Raymond Carver i Anton Txékhov

De la ciutat russa de Taganrog a Clatskanie, Oregón, hi ha 9.500 quilòmetres; Raymond Carver va néixer trenta-quatre anys després que Anton Txékhov morís, i, tanmateix, hi ha una línia que uneix directament ambdós escriptors. Per exemple, si consultem la correspondència de Txékhov —concretament la carta que dirigeix a un tal Alexei Péixkov (que li demana consell, i que més endavant es farà famós amb el nom de Maksim Gorki)—, hi trobarem:

«Ara he de parlar dels vostres defectes? Això ja no és tan fàcil. Parlar de defectes artístics és com parlar dels defectes d’un arbre que creix en un jardí; no es tracta pas de l’arbre, sinó més aviat dels gustos de la persona que se’l mira, oi?

Començaré dient que, segons el meu parer, us manca contenció. Sou com un espectador en un teatre que expressa el seu goig tan obertament que per culpa seva la resta no pot sentir res, i ell tampoc. Aquesta manca de contenció és especialment evident pel que fa a les descripcions que feu servir per donar suport als vostres diàlegs. Quan les llegeixo m’adono que voldria que fossin més breus, més compactes, que ocupessin dues o tres línies i prou.»

I ara fixem-nos en l’article «Escriure» de Carver, que podem trobar a The Story and Its Writer (i al segon número de El funàmbul):

«No m’agraden gens els trucs. En una narració, al primer senyal de truc o joc, barat o elaborat, plego. Els trucs són fonamentalment avorrits i jo m’avorreixo amb facilitat, cosa que potser té a veure amb la meva manca de capacitat d’atenció. Però un estil cursi d’escriptura (encara que sigui extremadament hàbil), o un de clarament estúpid, em fan venir son. Els escriptors no necessiten trucs o jocs, ni tan sols cal que siguin els paios més espavilats del barri. Tot i córrer el risc de semblar idiota, un escriptor de vegades necessita poder badar i meravellar-se davant d’una posta de sol o d’una sabata vella.»

Ara bé, la millor manera de comprovar aquesta connexió és llegir-los a tots dos. Ho diu Robert Bolaño: «Llegiu Txékhov i Raymond Carver, un dels dos és el millor contista d’aquest segle.» Qüestió de gustos, diria el rus.

(Per cert, Carver va escriure un text magnífic sobre la mort de Txékhov titulat «Errand». L’autor nord-americà sabia que s’estava morint i va fer servir aquest relat com a homenatge a Txékhov i com a manifest poètic gairebé pòstum. En el monogràfic que dedicarem a Txékhov hi haurà d’aparèixer per força.)

Raymond-Carver-001

El procés de Joseph Brodsky

Normalment, si un estat totalitari t’acusa de paràsit social, és que vas bé. El problema és que l’estat no és limita a mirar de definir-te i prou. Passen coses. Per exemple, l’any 1964 Joseph Brodsky va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats a Arkhànguelsk. Les actes del judici s’han conservat. Aquest és un fragment de la sessió del 18 de febrer:

Jutge: A què us dediqueu?

Brodsky: Escric poesia. Tradueixo. Suposo que…

Jutge: No ens interessa el que suposeu. Poseu-vos dret com cal. No us arrepengeu a la paret. Mireu el jurat. Contesteu com cal. […] Teniu alguna feina?

Brodsky: Jo em pensava que això era una feina.

Jutge: Contesteu com cal!

Brodsky: Escric poemes. Creia que me’ls publicarien. Suposo que…

Jutge: No ens interessa el que suposeu. Contesteu-me, per què no treballeu?

Evidentment, l’acusat ja estava condemnat abans que el judici se celebrés.

El 1972, Brodsky va estar-se a Viena i Londres i després es va establir definitivament als Estats Units. El 1987 va guanyar el Premi Nobel de literatura. Per sort, en català des de 2011 podem llegir algunes de les obres més importants d’aquest autor. Viena Editors en va publicar La marca de l’aigua; Edicions de 1984, Poemes escollits, i la Universitat de València, En una cambra i mitja. Podríem dir que aquests textos, juntament amb la necrologia que va dedicar a Nadejda Mandelstam i «Sobre la tirania» —que apareixerà a El funàmbul en un futur no gaire llunyà—, formen el cànon brodskià.

brodsky

Al segon número de El funàmbul, Enric Iborra escriu una ressenya sobre En una cambra i mitja amb la seva mestria i claredat habituals.

Thomas Bernhard

A hores d’ara és una evidència que la majoria d’editorials petites d’aquest país fan una feina impagable. Per exemple: Thomas Bernhard. L’any 2013 l’editorial balear El Gall editor va publicar tres obres d’aquest autor austríac (El fred, L’alè i Un nen), totes traduïdes per Clara Formosa Plans. Però és que, durant els darrers sis anys, el degoteig de traduccions de Bernhard ha estat gairebé constant: Clara Formosa es va encarregar, també, de la traducció de Mestres antics (Còmplices Editorial, 2011), El soterrani (Edicions del salobre, 2009) i L’origen (Edicions del salobre, 2008); Anna Soler Horta de la de Senzillament complicat (Lleonard Muntaner, 2013), i Ramon Farrés de la de Sota el ferro de la lluna (Lleonard Muntaner, 2011). No ens podem queixar.

