Entrevista a Thomas Bernhard

text sencer en pdf

Werner Wögerbauer

Viena, Cafè Bräunerhof, 15 de juliol de 1986, ben d’hora al matí. Thomas Bernhard ha fixat una cita més aviat vaga per a una entrevista. Ara li redecoren l’apartament, «naturalment» de color blanc, diu. No pot suportar la presència dels manobres a casa seva i per això es refugia al cafè tan d’hora. Quan hi arribo, ja està instal·lat, a prop de la porta, «aquí l’aire és millor». El trobo tapiat per piles de diaris, les pàgines dels quals fulleja ràpidament, gairebé estripant-les. Una entrevista? Diu que sí, que avui està d’humor. Però curta i al gra.


Thomas Bernhard: Bé, doncs continuaré llegint el diari; no et fa res, oi?
Werner Wögerbauer: No, és clar; no passa res.
Bernhard: Em preguntes i et contesto.
Wögerbauer: T’interessa el destí dels teus llibres?
Bernhard: No; de fet, no.
Wögerbauer: I què me’n dius de les traduccions, per exemple?
Bernhard: Amb prou feines m’interessa el meu, de destí; el dels meus llibres, gens. Traduccions? Què vols dir?
Wögerbauer: El que els passa als teus llibres en altres països.
Bernhard: No m’interessa gens, perquè una traducció és un llibre diferent. No té absolutament res a veure amb l’original. És un llibre de la persona que l’ha traduït. Jo escric en alemany. T’envien una còpia d’aquests llibres i o t’agraden o no. Si tenen unes cobertes horroroses llavors a sobre t’emprenyes. I els fulleges i res més. No tenen res en comú amb la teva obra, a banda del títol canviat estranyament, oi? Perquè traduir és impossible. Una peça musical es toca igual arreu del món a partir de les notes escrites, però un llibre meu s’hauria d’interpretar sempre en alemany. Amb la meva orquestra!

La tècnica de l’escriptor en tretze tesis

El text en pdf

A Carrer de sentit únic, Walter Benjamin inclou tretze tesis en forma de consells per a escriptors. Van aparèixer per primer cop en català al segon funàmbul, traduïdes per la Pilar Estelrich. Aquí les torneu a tenir:

I. Qui tingui la intenció de redactar una obra de dimensions considerables, cal que es cuidi i que un cop enllestida la tasca prevista en cada ocasió es permeti gaudir de tot allò que no li causi dificultats a l’hora de reprendre la feina.


II. Si vols, pots parlar del que ja tens enllestit, però no en llegeixis fragments a ningú en veu alta mentre hi estàs treballant. La satisfacció que obtindries en fer-ho et portaria a alentir el ritme de treball. En canvi, si t’atens a aquest règim, el desig cada cop més intens de donar a conèixer la teva obra acabarà esdevenint un estímul per a completar-la.

III. Intenta evitar la mediocritat quotidiana en les circumstàncies en què treballis. Una tranquil·litat mediocre envoltada de sorolls insignificants genera un entorn indigne de la teva tasca. En canvi, tenir com a rerefons un estudi de piano o una remor constant de xerrameca pot resultar tan important per a la teva feina com el silenci perceptible de la nit. Si l’entorn d’aquesta aguditza l’oïda interior, l’altre esdevé la pedra de toc d’una dicció capaç de soterrar en la seva plenitud fins i tot els sorolls excèntrics.

IV. Evita fer servir estris vulgars i corrents. Resulta útil insistir de forma pedant en utilitzar determinats papers, plomes, tintes. Pel que fa a aquests utensilis no és pas imprescindible el luxe, sinó l’abundància.

V. No permetis que cap idea et passi d’incògnit pel costat, i gestiona el teu quadern de notes
amb tanta severitat com ho fa la policia amb el registre d’estrangers.

VI. No deixis que la teva ploma estigui receptiva a la inspiració i veuràs que així aconseguirà atraure-la amb la força d’un imant. Com més reflexiva sigui la teva forma de prendre nota d’una ocurrència, més ben desenvolupada i madura se t’oferirà aquesta. El discurs conquereix el pensament, però és l’escriptura qui el sotmet.

VII. No pleguis mai d’escriure perquè no se t’acudeixi res més. És una exigència de l’honor literari no plegar fins que calgui atendre una obligació (un àpat, una cita) o bé fins que la feina estigui enllestida.

