El final (boirós) de El funàmbul

Al poble hi havia gent que deia que el funàmbul havia caigut. D’altres, que s’havia aturat. Tanmateix, ningú no podia assegurar què havia passat perquè la boira, que ho cobreix tot, no permetia que ningú el veiés. El bàndol dels qui manifestaven que havia caigut tenia molt clar que tot es reduïa a una cosa tan simple, pragmàtica i freda com els números. Dins d’aquest grup hi havia una petita facció que creia que el cansament també hi devia tenir alguna cosa a veure. Els qui, tot i la boira, afirmaven que s’havia aturat —insistim que des de sota no es veia res—, en general, mostraven un caràcter més idealista. Creien (o volien creure) que el funàmbul devia descansar (i això els acostava a la petita facció del primer grup) i que d’una manera o altra, quan pogués, continuaria avançant. Ara bé, cal recordar la menudesa de l’assumpte: la immensa majoria dels habitants del poble — que no sabien que hi hagués algú penjat allà dalt i que, si ho haguessin sabut, tampoc no haurien mostrat cap interès per un fet tan absurd— tenien raons molt més importants per desitjar que la boira s’esvaís.