Any nou

El primer funàmbul va aparèixer la primavera del 2014, aviat farà sis anys. Tot i que hi va haver una interrupció (que vaig aprofitar per fer equilibris damunt les ones hertzianes), he anat publicant la revista trimestralment (els primers set números en paper, els altres deu en pdf). A banda de la satisfacció que suposa haver arribat fins aquí, una de les alegries més grans que he tingut és la contribució que l’esperit d’El funàmbul ha tingut en el naixement d’Editorial Flâneur. Justament perquè Flâneur exigeix el poc temps lliure de què disposo, hauré d’espaiar una mica més la periodicitat funambulística. Ara bé, tot controlat: el proper número, el divuitè, contindrà un monogràfic dedicat a Shakespeare que, és clar, em fa molta il·lusió. I és que El funàmbul continua sent, després de sis anys, la revista que m’agradaria trobar. Mentre esperem, farem una mica de memòria i recordarem un número cada setmana.

Número 1 (primavera de 2014): El funàmbul 1 Bruno Schulz

Índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / L’hospitalitat de la llengua, Edmond Jabès

MONOGRÀFIC / Bruno Schulz

La felicitat d’un món imprecís, María Negroni

Cronologia de Bruno Schulz

Drohobycz, l’univers de Bruno Schulz, Elzbieta Bortkiewicz

La república de la hipotaxi. Conversa amb Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, traductors de Bruno Schulz al català

Traduttore, traditore?, Roger Ferrer

Franz Kafka i Bruno Schulz: escarabats i cocodrils, Ewa Kuryluk

Apropiacions de Bruno Schulz, David A. Goldfarb

L’home que escrivia millor que Kafka. Conversa entre Philip Roth  i Isaac Bashevis Singer sobre Bruno Schulz

Regions d’una gran heretgia, David Grossman

La mitificació de la realitat, Bruno Schulz

L’àlbum de segells. Bibliografia sobre Bruno Schulz

RESSENYA / El cor de la memòria, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES / Eric Rohmer: Prejudici i atzar, Ricard Fusté

ART MENOR / Després d’haver perdut el passaport, Jüri Talvet

COLOFÓ / El Quixot, dissident, Norman Manea

RHEMA

IMATGES

VIES

La cantonada on Bruno Schulz va ser assassinat el 19 de novembre de 1942

La fi del món

«Un dia, el meu germà, quan va tornar de l’escola, va portar la notícia improbable i tanmateix certa de la imminent fi del món. Li vam demanar que repetís el que havia dit, creient que ho havíem entès malament. Però no.»

«L’estel» (1938), Bruno Schulz

Bilder Finden. Recordant Bruno Schulz

Avui, 19 de novembre de 2017 fa 75 anys que Bruno Schulz va ser assassinat. Per commemorar aquest fet, cent cinemes d’arreu del món (inclosa la Filmoteca de Catalunya) han projectat el documental Bilder Finden (2003), de Benjamin Geissler.

El documental és molt recomanable i inclou moments tan emocionants com els que mostra aquest tràiler:

 

Els escriptors de Bruno Schulz (I)

Tot i que des del 1963 ja es podien llegir alguns relats de Bruno Schulz traduïts a l’anglès, els lectors nord-americans van començar a conèixer l’obra i la vida (i sobretot, la mort) de Bruno Schulz força més tard i a partir d’un seguit de novel·les en què aquest artista hi apareix com a personatge. Anteriorment, Schulz era conegut a Polònia i prou. De sobte, doncs, esdevé una descoberta atractiva per a un seguit d’autors jueus nord-americans que en l’autor de Drohobycz troben una figura que representa la desaparició de tot un món —el del judaisme europeu després de la Segona Guerra Mundial—, i que els va bé per reflexionar sobre un dels seus temes més habituals: la identitat. (Com podrem veure en la segona part d’aquest article, hi ha autors d’altres literatures que s’acosten a Schulz d’una manera força diferent.)

