Kafka i Borges (i viceversa)

La fixació de Borges per Kafka es pot resseguir al llarg de tota la producció de ficció i assagística d’aquest escriptor argentí. A l’autor més relacionat ─fins a l’extenuació─ amb els laberints, el relat de Kafka que més li agradava era «La construcció de la muralla xinesa». De Kafka, (a qui Borges va llegir i ignorar quan era jove, com ell mateix reconeix) en trobareu referències explícites a Textos cautivos, Biblioteca personal, Prólogos con un prólogo de prólogos, Prólogos de La Biblioteca de Babel, El libro de los seres imaginarios, principalment, a banda, és clar, dels ecos kafkians de Ficciones i L’Aleph, entre d’altres, i de la traducció que l’autor argentí va fer de La metamorfosi i de «Davant la llei». El text segurament més recomanable de tots és «Kafka i els seus precursors», que trobareu a l’onzè funàmbul, i que remunta l’essència kafkiana a Zenó, Hang Yu, Kierkegaard, Léon Bloy, Lord Dunsany i Browning. Ras i curt: «En cadascun d’aquests textos hi ha la idiosincràsia de Kafka, en graus diversos, però si Kafka no hagués escrit, no la percebríem; és a dir, no existiria». I una nova frase brillant: «El primer Kafka de Betrachtung [«Contemplació»] és menys precursor del Kafka dels mites ombrívols i les institucions atroces que Browning o Lord Dunsay». Per tant, l’obra de Kafka carrega de nous significats la d’aquests precursors. Evidentment, el que preocupa menys Borges de tot plegat ─a diferència del que faria un acadèmic─ és si Kafka havia llegit o no aquests autors.

La influència de Borges en Kafka no la va descriure enlloc, devia tenir un punt de modèstia.

JLB - cover de La Metamorfosis de Kafka, prólogo y traducción de Borges, Ed. Losada, 1938 - borgestodoelanio.blogspot

 

Anuncis

Faut-il brûler Kafka?

No és cap broma: l’any 1946, la revista comunista francesa Action va presentar una enquesta als seus lectors: «Faut-il brûler Kafka?» [«Cal cremar Kafka?»]. La pregunta no pretenia fer justícia al famós desig de Kakfa que el seu amic Max Brod destruís gran part dels seus manuscrits i cartes quan Kafka fos mort, sinó que partia de posicions polítiques al cap i a la fi emparentades amb les dels qui tot just tretze anys abans, a Alemanya, ja havien llançat llibres de Kafka a les fogueres de la barbàrie nazi («On cremen llibres, acabaran cremant persones», havia profetitzat Heine). Algú que escriu A la colònia penitenciària i El procés ha de fer ben poca gràcia als posseïdors de la veritat. Un autor perseguit pel comunisme i el nazisme, i posteriorment transformat en tòpic i banalitzat ha de ser interessant per força.

Així, doncs, el dubte sobre la conveniència o no de cremar els llibres de Kafka partia, segons les eminències d’Action, de la manca de crítica social en l’obra de l’autor txec, prova de la seva actitud «reaccionària, decadent i cosmopolita». L’acció d’Action contra la indefinició de qui, com diu Ivan Klíma a «Les fonts d’inspiració de Franz Kafka»: «incapaç de sentir rancúnia per ningú del seu voltant, la girava contra ell mateix». La ideologia contra el dubte. El fanatisme contra la ironia. L’autoritat contra l’individu. Una enquesta d’una immoralitat repugnant: tot just feia un any que Auschwitz havia estat alliberat. A Auschwitz els nazis hi van cremar les germanes de Kafka.

books