Itamar Even-Zohar i El funàmbul

Itamar Even-Zohar (1939) és professor a la universitat de Tel-Aviv. En el camp dels estudis literaris és conegut, sobretot, per haver estat pioner de la teoria dels polisistemes. Quan li vaig demanar permís per traduir i publicar «El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa» hi va accedir encantat. És un text en què Even-Zohar manté que la literatura és un mecanisme de cohesió sociocultural que ha ajudat a conformar l’imaginari col·lectiu de molts estats-nació europeus, especialment dels més moderns. I és que el poder, des de molt antic, ha valorat l’ús que podria treure del fet literari. Even-Zohar il·lustra la seva tesi per mitjà d’exemples concrets: Islàndia, Dinamarca, Grècia, Espanya, Itàlia, França, Alemanya, Israel i els EUA. Podeu llegir-ne el resultat al número 5 de El funàmbul.

Even-Zohar_Itamar

Anuncis

L’estat de la cosa (Entrevista a Antoni Martí Monterde)

«[…] Actualment, l’editorial més gran en català, Edicions 62, és insignificant des del punt de vista literari. La caiguda qualitativa del seu catàleg, la ignorància dels seus gestors i la inhibició de gent que ho hauria pogut redreçar des de dins —com ara Josep Maria Castellet—, més la intervenció del Grup Planeta, ha de ser considerada com una tragèdia cultural. Segurament, des del punt de vista de la necessitat de repensar el camp editorial i literari català, no seria negativa la desaparició d’aquest Grup, insolvent econòmicament i intel·lectualment, un autèntic pes mort, unes autèntiques mans mortes, si tenim present no només el que no fa, sinó el que no deixa fer. Són, actualment, els grans enemics de la literatura, els emissaris del no-res, a casa nostra. Hi ha noms que, per raons de drets, no es poden editar o s’estan editant molt malament, i això és imperdonable. Fins i tot m’atreviria a afirmar que és planificat. La conseqüència és, com he dit alguna vegada, que aquest fet ja és prou trist, però esdevé tràgic si pensem que avui, Josep Pla no guanyaria el premi Josep Pla. Ni Gaziel el Gaziel. Ni Ramon Llull el Ramon Llull. Ni sant Joan el Sant Joan. Aquesta situació, doncs, desborda completament l’abast específicament crític del problema, i requereix una interrogació més oberta, que abasta de l’assaig i el memorialisme fins a la resta de la prosa. I, pel que fa a la crítica, pensem que Castellet va guanyar el premi Sant Joan amb un llibre sobre Josep Pla. Avui, això seria impensable, i no crec pas que sigui qüestió de resignar-se; perquè de talent n’hi ha, a la literatura catalana actual. Però cal saber buscar-lo.»

El número 5 de El funàmbul conté una entrevista amb Antoni Martí Monterde, escriptor i professor de Literatura Comparada, i una de les ments més lúcides que hi ha en aquest país a l’hora d’analitzar l’estat actual de la literatura catalana.

084084:076078:078078:72:068N007:4P

Milan Kundera i El funàmbul

Escriure sobre Milan Kundera és, com fer-ho sobre autors d’una rellevància semblant, molt perillós: ja se n’ha dit tot. Així, doncs, un cop assumida la impossibilitat de ser original (que no és cap obligació, l’originalitat és cosa de genis), se’n pot parlar sense enganyar ningú. Hi ha el Kundera novel·lista, el Kundera assagista i el Kundera personatge. Dec tenir algun impediment important que no em permet entusiasmar-me amb el Kundera novel·lista. En canvi, l’assagista m’agrada molt. Llibres com L’art du roman (1995), Teló. Assaig en set parts (2005) i Una trobada (2009) ofereixen una aproximació a l’escriptura i a la lectura que és lluny de la rigidesa acadèmica i que transmet una passió desbordant. Crec que Kundera, com Borges, també diria de si mateix que és més bon lector que escriptor.

El número 5 de El funàmbul inclou «Die Weltliteratur», una crida, escèptica i sorneguera —com no podria ser altrament— a bastir una literatura universal sense prejudicis nacionals.

kundera_new_4a