El primer escriptor nord-americà que va incorporar Schulz en una novel·la va ser Philip Roth a The Prague Orgy l’any 1985. En aquest llibret de poc més de 80 pàgines, Roth ens narra el periple de Nathan Zuckerman per la Praga de meitat dels anys 70 a la recerca d’un manuscrit escrits en jiddisch per un un autor que recorda Schulz sobretot per com se’n narra la mort, que a partir d’aquell moment esdevé un lloc comú: després d’una disputa entre dos oficials de la Gestapo, cadascun d’ells mata el jueu que l’altra havia adoptat com a protegit: «He shot my Jew, so I shot his», explica l’assassí de Schulz. 

Dos anys després, Cynthia Ozick publica The Messiah of Stockholm (i el dedica a Philip Roth). El protagonista de la història és Lars Andemening, un periodista suec d’origen polonès, que escriu ressenyes literàries sobre els autors que l’apassionen i que el transporten al món d’on prové: Kiš, Kafka, Musil, Canetti, Broch, Singer, Hrabal… De fet, Andemening està convençut que és fill de Schulz. Confessa el seu secret a una llibretera misteriosa d’Estocolm que l’endinsarà en una espiral de mitges veritats i falsificacions amb un colofó inesperat: ella, el seu marit i la seva filla li presenten un manuscrit que li asseguren és El Messies, l’obra que Schulz havia escrit abans de morir i que mai ningú no ha pogut trobar.

L’any 2010, Jonathan Safran Foer va publicar Tree of Codes, un llibre impossible fet a partir de retallar (literalment) aquella traducció anglesa de Les botigues de color canyella que esmentava al començament (titulada The Street of Crocodiles), tot cercant-hi una història incrustada en les paraules traduïdes del polonès. El resultat és, és clar, un nou llibre que neix, no pas de Schulz, sinó de la traducció de Celina Wieniewska.

Resumint, doncs, la sensació general després de llegir aquestes tres obres és que malgrat les bones intencions, no acaben de funcionar. Sovint hi ha incorreccions geogràfiques, però el problema principal és que es fa massa palès que del que realment es vol parlar no és de Schulz, sinó del que els autors creuen que representa o volen que representi.

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

 

Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [l’àlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent d’espais inabraçables, amb un panorama d’horitzons giratoris») i compareu. La fascinació davant d’un món contingut en cada segell de l’àlbum i l’àlbum convertit en l’essència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

Records de Drohobycz

David Einsiedler va néixer el 1919 a Drohobycz. De jovenet va ser alumne de Bruno Schulz a l’institut Wladyslaw Jagiello. La fotografia que veieu sota d’aquest text es va fer l’any 1934 en els actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’institut. Schulz apareix a la fila inferior (és l’únic adult que no mira la càmera); Einsiedler és més amunt, encerclat de vermell, també. Entre les possessions més preuades d’Einsiedler hi ha un dibuix que Schulz va fer d’Stella Bartischan, la seva xicota, i que també vivia a Drohobycz. En aquest vídeo, filmat el 2005, Einsiedler no anomena Schulz, però fa un repàs molt interessant del que significava viure a Galítsia en aquella època i d’algunes peripècies personals.

Alegries, delictes i faltes

Quan tot just manca una mica menys d’un mes perquè aparegui el segon número de El funàmbul, potser és un bon moment per fer balanç de com han anat les coses fins ara. Doncs bé, El funàmbul ha arrencat molt més bé que no ens pensàvem (de fet, sincerament, no hi pensàvem gaire, en això). Les vendes a les llibreries han estat regulars, sostingudes i molt satisfactòries. Les de la versió digital, han estat una mica migrades, cosa que com a amants del paper que som no ens sap gaire greu. Tanmateix, el que més ens ha afalagat han estat els comentaris que hem rebut d’alguns lectors, que han compensat de llarg els esforços esmerçats en aquest primer número.

