«Jo, jueu», de Jorge Luis Borges

text sencer en pdf

Com els drusos, com la lluna, com la mort, com la setmana que ve, el passat remot és d’aquelles coses que poden enriquir la ignorància. És infinitament plàstic i agradable, molt més servicial que l’esdevenidor i exigeix molts menys esforços.

És l’estació famosa i predilecta de les mitologies. Qui no ha jutjat algun cop els avantpassats, les prehistòries de la seva carn i de la seva sang? Jo ho faig moltes vegades, i no em disgusta pensar que soc jueu. Es tracta d’una hipòtesi dropa, d’una aventura sedentària i frugal que no perjudica ningú, ni tan sols la fama d’Israel, ja que el meu judaisme no tenia paraules, com les cançons de Mendelssohn.

Crisol, en el seu número del 30 de gener (1934), ha volgut afalagar aquesta esperança retrospectiva i parla de la meva «ascendència jueva ocultada maliciosament» (el participi i l’adverbi em meravellen).

Credo creatiu

PAUL KLEE

text sencer en pdf

L’art no reprodueix el que és visible: fa visible. L’autèntica naturalesa de l’art gràfic ens empeny a l’abstracció, amb facilitat i lògica. Transmet la qualitat esquemàtica de conte de fades del que és imaginari i l’expressa amb gran precisió. Com més pura és l’obra gràfica, és a dir, com més èmfasi posa en els elements formals bàsics, menys encaixarà amb la representació realista de les coses visibles.

Els elements formals de l’art gràfic són: punts i energies lineals, planes i espacials. Un exemple d’element pla que no estigui compost d’unitats subordinades és l’energia uniforme o modulada produïda pel traç d’un llapis de punta gruixuda. Un exemple d’element espacial és un punt boirós, com un núvol, normalment d’intensitat irregular, fet amb un pinzell gruixut.

Paul Klee, Seiltänzer (1923)

El misteri: una comèdia inacabada (Jane Austen)

el text en pdf

DEDICATÒRIA

Al reverend George Austen

Senyor, us sol·licito humilment el patrocini de la comèdia següent, la qual, per bé que inacabada, és, em complau dir-ho, un misteri tan complet com qualsevol dels de la seva mena.

Considereu-me, Senyor, la vostra servent més humil,

L’autora

El misteri: una comèdia

Dramatis personae

Homes                                                 Dones

Coronel Elliot                                   Fanny Elliot

Sir Edward Spangle                        Senyora Humbug

Vell Humbug                                    Dafne

Jove Humbug i                               

Corydon

Acte I

Escena I – Un jardí

Entra Corydon

Corydon: Silenci: s’acosten. [Surt]

Entren Vell Humbug i el seu fill, que parlen

Vell Humbug: És per això que voldria que seguissis el meu consell. Estàs convençut que et convé?

Jove Humbug: Ho estic, senyor, i indubtablement actuaré de la manera com m’heu assenyalat.

Vell Humbug: Aleshores tornem cap a casa. [Surten]

Escena II – Un saló a casa dels Humbug

Mrs Humbug i Fanny xerren

Mrs Humbug: M’entens, estimada?

Fanny: Perfectament, senyora: si us plau, continueu la vostra narració.

Mrs Humbug: Ai! Ja he acabat; no tinc res més a dir sobre el tema.

Fanny: Ah! Aquí tenim Dafne.

Entra Dafne

Dafne: Estimada Mrs Humbug, com esteu? Oh! Fanny, s’ha acabat tot.

Fanny: De debò?

Mrs Humbug: Em sap molt de greu.

Fanny: Aleshores no ha servit de res que jo…

Dafne: De res.

Mrs Humbug: I què passarà amb…

Dafne: Ah, tot arreglat. (Parla a cau d’orella de Mrs Humbug)

Fanny: I què s’ha decidit?

Dafne: Ja us ho diré. (Parla a cau d’orella de Fanny)

Mrs Humbug: I ell…?

Dafne: Us explicaré tot el que sé. (Parla a cau d’orella de Mrs Humbug i de Fanny)

Fanny: Bé, ara ja m’he assabentat de tot, me’n vaig.

