Si resulta que el tema d’estudi l’anomenem Literatura universal (o Weltliteratur), què ho fa que molts manuals, estudis i conferències hagin estat, sovint, camps de batalla entre literatures estatals, sobretot europees? No es tractava de cultivar un esperit que anés més enllà de l’Estat-nació? Segurament no. Malgrat tots els matisos que es vulguin aportar, el concepte un Estat= una llengua= una literatura plana per damunt de la immensa majoria d’estudis comparatístics canònics; forma part de la gènesi de la Literatura Comparada com a disciplina. Cap mena d’espai per a les llengües minoritàries o minoritzades ni pels espais d’intersecció, sempre complexos i difícils d’encabir dins de simplificacions i llocs comuns. Per exemple: podem parlar de literatura austríaca? La literatura bretona no mereix cap menció, més enllà del rebuig carregat de prejudicis propis de la grandeur? On situem Samuel Beckett? Més enllà dels estudis postcolonials, que sovint mantenen un punt de vista paternalista que recorda el racisme que denuncia, on és la literatura africana en aquests manuals i estudis fundacionals?
Armando Gnsici és professor de Literatura Comparada a la Universitat La Sapienza de Roma. Fa molts anys que promou uns estudis comparatístics veritablement universals. El numero 5 de El funàmbul inclou una traducció d’un article seu, «Mundialisme i descolonització» que, tot i ser de l’any 1997, expressa idees encara tan necessàries com aquesta: «La literatura comparada, doncs, sembla ser una/ la disciplina literària justament mundial veritable i pròpia, a l’interior de la qual estudiosos i literats japonesos i sud-americans, europeus orientals i indis, caribenys i xinesos, nord-americans i magribins, europeus occidentals i àrabs meridionals puguin intercanviar coneixements sobre qüestions relacionades amb punts de vista útilment diversos, sobre la base de les seves identitats diferents de les quals són portadors beneficiosos, i de la comunitat de relacions i interessos, de la qual són agents òptims.»
el funàmbul 