Josep Piera: «Mai no tornem enlloc»

Ara fa uns quants mesos vaig escriure un correu força tímid i esperançat al poeta i assagista valencià Josep Piera. La meva intenció era entrevistar-lo perquè m’interessaven molt les seves vivències i reflexions sobre el viatge, tema central del setè número de El funàmbul que aleshores em tenia agradablement capficat. Josep em va respondre de seguida: no coneixia la meva revista, però estava disposat a ajudar-me. Em va proposar que, ja que la conversa giraria al voltant del viatge i que ell —com jo— entenia una entrevista com una trobada cara a cara, em desplacés fins a la vall de La Drova. I això és el que vaig fer un dissabte de primavera. El trajecte —per autopista— no amagava cap secret: edificis monstruosos a la vora del mar i treves agraïdes un cop arribat a la vall, amb camps de tarongers a dreta i esquerra. Sense saber gairebé com, em vaig trobar just davant la porta de la casa de Josep Piera. Li truco i m’obre. La conversa s’inicia tan bon punt ens instal·lem al seu estudi. A fora plovisqueja. Josep em parla com si ens coneguéssim de fa molt. Aconsegueix que els meus nervis s’esvaeixin ben aviat. Un cop asseguts, em proposa un experiment. Podem fer dues entrevistes: ell respondrà per escrit el qüestionari que prèviament li he enviat per correu, i el resultat el podem comparar amb l’entrevista oral d’aquell dia. Em sembla perfecte.

Josep Piera és un conversador excepcional. Un savi. Senzill. Sensible. Generós. He d’estar molt concentrat: saltem del Renaixement als poetes àrabs medievals nascuts a València, de la cultura de l’arròs a Joan Fuster, de Jacint Verdaguer a la independència de Catalunya, de Josep Pla a Carles d’Àustria, de l’olor del fenoll a Kavafis. I, és clar, la Mediterrània. Quan arriba l’hora de dinar, Josep em convida a un arròs que, tot i ser excel·lent, no aconsegueix que em distregui de la conversa, que continua.

Cap a les sis de la tarda entro a l’habitació de l’hotel que Josep m’ha reservat. És època de falles i els carrers de Gandia fan olor de pólvora. Passejo per la ciutat, entre una munió de gent, ninots i petards. Passo davant del Palau dels Borja i m’estic una estona contemplant-lo. Torno a l’hotel i, de sobte, m’assalta un esglai esgarrifós: i si no he enregistrat bé la conversa? Ho comprovo i, sí, tot correcte. Avanço la gravació i quan en vull escoltar un fragment sento: «Tot això és un viatge mental grandiós que em duu a un món exòtic de fa mil anys i al mateix temps al meu passat infantil, i al que encara és present. La primera descoberta —que, com t’he dit abans, és Grècia— és això. Per a mi era tan important veure uns homes aixafant vi a la vora del port —que és clàssic, homèric, popular i tradicional alhora— com una velleta que duu un feix de llenya a l’esquena i una cabreta i que se’n va a pasturar-la al camp, tot això al costat de l’estatuària grega, de Hölderlin, dels temples enderrocats, etc. El mateix et podria dir del Marroc o de la Itàlia del sud.» Somric. L’olor de fenoll.

El número 7 de El funàmbul inclou l’entrevista amb Josep Piera. Crec, sincerament, que val la pena que la tingueu en compte. Ara bé, per sobre de tot, llegiu, si encara no ho heu fet, tots els llibres d’aquest escriptor meravellós i, ara, amic meu.

https://i2.wp.com/www.nuvol.com/wp-content/uploads/2015/10/piera.jpg

(Article publicat a la revista digital Núvol.)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s