Mrs Humbug i Fanny: Jo també. [Surten]

Escena III – S’aixeca el teló i es veu Sir Edward Spangle reclinat, en una actitud elegant, dormint.

Entra Coronel Elliot

Coronel Elliot: Veig que la meva filla no hi és, aquí. Allà jau Sir Edward. Li explico el secret? No, que segur que l’esbombarà. Però està adormit i no em sentirà; m’hi aventuraré. (S’acosta a Sir Edward, li parla a cau d’orella i surt.)

Fi del primer acte

Finis.

Sonata per a piano i aspirador (Simon Leys)

el text sencer en pdf

Un dia, mentre practicava en el seu piano, el jove Glenn Gould —que en aquell moment tenia 14 anys— va fer una descoberta memorable. De sobte, la dona de fer feines que estava netejant l’habitació va engegar l’aspirador, al costat del piano. El soroll mecànic ensordidor de l’aparell va sepultar el so de la música, però davant l’astorament del pianista, aquella situació no el va disgustar gens. No podia sentir el que tocava; però, en canvi, era capaç de seguir la música dins seu, gràcies a la intermediació d’una consciència més aguda que els seus gestos. Tota l’experiència de l’execució va adquirir una altra dimensió, més física i més abstracta: els dits transmetien directament al cervell la fuga que tocava.

El viatge d’hivern

el text sencer en pdf

Aquest mes de març ha fet vuitanta-sis anys que Georges Perec va néixer, i quaranta que va morir. Per celebrar la primera efemèride, aquí teniu «El viatge d’hivern», un relat publicat al número 18 (març —és clar— del 1980) de la revista Hachette information. El text comença així:

«L’última setmana d’agost de 1939, mentre els rumors de guerra envaïen París, un jove professor de lletres, Vincent Degräel, va ser convidat a passar uns quants dies en una propietat dels voltants de Le Havre que pertanyia als pares d’un dels seus col·legues, Denis Borrade. El dia abans de marxar-ne, explorant la biblioteca dels seus hostes a la recerca d’un d’aquells llibres que sempre ens prometem que llegirem, però que generalment només tindrem temps de fullejar amb deixadesa a la vora d’un foc abans de per fer una partida de bridge, Degräel va topar amb un volumet titulat El viatge d’hivern, l’autor del qual, Hugo Vernier, li era desconegut del tot. No obstant això, les primeres pàgines li van fer una impressió tan forta que amb prou feines va tenir temps d’excusar-se de l’amic i dels seus pares abans de pujar el llibre a la seva habitació.»

Discurs d’investidura de Pere Calders com a Doctor Honoris Causa de la UAB

El text sencer en pdf

En més d’una ocasió, he expressat la meva creença que a mesura que ens acostem al canvi de segle es produeixen una colla de fenòmens que, més que a un simple canvi marcat pel calendari, permeten d’intuir una nova era. És com si haguéssim entrat en un període de liquidació d’idees i de sentiments, alguns per la inevitable caducitat que suposa el transcurs del temps, però uns quants d’altres com si haguessin de morir transformats per un pur cansament col·lectiu, i a vegades per un desig molt humà de modificar una mica perquè sí.

Els odis d’Émile Zola

el text sencer en pdf

«L’odi és sant. És la indignació dels cors forts i poderosos, el desdeny militant dels qui s’enfurismen davant la mediocritat i l’estupidesa. Odiar és estimar, és sentir l’ànima calenta i generosa, és viure llargament del menyspreu de les coses vergonyoses i nècies.

L’odi allibera, l’odi fa justícia, l’odi engrandeix.

Cada vegada que m’he revoltat contra la mediocritat de la meva època m’he sentit més jove i més coratjós. He fet de l’odi i de la dignitat les meves dues hostes: m’he complagut a aïllar-me i, en el meu aïllament, a odiar el que feria allò just i veritable. Si avui valc alguna cosa, és perquè estic sol i perquè odio.»

