Pere Calders i El funàmbul

Durant molts anys (ara ni això, crec), Pere Calders ha estat per molta gent aquell autor que els feien llegir a l’escola. Cròniques de la veritat oculta. També hi ha gent que sap que Pere Calders és l’escriptor català més centreeuropeu (i això, vivint vint-i-tres anys a Mèxic no deu ser fàcil) que hi ha hagut. Llegiu Čapek i ho comprovareu. O Mrożeck. O Buzzati i Bontempelli (italians, d’acord, però del Vèneto i de la Llombardia, respectivament). No és tan sols la ironia; és l’estil. La temàtica. El distanciament. El to.

A El funàmbul tenim una predilecció especial pels contes recollits a Lhonor a la deriva (1992). Aquest n’és un:

«Què hi podríem fer?

¿Sabeu aquell conte oriental tan bonic, que ens parla d’un mandarí (xinès, és clar), que una nit va somniar que era una papallona i l’endemà, en desperatar-se, no sabia si era un mandarí o una papallona?

Doncs això no és res: a darreries de l’any passat, vaig conèixer un comerciant de Port de la Selva que va somiar que era una granota i, en llevar-se, va comprovar que era realment una granota. La seva senyora, esgarrifada, el va treure del llit a cops d’escombra i de poc que no el desgracia per sempre més. Sort vam tenir dels coneixements paranormals d’un farmacèutic (el nom del qual em callo a petició de l’interessat) que amb quatre passades de mans i una beguda va aconseguir retornar el comerciant a la seva forma habitual.

Però no ha quedat bé: les nits de lluna plena, rauca. I la seva senyora, que té estudis i és molt moderna, es vol divorciar. Sembla mentida com les històries, en passar d’Orient a Occident, perden cos i poesia.»

Pere Calders

Al segon número de El funàmbul hi podeu llegir el discurs que Pere Calders va fer quan va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la UAB. És impagable.

Records de Drohobycz

David Einsiedler va néixer el 1919 a Drohobycz. De jovenet va ser alumne de Bruno Schulz a l’institut Wladyslaw Jagiello. La fotografia que veieu sota d’aquest text es va fer l’any 1934 en els actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’institut. Schulz apareix a la fila inferior (és l’únic adult que no mira la càmera); Einsiedler és més amunt, encerclat de vermell, també. Entre les possessions més preuades d’Einsiedler hi ha un dibuix que Schulz va fer d’Stella Bartischan, la seva xicota, i que també vivia a Drohobycz. En aquest vídeo, filmat el 2005, Einsiedler no anomena Schulz, però fa un repàs molt interessant del que significava viure a Galítsia en aquella època i d’algunes peripècies personals.

King-Wladyslaw-Jagiello-Gymnasium-Annotated

El desassossec del funàmbul

És sabut que les millors preguntes són les que no tenen resposta. «Per què escrivim?» no en té, de resposta. Així doncs, gosem afirmar que la majoria de les grans obres literàries són les que gairebé exclusivament es dediquen a reflexionar sobre la seva pròpia existència. El segon número de El funàmbul conté alguns textos d’aquesta mena. Tanmateix, amb els que n’han quedat fora podríem completar una quantitat ingent de monogràfics encara més interessants que el que oferim. Aquesta reflexió que esdevé certesa en rellegir El llibre del desassossec de Bernardo Soares, de Fernando Pessoa. Aquí teniu una mostra del perquè:

«Sóc, en bona part, la mateixa prosa que escric. Em desenvolupo en períodes i paràgrafs, em faig puntualitzacions, i, en la distribució desencadenada de les imatges, em vesteixo, com els infants, de rei amb paper de diari, o, en la manera com faig ritme d’una sèrie de paraules, em corono, com els boigs, de flors seques que continuen vives en els meus somnis.»

Pessoa sempre tindrà un lloc principal a El funàmbul, no podria ser altrament.

pessoa

Retenir les paraules

Un dels primers articles de María Zambrano és «Por qué se escribe?» i va aparèixer publicat a Revista de Occidente el juny de 1934. Zambrano tenia vint-i-nou anys i tot just començava a desmarcar-se del seu antic mestre, Ortega y Gasset (cosa que aquest pensador —com molts mestres quan es troben en situacions com aquesta— no es va prendre gaire bé).

En llegir «Por qué se escribe?» se’ns fa difícil de creure que l’any 1934 l’escriptora malaguenya encara no hagués descobert Proust o Kafka perquè molt sovint el to s’acosta molt al d’aquests autors. «Per què escrivim?» comença així: «Escriure és defensar la solitud en què ens trobem». Es tracta d’un inici que no enganya: la resta de l’article també és una reflexió d’una profunditat fora del comú sobre l’acte d’escriure.

Des de fa ben poc a la seu de la fundació que duu el nom de María Zambrano, a Vélez, hi ha un exemplar de El funàmbul amb «Por qué se escribe?» traduït al català. Si això no és un honor, què ho deu ser?

maria-zambrano14