11 de gener de 1940

L’11 de gener de 1940, Walter Benjamin va escriure: «Cada línia que puguem publicar ara —tan incert com sigui el futur a què les abandonem— és un triomf arrabassat als poders de les tenebres». Com passa molt sovint quan llegim aquest pensador alemany, són unes paraules que continuen sent vigents. Les tenebres continuen sent els poders totalitaris presents en moltes zones del planeta. Al món, encara hi ha qui és empresonat per escriure versos. L’intel·lectual francès Philippe Ollé-Laprune, que ha dedicat uns quants llibres a aquest tema, explica que: «No és tan senzill entendre com funciona la censura avui dia, perquè la força dels poders és molt diferent de la d’abans. Els poders s’han privatitzat i cada vegada és més difícil reconèixer el censor. A més, els mètodes han canviat. Avui dia gairebé ningú no vol matar un escriptor, perquè sap que és fabricar un màrtir, i això no és bo per a cap poder polític. El que es fa ara és matar la part d’escriptor que tenen moltes persones i se’ls condemna a no publicar durant deu anys, o se’ls prohibeix l’accés a espais públics i als mitjans de comunicació. Ja no maten la carn, sinó la paraula, i això és més difícil de combatre.»

Gosem afegir que, a gran part d’Occident, les tenebres a què Benjamin fa referència en el fragment citat al principi es diuen mercat, estadístiques, directrius, informes, rèdits, mecanismes autoreguladors, competitivitat, expedients, informació, emprenedoria… Són unes tenebres molt més subtils que les que Benjamin volia combatre: enfosqueixen les línies d’avui amb el mantell enlluernador de la religió de la immediatesa i de la banalitat. En el fons no es tracta de res més que de disfressar la voluntat de control de sempre.

Béla Tarr i El funàmbul

El cinema de Béla Tarr no és fàcil. Gens. Acostumats com estem al ritme hollywoodià, hem acabat creient que a la gran pantalla (i, per tant, a la vida) només hi pot haver una successió constant de plànols i d’estímuls frenètics. El ritme cinematogràfic de Tarr és diferent. Preses llargues i denses. Lentitud. Diàlegs i monòlegs extensos i complexos. Blanc i negre. Als antípodes de qualsevol mena d’efectisme. Béla Tarr és el director d’un seguit de pel·lícules diferents. Sense trucs. Béla Tarr vol filmar la vida. Les pel·lícules de Tarr són un repte per als espectadors d’avui dia, requereixen un esforç important per part de l’espectador (exactament com els llibres del seu col·laborador László Krasznahorkai en l’àmbit literari).

Werckmeister Harmóniák és una de les perles de Tarr. I l’escena que trobareu a continuació és l’equivalent cinematogràfic més perfecte que hem trobat mai a l’afirmació de Kafka segons la qual un llibre ha de ser una destral que esberli la gelor del nostre cor.

Al tercer número de El funàmbul hi trobareu una entrevista que Ági Szabó va fer a Tarr en motiu de la seva darrera pel·lícula, El cavall de Torí.

El funàmbul i You Tube

Tothom sap (o hauria de saber) que en aquest calaix de sastre histèric i ensordidor que és internet també hi ha coses interessants. Ara bé, si compensen o no la immensa banalitat i estupidesa de la resta és molt dubtós. Tanmateix, tot i la passió pel paper, a can funàmbul no renunciem del tot a participar, modestament, en aquesta olla de grills deliciosament alienadora. En part és per això que, des de fa un mes, al You Tube hi ha un canal que es diu El funàmbul. La intenció és incloure-hi vídeos relacionats amb els temes que apareixen a la revista. En seria una mena de versió audiovisual. Si calia o no és una qüestió que, tractant-se d’internet, no té gaire sentit. Tal vegada us pot interessar.

Qui va matar Walter Benjamin?

Walter Benjamin és un dels molts personatges històrics que sovint són més recordats per com van morir que no pas per el que van fer mentre eren vius. Portbou i suïcidi, ho sap tothom. Doncs bé, a Qui va matar Walter Benjamin? (2005), el director i fotògraf argentí David Mauas fa una cosa ben senzilla però raríssima: anar a les fonts primerenques de la teoria del suïcidi i escatir-ne la fiabilitat. I resulta que descobreix que no hi ha cap prova que demostri que Benjamin es llevés la vida. La pel·lícula —magnífica— és un intent reeixit d’aplicar la visió benjaminiana a la mort del pensador berlinès. Qüestionar-ho tot sense descans; és això.

El tercer número de El funàmbul inclou la conversa que vam tenir el plaer de mantenir amb Mauas, un vespre de tardor, al pati de l’Ateneu Barcelonès.

George Steiner i El funàmbul

Aquesta setmana, a la casa que George Steiner té a Cambridge hi arribarà un exemplar de El funàmbul. No és cap broma. És la condició que em va posar a canvi de concedir-me permís per traduir i publicar el seu article «Parlar de Walter Benjamin». No es tracta, és clar, de mitificar res ni ningú, però que l’autor de After Babel, Language and Silence, Lessons of the Masters, Les Logocrates, Gramàtiques de la creació, Una idea d’Europa i tants altres llibres indispensables pugui tenir el tercer número de El funàmbul a les mans és un honor difícil d’expressar amb paraules.

Tercer índex funambulista

Aquest és l’índex del tercer número de El funàmbul, que apareixerà el 13 de setembre:

Editorial
Pòrtic: De la lectura, Marcel Proust
Monogràfic: Walter Benjamin
Tesi lX, Walter Benjamin
Les traces de Walter Benjamin, Esther Leslie
Tesis sobre la filosofia de la història, Ramon Alcoberro
Desempaqueto la biblioteca. Un discurs sobre el col·leccionisme, Walter Benjamin
L’enciclopèdia màgica de Walter Benjamin, María Negroni
Una excursió a Sant Vicent, Walter Benjamin
Cronologia de Walter Benjamin
Walter Benjamin en català
Parlar de Walter Benjamin, George Steiner
Entrevista a David Mauas, director de Qui va matar Walter Benjamin?
Sobre la nebulositat: fotografia i al·legoria, Irene Artiga Albarelli
La tasca del traductor, Walter Benjamin
Lectors: comentaristes i partidaris, Beatriz Sarlo
Ressenya: Llegir Yasunari Kawabata, Teresa Monje i Alegret
35 mil·límetres: La fi del món no serà un gran espectacle. Entrevista a Béla Tarr, Ági Szabó
Art menor: Óssip Mandelstam
Colofó: L’argot, Paul Tabori
Rhema
Imatges
Vies