Un dia, mentre practicava en el seu piano, el jove Glenn Gould —que en aquell moment tenia 14 anys— va fer una descoberta memorable. De sobte, la dona de fer feines que estava netejant l’habitació va engegar l’aspirador, al costat del piano. El soroll mecànic ensordidor de l’aparell va sepultar el so de la música, però davant l’astorament del pianista, aquella situació no el va disgustar gens. No podia sentir el que tocava; però, en canvi, era capaç de seguir la música dins seu, gràcies a la intermediació d’una consciència més aguda que els seus gestos. Tota l’experiència de l’execució va adquirir una altra dimensió, més física i més abstracta: els dits transmetien directament al cervell la fuga que tocava.
el funàmbul 