VIII. Compensa l’absència de la inspiració passant pulcrament en net la tasca que tens enllestida. La intuïció es despertarà mentre ho fas.

IX. Nulla dies sine linea – però sí setmanes senceres.

X. No donis mai per completada cap obra que no hagis estat rumiant algun cop des del capvespre fins l’endemà a ple dia.

XI. No redactis mai la conclusió d’una obra en l’indret de treball habitual. No hi trobaries el valor necessari per a fer-ho.

XII. Etapes de la redacció: Pensament – Estil – Escriptura. El sentit de la còpia en net consisteix en fixar l’atenció de manera exclusiva en la cal·ligrafia. El pensament mata la inspiració, l’estil copsa el pensament, l’escriptura recompensa l’estil.

XIII. L’obra és la màscara mortuòria de la concepció.

Escriure en la llengua dels fantasmes

El discurs en pdf

El 10 de desembre de 1978, Isaac Bashevis Singer va recollir el Premi Nobel de literatura i va fer un discurs molt breu però preciós.

Majestats, alteses reials, senyors i senyores,
Sovint la gent em pregunta: «Per què escrius en un idioma moribund?». Vull explicar-ho amb unes quantes paraules.
Primerament, m’agrada escriure històries de fantasmes i no hi ha res que encaixi més bé amb un fantasma que un idioma moribund. Com més mort està un idioma, més viu tenim el fantasma. Als fantasmes els encanta l’ídix i, pel que sé, tots el parlen.
En segon lloc, no crec en els fantasmes i prou, sinó que també crec en la resurrecció. Estic convençut que un bon dia milions de cadàvers que parlen ídix s’aixecaran de llurs tombes i la primera pregunta que faran serà: «Hi ha cap llibre ídix nou per a llegir?». Per a ells l’ídix no estarà mort.
Tercer, durant dos mil anys hom va considerar l’hebreu una llengua morta. Tot d’una va reviure. El que li va passar a l’hebreu li pot passar a l’ídix un dia (tot i que no tinc ni la més lleugera idea de com tindrà lloc aquest miracle).
Encara hi ha un quart motiu (menor) per a no abandonar l’ídix i és aquest: l’ídix potser es mor, però és l’única llengua que conec bé. L’ídix és la meva llengua materna i una mare realment no mor mai.
Benvolguts, hi ha cinc-cents motius que em van dur a escriure per als nens però, per no allargar-me, n’esmentaré tan sols deu. Número 1: Els nens llegeixen llibres, no pas ressenyes. Número 2: Els nens no llegeixen per trobar la seva identitat. Número 3: No llegeixen per alliberar-se de cap culpa, per sadollar cap set de rebel·lió, ni per desempallegar-se de cap alienació. Número 4: No fan servir psicologia per a res. Número 5: Detesten la sociologia. Número 6: No intenten entendre Kafka ni Finnegan’s Wake. Número 7: Encara creuen en Déu, la família, els àngels, els dimonis, les bruixes, els follets, la lògica, la claredat, la puntuació, i més coses tan obsoletes com aquestes. Número 8: Els encanten les històries interessants, no pas els comentaris, les guies, ni els peus de pàgina. Número 9: Quan un llibre és avorrit, badallen a cor què vols, sense cap mena de vergonya ni de por de l’autoritat. Número 10: No esperen que el seu estimat escriptor redimeixi la humanitat. Tot i ser joves, saben que no té aquest poder. Només els adults tenen il·lusions tan infantils.

La darrera entrevista a Clarice Lispector

Clarice Lispector va morir el 9 de desembre de 1977. Molt poc abans havia concedit —a contracor i gairebé enganyada— una entrevista a la televisió brasilera en què va contestar les preguntes (improvisades) del periodista Julio Lerner. Els vint-i-vuit minuts de l’entrevista són un document corprenedor, no tan sols perquè som testimonis dels darrers instants públics de Lispector, sinó pel que aprenem sobre la seva manera de considerar el fet literari i perquè mostren la incomoditat d’algú que escriu simplement perquè no sap ni vol fer cap altra cosa, i que fuig tant com pot dels llocs comuns i de qualsevol concessió.

