Milan Kundera i El funàmbul

Escriure sobre Milan Kundera és, com fer-ho sobre autors d’una rellevància semblant, molt perillós: ja se n’ha dit tot. Així, doncs, un cop assumida la impossibilitat de ser original (que no és cap obligació, l’originalitat és cosa de genis), se’n pot parlar sense enganyar ningú. Hi ha el Kundera novel·lista, el Kundera assagista i el Kundera personatge. Dec tenir algun impediment important que no em permet entusiasmar-me amb el Kundera novel·lista. En canvi, l’assagista m’agrada molt. Llibres com L’art du roman (1995), Teló. Assaig en set parts (2005) i Una trobada (2009) ofereixen una aproximació a l’escriptura i a la lectura que és lluny de la rigidesa acadèmica i que transmet una passió desbordant. Crec que Kundera, com Borges, també diria de si mateix que és més bon lector que escriptor.

El número 5 de El funàmbul inclou «Die Weltliteratur», una crida, escèptica i sorneguera —com no podria ser altrament— a bastir una literatura universal sense prejudicis nacionals.

kundera_new_4a

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s