Els escriptors de Bruno Schulz (I)

Tot i que des del 1963 ja es podien llegir alguns relats de Bruno Schulz traduïts a l’anglès, els lectors nord-americans van començar a conèixer l’obra i la vida (i sobretot, la mort) de Bruno Schulz força més tard i a partir d’un seguit de novel·les en què aquest artista hi apareix com a personatge. Anteriorment, Schulz era conegut a Polònia i prou. De sobte, doncs, esdevé una descoberta atractiva per a un seguit d’autors jueus nord-americans que en l’autor de Drohobycz troben una figura que representa la desaparició de tot un món —el del judaisme europeu després de la Segona Guerra Mundial—, i que els va bé per reflexionar sobre un dels seus temes més habituals: la identitat. (Com podrem veure en la segona part d’aquest article, hi ha autors d’altres literatures que s’acosten a Schulz d’una manera força diferent.)

El primer escriptor nord-americà que va incorporar Schulz en una novel·la va ser Philip Roth a The Prague Orgy l’any 1985. En aquest llibret de poc més de 80 pàgines, Roth ens narra el periple de Nathan Zuckerman per la Praga de meitat dels anys 70 a la recerca d’un manuscrit escrits en jiddisch per un un autor que recorda Schulz sobretot per com se’n narra la mort, que a partir d’aquell moment esdevé un lloc comú: després d’una disputa entre dos oficials de la Gestapo, cadascun d’ells mata el jueu que l’altra havia adoptat com a protegit: «He shot my Jew, so I shot his», explica l’assassí de Schulz. 

Dos anys després, Cynthia Ozick publica The Messiah of Stockholm (i el dedica a Philip Roth). El protagonista de la història és Lars Andemening, un periodista suec d’origen polonès, que escriu ressenyes literàries sobre els autors que l’apassionen i que el transporten al món d’on prové: Kiš, Kafka, Musil, Canetti, Broch, Singer, Hrabal… De fet, Andemening està convençut que és fill de Schulz. Confessa el seu secret a una llibretera misteriosa d’Estocolm que l’endinsarà en una espiral de mitges veritats i falsificacions amb un colofó inesperat: ella, el seu marit i la seva filla li presenten un manuscrit que li asseguren és El Messies, l’obra que Schulz havia escrit abans de morir i que mai ningú no ha pogut trobar.

L’any 2010, Jonathan Safran Foer va publicar Tree of Codes, un llibre impossible fet a partir de retallar (literalment) aquella traducció anglesa de Les botigues de color canyella que esmentava al començament (titulada The Street of Crocodiles), tot cercant-hi una història incrustada en les paraules traduïdes del polonès. El resultat és, és clar, un nou llibre que neix, no pas de Schulz, sinó de la traducció de Celina Wieniewska.

Resumint, doncs, la sensació general després de llegir aquestes tres obres és que malgrat les bones intencions, no acaben de funcionar. Sovint hi ha incorreccions geogràfiques, però el problema principal és que es fa massa palès que del que realment es vol parlar no és de Schulz, sinó del que els autors creuen que representa o volen que representi.

Anuncis

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

maneras-de-estar-en-elmundo

 

Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [làlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent despais inabraçables, amb un panorama dhoritzons giratoris») i compareu. La fascinació davant dun món contingut en cada segell de làlbum i làlbum convertit en lessència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

segellschulz

Records de Drohobycz

David Einsiedler va néixer el 1919 a Drohobycz. De jovenet va ser alumne de Bruno Schulz a l’institut Wladyslaw Jagiello. La fotografia que veieu sota d’aquest text es va fer l’any 1934 en els actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’institut. Schulz apareix a la fila inferior (és l’únic adult que no mira la càmera); Einsiedler és més amunt, encerclat de vermell, també. Entre les possessions més preuades d’Einsiedler hi ha un dibuix que Schulz va fer d’Stella Bartischan, la seva xicota, i que també vivia a Drohobycz. En aquest vídeo, filmat el 2005, Einsiedler no anomena Schulz, però fa un repàs molt interessant del que significava viure a Galítsia en aquella època i d’algunes peripècies personals.

King-Wladyslaw-Jagiello-Gymnasium-Annotated

Alegries, delictes i faltes

Quan tot just manca una mica menys d’un mes perquè aparegui el segon número de El funàmbul, potser és un bon moment per fer balanç de com han anat les coses fins ara. Doncs bé, El funàmbul ha arrencat molt més bé que no ens pensàvem (de fet, sincerament, no hi pensàvem gaire, en això). Les vendes a les llibreries han estat regulars, sostingudes i molt satisfactòries. Les de la versió digital, han estat una mica migrades, cosa que com a amants del paper que som no ens sap gaire greu. Tanmateix, el que més ens ha afalagat han estat els comentaris que hem rebut d’alguns lectors, que han compensat de llarg els esforços esmerçats en aquest primer número.

I ara els delictes i les faltes. Gairebé tots tècnics. Per un descuit d’aquells que fan empipar molt (més que res perquè té lloc després de múltiples lectures i repassos de la revista), en alguns fragments els segles no apareixen en versaleta (que és com ha de ser) sinó en minúscula. La qual cosa significa que hi ha fragments tan poc afortunats com «durant el segle xiv» o «al segle xix» (que llegits, sobretot, en veu alta introdueixen un punt humorístic involuntari). A més, al sumari que apareix a la contraportada, els noms dels autors també hi apareixen tots en versaleta (gust de la casa), excepte el d’Ewa Kuryluk, que vés a saber per què apareix en lletra rodona. Convindria, també, que els textos del segon número de la revista respirin més i no estiguin tan atapeïts. Ah, i el nostre apartat de correus no és el 170; és el 107. (Si algun lector hi ha trobat algun altre error, li agrairem que ens ho faci saber).

El propòsit és que el balanç del segon número, d’aquí a quatre mesos, només inclogui alegries i cap delicte o falta. No sabem si podrà ser.

Crimes-2-300x168

Gaziel i El funàmbul

Lany 1963 leditorial barcelonina Aedos va editar Sant Feliu de la Costa Brava, dAgustí Calvet i Pasqual (Gaziel). Es tracta del darrer llibre que aquest periodista i escriptor català va veure publicat en vida. Tot i no ser una obra tan coneguda, ni de bon tros, com Tots els camins duen Roma (1893-1914) o Meditacions en el desert (1946-1953), és un llibre magnífic en què Gaziel reflexiona sobre el pas del temps a partir dels records de la seva infantesa a Sant Feliu de Guíxols, poble on va néixer. Parlem d’una obra que, cinquanta-un anys després, encara espera que algú la reediti.

Al primer número de El funàmbul Enric Iborra ens en parla per mitjà duna ressenya brillant.

gaziel

Bruno Schulz i el cinema

Bruno Schulz anava sovint al cinema. No sabem què pensaria de les poques adaptacions que shan fet de la seva obra, tot i que sospitem que nestaria molt de Street of Crocodiles, el film de vint-i-un minuts que els germans Quay li van dedicar el 1986.

Doncs bé, està previst que al final dany sestreni una nova pel·lícula dedicada a Schulz. Es tracta duna producció polonesa dirigida per Adam Sikora i amb guió dAgata Tuszyńska (una garantia de rigorositat). El film és una barreja de documental (amb entrevistes a gent que va conèixer Schluz, sobretot ex-alumnes), interpretació i animació. El rodatge sha fet a Polónia, Israel, Rússia i Ucraïna, i, de moment, no sen sap gaire cosa més.

pel·li schulz