Walter Benjamin

Ves qui ho havia de dir, el tercer funàmbul estava dedicat a Walter Benjamin. L’edició en paper es va esgotar molt ràpidament, i és que l’interès que hi ha a casa nostra per aquest pensador és inversament proporcional a les obres que en podem trobar en català. A can Flâneur mirarem de compensar una mica aquest desequilibri. Aquí teniu el número: El funàmbul 3 Walter Benjamin. Aquest n’era l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / De la lectura, Marcel Proust

MONOGRÀFIC / Walter Benjamin

Tesi ix, Walter Benjamin

Les traces de Walter Benjamin, Esther Leslie

Tesis sobre la filosofia de la història, Ramon Alcoberro

Desempaqueto la biblioteca. Un discurs sobre el col·leccionisme, Walter Benjamin

L’enciclopèdia màgica de Walter Benjamin, María Negroni

Una excursió a Sant Vicent, Walter Benjamin

Cronologia de Walter Benjamin

Walter Benjamin en català

Parlar de Walter Benjamin, George Steiner

Passatges

Entrevista a David Mauas, director de Qui va matar Walter Benjamin?

Sobre la nebulositat: fotografia i al·legoria, Irene Artiga Albarelli

La tasca del traductor, Walter Benjamin

Lectors: comentaristes i partidaris, Beatriz Sarlo

RESSENYA / Llegir Yasunari Kawabata, Teresa Monje i Alegret

35 MIL·LÍMETRES / La fi del món no serà un gran espectacle. Entrevista a Béla Tarr, Ági Szabó

ART MENOR / Óssip Mandelstam

COLOFÓ / L’argot, Paul Tabori

RHEMA

IMATGES

VIES

El cinema de David Mauas

Goya, el secret de l’ombra (2011) comença amb un home que assegura que té un Goya. Es diu Ramon, és fotògraf d’art i afirma que ha trobat un quadre que ningú abans d’ell havia sabut veure que era un Goya. En el quadre en qüestió, el nostre protagonista (inicial) veu tot de signatures (microfirmes, en diuen) de Goya. El problema és que els experts no accepten les suposades microfirmes com a element que certifiqui l’autencitat de cap quadre de Goya. La càmera de Mauas s’ho mira encuriosida: «No sé si aquest home té raó o és un il·luminat, però en el trajecte, entre d’altres coses, aprendré coses sobre Goya», sembla que ens vulgui dir. Nosaltres som els convidats a participar del trajecte: ara, sempre d’una manera activa; l’espectador també s’ha de responsabilitzar del que veu.

Tant en Goya, com en el seu film anterior —Qui va matar Walter Benjamin? (2005)—, Mauas dibuixa la història oficial com una construcció mítica, esculpida mitjançant la col·laboració entusiasta (l’ego hi empeny) d’un seguit d’acadèmics i experts que sovint s’apropien d’això que avui dia està tan de moda anomemar relat. Però no ens equivoquem, Mauas no menysté en cap moment els experts, simplement els posa un mirall al davant. Seria molt important no confondre la visió de Mauas (tan benjaminiana) amb la dels qui pretenen desmuntar mites a còpia de bastir-ne de nous. De fet, Mauas a moments és més acadèmic que els acadèmics: cerca proves, documents irrefutables, tot i que (i aquí rau la diferència amb els doctes) no té esperances de trobar cap resposta. Però és que Mauas sap que les preguntes sempre són més interessants que les respostes. Per exemple: qui certifica? qui decideix què sobreviu i què no? Mauas exposa les contradiccions de la història oficial, però no la substitueix perquè no pot demostrar-ne la falsedat. Dubta. I en el trajecte, aplica la visió fragentària i escèptica que ha trobat llegint i estudiant Benjamin. I la ironia.

De fet, els documentals de Mauas també són, o potser són sobretot, una reflexió sobre el propi mitjà. Sobre el documental com a gènere i el cinema, en general. Sobre la il·lusió i sobre la veritat.

