Egon Erwin Kisch i El funàmbul

Egon Erwin Kisch (1885-1948) fou un cronista praguès de llengua alemanya. Va començar a ser conegut gràcies als reportatges que escrivia per al diari Bohemia, gairebé tots centrats en la vida als barris pobres de la capital txeca. És per això que a les biografies que en trobareu sempre el relacionen amb Zola i Dickens, tot i que de qui més beu és del contista txec Jan Neruda. Va participar en la Primera Guerra Mundial, i ben poc abans que s’acabés, va desertar de l’exèrcit austrohongarès. El seu origen jueu i la seva militància comunista van fer que durant el nazisme les seves obres fossin prohibides (i cremades) i, és clar, que hagués de fugir del seu país. L’únic lloc on es va estar una temporada relativament llarga (cinc anys) va ser a Mèxic, fins que al 1946 va poder tornar a Praga.

De la quantitat ingent d’obres que va escriure, en català no en podem llegir cap ni una: ni els articles i reportatges sobre Praga, ni la seva única novel·la, ni els llibres de viatges (Austràlia, Rússia, Xina, Mèxic), ni les memòries, ni els dos volums de reportatges sobre la Guerra Civil espanyola (Soldaten am Meeresstrand i Die drei Kühe).

Al sisè número de El funàmbul hi trobareu «Treballo amb Charlie Chaplin», un article força divertit que Egon Kisch va publicar a la revista nord-americana The Living Age el 15 d’octubre de 1929.

Chaplin i Egon Kisch de bracet

Johann Peter Hebel i El funàmbul

Johann Peter Hebel (1760 – 1826) fou un poeta, pedagog i teòleg alemany molt popular, sobretot, per la seva col·lecció de poemes Allemannische Gedichte i de narracions Schatzkästlein des rheinischen Hausfreundes. Aquestes darreres apareixien en calendaris: eren històries entretingudes amb una finalitat moral, on Hebel abocava els seus coneixements d’astronomia, geografia, aritmètica, botànica i biologia. Entre els admiradors de la seva obra hi ha Goethe, Tolstoi, els germans Grimm, Kafka, Herman Hesse, Walter Benjamin i W. G. Sebald. D’una de les seves històries, Franz Kafka en va dir que era «la història més meravellosa del món». Es tracta de «Retrobament inesperat», fins ara mai traduïda al català i que gràcies a Teresa Vinardell apareix al sisè número de El funàmbul.

La universitat i El funàmbul

Sovint els qui no pertanyem al món acadèmic universitari tendim a subratllar-ne molt més els defectes que no pas les virtuts. No és pas que no tinguem raó (i, va, siguem sincers, una mica d’enveja, a moments), però, de vegades, som injustos. Que és un ambient escleròtic i dinosàuric ho sap tothom. Que comparat amb països que hi ha «nord enllà» (i al sud, l’oest i l’est) fa més aviat vergonya, també. D’acord. Ara bé, en aquest sistema escleròtic, pesant i inútil hi he conegut gent d’una vàlua professional fora del comú. Professors abnegats, enamorats de la seva feina (entenent per feina, ensenyar). Idealistes i desinteressats. A El funàmbul en trobareu alguns i desitjo que, de cara al futur, encara més. Els qui som massa caòtics com per dedicar-nos gaire temps a una tasca en concret, de vegades som condescendents amb els especialistes, quan resulta que sense ells ben poca cosa podríem fer.

I ara un parell de mostres de reconeixement universitari internacional que afalaguen d’allò més. Primera: el professor de la Universitat de Tel-Aviv, Itamar Even-Zohar ha cregut oportú penjar al seu web la traducció al català de «El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa», un text seu que va aparèixer a El funàmbul 5. Segona: el professor retirat de la Universitat d’Oxford i amic de W. G. Sebald durant gairebé vint anys, Richard Sheppard, m’ha demanat que li enviï un exemplar del número 6 que li agradaria que formés part de la bibliografia sobre Sebald que fa anys que recopila. (Els sebaldians potser el coneixen per les contribucions impagables que va fer a Saturn’s Moons.) L’esbalaïment ja fa temps que s’ha instal·lat a can funàmbul.