Kafka i el Talmud

Albert Londres a Le juif errand est arrivé: «Diu el Talmud: “Que tothom romangui a casa seva i que ningú surti del seu lloc el setè dia”. Quin és aquest lloc? Fins on es pot anar un dissabte sense ofendre el Senyor? La paraula lloc designa els voltants immediats de la casa? Podem considerar que amb la paraula lloc l’Etern es refereix a tot el poble? En cas afirmatiu, això ho podem aplicar a tots els pobles, tinguin les dimensions que tinguin? En tot cas, quin perímetre màxim ha de tenir un poble per tal de respondre al pensament diví? I el que acceptem per un poble, ho podem acceptar per una ciutat? On comença una ciutat? On acaba? Un cop fixats els límits, una ciutat no és massa gran com perquè la tractem de lloc? Si és massa gran, com la podríem reduir per tal de poder sortir el dissabte i no contravenir les ordres del Senyor? I, al final, què demostra que els límits que donem a la ciutat per fer-la correspondre amb el lloc són exactament els límits convenients?”». Kafka.

L’editor

No, no; un no acaba fent d’editor per error. Sigui com sigui, la literatura és la trampa on caiem. O, per ser exacte, la lectura. La lectura com a droga que desdibuixa agradablement els perfils implacables de la vida que ens domina. Potser va començar en algun moment a la universitat. Amb les amistats universitàries, les converses grans, profundes i absurdes que s’allargaven fins a altes hores de la nit. Un bon dia, un amic publica un poema. Abans, t’ha demanat que te’l llegeixis, i deixes anar una frase profunda sobre un parell de rimes. Després s’acostumen a demanar-te l’opinió sovint. Camines pels passadissos amb aire presumit, amb tot de manuscrits dels altres sota el braç. Desenvolupes una manera de filar prim, una certa higiene lingüística, que els altres interpreten com un bon gust infal·lible. Corre el rumor que en saps, de literatura i tu mateix t’ho acabes creient. Et converteixes en redactor de la revista universitària. Aprens a moure’t pel món de la censura sense perdre l’equilibri, i tu, desgraciat, t’ho prens com un joc divertit. De vegades et fan copets a l’espatlla per la teva valentia. Més endavant assumeixes el lleuger cinisme regnant en les editorials, i t’hi complaus.

Liquidació, Imre Kertész