L’entrevista formava part del segon número d’El funàmbul («Per què escrivim?», de l’estiu del 2014), on també apareixen reproduïdes les paraules de Lerner mateix explicant com va viure aquell moment.

L’entrevista sencera en pdf

«Jo no soc una professional, jo només escric quan vull. Soc una amateur i vull continuar sent-ho. Un professional és aquell que té una obligació amb si mateix, l’obligació d’escriure. O amb algú altre, en relació a algú altre. En canvi jo he decidit de no ser una professional… per mantenir la meva llibertat.»

«Per què escrivim?»

El segon funàmbul va aparèixer l’estiu del 2014 (El funàmbul 2 Per què escrivim?). Aquest n’era l’índex:

Editorial

Pòrtic / Conversa al club, 1778, James Boswell

Monogràfic: Per què escrivim?

Al lector, Michel de Montaigne

Per què escrivim?, Primo Levi

Consells a un jove escriptor, Danilo Kiš

La darrera entrevista a Clarice Lispector, Julio Lerner

Deu raons per a escriure, Roland Barthes

Escriure, Raymond Carver

Entrevista a Thomas Bernhard, Werner Wögerbauer

Introducció, Julio Ramón Ribeyro

Escriure contes, John Steinbeck

Decàleg més un, per a escriptors principiants, Juan Carlos Onetti

La tècnica de l’escriptor en tretze tesis, Walter Benjamin

Per què escrivim?, María Zambrano

Carta primera, Rainer Maria Rilke

Discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa de la UAB, Pere Calders

Números, Roberto Bolaño

Escriptors aficionats, Mark Twain

Escriure en la llengua dels fantasmes, Isaac Bashevis Singer

Ressenya / La cambra de la memòria de Joseph Brodsky, Enric Iborra

35 mil·límetres / Mestres antics, misteris dolços. Ressenya sobre Museum Hours, de Jem Cohen, A. O. Scott

Hores de museu. Entrevista a Jem Cohen

Art menor / Manuel Forcano

Colofó / Els contrabandistes de la lituanitat, Albert Lázaro-Tinaut

Rhema

Imatges

Vies

Kiš, Berhard, Benjamin i Rilke ja hi eren, és clar.

Clarice-Lispector_EDIIMA20131126_0150_4

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

maneras-de-estar-en-elmundo

 

Raymond Carver i Anton Txékhov

De la ciutat russa de Taganrog a Clatskanie, Oregón, hi ha 9.500 quilòmetres; Raymond Carver va néixer trenta-quatre anys després que Anton Txékhov morís, i, tanmateix, hi ha una línia que uneix directament ambdós escriptors. Per exemple, si consultem la correspondència de Txékhov —concretament la carta que dirigeix a un tal Alexei Péixkov (que li demana consell, i que més endavant es farà famós amb el nom de Maksim Gorki)—, hi trobarem:

«Ara he de parlar dels vostres defectes? Això ja no és tan fàcil. Parlar de defectes artístics és com parlar dels defectes d’un arbre que creix en un jardí; no es tracta pas de l’arbre, sinó més aviat dels gustos de la persona que se’l mira, oi?

Començaré dient que, segons el meu parer, us manca contenció. Sou com un espectador en un teatre que expressa el seu goig tan obertament que per culpa seva la resta no pot sentir res, i ell tampoc. Aquesta manca de contenció és especialment evident pel que fa a les descripcions que feu servir per donar suport als vostres diàlegs. Quan les llegeixo m’adono que voldria que fossin més breus, més compactes, que ocupessin dues o tres línies i prou.»

I ara fixem-nos en l’article «Escriure» de Carver, que podem trobar a The Story and Its Writer (i al segon número de El funàmbul):

«No m’agraden gens els trucs. En una narració, al primer senyal de truc o joc, barat o elaborat, plego. Els trucs són fonamentalment avorrits i jo m’avorreixo amb facilitat, cosa que potser té a veure amb la meva manca de capacitat d’atenció. Però un estil cursi d’escriptura (encara que sigui extremadament hàbil), o un de clarament estúpid, em fan venir son. Els escriptors no necessiten trucs o jocs, ni tan sols cal que siguin els paios més espavilats del barri. Tot i córrer el risc de semblar idiota, un escriptor de vegades necessita poder badar i meravellar-se davant d’una posta de sol o d’una sabata vella.»

