D’entre les grans cantants de blues que van tenir èxit al final de la segona dècada del segle xx, Lucille Bogan (1897 – 1948) és la menys coneguda. Els seus primers enregistraments daten de 1927. Des del principi es va distingir pel to provocatiu, cru i directe de les seves cançons (tot i que les més conegudes Bessie Smith, Ma Rainey i Victoria Spivey ja ho havien fet abans). Bogan va dedicar cançons als problemes econòmics de les prostitutes («Tricks Ain’t Walking No More»), al lesbianisme («Women Won’t Need No Men» i «B. D. Woman’s Blues») i, a més, va gravar clàssics de taverna com «Sweet Petunia» i «Shave ’Em Dry» sense cap mena de censura. Justament, més de vuitanta anys després, el vocabulari explícit de «Shave ’Em Dry» —a moments a Bogan se li escapa el riure i tot— fa que moltes de les suposadament escandaloses cançons d’avui dia semblin poemes de Nadal.
Al darrer funàmbul, Richard K. Spottswood parla de Lucille Bogan a l’article «Les dones i el blues».
el funàmbul 