El tercer funàmbul, dedicat a Walter Benjamin, conté una entrevista amb David Mauas molt més il·luminadora que aquest text. Aquí la teniu, tan interessant com fa tres anys:

El funàmbul 3 Walter Benjamin

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

 

Walter Benjamin i l’Angelus Novus

Des de 1919 fins al final de la seva vida, l’obra del pintor suís Paul Klee (1879-1940) és plena de quadres i dibuixos d’àngels. No sabem del cert quins motius van empènyer Klee a dedicar tant de temps i esforç a representar aquestes figures, però sí que sabem que un dels seus quadres —Angelus Novus— va captivar Walter Benjamin des que el va veure. Angelus Novus va ser exhibit l’any 1920 a Munic, i l’any 1921 Benjamin el va comprar al galerista Hans Goltz. De 1921 a 1929 el quadre va penjar, primer, a casa de Gershom Scholem i, després (damunt del sofà), a la de Benjamin. Al 1935 el quadre va ser traslladat a París. Després de la guerra, va arribar a mans de Theodor Adorno, als Estats Units.

En diverses ocasions Benjamin va expressar que aquest quadre era la seva possessió més preuada. Sempre el va tenir present com a font d’inspiració. La revista que va fundar, i que mai no va veure la llum, s’havia de dir, és clar, Angelus Novus. El pensador berlinès esmenta aquesta obra de Klee en diverses cartes i altres escrits, però, sens dubte, el text central pel que fa a la interpretació benjaminiana de l’Angelus Novus és la famosa «Tesi IX» de les Tesis sobre la filosofia de la història, segurament el fragment més citat i conegut de tota l’obra de Walter Benjamin.

Tesi IX

Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Angelus Novus. Representa un àngel que fa la sensació d’estar-se allunyant d’alguna cosa que mira fixament. Té els ulls oberts de bat a bat, la boca badada i les ales esteses. L’àngel de la història deu tenir un aspecte semblant. Té el rostre girat cap al passat. Allà on a nosaltres se’ns apareix una cadena d’esdeveniments, ell no hi veu sinó una única catàstrofe que va amuntegant ruïnes sense parar i les hi llença als peus. Ben segur que l’àngel voldria romandre al seu lloc, desvetllar els morts del seu son i unir de bell nou tot el que s’ha trencat. Però un fort vent sorgit del Paradís se li ha quedat agafat entre les ales amb tanta empenta que l’àngel ja no és capaç d’aplegar-les. Aquesta ventada l’impulsa amb una força impossible d’aturar cap al futur al qual dóna l’esquena, mentre que al seu davant el munt de ruïnes no para de créixer. Allò que anomenem progrés és aquest vent.

Traducció de Pilar Estelrich

Angelus militans (1940), Paul Klee

Óssip Mandelstam i el progrés literari

«La teoria del progrés en literatura constitueix la forma més crua i repugnant d’ignorància intel·lectual. Les formes literàries canvien, un grup cedeix el seu lloc a un altre. Tanmateix, cada canvi, cada guany, va acompanyat d’una pèrdua, d’una privació. En literatura, mai res no és millor. No hi pot haver progrés, per la senzilla raó que no hi ha una màquina literària ni una línia de meta cap on tots hem de córrer tan de pressa com puguem.»

Óssip Mandelstam a «Sobre la naturalesa de la paraula».

Óssip Mandelstam (Varsòvia, 1891-Sibèria, 1938) és un dels poetes més importants del segle xx. A la secció «Art menor» del tercer número de El funàmbul hi trobareu un poema seu traduït per Helena Vidal.

Mandelstam al 1914.

Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [l’àlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent d’espais inabraçables, amb un panorama d’horitzons giratoris») i compareu. La fascinació davant d’un món contingut en cada segell de l’àlbum i l’àlbum convertit en l’essència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

Yasunari Kawabata i El funàmbul

Marcel Proust, Thomas Hardy, Joseph Brodsky, T. S. Eliot, Rainer Maria Rilke, Konstandinos Petru Kavafis, Sherwood Anderson, Virginia Woolf i Joseph Roth són alguns dels noms que trobem al catàleg de Viena Editors, concretament a la «Col·lecció Clàssics Moderns del Cercle de Viena». El primer número d’aquesta col·lecció fou La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata. L’explicació d’aquesta tria la trobareu, per boca d’Isabel Monsó, directora de l’editorial, a «Llegir Yasunari Kawabata», l’article que Teresa Monje Alegret, dedica al tercer número de El funàmbul a aquest autor japonès i a les traduccions a través de les quals podem gaudir-ne. El text de la Teresa acaba així: «Tot comentant La casa de les belles adormides, Yukio Mishima escriu que llegir Kawabata deixa una mena de “aroma dolça que s’assembla a la de la fruita passada”. Llegir Kawabata és un plaer. Llegir-lo en català, un luxe.»

La casa de les belles adormides (2007) i País de neu (2009), traduïts per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griepa i Albert Nolla, respectivament, són dues obres estranyes. Totes les obres mestres ho són.

Walter Benjamin a Eivissa

El 15 de juny de 1933 Gershom Scholem va enviar una carta a Walter Benjamin. Acaba així:

«[…] Escriu explicant-me com es desenvolupa la teva existència a Eivissa. Hi vius sol, en una pensió, a casa de camperols o d’europeus? Parles el dialecte dels locals? M’han dit que el nom d’Eivissa ara es veu sovint als diaris; això vol dir que hi ha més immigració i la vida s’hi hi ha encarit? M’acomiado amb les meves salutacions més afectuoses i el desig de saber ben aviat coses de tu.»

L’endemà Benjamin respon:

«[…] ara aprofito qualsevol oportunitat per donar l’esquena a Sant Antoni. Mirant-ho bé, al seu entorn, castigat per tots els horrors de l’activitat dels pobladors i especuladors, ja no hi ha ni un racó solitari ni un minut de tranquil·litat. […] Mentrestant, aquesta situació m’impulsa a fer grans exploracions a l’interior de l’illa. Fa poc en vaig fer una amb la companyia molt amable d’un nét de Paul Gauguin que té el mateix nom que el seu avi. […]»

El tercer número de El funàmbul inclou «Una excursió a Sant Vicent», un text de juny de 1933, escrit per Benjamin mateix, en què Benjamin explica una d’aquests passejos.

Les lectures de Marcel Proust

«Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que hàgim viscut tan plenament com aquells que creiem que vam deixar sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit.» Així comença Sur la lecture (1905) de Marcel Proust, un assaig breu que té el seu origen en el prefaci de la traducció que Proust mateix va fer de Sesame and Lilies de John Ruskin.

Entre moltes altres coses, Sur la lecture és una invitació meravellosa a recordar l’embriaguesa de les primeres lectures i una introducció perfecta per endinsar-nos en l’esperit de A la recerca del temps perdut, que Proust va començar a escriure quatre anys després.

La secció «Pòrtic» del tercer número de El funàmbul inclou el fragment inicial de Sur la lecture.

Marcel Proust a 15 anys.

El riure de Walter Benjamin

Ho va dir David Mauas dimarts passat al debat posterior a la projecció de Qui va matar Walter Benjamin? que es va fer a la Filmoteca, i no hi puc estar més d’acord: mirar d’esbrinar les causes de la mort de Benjamin no és cap exercici frívol; és un deure moral, sobretot si tenim en compte que justament és la teoria del suïcidi la que, en molts casos, ha acabat moldejant la interpretació de l’obra del pensador berlinès. S’assembla una mica al que passa amb Kafka: atribuïm una sèrie de característiques al personatge (de fet, el convertim en personatge) i el transformem en una rècula de tòpics que tant l’acadèmic més prestigiós com l’estudiant més novell acaben repetint com un mantra.