Ara bé, la millor manera de comprovar aquesta connexió és llegir-los a tots dos. Ho diu Robert Bolaño: «Llegiu Txékhov i Raymond Carver, un dels dos és el millor contista d’aquest segle.» Qüestió de gustos, diria el rus.

(Per cert, Carver va escriure un text magnífic sobre la mort de Txékhov titulat «Errand». L’autor nord-americà sabia que s’estava morint i va fer servir aquest relat com a homenatge a Txékhov i com a manifest poètic gairebé pòstum. En el monogràfic que dedicarem a Txékhov hi haurà d’aparèixer per força.)

Raymond-Carver-001

El procés de Joseph Brodsky

Normalment, si un estat totalitari t’acusa de paràsit social, és que vas bé. El problema és que l’estat no és limita a mirar de definir-te i prou. Passen coses. Per exemple, l’any 1964 Joseph Brodsky va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats a Arkhànguelsk. Les actes del judici s’han conservat. Aquest és un fragment de la sessió del 18 de febrer:

Jutge: A què us dediqueu?

Brodsky: Escric poesia. Tradueixo. Suposo que…

Jutge: No ens interessa el que suposeu. Poseu-vos dret com cal. No us arrepengeu a la paret. Mireu el jurat. Contesteu com cal. […] Teniu alguna feina?

Brodsky: Jo em pensava que això era una feina.

Jutge: Contesteu com cal!

Brodsky: Escric poemes. Creia que me’ls publicarien. Suposo que…

Jutge: No ens interessa el que suposeu. Contesteu-me, per què no treballeu?

Evidentment, l’acusat ja estava condemnat abans que el judici se celebrés.

El 1972, Brodsky va estar-se a Viena i Londres i després es va establir definitivament als Estats Units. El 1987 va guanyar el Premi Nobel de literatura. Per sort, en català des de 2011 podem llegir algunes de les obres més importants d’aquest autor. Viena Editors en va publicar La marca de l’aigua; Edicions de 1984, Poemes escollits, i la Universitat de València, En una cambra i mitja. Podríem dir que aquests textos, juntament amb la necrologia que va dedicar a Nadejda Mandelstam i «Sobre la tirania» —que apareixerà a El funàmbul en un futur no gaire llunyà—, formen el cànon brodskià.

brodsky

Al segon número de El funàmbul, Enric Iborra escriu una ressenya sobre En una cambra i mitja amb la seva mestria i claredat habituals.

Thomas Bernhard

A hores d’ara és una evidència que la majoria d’editorials petites d’aquest país fan una feina impagable. Per exemple: Thomas Bernhard. L’any 2013 l’editorial balear El Gall editor va publicar tres obres d’aquest autor austríac (El fred, L’alè i Un nen), totes traduïdes per Clara Formosa Plans. Però és que, durant els darrers sis anys, el degoteig de traduccions de Bernhard ha estat gairebé constant: Clara Formosa es va encarregar, també, de la traducció de Mestres antics (Còmplices Editorial, 2011), El soterrani (Edicions del salobre, 2009) i L’origen (Edicions del salobre, 2008); Anna Soler Horta de la de Senzillament complicat (Lleonard Muntaner, 2013), i Ramon Farrés de la de Sota el ferro de la lluna (Lleonard Muntaner, 2011). No ens podem queixar.

Bernhard al Cafè Bräunerhof de Viena (1984). (Foto de Sepp Dreissinger)

Bernhard al Cafè Bräunerhof de Viena (1984). (Foto de Sepp Dreissinger)

L’any 1986, Thomas Bernhard va concedir una entrevista a Werner Wögerbauer, aleshores lector d’alemany a la Universitat de Nantes. La conversa no va aparèixer fins a vint anys després, concretament a Kultur & Gespenster i el 22 d’octubre de 2006, el Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung en va publicar una versió abreujada. Al segon número de El funàmbul us n’oferim una traducció al català —inèdita, és clar.

