La bora

El text sencer en pdf

Giani Stuparich (1891-1961) no és només l’autor del magnífic L’illa (Ed. Minúscula, 2008): tota la seva obra val molt la pena. Aquí ens explica el fenomen típicament triestí que anomenen «la bora»:

Mentre que al voltant de la casa domina el terrabastall de la bora, una noia aprèn en el seu manual de geografia que «a Itàlia, la velocitat del vent ben poques vegades ultrapassa els 42 km per hora».
D’entre totes les ciutats italianes, tan sols Trieste té el gran privilegi de rebre durant l’any les visites freqüents, sobretot a l’hivern, d’un vent que, quan és lleuger, arriba a la velocitat de 60 km per hora, i que els dies que bufa amb furor, supera els 140.
Aquest vent és un visitant descortès i violent, a causa del qual la ciutat viu amb el «Jesús» a la boca. I bé que el coneixen tots els constructors i els enginyers de la llum i del telèfon, que mai no prenen les precaucions que calen ni calculen la violència d’aquest enemic dels cables que van de post a post, de les xemeneies i dels terrats. El coneixen el mariners que no reforcen bé les amarres. I tot i que per tradició i experiència els ciutadans el coneixen, mai no es preparen prou bé per afrontar-lo sense risc.

[…]

La tècnica de l’escriptor en tretze tesis

El text en pdf

A Carrer de sentit únic, Walter Benjamin inclou tretze tesis en forma de consells per a escriptors. Van aparèixer per primer cop en català al segon funàmbul, traduïdes per la Pilar Estelrich. Aquí les torneu a tenir:

I. Qui tingui la intenció de redactar una obra de dimensions considerables, cal que es cuidi i que un cop enllestida la tasca prevista en cada ocasió es permeti gaudir de tot allò que no li causi dificultats a l’hora de reprendre la feina.

II. Si vols, pots parlar del que ja tens enllestit, però no en llegeixis fragments a ningú en veu alta mentre hi estàs treballant. La satisfacció que obtindries en fer-ho et portaria a alentir el ritme de treball. En canvi, si t’atens a aquest règim, el desig cada cop més intens de donar a conèixer la teva obra acabarà esdevenint un estímul per a completar-la.

III. Intenta evitar la mediocritat quotidiana en les circumstàncies en què treballis. Una tranquil·litat mediocre envoltada de sorolls insignificants genera un entorn indigne de la teva tasca. En canvi, tenir com a rerefons un estudi de piano o una remor constant de xerrameca pot resultar tan important per a la teva feina com el silenci perceptible de la nit. Si l’entorn d’aquesta aguditza l’oïda interior, l’altre esdevé la pedra de toc d’una dicció capaç de soterrar en la seva plenitud fins i tot els sorolls excèntrics.

IV. Evita fer servir estris vulgars i corrents. Resulta útil insistir de forma pedant en utilitzar determinats papers, plomes, tintes. Pel que fa a aquests utensilis no és pas imprescindible el luxe, sinó l’abundància.

V. No permetis que cap idea et passi d’incògnit pel costat, i gestiona el teu quadern de notes
amb tanta severitat com ho fa la policia amb el registre d’estrangers.

VI. No deixis que la teva ploma estigui receptiva a la inspiració i veuràs que així aconseguirà atraure-la amb la força d’un imant. Com més reflexiva sigui la teva forma de prendre nota d’una ocurrència, més ben desenvolupada i madura se t’oferirà aquesta. El discurs conquereix el pensament, però és l’escriptura qui el sotmet.

VII. No pleguis mai d’escriure perquè no se t’acudeixi res més. És una exigència de l’honor literari no plegar fins que calgui atendre una obligació (un àpat, una cita) o bé fins que la feina estigui enllestida.

VIII. Compensa l’absència de la inspiració passant pulcrament en net la tasca que tens enllestida. La intuïció es despertarà mentre ho fas.

IX. Nulla dies sine linea – però sí setmanes senceres.

X. No donis mai per completada cap obra que no hagis estat rumiant algun cop des del capvespre fins l’endemà a ple dia.

XI. No redactis mai la conclusió d’una obra en l’indret de treball habitual. No hi trobaries el valor necessari per a fer-ho.

XII. Etapes de la redacció: Pensament – Estil – Escriptura. El sentit de la còpia en net consisteix en fixar l’atenció de manera exclusiva en la cal·ligrafia. El pensament mata la inspiració, l’estil copsa el pensament, l’escriptura recompensa l’estil.

XIII. L’obra és la màscara mortuòria de la concepció.

Tota la memòria del món

Guió en pdf

L’any 1956, Alain Resnais va filmar Toute la mémoire du monde, un documental de vint-i-un minuts centrat en l’antiga seu de la Biblioteca Nacional de París. El guió és de Remo Forlani (1927-2009) i al número 5 d’El funàmbul apareix traduït al català per primer cop.

Moltes de les reflexions que la pel·lícula genera, apareixen a Austerlitz de W. G. Sebald.

El documental és aquí: https://www.youtube.com/watch?v=YAAXqTmAkmA

Arle, 16 d’octubre de 1888

La carta en pdf

Estimat Theo,

Finalment t‘envio un petit esbós perquè et facis una idea de l‘evolució de la meva feina, ja que avui m‘hi he tornat a posar.

Encara tinc els ulls cansats, però tenia una idea nova al cap i heus-ne aquí l‘esbós. Com sempre, en tela de 30.[1]

Aquesta vegada es tracta simplement del meu dormitori, el color hi ha de fer la cosa: a partir de la seva simplificació ha de donar un estil més gran a les coses, i ha de suggerir repòs o son en general. Ras i curt, la contemplació del quadre ha de fer descansar el cap o més aviat la imaginació.

Les parets són d‘un violat pàl·lid. El terra és de rajoles vermelles.

La fusta del llit i les cadires és d‘un groc de mantega fresca.

El llençol i els coixins, verd llimona molt clar.

El cobrellit, vermell escarlata.

La finestra, verda.

El rentamans és ataronjat; el gibrell, blau.

Les portes, liles.

I res més; res més en aquesta habitació de finestrons closos.

L‘amplada dels mobles ha d‘expressar un repòs inalterable.

Retrats a la paret i un mirall i un eixugamà i una mica de roba.

El marc —com que no hi ha blanc en el quadre— serà blanc.

Tot això és la meva revenja pel repòs forçat que m‘han obligat a fer.

Hi treballaré encara tot demà, però ja veus que la idea és simple. N‘he suprimit les ombres; els colors són plans, nets, com els crespons.

Tot plegat contrastarà, per exemple, amb La diligència de Tarascó i El cafè de la nit.[2]

No m‘allargo més perquè demà ben d‘hora vull enllestir la meva tela amb la llum fresca del matí.

Com van els dolors? No et descuidis de fer-me‘n cinc cèntims.

Espero que m‘escriguis aviat.

Un dia et faré esbossos de les altres habitacions, també.

Rep una bona encaixada.

Sempre teu,

Vincent

---

[1] Es refereix a un sistema de numeració internacional, inventat a França al segle XIX. El número 30 equival a 92 x 73 cm.

[2] Dos quadres que Van Gogh també va pintar l’any 1888.