I ara els delictes i les faltes. Gairebé tots tècnics. Per un descuit d’aquells que fan empipar molt (més que res perquè té lloc després de múltiples lectures i repassos de la revista), en alguns fragments els segles no apareixen en versaleta (que és com ha de ser) sinó en minúscula. La qual cosa significa que hi ha fragments tan poc afortunats com «durant el segle xiv» o «al segle xix» (que llegits, sobretot, en veu alta introdueixen un punt humorístic involuntari). A més, al sumari que apareix a la contraportada, els noms dels autors també hi apareixen tots en versaleta (gust de la casa), excepte el d’Ewa Kuryluk, que vés a saber per què apareix en lletra rodona. Convindria, també, que els textos del segon número de la revista respirin més i no estiguin tan atapeïts. Ah, i el nostre apartat de correus no és el 170; és el 107. (Si algun lector hi ha trobat algun altre error, li agrairem que ens ho faci saber).

El propòsit és que el balanç del segon número, d’aquí a quatre mesos, només inclogui alegries i cap delicte o falta. No sabem si podrà ser.

Gaziel i El funàmbul

L’any 1963 l’editorial barcelonina Aedos va editar Sant Feliu de la Costa Brava, d’Agustí Calvet i Pasqual (Gaziel). Es tracta del darrer llibre que aquest periodista i escriptor català va veure publicat en vida. Tot i no ser una obra tan coneguda, ni de bon tros, com Tots els camins duen Roma (1893-1914) o Meditacions en el desert (1946-1953), és un llibre magnífic en què Gaziel reflexiona sobre el pas del temps a partir dels records de la seva infantesa a Sant Feliu de Guíxols, poble on va néixer. Parlem d’una obra que, cinquanta-un anys després, encara espera que algú la reediti.

Al primer número de El funàmbul Enric Iborra ens en parla per mitjà d’una ressenya brillant.

Bruno Schulz i el cinema

Bruno Schulz anava sovint al cinema. No sabem què pensaria de les poques adaptacions que s’han fet de la seva obra, tot i que sospitem que n’estaria molt de Street of Crocodiles, el film de vint-i-un minuts que els germans Quay li van dedicar el 1986.

Doncs bé, està previst que al final d’any s’estreni una nova pel·lícula dedicada a Schulz. Es tracta d’una producció polonesa dirigida per Adam Sikora i amb guió d’Agata Tuszyńska (una garantia de rigorositat). El film és una barreja de documental (amb entrevistes a gent que va conèixer Schluz, sobretot ex-alumnes), interpretació i animació. El rodatge s’ha fet a Polónia, Israel, Rússia i Ucraïna, i, de moment, no se’n sap gaire cosa més.

L’encís d’Éric Rohmer

Parlant sobre Italo Calvino, Roland Barthes deia que tot gran escriptor té una veu absolutament específica, una manera d’escriure pròpia que es reconeix fàcilment; el que en lingüística en diuen un idiolecte. Ras i curt, una manera única d’encisar. Barthes, en aquest cas, no es referia al món del cinema, però és evident que els grans directors de la història d’aquest art també es distingeixen per l’encís que són capaços d’exercir en els espectadors. Éric Rohmer, per exemple.

L’idiolecte de Rohmer es pot mirar de descriure (tot i que, com en tot gran artista, la descripció sempre serà un reflex pàl·lid i borrós de la realitat): dedicació obsessiva pels detalls, geometria precisa delsgestos, absència absoluta d’efectes, naturalitat, exploració de les possibilitats innombrables de cada instant, reflexió constant sobre l’atzar (paradoxal en algú que es declarava historicista), i amor pel bricolatge de la senzillesa i la claredat.

Com sempre, més enllà de les anàlisis, el millor que es pot fer és acudir directament a l’obra en qüestió. Al primer número de El funàmbul, Ricard Fusté us hi ajudarà.