Carta de Sigmund Freud a Wilhelm Fliess

la carta sencera en pdf

15 d’octubre de 1897
Berggase, 19

Benvolgut Wilhelm,
La meva autoanàlisi és, de fet, el que m’ocupa més ara mateix i em servirà de molt si arribo fins al final. Mentre m’hi dedicava de ple, de sobte la vaig haver d’interrompre tres dies; aleshores em fa fer l’efecte —el mateix de què tant se’m queixen els pacients— d’estar travat per dins i realment em vaig entristir fins que em vaig adonar que aquests tres dies (ara en fa vint-i-vuit) contenien fenòmens somàtics idèntics. De fet, van ser dos dies dolents amb una pausa entremig. A partir d’això, podríem extreure la conclusió que el període femení no és escaient per a treballar. Puntualment, al quart dia vaig començar una altra vegada. Naturalment, la pausa també va comportar un altre factor: la resistència a quelcom sorprenentment nou. D’ençà hi he estat molt encaparrat —tot i que mentalment fresc—, encara que m’afecten una bona pila de molèsties menors que provenen del contingut de l’anàlisi.

Ottla Kafka

Ottla Kafka va néixer el 29 d’octubre del 1892 a Praga i va morir assassinada el 7 d’octubre del 1943 a Auschwitz.

L’escriptora canadenca Anne Carson li dedica aquesta «Xerrada breu sobre impermeabilització»:

Short Talk on Waterproofing

Franz Kafka was Jewish. He had a sister, Ottla, Jewish. Ottla married a jurist, Josef David, not Jewish. When the Nuremburg laws were introduced to Bohemia-Moravia in 1942, quiet Ottla suggested to Josef David that they divorce. He at first refused. She spoke about sleep shapes and property and their two daughters and a rational approach. She did not mention, because she did not yet know the word, Auschwitz, where she would die in October 1943. After putting the apartment in order she packed a rucksack and was given a good shoeshine by Josef David. He applied a coat of grease. Now they are waterproof, he said.

Xerrada breu sobre impermeabilització

Franz Kafka era jueu. Tenia una germana, Ottla, jueva. L’Ottla es va casar amb un jurista, Josef David, no jueu. Quan les lleis de Nuremberg es van introduir a Bohèmia-Moràvia, el 1942, la discreta Ottla va suggerir a Josef David que es divorciessin. De primer ell s’hi va negar. Ella va parlar de les formes dels somnis, de propietats i de les dues filles i d’un enfocament racional. No va esmentar, perquè encara no coneixia la paraula, Auschwitz, on ella moriria l’octubre de 1943. Després d’endreçar el pis on vivien, va preparar una motxilla i Josef David li va enllustrar les sabates a consciència. Hi va aplicar una capa de greix. Ara són impermeables, va dir ell.

A l’onzè funàmbul hi trobareu «A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka», un text de l’escriptor indi Subhash Jaireth.

Decret d’excomunió de Baruch Spinoza

el decret en pdf

El 27 de juliol de 1656, les autoritats religioses de la comunitat jueva d’Amsterdam van promulgar un decret segons el qual excomunicaven Baruch Spinoza. El text, escrit en portuguès, el van llegir davant de Spinoza mateix i alguns testimonis. Aquí el teniu:

Amsterdam, 6 d’Av de 5416 (27 de juliol de 1656)

El dirigents del consell de la sinagoga us fem saber que, havent tingut notícia des de fa temps de les opinions i accions de Baruch de Spinoza, vam procurar, per mitjà de diverses mesures i advertiments, apartar-lo del mal camí. Com que no vam obtenir cap resultat i com que, al contrari, cada dia rebíem noves notificacions, per part de testimonis dignes de confiança, sobre les horribles heretgies que practicava i ensenyava, així com sobre la seva conducta monstruosa, vam resoldre, d’acord amb dos consellers, i en presència de l’anomenat Spinoza, que aquest fos exclòs i apartat de la nació d’Israel, segons el decret d’excomunió següent:

Per mitjà de la sentència dels àngels i dels sants, amb el consentiment de Déu i amb el consentiment de tota la congregació, davant els sants Llibres de la Llei, amb les seves sis-centes tretze prescripcions, excomuniquem, expulsem i maleïm Baruch de Spinoza. Formulem aquesta excomunió igual com Josuè va excomunicar Jericó; el maleïm igual com Eliseu va maleir els seus fills, i amb totes les malediccions que trobem a la Llei. Maleït sigui de dia i maleït sigui de nit; maleït sigui quan vagi a dormir i maleït sigui quan es llevi; maleït sigui quan surti i maleït sigui quan torni. Que el Senyor no el perdoni mai. Que la còlera i l’enuig del Senyor es desfermin contra aquest home i rebi damunt seu totes les malediccions escrites al Llibre de la Llei. Que el Senyor esborri el seu nom de sota els cels i que l’aparti, per desgràcia seva, de les tribus d’Israel i l’abandoni a totes les malediccions del firmament escrites al Llibre de la Llei.

