Miquel Àngel Riera i El funàmbul

Potser als qui pertanyen al món cultural d’aquest país (entenent per país la comunitat lingüística catalana), els és fàcil de comprendre per què uns autors arriben a un cert estatus i uns altres simplement és com si se’ls hagués endut el vent. Hi ha escriptors que apareixen a les antologies i d’altres no ho faran mai, per exemple. En la descoberta d’aquests darrers cal, doncs, confiar en l’atzar, ja que els qui ens hi haurien de guiar fan vacances. Ara bé, tampoc és tan negatiu: les descobertes enmig de la foscor encara fan més gràcia. Miquel Àngel Riera, per exemple. La narrativa, sobretot. Sis novel·les i dos reculls de relats breus. Un escriptor amb un llenguatge excels i únic, que si hagués nascut a Praga, Roma o Budapest, veneraríem i editaríem amb faixes de coloraines. Però va néixer a Manacor. La perifèria de la perifèria. Mireu de trobar la seva obra a les llibreries de Barcelona i ja em direu si enteneu res del món cultural català. Jo, no.

El número 5 de El funàmbul inclou un poema de Miquel Àngel Riera.

riera

Anuncis

Tota la memòria del món

Abans de transformar la narrativa cinematogràfica amb pel·lícules com Hiroshima Mon Amour i L’Année dernière a Marienbad, el director francès Alain Resnais (1922-2014) va realitzar una gran quantitat de documentals, el més conegut dels quals és Nuit et Brouillard (1955), dedicat als camps d’extermini nazis. L’any 1956, Resnais va rodar una altra joia: Toute la memoire du monde, una reflexió de vint-i-un minuts, emmarcada a la Biblioteca Nacional de París, sobre el coneixement i la fragilitat de la memòria humana. Del guió se’n va encarregar l’escriptor Remo Forlani. L’esperit de Borges plana per sobre de cada instant del documental i és per això que el número 5 de El funàmbul inclou el guió complet d’aquest film.

Per on transita El funàmbul?

Ara per ara, El funàmbul és, d’una manera més o menys evident, a vuit llibreries barcelonines. Són aquestes:

-La Impossible (c/ Provença, 232)
-Laie (c/ Pau Claris, 85 i c/ Montalegre, 5)
-Documenta (c/ Pau Claris, 144)
-La Casa de la Paraula (c/ Rosselló, 154)
-La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19)
-La Central (c/ Mallorca, 237 i c/ Elisabets, 6)
-Llibreria Calders (Passatge Pere Calders, 9)
-Alibri (c/ Balmes, 26)

Les revistes arriben a les llibreries cada dia 13 de cada tres mesos. El mètode de distribució ha anat variant: va començar sent una maleta de rodes i ara és una caixa de cartó. L’albarà, a la butxaca. No es pot dir que no faig exercici. Val a dir que, malgrat aquesta exhibició de mitjans, sóc molt benvingut arreu on vaig. Granollers, Vic, Girona, Mataró, Reus? Potser algun dia.

IMG_0538

Ramon Esquerra i El funàmbul

El recull d’articles Lectures europees (1936) i l’obra Shakespeare a Catalunya (1937), de Ramon Esquerra (1909-1938?), són dos exemples extraordinaris de la finor i agudesa crítica d’un pioner de la comparatística catalana i ibèrica. Molt abans dels estudis —magnífics— de Claudio Guillén (1924-2007), aquest jove professor barceloní publicava periòdicament articles i ressenyes a diaris i revistes com La Publicitat, Mirador, La Veu de Catalunya i El matí, i mostrava un punt de vista inusitadament modern i obert per l’època. Malauradament, Esquerra va desaparèixer a l’Ebre l’any 1938. Pensar què hauria pogut oferir si hagués sobreviscut la guerra és un exercici estèril; el millor que es pot fer és llegir-lo i rellegir-lo i amarar-nos de la seva manca de prejudici i d’un entusiasme i curiositat insadollables. D’epígons, per desgràcia, no en va deixar gaires. Una vegada, parlant d’Esquerra, Antoni Martí Monterde em va preguntar: «Quant de temps fa que no retalles cap ressenya d’un diari?».

El número 5 de El funàmbul, inclou «Conrad i el cinema», un article d’Esquerra, i «Ramon Esquerra o l’encaix de la literatura catalana en la literatura comparada», un text magnífic de Guillem Molla sobre la figura d’un intel·lectual únic que cal reivindicar.

Ramon Esquerra portada

Primer aniversari

El passat dotze de març, a la llibreria La Impossible de Barcelona, vam celebrar el primer aniversari de El funàmbul. L’acte va comptar amb la presència d’Antoni Martí Monterde, professor de Literatura Comparada, de l’editor de la publicació, David Cuscó i Escudero, i va servir, també, per presentar el número 5 de la revista. Vull donar les gràcies a tots els qui hi vau ser i a tots els qui contribuïu a fer que aquest projecte continuï avançant.

Una Literatura Comparada veritablement universal

Si resulta que el tema d’estudi l’anomenem Literatura universal (o Weltliteratur), què ho fa que molts manuals, estudis i conferències hagin estat, sovint, camps de batalla entre literatures estatals, sobretot europees? No es tractava de cultivar un esperit que anés més enllà de l’Estat-nació? Segurament no. Malgrat tots els matisos que es vulguin aportar, el concepte un Estat= una llengua= una literatura plana per damunt de la immensa majoria d’estudis comparatístics canònics; forma part de la gènesi de la Literatura Comparada com a disciplina. Cap mena d’espai per a les llengües minoritàries o minoritzades ni pels espais d’intersecció, sempre complexos i difícils d’encabir dins de simplificacions i llocs comuns. Per exemple: podem parlar de literatura austríaca? La literatura bretona no mereix cap menció, més enllà del rebuig carregat de prejudicis propis de la grandeur? On situem Samuel Beckett? Més enllà dels estudis postcolonials, que sovint mantenen un punt de vista paternalista que recorda el racisme que denuncia, on és la literatura africana en aquests manuals i estudis fundacionals?

Armando Gnsici és professor de Literatura Comparada a la Universitat La Sapienza de Roma. Fa molts anys que promou uns estudis comparatístics veritablement universals. El numero 5 de El funàmbul inclou una traducció d’un article seu, «Mundialisme i descolonització» que, tot i ser de l’any 1997, expressa idees encara tan necessàries com aquesta: «La literatura comparada, doncs, sembla ser una/ la disciplina literària justament mundial veritable i pròpia, a l’interior de la qual estudiosos i literats japonesos i sud-americans, europeus orientals i indis, caribenys i xinesos, nord-americans i magribins, europeus occidentals i àrabs meridionals puguin intercanviar coneixements sobre qüestions relacionades amb punts de vista útilment diversos, sobre la base de les seves identitats diferents de les quals són portadors beneficiosos, i de la comunitat de relacions i interessos, de la qual són agents òptims.»

Courtyard of  Sant'Ivo alla Sapienza Church,  Piazza Navona, Rome, Italy.