No, no; un no acaba fent d’editor per error. Sigui com sigui, la literatura és la trampa on caiem. O, per ser exacte, la lectura. La lectura com a droga que desdibuixa agradablement els perfils implacables de la vida que ens domina. Potser va començar en algun moment a la universitat. Amb les amistats universitàries, les converses grans, profundes i absurdes que s’allargaven fins a altes hores de la nit. Un bon dia, un amic publica un poema. Abans, t’ha demanat que te’l llegeixis, i deixes anar una frase profunda sobre un parell de rimes. Després s’acostumen a demanar-te l’opinió sovint. Camines pels passadissos amb aire presumit, amb tot de manuscrits dels altres sota el braç. Desenvolupes una manera de filar prim, una certa higiene lingüística, que els altres interpreten com un bon gust infal·lible. Corre el rumor que en saps, de literatura i tu mateix t’ho acabes creient. Et converteixes en redactor de la revista universitària. Aprens a moure’t pel món de la censura sense perdre l’equilibri, i tu, desgraciat, t’ho prens com un joc divertit. De vegades et fan copets a l’espatlla per la teva valentia. Més endavant assumeixes el lleuger cinisme regnant en les editorials, i t’hi complaus.
Liquidació, Imre Kertész
el funàmbul 