«El bar estaba casi vacío. Una mujer leía una revista sentada en una mesa y dos hombres hablaban o discutían con el que atendía la barra. Abrí el libro, la Obra completa de Bruno Schulz traducida por Juan Carlos Vidal, e intenté leer. Al cabo de varias páginas me di cuenta que no entendía nada. Leía pero las palabras pasaban como escarabajos incomprensibles, atareados en un mundo enigmático.» Parla Arturo Belano, el protagonista de Estrella distante, la quarta novel·la de l’escriptor xilè, Roberto Bolaño. L’astorament inicial que experimenta en apropar-se a l’obra de Schulz de ben segur que descriu perfectament el que molts altres lectors han sentit i sentiran en la mateixa situació.
La riquesa de la prosa de Schulz és tan gran que en un principi deixa estabornit qualsevol lector que s’hi apropi. Talment conformessin la Biblioteca de Babel de Borges, els relats de Les botigues de color canyella i de El sanatori de la clepsidra contenen tots els mots possibles i per tant tots els mons, també. Els mots i els mons que coneixem i els que no:
«Hi ha tantes històries que no han arribat a néixer! Oh, aquests colors de laments entre les arrels! Oh, aquestes llegendes pledejaires, aquests inacabables monòlegs entre improvisacions que esclaten de cop i volta! Tindreu prou paciència per escoltar-los? Abans de la història més antiga que hàgiu pogut escoltar, n’hi ha hagut d’altres, que no heu sentit pas, hi ha hagut uns predecessors anònims, novel·les sense nom, epopeies enormes, pàl·lides i monòtones, rondalles deformes, troncs sense contorns, gegants sense rostre que atapeïen l’horitzó, textos obscurs que sintonitzaven amb els drames vespertins dels núvols i, encara més enllà, llibres mítics, llibres mai no escrits, llibres-pretendents eterns, llibres errants perduts in partibus infidelium…»
«Primavera» és un dels relats més encisadors de Bruno Schulz, pertany a El sanatori de la clepsidra (1938), i gràcies a la traducció magnífica d’Anna Rubió i Jerzy Sławomirski ens pot estabornir en català.
Primera edició de El sanatori de la clepsidra (1938)
el funàmbul 
Les paraules de Schulz provoquen vertigen. Captar les veus que ressonen en els marges de la literatura escrita està a l’abast de molt pocs.
I no només de l’escrita. Sí que mareja tot plegat.