I a vosaltres, que sou fidels al Senyor, que Déu us conservi la vida. Ordenem que ningú parli amb ell ni li escrigui, que ningú no li faci cap favor, que ningú s’estigui sota el mateix sostre que ell ni a una distància de menys de quatre iardes, i que ningú no llegeixi res escrit o transcrit per ell.

La tomba més bonica del món

el text sencer en pdf

STEFAN ZWEIG

A Rússia no hi he vist res de més grandiós, de més impressionant que la tomba de Tolstoi. Aquest lloc il·lustre, on les generacions futures acudiran respectuosament en pelegrinatge, és una ombra en un bosc allunyat i solitari. Un caminet estret, que avança sense cap pla aparent a través de clarianes i matolls, condueix a aquest monticle que no és res més que un rectangle petit que ningú no vigila, que ningú no cuida, a l’ombra única d’alguns arbres grans. Aquests arbres tan alts, dolçament bressolats pel vent d’aquest inici de tardor, van ser plantats per Tolstoi mateix, m’explica la seva neta. El seu germà Nicolai i ell, de petits, havien sentit de boca d’una mainadera o d’una dona del poble l’antiga llegenda segons la qual el lloc on es planten arbres esdevé un lloc de felicitat. És per això que, tot jugant, havien plantat alguns plançons, en un racó de la llur propietat; després no van tardar gaire a oblidar aquesta distracció infantil. Al cap de molts anys, Tolstoi recorda aquest episodi i la promesa singular de felicitat que, de sobte, als ulls de l’home cansat de la vida, es presenta proveïda un significat nou, més ric. I expressa la voluntat d’ésser enterrat al peu d’aquests arbres que ell mateix havia plantat.

La batuda

el text sencer en pdf

CLIFFORD GEERTZ

Al principi d’abril de 1958, la meva dona i jo vam arribar —amb febre palúdica i cohibits— a un poblet de Bali que volíem estudiar com a antropòlegs. Era un lloc petit, d’uns cinc-cents habitants i relativament remot: un món en si mateix. Nosaltres hi érem uns intrusos (uns de professionals), i els aldeans ens van tractar com, segons sembla, els balinesos sempre ho fan amb la gent que no forma part de les seves vides, però que, tot i això, se’ls imposa: com si no hi haguéssim estat. Per a ells, i fins a cert punt per a nosaltres, no érem persones; érem espectres, invisibles.

Entrevista a Thomas Bernhard

text sencer en pdf

Werner Wögerbauer

Viena, Cafè Bräunerhof, 15 de juliol de 1986, ben d’hora al matí. Thomas Bernhard ha fixat una cita més aviat vaga per a una entrevista. Ara li redecoren l’apartament, «naturalment» de color blanc, diu. No pot suportar la presència dels manobres a casa seva i per això es refugia al cafè tan d’hora. Quan hi arribo, ja està instal·lat, a prop de la porta, «aquí l’aire és millor». El trobo tapiat per piles de diaris, les pàgines dels quals fulleja ràpidament, gairebé estripant-les. Una entrevista? Diu que sí, que avui està d’humor. Però curta i al gra.