Hores de museu

Museum Hours (2012) és una pel·lícula dirigida pel director i fotògraf nord-americà Jem Cohen. Rodada al Kunsthistorisches Museum de Viena, el film narra la trobada entre Johann, el vigilant del museu, i Anne, una canadenca que s’ha traslladat a Viena perquè hi té una cosina en coma a l’hospital. L’estil de Cohen és pacient i minuciós. El film es recrea en grans obres de Rembrandt, Bruegel, i altres mestres europeus, i ens convida a contemplar les històries complexes i mig obscures que aquests quadres expliquen. En aquesta pel·lícula Cohen fa justament allò que transmeten les obres que apareixen al film: mostrar la riquesa i la bellesa de la quotidianitat i insisteix que encara hi ha espai per a la tranquil·litat, la contemplació i l’amistat.

Al segon número de El funàmbul hi podeu llegir «Mestres antics, misteris dolços», del crític cinematogràfic del New York Times A. O. Scott, i una entrevista amb Jem Cohen.

Pere Calders i El funàmbul

Durant molts anys (ara ni això, crec), Pere Calders ha estat per molta gent aquell autor que els feien llegir a l’escola. Cròniques de la veritat oculta. També hi ha gent que sap que Pere Calders és l’escriptor català més centreeuropeu (i això, vivint vint-i-tres anys a Mèxic no deu ser fàcil) que hi ha hagut. Llegiu Čapek i ho comprovareu. O Mrożeck. O Buzzati i Bontempelli (italians, d’acord, però del Vèneto i de la Llombardia, respectivament). No és tan sols la ironia; és l’estil. La temàtica. El distanciament. El to.

A El funàmbul tenim una predilecció especial pels contes recollits a Lhonor a la deriva (1992). Aquest n’és un:

«Què hi podríem fer?

¿Sabeu aquell conte oriental tan bonic, que ens parla d’un mandarí (xinès, és clar), que una nit va somniar que era una papallona i l’endemà, en desperatar-se, no sabia si era un mandarí o una papallona?

Doncs això no és res: a darreries de l’any passat, vaig conèixer un comerciant de Port de la Selva que va somiar que era una granota i, en llevar-se, va comprovar que era realment una granota. La seva senyora, esgarrifada, el va treure del llit a cops d’escombra i de poc que no el desgracia per sempre més. Sort vam tenir dels coneixements paranormals d’un farmacèutic (el nom del qual em callo a petició de l’interessat) que amb quatre passades de mans i una beguda va aconseguir retornar el comerciant a la seva forma habitual.

Però no ha quedat bé: les nits de lluna plena, rauca. I la seva senyora, que té estudis i és molt moderna, es vol divorciar. Sembla mentida com les històries, en passar d’Orient a Occident, perden cos i poesia.»

Pere Calders

Al segon número de El funàmbul hi podeu llegir el discurs que Pere Calders va fer quan va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la UAB. És impagable.

El desassossec del funàmbul

És sabut que les millors preguntes són les que no tenen resposta. «Per què escrivim?» no en té, de resposta. Així doncs, gosem afirmar que la majoria de les grans obres literàries són les que gairebé exclusivament es dediquen a reflexionar sobre la seva pròpia existència. El segon número de El funàmbul conté alguns textos d’aquesta mena. Tanmateix, amb els que n’han quedat fora podríem completar una quantitat ingent de monogràfics encara més interessants que el que oferim. Aquesta reflexió que esdevé certesa en rellegir El llibre del desassossec de Bernardo Soares, de Fernando Pessoa. Aquí teniu una mostra del perquè:

«Sóc, en bona part, la mateixa prosa que escric. Em desenvolupo en períodes i paràgrafs, em faig puntualitzacions, i, en la distribució desencadenada de les imatges, em vesteixo, com els infants, de rei amb paper de diari, o, en la manera com faig ritme d’una sèrie de paraules, em corono, com els boigs, de flors seques que continuen vives en els meus somnis.»

Pessoa sempre tindrà un lloc principal a El funàmbul, no podria ser altrament.

pessoa

Retenir les paraules

Un dels primers articles de María Zambrano és «Por qué se escribe?» i va aparèixer publicat a Revista de Occidente el juny de 1934. Zambrano tenia vint-i-nou anys i tot just començava a desmarcar-se del seu antic mestre, Ortega y Gasset (cosa que aquest pensador —com molts mestres quan es troben en situacions com aquesta— no es va prendre gaire bé).

