Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [làlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent despais inabraçables, amb un panorama dhoritzons giratoris») i compareu. La fascinació davant dun món contingut en cada segell de làlbum i làlbum convertit en lessència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

segellschulz

Records de Drohobycz

David Einsiedler va néixer el 1919 a Drohobycz. De jovenet va ser alumne de Bruno Schulz a l’institut Wladyslaw Jagiello. La fotografia que veieu sota d’aquest text es va fer l’any 1934 en els actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’institut. Schulz apareix a la fila inferior (és l’únic adult que no mira la càmera); Einsiedler és més amunt, encerclat de vermell, també. Entre les possessions més preuades d’Einsiedler hi ha un dibuix que Schulz va fer d’Stella Bartischan, la seva xicota, i que també vivia a Drohobycz. En aquest vídeo, filmat el 2005, Einsiedler no anomena Schulz, però fa un repàs molt interessant del que significava viure a Galítsia en aquella època i d’algunes peripècies personals.

King-Wladyslaw-Jagiello-Gymnasium-Annotated

Alegries, delictes i faltes

Quan tot just manca una mica menys d’un mes perquè aparegui el segon número de El funàmbul, potser és un bon moment per fer balanç de com han anat les coses fins ara. Doncs bé, El funàmbul ha arrencat molt més bé que no ens pensàvem (de fet, sincerament, no hi pensàvem gaire, en això). Les vendes a les llibreries han estat regulars, sostingudes i molt satisfactòries. Les de la versió digital, han estat una mica migrades, cosa que com a amants del paper que som no ens sap gaire greu. Tanmateix, el que més ens ha afalagat han estat els comentaris que hem rebut d’alguns lectors, que han compensat de llarg els esforços esmerçats en aquest primer número.

I ara els delictes i les faltes. Gairebé tots tècnics. Per un descuit d’aquells que fan empipar molt (més que res perquè té lloc després de múltiples lectures i repassos de la revista), en alguns fragments els segles no apareixen en versaleta (que és com ha de ser) sinó en minúscula. La qual cosa significa que hi ha fragments tan poc afortunats com «durant el segle xiv» o «al segle xix» (que llegits, sobretot, en veu alta introdueixen un punt humorístic involuntari). A més, al sumari que apareix a la contraportada, els noms dels autors també hi apareixen tots en versaleta (gust de la casa), excepte el d’Ewa Kuryluk, que vés a saber per què apareix en lletra rodona. Convindria, també, que els textos del segon número de la revista respirin més i no estiguin tan atapeïts. Ah, i el nostre apartat de correus no és el 170; és el 107. (Si algun lector hi ha trobat algun altre error, li agrairem que ens ho faci saber).

El propòsit és que el balanç del segon número, d’aquí a quatre mesos, només inclogui alegries i cap delicte o falta. No sabem si podrà ser.

Crimes-2-300x168

Gaziel i El funàmbul

Lany 1963 leditorial barcelonina Aedos va editar Sant Feliu de la Costa Brava, dAgustí Calvet i Pasqual (Gaziel). Es tracta del darrer llibre que aquest periodista i escriptor català va veure publicat en vida. Tot i no ser una obra tan coneguda, ni de bon tros, com Tots els camins duen Roma (1893-1914) o Meditacions en el desert (1946-1953), és un llibre magnífic en què Gaziel reflexiona sobre el pas del temps a partir dels records de la seva infantesa a Sant Feliu de Guíxols, poble on va néixer. Parlem d’una obra que, cinquanta-un anys després, encara espera que algú la reediti.

Al primer número de El funàmbul Enric Iborra ens en parla per mitjà duna ressenya brillant.

gaziel

Bruno Schulz i el cinema

Bruno Schulz anava sovint al cinema. No sabem què pensaria de les poques adaptacions que shan fet de la seva obra, tot i que sospitem que nestaria molt de Street of Crocodiles, el film de vint-i-un minuts que els germans Quay li van dedicar el 1986.

Doncs bé, està previst que al final dany sestreni una nova pel·lícula dedicada a Schulz. Es tracta duna producció polonesa dirigida per Adam Sikora i amb guió dAgata Tuszyńska (una garantia de rigorositat). El film és una barreja de documental (amb entrevistes a gent que va conèixer Schluz, sobretot ex-alumnes), interpretació i animació. El rodatge sha fet a Polónia, Israel, Rússia i Ucraïna, i, de moment, no sen sap gaire cosa més.

pel·li schulz

L’encís d’Éric Rohmer

Parlant sobre Italo Calvino, Roland Barthes deia que tot gran escriptor té una veu absolutament específica, una manera descriure pròpia que es reconeix fàcilment; el que en lingüística en diuen un idiolecte. Ras i curt, una manera única dencisar. Barthes, en aquest cas, no es referia al món del cinema, però és evident que els grans directors de la història daquest art també es distingeixen per lencís que són capaços dexercir en els espectadors. Éric Rohmer, per exemple.

Lidiolecte de Rohmer es pot mirar de descriure (tot i que, com en tot gran artista, la descripció sempre serà un reflex pàl·lid i borrós de la realitat): dedicació obsessiva pels detalls, geometria precisa delsgestos, absència absoluta defectes, naturalitat, exploració de les possibilitats innombrables de cada instant, reflexió constant sobre latzar (paradoxal en algú que es declarava historicista), i amor pel bricolatge de la senzillesa i la claredat.

Com sempre, més enllà de les anàlisis, el millor que es pot fer és acudir directament a lobra en qüestió. Al primer número de El funàmbul, Ricard Fusté us hi ajudarà.

Norman Manea a El funàmbul

«[…] avui els temps de lectura shan reduït de manera dràstica i les excrescències daltres tradicions literàries són refusades a favor del producte perfectament articulat, simplificat, accessible, com qualsevol altre producte que ofereixi el mercat i que cal que es vengui, que es consumeixi, sense grans dificultats.»

Norman Manea a La llengua nòmada.

Norman Manea va néixer lany 1936 a Bucovina (la terra de Paul Celan i Aharon Appelfeld). En aquesta regió romanesa, abans de la Segona Guerra Mundial, es parlava ucraïnès, polonès, alemany, jiddisch i la llengua dels rutens. Lobra de Manea és una denúncia explícita dels totalitarismeque van pretendre i, sovint, aconseguir anorrear la diversitat cultural daquesta zona i de moltes altres. Lany 1986, aquest escriptor romanès decideix de marxar de Romania per instal·lar-se als Estats Units. Lobra de Manea inclou, sobretot, novel·la i assaig. En català tan sols se n’ha publicat La llengua nòmada, editat per Arcàdia Editorial l’any 2008, i Monuments a la vergonya (CCCB), conferència que l’autor romanès va fer el 19 d’octubre de 2009 a Barcelona. Manea és un intel·lectual de lalçada, per exemple, de Claudio Magris però, llastimosament, molt menys llegit. Al primer número de El funàmbul tenim el privilegi dhaver-ne pogut incloure un article: «Don Quixot, dissident», escrit el 2005.

En lentrevista que trobareu a continuació, Manea parla en un anglès deliciosament imperfecte de Kafka, de Celan, del concepte dintel·lectual, de la Xoà, del seu amic Ernesto Sábato, de lescriptura com a refugi i de lexili.