Nerval llegeix Walser

«Oh, jove, la de la veu enjoiada; no saps frasejar com al conservatori; no saps cantar, com diria un crític musical!… Tanmateix, aquest timbre verge, aquestes desinències tremoloses, que em recorden els cants naturals de les nostres àvies, m’encanten! Has compost paraules que no tenen rima i una melodia que no és perfecta; però aquí, en un cercle tan reduït, no s’hi han fixat i t’han aplaudit. […]

Podré conservar el record de la teva veu, tan pura com inculta? Ja no et podré sentir ni en un teatre líric, ni en un concert, ni tan sols en un cafè!»

Nit d’octubre (1868).

 

«El que vaig sentir que sortia d’aquella finestra ran de terra era un cant popular i operístic d’allò més deliciós i fresc, que em ressonava en l’oïda sorpresa, com un banquet sonor o un concert de bon matí. En aquella pobra finestra suburbial, una noieta, gairebé una col·legiala encara, però ja alta i esvelta i abillada amb un vestit clar, cantava a l’aire blavenc —enfora, amunt— i va extasiar-me. Commogut per l’encís d’aquest cant inesperat, em vaig aturar en una banda per no molestar la cantant i privar-me del plaer d’escoltar-la. La cançó de la menuda feia una dolça impressió de felicitat; les notes sonaven com la mateixa joia innocent de viure i d’estimar; s’enlairaven cap al cel com figures angelicals amb un plomatge alegre tan blanc com la neu, i després queien per morir amb un somriure. Era com morir de pena, o d’un accés d’alegria, com un estimar i viure excessivament feliços i una impossibilitat de viure per haver-se afigurat la vida massa curta i pròdiga en bellesa, de manera que aquesta idea tan tendra, desbordant d’amor i felicitat, que envaïa, pletòrica, l’existència, semblava precipitar-se i desplomar-se sobre ella mateixa. Quan la noia arribà a la fi d’aquell cant tan senzill com ric i encisador, d’aquella cançó mozartiana o pastoral que es fonia, m’hi vaig acostar, la vaig saludar, li vaig demanar permís per felicitar-la per aquella veu tan bonica i la vaig elogiar per una interpretació extraordinària, plena a vessar de sentiment. La petita artista del cant, que tenia l’aspecte d’un cérvol o d’alguna mena d’antílop en forma de noia, em va mirar, estranyada i interrogativa, amb uns ulls castanys molt bells. Tenia una cara fina i delicada, i un somriure amable i captivador.»

La passejada (1917). Traducció de Teresa Vinardell.

 

Félix_Nadar_1820-1910_portraits_Gérard_de_Nerval

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s