El relat de la mort de Benjamin ha determinat l’anàlisi de la seva obra. És força evident que si elidim el concepte de redempció que contenen molts dels seus escrits (especialment a les Tesis sobre la filosofia de la història) i la lluminositat que irradien, empobrim el llegat de Benjamin d’una manera dramàtica. Ras i curt i per entendre’ns: el Benjamin de l’Escola de Frankfurt no hauria d’eclipsar mai el de Scholem. O dit d’una altra manera: Benjamin reia.

Tesis sobre la filosofia de la història (1940)

Aproximadament vuit mesos abans de morir, Walter Benjamin va escriure Tesis sobre la filosofia de la història. Es tracta d’un llibre complex, que conté divuit apartats i dues codes i que mostra el Benjamin més allunyat de l’etiqueta de pensador comunista. La tesi més coneguda i comentada és la novena, però tot el llibre és ple de reflexions impagablement lúcides, a voltes misterioses i gairebé visionàries. La tercera tesi, per exemple, defineix perfectament la concepció benjaminiana d’història i de memòria. Els propagandistes de la memòria històrica l’haurien de llegir i pensar que recordar vol dir ‘tornar a passar pel cor’.

III

El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els menuts té en compte aquesta veritat: per a la història res del que una vegada haja esdevingut ha de donar-se per perdut. És cert: només a la humanitat redimida li pertany per complet el seu passat. La qual cosa vol dir: només per a la humanitat redimida s’ha fet el seu passat i només ella, en cada un dels seus moments, pot citar-lo. Cadascun dels instants viscuts es converteix en una citation a l’ordre du jour, però precisament del dia del judici final.

(Traducció de Josep Algarra)

Al tercer número de El funàmbul hi podeu trobar una nova traducció de la tesi IX, a càrrec de Pilar Estelrich.

Angelus Novus, de Paul Klee

11 de gener de 1940

L’11 de gener de 1940, Walter Benjamin va escriure: «Cada línia que puguem publicar ara —tan incert com sigui el futur a què les abandonem— és un triomf arrabassat als poders de les tenebres». Com passa molt sovint quan llegim aquest pensador alemany, són unes paraules que continuen sent vigents. Les tenebres continuen sent els poders totalitaris presents en moltes zones del planeta. Al món, encara hi ha qui és empresonat per escriure versos. L’intel·lectual francès Philippe Ollé-Laprune, que ha dedicat uns quants llibres a aquest tema, explica que: «No és tan senzill entendre com funciona la censura avui dia, perquè la força dels poders és molt diferent de la d’abans. Els poders s’han privatitzat i cada vegada és més difícil reconèixer el censor. A més, els mètodes han canviat. Avui dia gairebé ningú no vol matar un escriptor, perquè sap que és fabricar un màrtir, i això no és bo per a cap poder polític. El que es fa ara és matar la part d’escriptor que tenen moltes persones i se’ls condemna a no publicar durant deu anys, o se’ls prohibeix l’accés a espais públics i als mitjans de comunicació. Ja no maten la carn, sinó la paraula, i això és més difícil de combatre.»

Gosem afegir que, a gran part d’Occident, les tenebres a què Benjamin fa referència en el fragment citat al principi es diuen mercat, estadístiques, directrius, informes, rèdits, mecanismes autoreguladors, competitivitat, expedients, informació, emprenedoria… Són unes tenebres molt més subtils que les que Benjamin volia combatre: enfosqueixen les línies d’avui amb el mantell enlluernador de la religió de la immediatesa i de la banalitat. En el fons no es tracta de res més que de disfressar la voluntat de control de sempre.

