abans que Ficowski i Öberg comencessin a mirar d’esberlar mínimament el mur burocràtic soviètic, el diplomàtic suec també va morir.

Mite a banda, la troballa de El Messies seria un dels esdeveniments literaris més importants que ens podem imaginar. 

Bruno Schulz és lliure

L’1 de gener de cada any se celebra El Dia del Domini Públic, és a dir el primer dia en què després de setanta anys (o cinquanta, depenent del país), alguns drets d’autor expiren i passen a ser de tothom. La collita d’enguany inclou artistes com Beatrix Potter, Serguei Rakhmàninov, Chaïm Soutine, Simon Weil, o Nikola Tesla. L’any 2013, a la llista hi havia Franz Boas, Bronisław Malinowski, Robert Musil, Stefan Zweig, Janusz Korczak, Ramon Casas i… Bruno Schulz.

Justament en ocasió d’aquest esdeveniment, el senyor Marek W. Podstolski va escriure la carta que podeu llegir a continuació. La mare de Podstolski era filla d’Izydor, el germà gran de Bruno Schulz. 

«Benvolguts,

Som a l’any 2013 i l’obra de Bruno Schulz ja no es troba subjecta a cap llei de drets d’autor, ara Schulz és lliure!

A partir d’ara, les coses em seran molt més fàcils: ja no caldrà que em preocupi per aquests tipus de drets. Voldria agrair a tots els seguidors de Schulz el suport que m’han donat els darrers setze anys. En aquest temps he après molt i he recollit experiències positives i negatives. S’aprèn durant tota la vida però, sincerament, ¿tenia cap necessitat de conèixer els laberints de la indústria editorial?

He conegut gent fantàstica. Si els hagués de mencionar tots aquí, la llista seria molt llarga, i segur que em deixaria algú. Per tant, simplement us dono les gràcies a tots de tot cor. Desgraciadament, també he conegut alguns personatges amb els quals tant de bo no m’hagués relacionat mai.

Ara us demano que protegiu l’obra de Schulz, que la mantingueu lluny dels suposats experts, que n’utilitzen el nom per la seva conveniència.

Quin és el meu objectiu, doncs? Simplement us traspasso algunes de les meves obligacions, perquè sempre tindré present l’herència de Schulz i corregiré falsedats i fantasies que tinguin a veure amb ell i la seva família.

Però són els seguidors de Bruno Schulz els qui haurien de protegir el seu art.

Cordialment,

Marek W. Podstolski

Administrador del llegat de Bruno Schulz»

De traductors del polonès al català en tenim d’excel·lents. D’editors interessats en Schulz, sembla que no.

Els traductors i el funàmbul

Segur que hi ha traductors desagradables. Com hi ha mecànics, informàtics, guàrdies urbans, forners, mestres, fotògrafs i modistes desagradables. Hem de confessar que l’anonimat que ens caracteritza i el fet de provenir d’un àmbit del tot aliè al món editorial va fer que, inicialment, el funàmbul no fos gaire optimista per com seria rebut per segons qui. Digueu-ne prejudici i por del prejudici, si voleu. Doncs bé, tots els traductors que el funàmbul ha conegut fins ara són extraordinàriament agradables. 

El primer, ja fa bastant de temps, va ser en Ferran Ràfols, el pragmatisme i els consells del qual va fer que el funàmbul s’ho replantegés tot, excepte el nom. Va ser prou amable com per no engegar-me i, de fet, encara avui dia és tan cortès com per haver-me donat, fa ben poc, la benvinguda al món tuiterià. Va passar el temps i, més centrat, el funàmbul es va acostar a en Xavier Farré, que va reaccionar amb una generositat enorme. En gran part és gràcies a ell que el funàmbul ofereix un text de Bruno Schulz mai traduït abans al català (la nostra nineta dels ulls del primer número). Poc després vaig tenir el plaer d’entrevistar l’Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, els autors de l’excelsa traducció de Les botigues de color canyella. Vam mantenir una conversa apassionant de gairebé dues hores, que apareix, també, és clar, al monogràfic sobre Bruno Schulz. 

Avui mateix he tingut l’honor de conèixer la Pilar Estelrich. Ha fet una traducció de la «Tesi IX» de Walter Benjamin per al número de el funàmbul (el tercer) dedicat a aquest pensador, que contindrà, a més, un dels textos benjaminians més bells que hi ha («Desempaqueto la biblioteca. Un discurs sobre el col·leccionisme»), també traduït per la Pilar. A més, ha polit una traducció seva d’una conferència de Karl Heinz Trost sobre Goethe i el concepte de weltliteratur, per al número dedicat a la Literatura comparada que apareixerà més endavant. La seva cortesia, discreció i humilitat m’han deixat sense paraules. 

Potser algun dia toparem amb un traductor desagradable. No us ho farem saber.

Philippe Petit creuant les Torres Bessones (1974)

El nen que va aprendre a volar

«El meu ideal és madurar cap a la infantesa.» Bruno Schulz

Per a un públic lector determinat, la publicació l’any 1991 de Maus d’Art Spiegelman va significar la fi de l’escepticisme que molts havien sentit respecte de la capacitat del còmic (o de la novel·la gràfica) per anar més enllà dels estereotips que segons ells l’havien caracteritzat fins aquell moment. Spiegelman va ser capaç, no tan sols d’esvair les sospites de banalització que aquest mitjà provocava en molts, sinó d’acostar-se a la Xoà com ben poques obres literàries o cinematogràfiques havien aconseguit prèviament.

Des de fa dos anys, Bruno Schulz té la seva novel·la gràfica. A partir dels textos de Nadia Terranova i els dibuixos d’Ofra Amit, l’editorial romana Orecchio Acerbo Editore va publicar Bruno. Il bambino che imparò a volare.

Una tarda freda, cap al final de la tardor, Bruno és a la seva habitació. La mare hi entra i se’l troba mirant d’alimentar unes mosques amb granets de sucre. Sorpresa, li pregunta què fa. «Les estic engreixant per l’hivern». L’esperit d’aquesta anècdota, certa o falsa, és el punt de partida d’aquesta obra, un relat sobre un nen introvertit i esquiu, curiós i atent a tot el que l’envolta i, sobretot, fascinat per les extravagàncies i les metamorfosis increïbles del seu pare. Molts anys més tard, una nena troba els dibuixos i els escrits que Bruno, abans de desaparèixer, havia guardat dins d’un bagul en un àtic.

Amb Bruno. Il bambino che imparò a volare Terranova i Amit reten un homenatge poètic i commovedor a la fantasia extraordinària de Bruno Schulz.