Al principi El funàmbul havia de caminar sobre paper i prou perquè és l’àmbit en què es troba més còmode. Per motius diversos, es mira el món internàutic amb mandra i escepticisme. Al final, però, el tenim explicant les seves tentines en diverses xarxes (que si algun dia perd l’equilibri, no confiem que ajudin gaire a parar el cop) com facebook, twitter, i de pàgines com les d’aquest blog mateix i, des de fa ben poc, les d’aquest web.
«Algú ha de fer malabarismes sobre la corda», va escriure Franz Kafka a Max Brod el juny de 1921. No va especificar com.
El funàmbul és una revista trimestral que fa 17×24 cm. És en blanc i negre i força austera. El primer número conté 78 pàgines. Havia de sortir a l’hivern, però al llom, al final, hi diu «Primavera 2014». El funàmbul costa 11€. A partir d’avui es pot trobar en dues llibreries barcelonines: La Impossible (aquest nom havia de casar immediatament amb aquest projecte) i la Laie. Des de demà a la tarda també serà a La Central.
No es tracta d’enganyar ningú: el resultat estètic final és força satisfactori, però millorable. Potser caldria alleugerir l’atapeïment textual i millorar una miqueta la qualitat de les fotografies. Del contingut sí que n’hi ha per estar-ne molt orgullós.
Com que el web de El funàmbul encara no està enllestit del tot, qui vulgui rebre’n l’edició en paper a casa només cal que ho comuniqui elfunambul@gmail.com. Per cert, no haureu de pagar cap mena de despesa addicional per l’enviament. El funàmbul també es podrà adquirir ben aviat en format digital per 4,5€.
Molts artistes i personatges públics són, sovint, més coneguts per la manera com van morir que per la seva obra. Amb Bruno Schulz passa una mica el mateix. Les circumstàncies que van envoltar el seu assassinat l’any 1942 al bell mig de la seva ciutat natal, Drohobycz, han acabat construint el mite Schulz, circumstància certament irònica si tenim en compte com d’essencials són els mites en l’obra de l’autor polonès. És, doncs, a partir d’aquesta mitificació que trobem Schulz convertit en personatge de diverses obres de ficció. Les més conegudes (no sempre reeixides del tot) són The Messiah of Stockholm de Cynthia Ozick, Ayen erekh—ahavah [«Vegeu: amor»] de David Grossman i The Prague Orgy de Philip Roth.
El jove autor nord-americà Jonathan Safran-Foer encapçala una nova fornada (perdoneu el tòpic) d’escriptors nord-americans atrapats en el mite Schulz. Es tracta d’un artista discutit, sobretot per l’ús que fa del passat (aquí trobareu una bona crítica sobre la poca cura que alguns detecten en Tot està il·luminat, la primera novel·la de Safran-Foer) i que mereix un punt i a part en la llista de mitificadors de Schulz: a partir de la traducció a l’anglès que Celina Wieniewska va fer l’any 1963 de Les botigues de color canyella, Safran-Foer cisella (literalment) una novel·la que hi troba amagada i que titula Tree of Codes. Cal dir, però, que aquest experiment, barreja de joc i homenatge, no acaba de funcionar del tot. Per començar, la novel·la que Safran-Foer acaba extraient no surt directament de Schulz, sinó de la traducció de Wieniewska (que, val a dir, no és l’única que existeix en anglès), per tant la connexió amb el text de Schulz no és directa. Per altra banda, tot i ser una idea enginyosa, a la pràctica tenim un llibre força incòmode de llegir. Potser amb el vídeo que podeu veure a continuació us fareu una idea de què és Tree of Codes. Si algun editor català hi estigués interessat, li cediríem un espai a la maroma de El funàmbul com a mostra de respecte i admiració.
el funàmbul 