El riure de Walter Benjamin

Ho va dir David Mauas dimarts passat al debat posterior a la projecció de Qui va matar Walter Benjamin? que es va fer a la Filmoteca, i no hi puc estar més d’acord: mirar d’esbrinar les causes de la mort de Benjamin no és cap exercici frívol; és un deure moral, sobretot si tenim en compte que justament és la teoria del suïcidi la que, en molts casos, ha acabat moldejant la interpretació de l’obra del pensador berlinès. S’assembla una mica al que passa amb Kafka: atribuïm una sèrie de característiques al personatge (de fet, el convertim en personatge) i el transformem en una rècula de tòpics que tant l’acadèmic més prestigiós com l’estudiant més novell acaben repetint com un mantra.

El relat de la mort de Benjamin ha determinat l’anàlisi de la seva obra. És força evident que si elidim el concepte de redempció que contenen molts dels seus escrits (especialment a les Tesis sobre la filosofia de la història) i la lluminositat que irradien, empobrim el llegat de Benjamin d’una manera dramàtica. Ras i curt i per entendre’ns: el Benjamin de l’Escola de Frankfurt no hauria d’eclipsar mai el de Scholem. O dit d’una altra manera: Benjamin reia.

benjaminriu

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s