Thomas Bernhard: Bé, doncs continuaré llegint el diari; no et fa res, oi?
Werner Wögerbauer: No, és clar; no passa res.
Bernhard: Em preguntes i et contesto.
Wögerbauer: T’interessa el destí dels teus llibres?
Bernhard: No; de fet, no.
Wögerbauer: I què me’n dius de les traduccions, per exemple?
Bernhard: Amb prou feines m’interessa el meu, de destí; el dels meus llibres, gens. Traduccions? Què vols dir?
Wögerbauer: El que els passa als teus llibres en altres països.
Bernhard: No m’interessa gens, perquè una traducció és un llibre diferent. No té absolutament res a veure amb l’original. És un llibre de la persona que l’ha traduït. Jo escric en alemany. T’envien una còpia d’aquests llibres i o t’agraden o no. Si tenen unes cobertes horroroses llavors a sobre t’emprenyes. I els fulleges i res més. No tenen res en comú amb la teva obra, a banda del títol canviat estranyament, oi? Perquè traduir és impossible. Una peça musical es toca igual arreu del món a partir de les notes escrites, però un llibre meu s’hauria d’interpretar sempre en alemany. Amb la meva orquestra!

Censura/ autocensura

text sencer en pdf

DANILO KIŠ

En el moment àlgid dels esdeveniments de Polònia, just quan van prohibir el sindicat Solidarność, vaig rebre una carta marcada amb el segell NIE CENZUROWANO. Què volien dir exactament aquelles paraules? Eren allà probablement per fer saber que en el país d’on venia la carta no hi havia censura. Però també podia significar que totes les cartes sense segell estaven sotmeses a la censura i, així, ser la prova de la selecció que operen els òrgans oficials, que confiarien en certs ciutadans, però negarien aquesta mateixa confiança a d’altres. De ben segur, allò podia ser interpretat com el senyal que els òrgans de control havien revisat una carta que justament s’afirmava que no havia estat censurada. En tot cas, aquell segell emblemàtic i amb sentits múltiples deia molt sobre l’esperit de la censura, que vol subratllar la seva legitimitat i, alhora, negant-se a si mateixa, amagar-se. La censura, tot considerant-se una necessitat històrica i una institució destinada a defensar l’ordre públic i el sistema predominant, no reconeix voluntàriament que existeix. Fa com si fos un mal provisional i necessari en un sistema en estat de guerra permanent. La censura, doncs, només és una mesura provisional que serà abolida quan tothom que escriu, cartes o llibres, sigui gran i madur des del punt de vista polític, i quan no calgui més que l’Estat tuteli els ciutadans i els demostri el seu poder.

“Els grans magatzems grossos de debò”, Joseph Roth

El text complet en pdf

Prou que ja n‘hi havia, de grans magatzems, a la ciutat. Però sempre feia l‘efecte que algú o altre trobés a faltar uns grans magatzems que fossin grossos de debò. A molta gent no li semblava prou que els grans magatzems que ja existien tinguessin només quatre, cinc o sis plantes, i es llançaven a somniar audaçment en magatzems de deu, dotze o fins i tot quinze plantes. No és pas que tinguessin el desig d‘aproximar-se cada cop més a Déu, cosa que de tota manera hauria estat un esforç ben balder. Perquè, segons tot el que sabem d‘Ell, no ens hi acostem pas quan ens enfilem cap als núvols, sinó més aviat al contrari: ens hi anem acostant a mesura que vivim més a prop de la pols de la qual estem fets. No! La gent que somniava en uns grans magatzems que fossin grossos de debò només volia enlairar-se per damunt dels grans magatzems menors, de manera semblant als atletes actuals, cadascun dels quals no supera l‘altre per tal d‘assolir la seva pròpia meta amb més rapidesa, sinó per a arribar a una meta qualsevol més aviat que no pas l‘altre. Aquells que estaven engrescats amb els grans magatzems somniaven en gratacels. Així doncs, un bon dia van construir els grans magatzems que eren grossos de debò, i tothom els va anar a veure, i jo també hi vaig anar…

Traducció de Pilar Estelrich

Carta de Beethoven a Franz Wegeler

la carta sencera en pdf

El 29 de juny de 1801, Ludwig van Beethoven va escriure una carta al seu amic Franz Wegeler en què li explicava, preocupat, els primers símptomes de sordesa que havia començat a notar. Aquí en teniu un fragment:

