Bruno Schulz anava sovint al cinema. No sabem què pensaria de les poques adaptacions que s’han fet de la seva obra, tot i que sospitem que n’estaria molt de Street of Crocodiles, el film de vint-i-un minuts que els germans Quay li van dedicar el 1986.
Doncs bé, està previst que al final d’any s’estreni una nova pel·lícula dedicada a Schulz. Es tracta d’una producció polonesa dirigida per Adam Sikora i amb guió d’Agata Tuszyńska (una garantia de rigorositat). El film és una barreja de documental (amb entrevistes a gent que va conèixer Schluz, sobretot ex-alumnes), interpretació i animació. El rodatge s’ha fet a Polónia, Israel, Rússia i Ucraïna, i, de moment, no se’n sap gaire cosa més.
Parlant sobre Italo Calvino, Roland Barthes deia que tot gran escriptor té una veu absolutament específica, una manera d’escriure pròpia que es reconeix fàcilment; el que en lingüística en diuen un idiolecte. Ras i curt, una manera única d’encisar. Barthes, en aquest cas, no es referia al món del cinema, però és evident que els grans directors de la història d’aquest art també es distingeixen per l’encís que són capaços d’exercir en els espectadors. Éric Rohmer, per exemple.
L’idiolecte de Rohmer es pot mirar de descriure (tot i que, com en tot gran artista, la descripció sempre serà un reflex pàl·lid i borrós de la realitat): dedicació obsessiva pels detalls, geometria precisa delsgestos, absència absoluta d’efectes, naturalitat, exploració de les possibilitats innombrables de cada instant, reflexió constant sobre l’atzar (paradoxal en algú que es declarava historicista), i amor pel bricolatge de la senzillesa i la claredat.
Com sempre, més enllà de les anàlisis, el millor que es pot fer és acudir directament a l’obra en qüestió. Al primer número de El funàmbul, Ricard Fusté us hi ajudarà.
«[…] avui els temps de lectura s’han reduït de manera dràstica i les excrescències d’altres tradicions literàries són refusades a favor del producte perfectament articulat, simplificat, accessible, com qualsevol altre producte que ofereixi el mercat i que cal que es vengui, que es consumeixi, sense grans dificultats.»
Norman Manea a La llengua nòmada.
Norman Manea va néixer l’any 1936 a Bucovina (la terra de Paul Celan i Aharon Appelfeld). En aquesta regió romanesa, abans de la Segona Guerra Mundial, es parlava ucraïnès, polonès, alemany, jiddisch i la llengua dels rutens. L’obra de Manea és una denúncia explícita dels totalitarismes que van pretendre —i, sovint, aconseguir— anorrear la diversitat cultural d’aquesta zona i de moltes altres. L’any 1986, aquest escriptor romanès decideix de marxar de Romania per instal·lar-se als Estats Units. L’obra de Manea inclou, sobretot, novel·la i assaig. En català tan sols se n’ha publicat La llengua nòmada, editat per Arcàdia Editorial l’any 2008, i Monuments a la vergonya (CCCB), conferència que l’autor romanès va fer el 19 d’octubre de 2009 a Barcelona. Manea és un intel·lectual de l’alçada, per exemple, de Claudio Magris però, llastimosament, molt menys llegit. Al primer número de El funàmbul tenim el privilegi d’haver-ne pogut incloure un article: «Don Quixot, dissident», escrit el 2005.
En l’entrevista que trobareu a continuació, Manea parla —en un anglès deliciosament imperfecte— de Kafka, de Celan, del concepte d’intel·lectual, de la Xoà, del seu amic Ernesto Sábato, de l’escriptura com a refugi i de l’exili.
«Un bon lector és, en primer lloc, un lector sensible, curiós, exigent. Quan llegeix, segueix la seva intuïció.
Aquesta intuïció —o allò que podríem considerar com a tal— es troba, per exemple, en el seu rebuig inconscient a penetrar de cop en qualsevol llar per la porta gran, porta que per les seves dimensions, característiques i emplaçament es fa passar orgullosament per l’entrada principal, designada i reconeguda, tant a l’exterior com a l’interior, com a únic llindar.
Equivocar-se de porta és anar certament en contra de l’ordre establert en el plànol de la llar; en la disposició de les habitacions, en la bellesa i en la racionalitat del conjunt. Tanmateix, quants descobriments possibles per al visitant! El camí que va descobrint li permet de veure el que ningú tret d’ell hauria pogut percebredes d’aquest angle. Sobretot perquè no estic segur que puguem introduir-nos en una obra escrita sense haver-ne forçat prèviament, un mateix, l’entrada.»
Ressons de Mallarmé, Lévinas, Blanchot, Derrida, Kafka… Edmond Jabès representa una aproximació subversiva al fet literari. Nascutel 16 d’abril de 1912 a El Caire en una família jueva francòfona de nacionalitat italiana—el seu pare, per error el va inscriure el 14 del mateix mes («la primera manifestació de la meva existència fou la d’una absència que duia el meu nom»)—, el 1957 es va haver d’exiliara França, on va viure la resta de la seva vida. La seva obra és una reflexió constant sobre els límits de la paraula i la figura de l’estranger.
El primer número de El funàmbul conté «L’hospitalitat de la llengua» que pertany al magnífic Le Livre de l’Hospitalité. Hem d’agrair-ho a la filla i les nétes de Jabès, que ens en van donar permís.
el funàmbul 