En llegir «Por qué se escribe?» se’ns fa difícil de creure que l’any 1934 l’escriptora malaguenya encara no hagués descobert Proust o Kafka perquè molt sovint el to s’acosta molt al d’aquests autors. «Per què escrivim?» comença així: «Escriure és defensar la solitud en què ens trobem». Es tracta d’un inici que no enganya: la resta de l’article també és una reflexió d’una profunditat fora del comú sobre l’acte d’escriure.

Des de fa ben poc a la seu de la fundació que duu el nom de María Zambrano, a Vélez, hi ha un exemplar de El funàmbul amb «Por qué se escribe?» traduït al català. Si això no és un honor, què ho deu ser?

maria-zambrano14

Danilo Kiš i El funàmbul

Danilo Kiš va néixer a Subotica (Sèrbia) l’any 1935 i va morir a París el 1989. Es va llicenciar en literatura comparada a la Universitat de Belgrad. És conegut pels seus relats i no gaire pels seus assajos, la qual cosa és injusta, no pas perquè la seva obra narrativa no sigui extraordinària, sinó perquè els assajos també ho són.

La primavera del 1984, Kiš va participar en un col·loqui titulat «L’escriptor i el poder», que es va celebrar a Atenes. Allà hi va llegir «Consells a un jove escriptor», una exhortació dividida en cent sis punts, la immensa majoria dels quals continuen sent vigents trenta anys després. Tot plegat és, a més, la poètica personal d’un dels escriptors europeus més importants de la segona meitat del segle xx.

De Kiš, en català, en podem llegir Una tomba per a Boris Davidović i prou. Com que es tracta d’un oblit editorial imperdonable, El funàmbul vol ajudar en el camí de la normalització que significaria trobar tota l’obra d’aquest autor traduïda al català. Així doncs, al segon número hi trobareu els cent sis consells (impagables) que Danilo Kiš dedica a un jove escriptor.

kis

Per què escrivia Clarice Lispector?

Clarice Lispector va morir el 9 de desembre de 1977. Molt poc abans havia concedit —a contracor i gairebé enganyada— una entrevista a la televisió brasilera en què va contestar les preguntes (improvisades) del periodista Julio Lerner. Els vint-i-vuit minuts de l’entrevista són un document corprenedor, no tan sols perquè som testimonis dels darrers instants públics de Lispector, sinó pel que aprenem sobre la seva manera de considerar el fet literari i perquè mostren la incomoditat d’algú que escriu simplement perquè no sap ni vol fer cap altra cosa, i que fuig tant com pot dels llocs comuns i de qualsevol concessió.

Al segon número de El funàmbul, centrat en la pregunta «Per què escrivim?», hi trobareu, entre altres coses, la traducció (inèdita en català) d’aquesta entrevista, precedida per les paraules de Lerner mateix explicant com va viure aquell moment.

lispector

Segon índex funambulista

Aquest és l’índex del segon número de El funàmbul, que apareixerà el 13 de juny.

Editorial

Pòrtic

Conversa al club, 1778, James Boswell

Monogràfic: Per què escrivim?

Al lector, Michel de Montaigne

Per què escrivim?, Primo Levi

Consells a un jove escriptor, Danilo Kiš

La darrera entrevista a Clarice Lispector, Julio Lerner

Deu raons per a escriure, Roland Barthes

Escriure, Raymond Carver

Entrevista a Thomas Bernhard, Werner Wögerbauer

Introducció, Julio Ramón Ribeyro

Escriure contes, John Steinbeck

Decàleg més un, per a escriptors principiants, Juan Carlos Onetti

La tècnica de l’escriptor en tretze tesis, Walter Benjamin

Per què escrivim?, María Zambrano

Carta primera, Rainer Maria Rilke

Discurs d’investidura com a Doctor Honoris Causa de la UAB, Pere Calders

Números, Roberto Bolaño

Escriptors aficionats, Mark Twain

Escriure en la llengua dels fantasmes, Isaac Bashevis Singer

Ressenya

La cambra de la memòria de Joseph Brodsky, Enric Iborra

35 mil·límetres

Mestres antics, misteris dolços. Ressenya sobre Museum Hours, de Jem Cohen

A. O. Scott

Hores de museu. Entrevista a Jem Cohen

Art menor

Manuel Forcano

Colofó

Els contrabandistes de la lituanitat, Albert Lázaro-Tinaut

Rhema

Imatges

Vies

Samuel_Dixon_Niagara

Samuel J. Dixon creuant el Niàgara (1890)