Béla Tarr i El funàmbul

El cinema de Béla Tarr no és fàcil. Gens. Acostumats com estem al ritme hollywoodià, hem acabat creient que a la gran pantalla (i, per tant, a la vida) només hi pot haver una successió constant de plànols i d’estímuls frenètics. El ritme cinematogràfic de Tarr és diferent. Preses llargues i denses. Lentitud. Diàlegs i monòlegs extensos i complexos. Blanc i negre. Als antípodes de qualsevol mena d’efectisme. Béla Tarr és el director d’un seguit de pel·lícules diferents. Sense trucs. Béla Tarr vol filmar la vida. Les pel·lícules de Tarr són un repte per als espectadors d’avui dia, requereixen un esforç important per part de l’espectador (exactament com els llibres del seu col·laborador László Krasznahorkai en l’àmbit literari).

Werckmeister Harmóniák és una de les perles de Tarr. I l’escena que trobareu a continuació és l’equivalent cinematogràfic més perfecte que hem trobat mai a l’afirmació de Kafka segons la qual un llibre ha de ser una destral que esberli la gelor del nostre cor.

Al tercer número de El funàmbul hi trobareu una entrevista que Ági Szabó va fer a Tarr en motiu de la seva darrera pel·lícula, El cavall de Torí.

Qui va matar Walter Benjamin?

Walter Benjamin és un dels molts personatges històrics que sovint són més recordats per com van morir que no pas per el que van fer mentre eren vius. Portbou i suïcidi, ho sap tothom. Doncs bé, a Qui va matar Walter Benjamin? (2005), el director i fotògraf argentí David Mauas fa una cosa ben senzilla però raríssima: anar a les fonts primerenques de la teoria del suïcidi i escatir-ne la fiabilitat. I resulta que descobreix que no hi ha cap prova que demostri que Benjamin es llevés la vida. La pel·lícula —magnífica— és un intent reeixit d’aplicar la visió benjaminiana a la mort del pensador berlinès. Qüestionar-ho tot sense descans; és això.

El tercer número de El funàmbul inclou la conversa que vam tenir el plaer de mantenir amb Mauas, un vespre de tardor, al pati de l’Ateneu Barcelonès.

George Steiner i El funàmbul

Aquesta setmana, a la casa que George Steiner té a Cambridge hi arribarà un exemplar de El funàmbul. No és cap broma. És la condició que em va posar a canvi de concedir-me permís per traduir i publicar el seu article «Parlar de Walter Benjamin». No es tracta, és clar, de mitificar res ni ningú, però que l’autor de After Babel, Language and Silence, Lessons of the Masters, Les Logocrates, Gramàtiques de la creació, Una idea d’Europa i tants altres llibres indispensables pugui tenir el tercer número de El funàmbul a les mans és un honor difícil d’expressar amb paraules.

Tercer índex funambulista

Aquest és l’índex del tercer número de El funàmbul, que apareixerà el 13 de setembre:

Editorial
Pòrtic: De la lectura, Marcel Proust
Monogràfic: Walter Benjamin
Tesi lX, Walter Benjamin
Les traces de Walter Benjamin, Esther Leslie
Tesis sobre la filosofia de la història, Ramon Alcoberro
Desempaqueto la biblioteca. Un discurs sobre el col·leccionisme, Walter Benjamin
L’enciclopèdia màgica de Walter Benjamin, María Negroni
Una excursió a Sant Vicent, Walter Benjamin
Cronologia de Walter Benjamin
Walter Benjamin en català
Parlar de Walter Benjamin, George Steiner
Entrevista a David Mauas, director de Qui va matar Walter Benjamin?
Sobre la nebulositat: fotografia i al·legoria, Irene Artiga Albarelli
La tasca del traductor, Walter Benjamin
Lectors: comentaristes i partidaris, Beatriz Sarlo
Ressenya: Llegir Yasunari Kawabata, Teresa Monje i Alegret
35 mil·límetres: La fi del món no serà un gran espectacle. Entrevista a Béla Tarr, Ági Szabó
Art menor: Óssip Mandelstam
Colofó: L’argot, Paul Tabori
Rhema
Imatges
Vies