CLIFFORD GEERTZ
Al principi d’abril de 1958, la meva dona i jo vam arribar —amb febre palúdica i cohibits— a un poblet de Bali que volíem estudiar com a antropòlegs. Era un lloc petit, d’uns cinc-cents habitants i relativament remot: un món en si mateix. Nosaltres hi érem uns intrusos (uns de professionals), i els aldeans ens van tractar com, segons sembla, els balinesos sempre ho fan amb la gent que no forma part de les seves vides, però que, tot i això, se’ls imposa: com si no hi haguéssim estat. Per a ells, i fins a cert punt per a nosaltres, no érem persones; érem espectres, invisibles.
el funàmbul 