«He de confessar que porto una vida miserable. Fa dos anys que no assisteixo a cap esdeveniment social només perquè trobo impossible dir a la gent que soc sord. Si tingués qualsevol altre ofici podria suportar aquesta dolència; però en la meva professió és un inconvenient terrible. I si els meus enemics —en tinc força— se n’assabentessin, què dirien? Per tal que us feu una idea d’aquesta sordesa estranya meva, deixeu-me que us expliqui que al teatre em situo a la vora de l’orquestra per entendre què diu l’actor, i que a una certa distància no puc sentir les notes altes dels instruments ni les veus. Pel que fa a la veu parlada és sorprenent que hi hagi gent que mai no hagi notat la meva sordesa; com que sempre he estat propens a atacs de distraccions mentals, atribueixen la meva duresa d’oïda a aquest fet. De vegades tampoc no sento les persones que parlen fluixet; és veritat que sento sons, però no distingeixo les paraules. Ara, si algú crida, no ho puc suportar. Només el cel sap com acabaré».

La conquesta de la ubiqüitat

el text sencer en pdf

Paul Valéry va escriure «La conquesta de la ubiqüitat» l’any 1928. El geni d’aquest autor francès no s’ha associat gaire sovint al caràcter gairebé profètic dels seus textos. Tanmateix, aquí l’evidència del que prefigura arriba a trasbalsar i tot:

«Com l’aigua, com el gas, com el corrent elèctric que venen de lluny fins a les nostres llars per respondre les nostres necessitats mitjançant un esforç gairebé nul, així també ens alimentarem d’imatges visuals o auditives que naixeran i s’esvairan fàcilment, només amb un senyal. Igualment com ens hem acostumat —per no dir sotmès— a rebre l’energia a casa nostra de maneres diverses, trobarem també ben senzill d’obtenir-hi o de rebre-hi aquestes variacions o oscil·lacions tan ràpides que els òrgans dels nostres sentits captaran i integraran. Desconec si mai cap filòsof ha somniat amb una societat que distribuís Realitat Sensible a domicili».

Paul Valéry, Analyst of Western Decline, by Guillaume Durocher - The Unz  Review

Simon Srebnik, el cantaire de Chełmno

text sencer

Shoah (1985) dirigida per Claude Lanzmann comença així:

L’acció comença en l’actual Chełmno, Polònia. A vuitana quilòmetres al nordest de Łódź, al cor d’una regió que va tenir una gran població jueva, Chełmno fou el primer camp polonès on es va fer servir gas per a exterminar jueus. Tot va començar el 7 de desembre de 1941. Quatre-cents mil jueus hi van ser assassinats en dos períodes: des del desembre de 1941 a la primavera de 1943, i des del juny de 1944 al gener de 1945. La manera d’administrar la mort va ser la mateixa fins al final: asfixia causada per gas dins de camions.

Dels quatre-cents mil homes, dones i nens que van arribar a aquest lloc, dues persones se’n van escapar: Michał Podchlebnik i Simon Srebnik. Simon Srebnik, supervivent del darrer període, era aleshores un noi de tretze anys i mig. Al seu pare l’havien matat davant seu, al gueto de Łódź, a la mare la van asfixiar als camions de Chełmno. Les SS el van allistar en un dels comandos de treballadors jueus, que asseguraven el manteniment dels camps d’extermini i que també estaven condemnats a mort.

Joseph Brodsky sobre la tirania

El text sencer

La malaltia i la mort són, potser, les úniques coses que un tirà té en comú amb els seus súbdits. És en aquest sentit i prou que una nació es beneficia de ser governada per un home gran. La consciència de la nostra mortalitat no ens il·lumina necessàriament ni ens suavitza, però el temps que un tirà dedica a reflexionar sobre el seu metabolisme, per exemple, és temps robat als assumptes d’estat. La tranquil·litat domèstica i la internacional estan en proporció directa al nombre de malalties que preocupen el nostre primer secretari del Partit, o el nostre president vitalici. Fins i tot si aquest tirà és prou agut com per aprendre l’art de la crueltat addicional, inherent a qualsevol malaltia, acostuma a dubtar força a l’hora d’aplicar aquest coneixement adquirit a les intrigues de palau o a la seva política exterior, encara que només sigui perquè instintivament cerca de restablir el seu estat de salut previ o simplement creu que es recuperarà del tot.