De la ciutat russa de Taganrog a Clatskanie, Oregón, hi ha 9.500 quilòmetres; Raymond Carver va néixer trenta-quatre anys després que Anton Txékhov morís, i, tanmateix, hi ha una línia que uneix directament ambdós escriptors. Per exemple, si consultem la correspondència de Txékhov —concretament la carta que dirigeix a un tal Alexei Péixkov (que li demana consell, i que més endavant es farà famós amb el nom de Maksim Gorki)—, hi trobarem:
«Ara he de parlar dels vostres defectes? Això ja no és tan fàcil. Parlar de defectes artístics és com parlar dels defectes d’un arbre que creix en un jardí; no es tracta pas de l’arbre, sinó més aviat dels gustos de la persona que se’l mira, oi?
Començaré dient que, segons el meu parer, us manca contenció. Sou com un espectador en un teatre que expressa el seu goig tan obertament que per culpa seva la resta no pot sentir res, i ell tampoc. Aquesta manca de contenció és especialment evident pel que fa a les descripcions que feu servir per donar suport als vostres diàlegs. Quan les llegeixo m’adono que voldria que fossin més breus, més compactes, que ocupessin dues o tres línies i prou.»
I ara fixem-nos en l’article «Escriure» de Carver, que podem trobar a The Story and Its Writer (i al segon número de El funàmbul):
«No m’agraden gens els trucs. En una narració, al primer senyal de truc o joc, barat o elaborat, plego. Els trucs són fonamentalment avorrits i jo m’avorreixo amb facilitat, cosa que potser té a veure amb la meva manca de capacitat d’atenció. Però un estil cursi d’escriptura (encara que sigui extremadament hàbil), o un de clarament estúpid, em fan venir son. Els escriptors no necessiten trucs o jocs, ni tan sols cal que siguin els paios més espavilats del barri. Tot i córrer el risc de semblar idiota, un escriptor de vegades necessita poder badar i meravellar-se davant d’una posta de sol o d’una sabata vella.»
Ara bé, la millor manera de comprovar aquesta connexió és llegir-los a tots dos. Ho diu Robert Bolaño: «Llegiu Txékhov i Raymond Carver, un dels dos és el millor contista d’aquest segle.» Qüestió de gustos, diria el rus.
(Per cert, Carver va escriure un text magnífic sobre la mort de Txékhov titulat «Errand». L’autor nord-americà sabia que s’estava morint i va fer servir aquest relat com a homenatge a Txékhov i com a manifest poètic gairebé pòstum. En el monogràfic que dedicarem a Txékhov hi haurà d’aparèixer per força.)
el funàmbul 