Norman Manea a El funàmbul

«[…] avui els temps de lectura s’han reduït de manera dràstica i les excrescències d’altres tradicions literàries són refusades a favor del producte perfectament articulat, simplificat, accessible, com qualsevol altre producte que ofereixi el mercat i que cal que es vengui, que es consumeixi, sense grans dificultats.»

Norman Manea a La llengua nòmada.

Norman Manea va néixer l’any 1936 a Bucovina (la terra de Paul Celan i Aharon Appelfeld). En aquesta regió romanesa, abans de la Segona Guerra Mundial, es parlava ucraïnès, polonès, alemany, jiddisch i la llengua dels rutens. L’obra de Manea és una denúncia explícita dels totalitarismes que van pretendre —i, sovint, aconseguir— anorrear la diversitat cultural d’aquesta zona i de moltes altres. L’any 1986, aquest escriptor romanès decideix de marxar de Romania per instal·lar-se als Estats Units. L’obra de Manea inclou, sobretot, novel·la i assaig. En català tan sols se n’ha publicat La llengua nòmada, editat per Arcàdia Editorial l’any 2008, i Monuments a la vergonya (CCCB), conferència que l’autor romanès va fer el 19 d’octubre de 2009 a Barcelona. Manea és un intel·lectual de l’alçada, per exemple, de Claudio Magris però, llastimosament, molt menys llegit. Al primer número de El funàmbul tenim el privilegi d’haver-ne pogut incloure un article: «Don Quixot, dissident», escrit el 2005.

En l’entrevista que trobareu a continuació, Manea parla —en un anglès deliciosament imperfecte— de Kafka, de Celan, del concepte d’intel·lectual, de la Xoà, del seu amic Ernesto Sábato, de l’escriptura com a refugi i de l’exili.

 

Edmond Jabès a El funàmbul

«Un bon lector és, en primer lloc, un lector sensible, curiós, exigent. Quan llegeix, segueix la seva intuïció.

Aquesta intuïció —o allò que podríem considerar com a tal— es troba, per exemple, en el seu rebuig inconscient a penetrar de cop en qualsevol llar per la porta gran, porta que per les seves dimensions, característiques i emplaçament es fa passar orgullosament per l’entrada principal, designada i reconeguda, tant a l’exterior com a l’interior, com a únic llindar.

Equivocar-se de porta és anar certament en contra de l’ordre establert en el plànol de la llar; en la disposició de les habitacions, en la bellesa i en la racionalitat del conjunt. Tanmateix, quants descobriments possibles per al visitant! El camí que va descobrint li permet de veure el que ningú tret d’ell hauria pogut percebredes d’aquest angle. Sobretot perquè no estic segur que puguem introduir-nos en una obra escrita sense haver-ne forçat prèviament, un mateix, l’entrada.»

Ressons de Mallarmé, Lévinas, Blanchot, Derrida, Kafka… Edmond Jabès representa una aproximació subversiva al fet literari. Nascutel 16 d’abril de 1912 a El Caire en una família jueva francòfona de nacionalitat italiana—el seu pare, per error el va inscriure el 14 del mateix mes («la primera manifestació de la meva existència fou la d’una absència que duia el meu nom»)—, el 1957 es va haver d’exiliara França, on va viure la resta de la seva vida. La seva obra és una reflexió constant sobre els límits de la paraula i la figura de l’estranger.

El primer número de El funàmbul conté «L’hospitalitat de la llengua» que pertany al magnífic Le Livre de l’Hospitalité. Hem d’agrair-ho a la filla i les nétes de Jabès, que ens en van donar permís.

És primavera

El funàmbul és una revista trimestral que fa 17×24 cm. És en blanc i negre i força austera. El primer número conté 78 pàgines. Havia de sortir a l’hivern, però al llom, al final, hi diu «Primavera 2014». El funàmbul costa 11€. A partir d’avui es pot trobar en dues llibreries barcelonines: La Impossible (aquest nom havia de casar immediatament amb aquest projecte) i la Laie. Des de demà a la tarda també serà a La Central.