Bernhard al Cafè Bräunerhof de Viena (1984). (Foto de Sepp Dreissinger)

Bernhard al Cafè Bräunerhof de Viena (1984). (Foto de Sepp Dreissinger)

L’any 1986, Thomas Bernhard va concedir una entrevista a Werner Wögerbauer, aleshores lector d’alemany a la Universitat de Nantes. La conversa no va aparèixer fins a vint anys després, concretament a Kultur & Gespenster i el 22 d’octubre de 2006, el Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung en va publicar una versió abreujada. Al segon número de El funàmbul us n’oferim una traducció al català —inèdita, és clar.

Hores de museu

Museum Hours (2012) és una pel·lícula dirigida pel director i fotògraf nord-americà Jem Cohen. Rodada al Kunsthistorisches Museum de Viena, el film narra la trobada entre Johann, el vigilant del museu, i Anne, una canadenca que s’ha traslladat a Viena perquè hi té una cosina en coma a l’hospital. L’estil de Cohen és pacient i minuciós. El film es recrea en grans obres de Rembrandt, Bruegel, i altres mestres europeus, i ens convida a contemplar les històries complexes i mig obscures que aquests quadres expliquen. En aquesta pel·lícula Cohen fa justament allò que transmeten les obres que apareixen al film: mostrar la riquesa i la bellesa de la quotidianitat i insisteix que encara hi ha espai per a la tranquil·litat, la contemplació i l’amistat.

Al segon número de El funàmbul hi podeu llegir «Mestres antics, misteris dolços», del crític cinematogràfic del New York Times A. O. Scott, i una entrevista amb Jem Cohen.

Pere Calders i El funàmbul

Durant molts anys (ara ni això, crec), Pere Calders ha estat per molta gent aquell autor que els feien llegir a l’escola. Cròniques de la veritat oculta. També hi ha gent que sap que Pere Calders és l’escriptor català més centreeuropeu (i això, vivint vint-i-tres anys a Mèxic no deu ser fàcil) que hi ha hagut. Llegiu Čapek i ho comprovareu. O Mrożeck. O Buzzati i Bontempelli (italians, d’acord, però del Vèneto i de la Llombardia, respectivament). No és tan sols la ironia; és l’estil. La temàtica. El distanciament. El to.

A El funàmbul tenim una predilecció especial pels contes recollits a Lhonor a la deriva (1992). Aquest n’és un:

«Què hi podríem fer?

¿Sabeu aquell conte oriental tan bonic, que ens parla d’un mandarí (xinès, és clar), que una nit va somniar que era una papallona i l’endemà, en desperatar-se, no sabia si era un mandarí o una papallona?

Doncs això no és res: a darreries de l’any passat, vaig conèixer un comerciant de Port de la Selva que va somiar que era una granota i, en llevar-se, va comprovar que era realment una granota. La seva senyora, esgarrifada, el va treure del llit a cops d’escombra i de poc que no el desgracia per sempre més. Sort vam tenir dels coneixements paranormals d’un farmacèutic (el nom del qual em callo a petició de l’interessat) que amb quatre passades de mans i una beguda va aconseguir retornar el comerciant a la seva forma habitual.

Però no ha quedat bé: les nits de lluna plena, rauca. I la seva senyora, que té estudis i és molt moderna, es vol divorciar. Sembla mentida com les històries, en passar d’Orient a Occident, perden cos i poesia.»

Pere Calders

Al segon número de El funàmbul hi podeu llegir el discurs que Pere Calders va fer quan va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la UAB. És impagable.

El desassossec del funàmbul

És sabut que les millors preguntes són les que no tenen resposta. «Per què escrivim?» no en té, de resposta. Així doncs, gosem afirmar que la majoria de les grans obres literàries són les que gairebé exclusivament es dediquen a reflexionar sobre la seva pròpia existència. El segon número de El funàmbul conté alguns textos d’aquesta mena. Tanmateix, amb els que n’han quedat fora podríem completar una quantitat ingent de monogràfics encara més interessants que el que oferim. Aquesta reflexió que esdevé certesa en rellegir El llibre del desassossec de Bernardo Soares, de Fernando Pessoa. Aquí teniu una mostra del perquè:

«Sóc, en bona part, la mateixa prosa que escric. Em desenvolupo en períodes i paràgrafs, em faig puntualitzacions, i, en la distribució desencadenada de les imatges, em vesteixo, com els infants, de rei amb paper de diari, o, en la manera com faig ritme d’una sèrie de paraules, em corono, com els boigs, de flors seques que continuen vives en els meus somnis.»

Pessoa sempre tindrà un lloc principal a El funàmbul, no podria ser altrament.

pessoa

Retenir les paraules

Un dels primers articles de María Zambrano és «Por qué se escribe?» i va aparèixer publicat a Revista de Occidente el juny de 1934. Zambrano tenia vint-i-nou anys i tot just començava a desmarcar-se del seu antic mestre, Ortega y Gasset (cosa que aquest pensador —com molts mestres quan es troben en situacions com aquesta— no es va prendre gaire bé).

En llegir «Por qué se escribe?» se’ns fa difícil de creure que l’any 1934 l’escriptora malaguenya encara no hagués descobert Proust o Kafka perquè molt sovint el to s’acosta molt al d’aquests autors. «Per què escrivim?» comença així: «Escriure és defensar la solitud en què ens trobem». Es tracta d’un inici que no enganya: la resta de l’article també és una reflexió d’una profunditat fora del comú sobre l’acte d’escriure.

Des de fa ben poc a la seu de la fundació que duu el nom de María Zambrano, a Vélez, hi ha un exemplar de El funàmbul amb «Por qué se escribe?» traduït al català. Si això no és un honor, què ho deu ser?

maria-zambrano14