Any nou

El primer funàmbul va aparèixer la primavera del 2014, aviat farà sis anys. Tot i que hi va haver una interrupció (que vaig aprofitar per fer equilibris damunt les ones hertzianes), he anat publicant la revista trimestralment (els primers set números en paper, els altres deu en pdf). A banda de la satisfacció que suposa haver arribat fins aquí, una de les alegries més grans que he tingut és la contribució que l’esperit d’El funàmbul ha tingut en el naixement d’Editorial Flâneur. Justament perquè Flâneur exigeix el poc temps lliure de què disposo, hauré d’espaiar una mica més la periodicitat funambulística. Ara bé, tot controlat: el proper número, el divuitè, contindrà un monogràfic dedicat a Shakespeare que, és clar, em fa molta il·lusió. I és que El funàmbul continua sent, després de sis anys, la revista que m’agradaria trobar. Mentre esperem, farem una mica de memòria i recordarem un número cada setmana.

Número 1 (primavera de 2014): El funàmbul 1 Bruno Schulz

Índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / L’hospitalitat de la llengua, Edmond Jabès

MONOGRÀFIC / Bruno Schulz

La felicitat d’un món imprecís, María Negroni

Cronologia de Bruno Schulz

Drohobycz, l’univers de Bruno Schulz, Elzbieta Bortkiewicz

La república de la hipotaxi. Conversa amb Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, traductors de Bruno Schulz al català

Traduttore, traditore?, Roger Ferrer

Franz Kafka i Bruno Schulz: escarabats i cocodrils, Ewa Kuryluk

Apropiacions de Bruno Schulz, David A. Goldfarb

L’home que escrivia millor que Kafka. Conversa entre Philip Roth  i Isaac Bashevis Singer sobre Bruno Schulz

Regions d’una gran heretgia, David Grossman

La mitificació de la realitat, Bruno Schulz

L’àlbum de segells. Bibliografia sobre Bruno Schulz

RESSENYA / El cor de la memòria, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES / Eric Rohmer: Prejudici i atzar, Ricard Fusté

ART MENOR / Després d’haver perdut el passaport, Jüri Talvet

COLOFÓ / El Quixot, dissident, Norman Manea

RHEMA

IMATGES

VIES

maryla

La cantonada on Bruno Schulz va ser assassinat el 19 de novembre de 1942

La fi del món

«Un dia, el meu germà, quan va tornar de l’escola, va portar la notícia improbable i tanmateix certa de la imminent fi del món. Li vam demanar que repetís el que havia dit, creient que ho havíem entès malament. Però no.»

«L’estel» (1938), Bruno Schulz

bruno

Bilder Finden. Recordant Bruno Schulz

Avui, 19 de novembre de 2017 fa 75 anys que Bruno Schulz va ser assassinat. Per commemorar aquest fet, cent cinemes d’arreu del món (inclosa la Filmoteca de Catalunya) han projectat el documental Bilder Finden (2003), de Benjamin Geissler.

El documental és molt recomanable i inclou moments tan emocionants com els que mostra aquest tràiler:

 

Els escriptors de Bruno Schulz (I)

Tot i que des del 1963 ja es podien llegir alguns relats de Bruno Schulz traduïts a l’anglès, els lectors nord-americans van començar a conèixer l’obra i la vida (i sobretot, la mort) de Bruno Schulz força més tard i a partir d’un seguit de novel·les en què aquest artista hi apareix com a personatge. Anteriorment, Schulz era conegut a Polònia i prou. De sobte, doncs, esdevé una descoberta atractiva per a un seguit d’autors jueus nord-americans que en l’autor de Drohobycz troben una figura que representa la desaparició de tot un món —el del judaisme europeu després de la Segona Guerra Mundial—, i que els va bé per reflexionar sobre un dels seus temes més habituals: la identitat. (Com podrem veure en la segona part d’aquest article, hi ha autors d’altres literatures que s’acosten a Schulz d’una manera força diferent.)

El primer escriptor nord-americà que va incorporar Schulz en una novel·la va ser Philip Roth a The Prague Orgy l’any 1985. En aquest llibret de poc més de 80 pàgines, Roth ens narra el periple de Nathan Zuckerman per la Praga de meitat dels anys 70 a la recerca d’un manuscrit escrits en jiddisch per un un autor que recorda Schulz sobretot per com se’n narra la mort, que a partir d’aquell moment esdevé un lloc comú: després d’una disputa entre dos oficials de la Gestapo, cadascun d’ells mata el jueu que l’altra havia adoptat com a protegit: «He shot my Jew, so I shot his», explica l’assassí de Schulz. 

Dos anys després, Cynthia Ozick publica The Messiah of Stockholm (i el dedica a Philip Roth). El protagonista de la història és Lars Andemening, un periodista suec d’origen polonès, que escriu ressenyes literàries sobre els autors que l’apassionen i que el transporten al món d’on prové: Kiš, Kafka, Musil, Canetti, Broch, Singer, Hrabal… De fet, Andemening està convençut que és fill de Schulz. Confessa el seu secret a una llibretera misteriosa d’Estocolm que l’endinsarà en una espiral de mitges veritats i falsificacions amb un colofó inesperat: ella, el seu marit i la seva filla li presenten un manuscrit que li asseguren és El Messies, l’obra que Schulz havia escrit abans de morir i que mai ningú no ha pogut trobar.

L’any 2010, Jonathan Safran Foer va publicar Tree of Codes, un llibre impossible fet a partir de retallar (literalment) aquella traducció anglesa de Les botigues de color canyella que esmentava al començament (titulada The Street of Crocodiles), tot cercant-hi una història incrustada en les paraules traduïdes del polonès. El resultat és, és clar, un nou llibre que neix, no pas de Schulz, sinó de la traducció de Celina Wieniewska.

Resumint, doncs, la sensació general després de llegir aquestes tres obres és que malgrat les bones intencions, no acaben de funcionar. Sovint hi ha incorreccions geogràfiques, però el problema principal és que es fa massa palès que del que realment es vol parlar no és de Schulz, sinó del que els autors creuen que representa o volen que representi.

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

maneras-de-estar-en-elmundo

 

Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [làlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent despais inabraçables, amb un panorama dhoritzons giratoris») i compareu. La fascinació davant dun món contingut en cada segell de làlbum i làlbum convertit en lessència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

segellschulz

Records de Drohobycz

David Einsiedler va néixer el 1919 a Drohobycz. De jovenet va ser alumne de Bruno Schulz a l’institut Wladyslaw Jagiello. La fotografia que veieu sota d’aquest text es va fer l’any 1934 en els actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’institut. Schulz apareix a la fila inferior (és l’únic adult que no mira la càmera); Einsiedler és més amunt, encerclat de vermell, també. Entre les possessions més preuades d’Einsiedler hi ha un dibuix que Schulz va fer d’Stella Bartischan, la seva xicota, i que també vivia a Drohobycz. En aquest vídeo, filmat el 2005, Einsiedler no anomena Schulz, però fa un repàs molt interessant del que significava viure a Galítsia en aquella època i d’algunes peripècies personals.

King-Wladyslaw-Jagiello-Gymnasium-Annotated