No es tracta d’enganyar ningú: el resultat estètic final és força satisfactori, però millorable. Potser caldria alleugerir l’atapeïment textual i millorar una miqueta la qualitat de les fotografies. Del contingut sí que n’hi ha per estar-ne molt orgullós.

Com que el web de El funàmbul encara no està enllestit del tot, qui vulgui rebre’n l’edició en paper a casa només cal que ho comuniqui elfunambul@gmail.com. Per cert, no haureu de pagar cap mena de despesa addicional per l’enviament. El funàmbul també es podrà adquirir ben aviat en format digital per 4,5€. 

La mitologització de Bruno Schulz i l’arbre dels codis

Molts artistes i personatges públics són, sovint, més coneguts per la manera com van morir que per la seva obra. Amb Bruno Schulz passa una mica el mateix. Les circumstàncies que van envoltar el seu assassinat l’any 1942 al bell mig de la seva ciutat natal, Drohobycz, han acabat construint el mite Schulz, circumstància certament irònica si tenim en compte com d’essencials són els mites en l’obra de l’autor polonès. És, doncs, a partir d’aquesta mitificació que trobem Schulz convertit en personatge de diverses obres de ficció. Les més conegudes (no sempre reeixides del tot) són The Messiah of Stockholm de Cynthia Ozick, Ayen erekh—ahavah [«Vegeu: amor»] de David Grossman i The Prague Orgy de Philip Roth.

El jove autor nord-americà Jonathan Safran-Foer encapçala una nova fornada (perdoneu el tòpic) d’escriptors nord-americans atrapats en el mite Schulz. Es tracta d’un artista discutit, sobretot per l’ús que fa del passat (aquí trobareu una bona crítica sobre la poca cura que alguns detecten en Tot està il·luminat, la primera novel·la de Safran-Foer) i que mereix un punt i a part en la llista de mitificadors de Schulz: a partir de la traducció a l’anglès que Celina Wieniewska va fer l’any 1963 de Les botigues de color canyella, Safran-Foer cisella (literalment) una novel·la que hi troba amagada i que titula Tree of Codes. Cal dir, però, que aquest experiment, barreja de joc i homenatge, no acaba de funcionar del tot. Per començar, la novel·la que Safran-Foer acaba extraient no surt directament de Schulz, sinó de la traducció de Wieniewska (que, val a dir, no és l’única que existeix en anglès), per tant la connexió amb el text de Schulz no és directa. Per altra banda, tot i ser una idea enginyosa, a la pràctica tenim un llibre força incòmode de llegir. Potser amb el vídeo que podeu veure a continuació us fareu una idea de què és Tree of Codes. Si algun editor català hi estigués interessat, li cediríem un espai a la maroma de El funàmbul com a mostra de respecte i admiració. 

Primer índex funambulista

Número 1
Editorial
Pòrtic
L’hospitalitat de la llengua, Edmond Jabès
Monogràfic: Bruno Schulz
La felicitat d’un món imprecís, María Negroni
Cronologia de Bruno Schulz
Drohobycz, l’univers de Bruno Schulz, Elzbieta Bortkiewicz
La república de la hipotaxi. Conversa amb Anna Rubió i Jerzy Sławomirski
Traduttore, traditore?, Roger Ferrer
Franz Kafka i Bruno Schulz: escarabats i cocodrils, Ewa Kuryluk
Apropiacions de Bruno Schulz, David A. Goldfarb
L’home que escrivia millor que Kafka. Philip Roth i Isaac Bashevis Singer conversen sobre Bruno Schulz
Regions d’una gran heretgia, David Grossman
La mitificació de la realitat, Bruno Schulz
L’àlbum de segells. Bibliografia sobre Bruno Schulz
Ressenya
El cor de la memòria, Enric Iborra
35 mil·límetres
Eric Rohmer: Prejudici i atzar, Ricard Fusté
Art menor
Jüri Talvet
Colofó
El Quixot, dissident, Norman Manea
Rhema
Imatges
Vies