En general, es considera que Austerlitz és el llibre de W. G. Sebald que mostra més bé la qualitat extraordinària de l’obra d’aquest autor alemany. Ell, de reflexions sobre Austerlitz, no ens en va poder deixar gaires perquè va morir uns mesos després que es publiqués, l’any 2001. Sabem, per exemple, que el procés de redacció del llibre fou molt complicat i que Sebald hi va patir molt més que amb cap altre dels anteriors. També sabem que el personatge principal, Jacques Austerlitz, parteix de dos models: el primer és el d’un conegut de Sebald, deu o dotze anys més gran que ell, professor d’història de l’art, i amb uns coneixements sobre arquitectura moderna espaterrants, i l’altra és una dona txeca que va ser un dels milers d’infants provinents de Txèquia, Àustria i Alemanya acollits a la Gran Bretanya tot just abans que esclatés la guerra, les vicissituds de la qual Sebald va conèixer gràcies a un programa de televisió.
L’any 2003, Edicions 62 va publicar una magnífica traducció de Austerlitz, que va fer Anna Soler Horta. Tan sols el trobareu a llibreries de vell.
El número 6 de El funàmbul conté una entrevista molt extensa que Joseph Cuomo va fer l’any 2001 a W. G. Sebald, i una de més breu que vaig tenir el privilegi de fer a l’Anna Soler Horta.
el funàmbul 
Crec que ho he dit moltes vegades: Austerlitz és l’únic llibre que he llegit dos cops seguits i encara resto hipnotitzada. Vaig llegir l’estupenda versió castellana de Rafael Sáenz -no sé si recordo bé el nom-, traductor també de Grass i Bernhardt.
Un llibre bellíssim, un sublim sostingut.
Jo també crec que ho he dit moltes vegades, Glòria. Si més no, cada vegada que parlo o em parlen d’aquest llibre.