Agraïments

L’aturada (boirosa) de El funàmbul és un bon moment per recordar i agrair l’ajut de les persones que l’han fet possible. La llista és força llarga i, sincerament, fa molta patxoca.

Moltes gràcies, doncs, a Glòria Abràs Pou, Albert Aixalà, Ramon Alcoberro, Vicent Alonso, Irene Artigas Albarelli, Cristina Azorín, Alejandro Baer, João Benard Da Costa, Cristopher Bigsby, Elzbieta Bortkiewicz, Juliette Boukozba, Jorge Bustamante García, Robert Caner, Patrick Charbonneau, Yves Chevrel, Esther Cohen, Teresa Costa-Gramunt, Aurèle i Jackie Crasson, Joseph Cuomo, Martin Davies, Damen Dowse, Marc Dueñas, Raúl Espadas, Itamar Even-Zohar, Mercè Espuny, Pilar Estelrich i Arce, Xavier Farré, Roger Ferrer, Manuel Forcano, Chad Freidrichs, Ricard Fusté, Lola Gámez, David A. Goldfarb, Allegra Gravellius, Jaume Huch, Mercè Ibarz, Enric Iborra, Marc Jiménez Buzzi, Xavier Jové, Jacques Kermabon, Horacio Kohan, Ewa Kuryluk, Albert Lázaro-Tinaut, Esther Leslie, Arnoldo Liberman, Antoni Llagostera, Jonathan Long, Enric H. March, Christian Martí, Antoni Martí Monterde, Aïda Martínez, David Mauas, Nora Mercurio, Gábor Mészarós, Guillem Molla, Teresa Monje i Alegret, Anna Montané, Gustau Muñoz, Joan Carles Navarro, María Negroni, Josep Piera, Rosa Planas, Arnau Pons, Marisa Presas, Ferran Ràfols Gesa, Paul Reitter, Hannah Rosefield, Jonathan Rosenbaum, Anna Rubió, Joaquim Sala-Sanahuja, Cristina Sánchez, Ramon Sangles, Ernest Sébastien, Simona Škrabec, Jerzi Slawomirski, Anna Soler Horta, George Steiner, Hildegard Trost, Lorena Vega, Blanca Llum Vidal, Helena Vidal, tu, Teresa Vinardell, Sultana Wahnón, Werner Wögerbauer i Fred van der Zee. Gràcies, també, al personal de La Impossible, Laie, La Central, Alibri, Llibreria Atzavara, La Memòria, Documenta, La Casa de la Paraula, Llibreria Calders i No Llegiu, on sempre m’han atès amb una correcció i amabilitat exquisides. I, és clar, gràcies, sobretot, als subscriptors i a qualsevol dels qui heu comprat la revista en paper o en pdf. Quan s’aclareixi la boira, ja en tornarem a parlar, de tot plegat.

budapest

Anuncis

Austerlitz, de Stan Neumann (2015)

Adaptar cinematogràficament qualsevol de les obres de W. G. Sebald és una tasca només a l’abast de temeraris del nivell del director francès Stan Neumann (Praga, 1949). Si, a més, parlem de Austerlitz, aleshores la gosadia encara és més admirable. Neumann explica la gènesi de tot plegat de la manera següent:

«Vaig obrir un llibre, Austerlitz, de W. G. Sebald. Hi vaig trobar Jacques Austerlitz, un fotògraf aficionat, col·leccionista compulsiu de tota mena d’imatges, un historiador de l’art amb idees singulars obsessionat per l’arquitectura monumental del segle XIX. El vaig seguir, pàgina rere pàgina, d’Anvers a Londres, de París a Marienbad, de Praga al gueto de Terezín, a la recerca del secret enterrat de la seva infantesa. Vaig cercar el meu camí en el laberint del seu relat, en els mots i les imatges en relleu, en aquesta ficció feta de fragments bruts arrancats de la realitat. Ho vaig fer guiat per la certesa, totalment absurda, que aquest llibre havia estat escrit per a mi i prou.»

 

La traducció al francès de Austerlitz la va fer Patrick Charbonneau que, a més, va ser tan amable de donar-me permís per incloure el seu article «Max i la bomba d’ariet» al número 6 de El funàmbul, dedicat, en gran part, a Sebald.

El final (boirós) de El funàmbul

Al poble hi havia gent que deia que el funàmbul havia caigut. D’altres, que s’havia aturat. Tanmateix, ningú no podia assegurar què havia passat perquè la boira, que ho cobreix tot, no permetia que ningú el veiés. El bàndol dels qui manifestaven que havia caigut tenia molt clar que tot es reduïa a una cosa tan simple, pragmàtica i freda com els números. Dins d’aquest grup hi havia una petita facció que creia que el cansament també hi devia tenir alguna cosa a veure. Els qui, tot i la boira, afirmaven que s’havia aturat —insistim que des de sota no es veia res—, en general, mostraven un caràcter més idealista. Creien (o volien creure) que el funàmbul devia descansar (i això els acostava a la petita facció del primer grup) i que d’una manera o altra, quan pogués, continuaria avançant. Ara bé, cal recordar la menudesa de l’assumpte: la immensa majoria dels habitants del poble — que no sabien que hi hagués algú penjat allà dalt i que, si ho haguessin sabut, tampoc no haurien mostrat cap interès per un fet tan absurd— tenien raons molt més importants per desitjar que la boira s’esvaís.

fog

Les passejades de Robert Louis Stevenson

Robert Louis Stevenson ha passat a la història com l’autor de L’illa del tresor i de El cas estrany del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, obres que formen part de la memòria literària de moltíssima gent arreu del món. Fou admirat per Borges («D’ençà la meva infantesa, Robert Louis Stevenson ha estat per a mi una de les formes de la felicitat»), Proust, Henry James, Vladimir Nabókov i G. K. Chesterton, entre altres escriptors. Ara bé, a banda del seu vessant novel·lesc, Stevenson va conrear l’assaig crític, l’autobiografia, el conte i la poesia. Stevenson fou un viatger de pedra picada i, és clar, va recollir les seves experiències i reflexions en diversos assajos i relats, la majoria dels quals són molt amens i no han envellit gens ni mica.

El setè número de El funàmbul inclou «Excursions a peu», un assaig magnífic en què Stevenson reflexiona sobre el fet viatjar a peu, i que fins ara mai ningú no havia traduït al català.

FSA/8d24000/8d243008d24356a.tif