Bruno Schulz i el cinema

Bruno Schulz anava sovint al cinema. No sabem què pensaria de les poques adaptacions que shan fet de la seva obra, tot i que sospitem que nestaria molt de Street of Crocodiles, el film de vint-i-un minuts que els germans Quay li van dedicar el 1986.

Doncs bé, està previst que al final dany sestreni una nova pel·lícula dedicada a Schulz. Es tracta duna producció polonesa dirigida per Adam Sikora i amb guió dAgata Tuszyńska (una garantia de rigorositat). El film és una barreja de documental (amb entrevistes a gent que va conèixer Schluz, sobretot ex-alumnes), interpretació i animació. El rodatge sha fet a Polónia, Israel, Rússia i Ucraïna, i, de moment, no sen sap gaire cosa més.

pel·li schulz

Anuncis

L’encís d’Éric Rohmer

Parlant sobre Italo Calvino, Roland Barthes deia que tot gran escriptor té una veu absolutament específica, una manera descriure pròpia que es reconeix fàcilment; el que en lingüística en diuen un idiolecte. Ras i curt, una manera única dencisar. Barthes, en aquest cas, no es referia al món del cinema, però és evident que els grans directors de la història daquest art també es distingeixen per lencís que són capaços dexercir en els espectadors. Éric Rohmer, per exemple.

Lidiolecte de Rohmer es pot mirar de descriure (tot i que, com en tot gran artista, la descripció sempre serà un reflex pàl·lid i borrós de la realitat): dedicació obsessiva pels detalls, geometria precisa delsgestos, absència absoluta defectes, naturalitat, exploració de les possibilitats innombrables de cada instant, reflexió constant sobre latzar (paradoxal en algú que es declarava historicista), i amor pel bricolatge de la senzillesa i la claredat.

Com sempre, més enllà de les anàlisis, el millor que es pot fer és acudir directament a lobra en qüestió. Al primer número de El funàmbul, Ricard Fusté us hi ajudarà.

Norman Manea a El funàmbul

«[…] avui els temps de lectura shan reduït de manera dràstica i les excrescències daltres tradicions literàries són refusades a favor del producte perfectament articulat, simplificat, accessible, com qualsevol altre producte que ofereixi el mercat i que cal que es vengui, que es consumeixi, sense grans dificultats.»

Norman Manea a La llengua nòmada.

Norman Manea va néixer lany 1936 a Bucovina (la terra de Paul Celan i Aharon Appelfeld). En aquesta regió romanesa, abans de la Segona Guerra Mundial, es parlava ucraïnès, polonès, alemany, jiddisch i la llengua dels rutens. Lobra de Manea és una denúncia explícita dels totalitarismeque van pretendre i, sovint, aconseguir anorrear la diversitat cultural daquesta zona i de moltes altres. Lany 1986, aquest escriptor romanès decideix de marxar de Romania per instal·lar-se als Estats Units. Lobra de Manea inclou, sobretot, novel·la i assaig. En català tan sols se n’ha publicat La llengua nòmada, editat per Arcàdia Editorial l’any 2008, i Monuments a la vergonya (CCCB), conferència que l’autor romanès va fer el 19 d’octubre de 2009 a Barcelona. Manea és un intel·lectual de lalçada, per exemple, de Claudio Magris però, llastimosament, molt menys llegit. Al primer número de El funàmbul tenim el privilegi dhaver-ne pogut incloure un article: «Don Quixot, dissident», escrit el 2005.

En lentrevista que trobareu a continuació, Manea parla en un anglès deliciosament imperfecte de Kafka, de Celan, del concepte dintel·lectual, de la Xoà, del seu amic Ernesto Sábato, de lescriptura com a refugi i de lexili.

 

Edmond Jabès a El funàmbul

«Un bon lector és, en primer lloc, un lector sensible, curiós, exigent. Quan llegeix, segueix la seva intuïció.

Aquesta intuïció o allò que podríem considerar com a tal es troba, per exemple, en el seu rebuig inconscient a penetrar de cop en qualsevol llar per la porta gran, porta que per les seves dimensions, característiques i emplaçament es fa passar orgullosament per lentrada principal, designada i reconeguda, tant a lexterior com a linterior, com a únic llindar.

Equivocar-se de porta és anar certament en contra de lordre establert en el plànol de la llar; en la disposició de les habitacions, en la bellesa i en la racionalitat del conjunt. Tanmateix, quants descobriments possibles per al visitant! El camí que va descobrint li permet de veure el que ningú tret dell hauria pogut percebredes daquest angle. Sobretot perquè no estic segur que puguem introduir-nos en una obra escrita sense haver-ne forçat prèviament, un mateix, lentrada.»

Ressons de Mallarmé, Lévinas, Blanchot, Derrida, Kafka… Edmond Jabès representa una aproximació subversiva al fet literari. Nascutel 16 dabril de 1912 a El Caire en una família jueva francòfona de nacionalitat italianael seu pare, per error el va inscriure el 14 del mateix mes («la primera manifestació de la meva existència fou la duna absència que duia el meu nom»)—, el 1957 es va haver dexiliara França, on va viure la resta de la seva vida. La seva obra és una reflexió constant sobre els límits de la paraula i la figura de lestranger.

El primer número de El funàmbul conté «Lhospitalitat de la llengua» que pertany al magnífic Le Livre de l’Hospitalité. Hem dagrair-ho a la filla i les nétes de Jabès, que ens en van donar permís.

437px-Edmond_Jabes