El viatge d’hivern de Georges Perec

L’any 1939, Vincent Degraël, «un jove professor de lletres», tot tafanejant en la biblioteca dels pares d’un amic, descobreix un volumet titulat El viatge d’hivern, d’Hugo Vernier. El llibre comença amb un relat breu, però el que realment cal destacar-ne és la resta: una barreja de confessió, poemes, màximes enigmàtiques i sortilegis blasfems. Immediatament, Degraël hi reconeix fragments d’obres de Nouveau, Corbière, Villiers, Banville, Rimbaud, Verhaeren, Cros, Bloy, Mendès, Mallarmé, Kahn, Verlaine, Lautréamont, Hello, Richepin, Huysmans, Valade, Pomairols, Rollinat, Laprade, Mérat, Morice i Valabrègue, entre altres. La sorpresa arriba quan el jove s’adona que el llibre fou publicat l’any 1864, és a dir, abans que tots aquests autors escriguessin res. Per tant, gran part de la literatura d’aquests artistes és un plagi de l’obra d’Hugo Vernier. A partir d’aquest moment, Degraël decideix esbrinar tot el que pugui sobre aquest autor i, malgrat que la Segona Guerra Mundial l’allunya de França durant sis anys, quan hi torna, es dedica a aquesta empresa amb entusiasme. Malauradament, l’únic que és capaç de trobar que faci referència a Vernier és un seguit de cartes i de diaris personals en què molts dels autors citats anteriorment esmenten Vernier com a font d’inspiració. Degraël, tot i investigar durant trenta anys, mai no tornarà a tenir a les mans cap més exemplar de El viatge d’hivern i morirà sense haver-ne pogut saber gaire res.

El viatge d’hivern es va publicar per primer cop l’any 1980 al butlletí Hachette Informations. Perec va morir dos anys després i, al 1983, el relat va aparèixer al número especial que Magazine littéraire va dedicar-li. No va ser fins al 1993 que trobem la narració publicada en forma de llibre (Éditions du Seuil). En català ha calgut esperar el número 7 de El funàmbul per a poder gaudir d’un text digne de Borges i de Sebald.

El mite de Pruitt-Igoe

«L’arquitectura moderna va morir a St. Louis, Missouri, el 15 de juliol de 1972, a les 3.32 de la tarda aproximadament» va escriure el polemista Charles Jencks referint-se al complex Pruitt-Igoe, un conjunt de blocs d’onze pisos d’alçada que ocupaven més de dos-cents mil metres quadrats i que, gairebé vint anys després d’haver estat inaugurats, van ser destruïts per mitjà d’una implosió controlada. The Pruitt-Igoe Myth: an Urban History (2011) és un documental, dirigit per Chad Freidrichs, que es construeix al voltant d’entrevistes amb persones que van viure en aquells blocs i d’imatges d’arxiu.

Després de veure aquesta pel·lícula, vaig creure que havia de parlar-ne amb el director. Li vaig escriure un correu i, molt amablement, va accedir a respondre les meves preguntes. El resultat el trobareu a la secció «35 mil·límetres» del setè número de El funàmbul. En aquesta entrevista Freidrichs aporta un seguit de reflexions molt interessants sobre la construcció d’habitatge social que, tot i les diferències, també es poden aplicar a la realitat europea i catalana.

Josep Piera: «Mai no tornem enlloc»

Ara fa uns quants mesos vaig escriure un correu força tímid i esperançat al poeta i assagista valencià Josep Piera. La meva intenció era entrevistar-lo perquè m’interessaven molt les seves vivències i reflexions sobre el viatge, tema central del setè número de El funàmbul que aleshores em tenia agradablement capficat. Josep em va respondre de seguida: no coneixia la meva revista, però estava disposat a ajudar-me. Em va proposar que, ja que la conversa giraria al voltant del viatge i que ell —com jo— entenia una entrevista com una trobada cara a cara, em desplacés fins a la vall de La Drova. I això és el que vaig fer un dissabte de primavera. El trajecte —per autopista— no amagava cap secret: edificis monstruosos a la vora del mar i treves agraïdes un cop arribat a la vall, amb camps de tarongers a dreta i esquerra. Sense saber gairebé com, em vaig trobar just davant la porta de la casa de Josep Piera. Li truco i m’obre. La conversa s’inicia tan bon punt ens instal·lem al seu estudi. A fora plovisqueja. Josep em parla com si ens coneguéssim de fa molt. Aconsegueix que els meus nervis s’esvaeixin ben aviat. Un cop asseguts, em proposa un experiment. Podem fer dues entrevistes: ell respondrà per escrit el qüestionari que prèviament li he enviat per correu, i el resultat el podem comparar amb l’entrevista oral d’aquell dia. Em sembla perfecte.

Josep Piera és un conversador excepcional. Un savi. Senzill. Sensible. Generós. He d’estar molt concentrat: saltem del Renaixement als poetes àrabs medievals nascuts a València, de la cultura de l’arròs a Joan Fuster, de Jacint Verdaguer a la independència de Catalunya, de Josep Pla a Carles d’Àustria, de l’olor del fenoll a Kavafis. I, és clar, la Mediterrània. Quan arriba l’hora de dinar, Josep em convida a un arròs que, tot i ser excel·lent, no aconsegueix que em distregui de la conversa, que continua.

Cap a les sis de la tarda entro a l’habitació de l’hotel que Josep m’ha reservat. És època de falles i els carrers de Gandia fan olor de pólvora. Passejo per la ciutat, entre una munió de gent, ninots i petards. Passo davant del Palau dels Borja i m’estic una estona contemplant-lo. Torno a l’hotel i, de sobte, m’assalta un esglai esgarrifós: i si no he enregistrat bé la conversa? Ho comprovo i, sí, tot correcte. Avanço la gravació i quan en vull escoltar un fragment sento: «Tot això és un viatge mental grandiós que em duu a un món exòtic de fa mil anys i al mateix temps al meu passat infantil, i al que encara és present. La primera descoberta —que, com t’he dit abans, és Grècia— és això. Per a mi era tan important veure uns homes aixafant vi a la vora del port —que és clàssic, homèric, popular i tradicional alhora— com una velleta que duu un feix de llenya a l’esquena i una cabreta i que se’n va a pasturar-la al camp, tot això al costat de l’estatuària grega, de Hölderlin, dels temples enderrocats, etc. El mateix et podria dir del Marroc o de la Itàlia del sud.» Somric. L’olor de fenoll.

El número 7 de El funàmbul inclou l’entrevista amb Josep Piera. Crec, sincerament, que val la pena que la tingueu en compte. Ara bé, per sobre de tot, llegiu, si encara no ho heu fet, tots els llibres d’aquest escriptor meravellós i, ara, amic meu.

(Article publicat a la revista digital Núvol.)