L’art d’espigolar

Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que la realitzadora belga Agnès Varda va rodar l’any 2000. El documental s’estructura a partir d’un viatge en cotxe que Varda fa al voltant de França amb la companyia d’una càmera digital i cercant (espigolant) espigoladors d’avui dia. El gest d’ajupir-se per recollir va ser immortalitzat per Jean-François Millet fa més de cent cinquanta anys, però Varda demostra que continua sent molt habitual, al camp i a la ciutat. Les glaneurs et la glaneuse ens mostra (amb una ingenuïtat volguda) l’escàndol que representa la quantitat immensa de menjar que es llença cada dia. Tanmateix, hi ha qui espigola per necessitat (els pobres, els sense sostre), i qui ho fa per costum familiar, per plaer o per consciència política.

Tot i tractar-se d’un tema seriós, la singularitat còmica d’algunes de les persones que apareixen a la pantalla (anomenar-les personatges és molt temptador), i la capacitat de Varda per desdramatitzar, fan que puguem concloure que Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que segueix la màxima horaciana d’ensenyar divertint (prodesse et delectare, en deia). Varda, de tot plegat, en diu cinescriptura.

JEAN-F~1

Jean-François Millet. Des glaneuses («Les espigoladores»), 1857

El quart número de El funàmbul inclou Retrats i autoretrats lúdics, un article que Jacques Kermabon, redactor en cap de la revista de curtmetratges Bref, dedica a aquesta pel·lícula.

Anuncis

Miklós Radnóti

Miklós Radnóti va néixer a Budapest el 1909 en una família jueva assimilada. Quan tenia vint-i-un anys va publicar un primer recull de poemes, Pogány köszönto («Salutació pagana»). Les autoritats hongareses van prohibir el seu següent llibre, Újmódi pásztorok éneke («La cançó moderna del pastor»), per indecent i li van imposar una pena de presó. Confirmant la idea que el millor traductor d’un poeta acostuma a ser un altre poeta, Radnóti va traduir Virgili, Rimbaud, Mallarmé, Eluard i Apollinaire, entre d’altres.

Al 1944 el van deportar a un camp de treball a la vora de Bor, Sèrbia. Quan, a causa de l’avenç de les tropes soviètiques, els nazis es van retirar de Sèrbia, van evacuar aquest camp i els seus tres mil presoners van haver de creuar Iugoslàvia i Hongria a peu. Durant aquesta marxa de la mort, Radnóti va continuar escrivint en un quadern que duia a sobre.

El 9 de novembre de 1944, Radnóti fou afusellat amb vint-i-un presoners més que, com ell, no eren capaços de continuar caminant. Un any i mig després, un cop exhumada la fossa comuna on fou enterrat, es va trobar la llibreta on havia reflectit les seves darreres vivències i pensaments. El quadern contenia odes a la seva esposa, cartes i fragments poètics.

rad_1

El número 4 de El funàmbul conté un article de Thomas Ország-Land —traductor de Radnóti a l’anglès— sobre Miklós Radnóti. Ország-Land fou tan amable que ens va concedir, a més, una entrevista.

Els monogràfics invisibles de El funàmbul

És un fet generalment acceptat que un escriptor sovint diu més pel que no diu que pel que diu. Salvant les distàncies, una revista és el mateix, i si conté monogràfics, encara més. La idea principal darrere del monogràfic dedicat a la Xoà era oferir un conjunt d’aproximacions que tinguessin com a punt comú fugir del tòpic. Pretendre anar més enllà hauria estat una gosadia imprudent. En aquest context, descartar textos és una activitat necessària però sovint dolorosa, perquè, a banda de les hores de traducció esmerçades, en general, el motiu principal per descartar molts textos ha estat la manca d’espai, la qual cosa té poc a veure amb principis ideològics i molt amb les limitacions del projecte.

El monogràfic del número 4 que ningú mai no llegirà contenia una traducció de Todesfuge de Paul Celan; una de Quelques réflexions sur la philosophie de l’hitlérisme, d’Emmanuel Lévinas (1934); un article sobre l’obra d’Aharon Appelfeld; una entrevista a Imre Kertész; una ressenya de Jenseits von Schuld und Sühne. Bewältigungsversuche eines Überwältigten de Jean Améry; una traducció de Auschwitz, acontecimiento fundante del pensar en Europa, de Reyes Mate; Perdonar? de Vladimir Jankélevitx, i un estudi sobre com analitzar les imatges dels camps. Però calia triar. Tant de bo el resultat final satisfaci els lectors.