Alegries, delictes i faltes

Quan tot just manca una mica menys d’un mes perquè aparegui el segon número de El funàmbul, potser és un bon moment per fer balanç de com han anat les coses fins ara. Doncs bé, El funàmbul ha arrencat molt més bé que no ens pensàvem (de fet, sincerament, no hi pensàvem gaire, en això). Les vendes a les llibreries han estat regulars, sostingudes i molt satisfactòries. Les de la versió digital, han estat una mica migrades, cosa que com a amants del paper que som no ens sap gaire greu. Tanmateix, el que més ens ha afalagat han estat els comentaris que hem rebut d’alguns lectors, que han compensat de llarg els esforços esmerçats en aquest primer número.

I ara els delictes i les faltes. Gairebé tots tècnics. Per un descuit d’aquells que fan empipar molt (més que res perquè té lloc després de múltiples lectures i repassos de la revista), en alguns fragments els segles no apareixen en versaleta (que és com ha de ser) sinó en minúscula. La qual cosa significa que hi ha fragments tan poc afortunats com «durant el segle xiv» o «al segle xix» (que llegits, sobretot, en veu alta introdueixen un punt humorístic involuntari). A més, al sumari que apareix a la contraportada, els noms dels autors també hi apareixen tots en versaleta (gust de la casa), excepte el d’Ewa Kuryluk, que vés a saber per què apareix en lletra rodona. Convindria, també, que els textos del segon número de la revista respirin més i no estiguin tan atapeïts. Ah, i el nostre apartat de correus no és el 170; és el 107. (Si algun lector hi ha trobat algun altre error, li agrairem que ens ho faci saber).

El propòsit és que el balanç del segon número, d’aquí a quatre mesos, només inclogui alegries i cap delicte o falta. No sabem si podrà ser.

Crimes-2-300x168

Anuncis

Gaziel i El funàmbul

Lany 1963 leditorial barcelonina Aedos va editar Sant Feliu de la Costa Brava, dAgustí Calvet i Pasqual (Gaziel). Es tracta del darrer llibre que aquest periodista i escriptor català va veure publicat en vida. Tot i no ser una obra tan coneguda, ni de bon tros, com Tots els camins duen Roma (1893-1914) o Meditacions en el desert (1946-1953), és un llibre magnífic en què Gaziel reflexiona sobre el pas del temps a partir dels records de la seva infantesa a Sant Feliu de Guíxols, poble on va néixer. Parlem d’una obra que, cinquanta-un anys després, encara espera que algú la reediti.

Al primer número de El funàmbul Enric Iborra ens en parla per mitjà duna ressenya brillant.

gaziel