«Calia afanyar-se per captar d’aquells vespres fugaços i porucs abans no desapareguessin. Sobretot m’agradava sorprendre’ls als jardins públics, al Volsksgarten, al Prater, atrapar-ne la darrera claror, la més dolça, en un cafè, on encara s’insinuava, tènue i lleugera, com un perfum…», Joseph Roth, citat per Patrick Modiano a Un pedigree.
«Perquè hi hagi art, perquè hi hagi realitzacions i contemplacions estètiques, és indispensable una condició fisiològica prèvia: l’embriaguesa. L’embriaguesa ha d’haver intensificat primer l’excitabilitat de la màquina sencera: sense això no hi ha art. Totes les menes d’embriaguesa, encara que tinguis uns condicionaments molt diferents, tenen la força d’aconseguir això: sobretot l’embriaguesa de l’excitació sexual, que és la forma més antiga i originària d’embriaguesa. […] L’essència de l’embriaguesa és el sentiment de plenitud i d’intensificació de les forces […]»
Crepuscle dels ídols (1887).
« Il faut être toujours ivre. Tout est là. C’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.
Mais de quoi ? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.
Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un fossé, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous réveillez, l’ivresse déjà diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague, à l’étoile, à l’oiseau, à l’horloge, à tout ce qui fuit, à tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il est ; et le vent, la vague, l’étoile, l’oiseau, l’horloge, vous répondront : « Il est l’heure de s’enivrer ! Pour n’être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-vous ; enivrez-vous sans cesse ! De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. »
«Enivrez-vous» a L’spleen de Paris (1869)
«Morir amb orgull quan ja no es pot viure amb orgull. La mort escollida lliurement, la mort realitzada a temps, amb lucidesa i alegria, entre fills i testimonis: de manera que encara sigui possible un comiat real en el qual assisteixi el qui s’acomiada, així com una taxació real del que s’ha aconseguit i volgut, una summa de la vida […]»
Crepuscle dels ídols (1887).
«Aquest distingit hotel és molt antic. En l’època del rei Clodoveu ja s’hi podia morir en alguns jaços. Ara s’hi mor en cinc-cents cinquanta-nou llits. En sèrie, naturalment. És evident que, a causa d’una producció tan intensa, cada mort particular no queda tan ben acabada, però això importa poc. El que compta és el número. Qui dona importància encara a una mort ben acabada? Ningú.»
Els quaderns de Malte Laurids Brigge (1910)
«Oh, jove, la de la veu enjoiada; no saps frasejar com al conservatori; no saps cantar, com diria un crític musical!… Tanmateix, aquest timbre verge, aquestes desinències tremoloses, que em recorden els cants naturals de les nostres àvies, m’encanten! Has compost paraules que no tenen rima i una melodia que no és perfecta; però aquí, en un cercle tan reduït, no s’hi han fixat i t’han aplaudit. […]
Podré conservar el record de la teva veu, tan pura com inculta? Ja no et podré sentir ni en un teatre líric, ni en un concert, ni tan sols en un cafè!»
Nit d’octubre (1868).
«El que vaig sentir que sortia d’aquella finestra ran de terra era un cant popular i operístic d’allò més deliciós i fresc, que em ressonava en l’oïda sorpresa, com un banquet sonor o un concert de bon matí. En aquella pobra finestra suburbial, una noieta, gairebé una col·legiala encara, però ja alta i esvelta i abillada amb un vestit clar, cantava a l’aire blavenc —enfora, amunt— i va extasiar-me. Commogut per l’encís d’aquest cant inesperat, em vaig aturar en una banda per no molestar la cantant i privar-me del plaer d’escoltar-la. La cançó de la menuda feia una dolça impressió de felicitat; les notes sonaven com la mateixa joia innocent de viure i d’estimar; s’enlairaven cap al cel com figures angelicals amb un plomatge alegre tan blanc com la neu, i després queien per morir amb un somriure. Era com morir de pena, o d’un accés d’alegria, com un estimar i viure excessivament feliços i una impossibilitat de viure per haver-se afigurat la vida massa curta i pròdiga en bellesa, de manera que aquesta idea tan tendra, desbordant d’amor i felicitat, que envaïa, pletòrica, l’existència, semblava precipitar-se i desplomar-se sobre ella mateixa. Quan la noia arribà a la fi d’aquell cant tan senzill com ric i encisador, d’aquella cançó mozartiana o pastoral que es fonia, m’hi vaig acostar, la vaig saludar, li vaig demanar permís per felicitar-la per aquella veu tan bonica i la vaig elogiar per una interpretació extraordinària, plena a vessar de sentiment. La petita artista del cant, que tenia l’aspecte d’un cérvol o d’alguna mena d’antílop en forma de noia, em va mirar, estranyada i interrogativa, amb uns ulls castanys molt bells. Tenia una cara fina i delicada, i un somriure amable i captivador.»
La passejada (1917). Traducció de Teresa Vinardell.
«El cuc trepitjat s’enrosca. Això és intel·ligent. D’aquesta manera redueix la probabilitat que el tornin a trepitjar. En el llenguatge de la moral: humilitat.»
Crepuscle dels ídols (1887).
«Estic segur d’això: la ment no és capaç de res que s’assembli a l’oblit; hi ha mil accidents que interposen un vel entre la nostra consciència i les inscripcions secretes de la ment, però d’altres accidents de la mateixa classe l’estripen i, velada o no, la inscripció perdura per sempre, com les estrelles, que sembla que es retirin davant la llum del dia tot i que en realitat, com tots sabem, la llum les hagi velat, i es tornaran a mostrar un cop la llum enfosquidora del dia es torni a enretirar.»
Confessions d’un anglès consumidor d’opi (1822).
A CADASCÚ LA SEVA QUIMERA
Sota un gran cel gris, en una planúria gran i polsosa, sense camins, sense gespa, sense cap card, sense cap ortiga, vaig trobar molts homes que marxaven corbats.
Cadascun d’ells portava a l’esquena una Quimera enorme, tan pesant com un sac de farina o de carbó, o el forniment d’un soldat romà.
Però la bèstia monstruosa no era pas un pes inert; al contrari, envoltava i oprimia l’home amb uns músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb dues urpes enormes al pit de la muntura, i el seu cap fabulós depassava el front de l’home, com un d’aquells cascs horribles amb què els guerrers antics esperaven fer créixer el terror de l’enemic.
Vaig preguntar a un d’aquells homes on anaven d’aquella manera.
Em va respondre que no ho sabien pas, ni ell ni els altres, però que evidentment anaven a algun lloc, ja que se sentien empesos per una necessitat invencible de caminar.
Cal destacar una cosa curiosa: cap d’aquells viatgers no semblava irritat contra la bèstia ferotge que duia penjada al coll i enganxada a l’esquena; hauríeu dit que la considerava part de si mateix. Tots aquells rostres fatigats i seriosos no testimoniaven cap desesper; sota la cúpula spleenítica del cel, els peus enfonsats en la pols d’un terra tan desolat com el cel, caminaven amb l’expressió resignada dels qui estan condemnats a esperar sempre.
I la processó em va passar pel costat i s’enfonsà en l’atmosfera de l’horitzó, a l’indret on la superfície arrodonida del planeta esquiva la curiositat de la mirada humana.
I durant alguns instants em vaig entestar a voler comprendre aquell misteri; però ben aviat la irresistible Indiferència es va abatre damunt meu, i em va aclaparar amb un pes més gran que el de les seves esclafadores Quimeres.
Charles Baudelaire
el funàmbul 