Walter Benjamin i l’Angelus Novus

Des de 1919 fins al final de la seva vida, l’obra del pintor suís Paul Klee (1879-1940) és plena de quadres i dibuixos d’àngels. No sabem del cert quins motius van empènyer Klee a dedicar tant de temps i esforç a representar aquestes figures, però sí que sabem que un dels seus quadres —Angelus Novus— va captivar Walter Benjamin des que el va veure. Angelus Novus va ser exhibit l’any 1920 a Munic, i l’any 1921 Benjamin el va comprar al galerista Hans Goltz. De 1921 a 1929 el quadre va penjar, primer, a casa de Gershom Scholem i, després (damunt del sofà), a la de Benjamin. Al 1935 el quadre va ser traslladat a París. Després de la guerra, va arribar a mans de Theodor Adorno, als Estats Units.

En diverses ocasions Benjamin va expressar que aquest quadre era la seva possessió més preuada. Sempre el va tenir present com a font d’inspiració. La revista que va fundar, i que mai no va veure la llum, s’havia de dir, és clar, Angelus Novus. El pensador berlinès esmenta aquesta obra de Klee en diverses cartes i altres escrits, però, sens dubte, el text central pel que fa a la interpretació benjaminiana de l’Angelus Novus és la famosa «Tesi IX» de les Tesis sobre la filosofia de la història, segurament el fragment més citat i conegut de tota l’obra de Walter Benjamin.

Tesi IX

Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Angelus Novus. Representa un àngel que fa la sensació d’estar-se allunyant d’alguna cosa que mira fixament. Té els ulls oberts de bat a bat, la boca badada i les ales esteses. L’àngel de la història deu tenir un aspecte semblant. Té el rostre girat cap al passat. Allà on a nosaltres se’ns apareix una cadena d’esdeveniments, ell no hi veu sinó una única catàstrofe que va amuntegant ruïnes sense parar i les hi llença als peus. Ben segur que l’àngel voldria romandre al seu lloc, desvetllar els morts del seu son i unir de bell nou tot el que s’ha trencat. Però un fort vent sorgit del Paradís se li ha quedat agafat entre les ales amb tanta empenta que l’àngel ja no és capaç d’aplegar-les. Aquesta ventada l’impulsa amb una força impossible d’aturar cap al futur al qual dóna l’esquena, mentre que al seu davant el munt de ruïnes no para de créixer. Allò que anomenem progrés és aquest vent.

Traducció de Pilar Estelrich

Paul-Klee-Angelus-Militans-1940-240x335

Angelus militans (1940), Paul Klee

Óssip Mandelstam i el progrés literari

«La teoria del progrés en literatura constitueix la forma més crua i repugnant d’ignorància intel·lectual. Les formes literàries canvien, un grup cedeix el seu lloc a un altre. Tanmateix, cada canvi, cada guany, va acompanyat d’una pèrdua, d’una privació. En literatura, mai res no és millor. No hi pot haver progrés, per la senzilla raó que no hi ha una màquina literària ni una línia de meta cap on tots hem de córrer tan de pressa com puguem.»

Óssip Mandelstam a «Sobre la naturalesa de la paraula».

Óssip Mandelstam (Varsòvia, 1891-Sibèria, 1938) és un dels poetes més importants del segle xx. A la secció «Art menor» del tercer número de El funàmbul hi trobareu un poema seu traduït per Helena Vidal.

Osip_Mandelstam_Russian_writer

Mandelstam al 1914.

Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [làlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent despais inabraçables, amb un panorama dhoritzons giratoris») i compareu. La fascinació davant dun món contingut en cada segell de làlbum i làlbum convertit en lessència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

segellschulz

Yasunari Kawabata i El funàmbul

Marcel Proust, Thomas Hardy, Joseph Brodsky, T. S. Eliot, Rainer Maria Rilke, Konstandinos Petru Kavafis, Sherwood Anderson, Virginia Woolf i Joseph Roth són alguns dels noms que trobem al catàleg de Viena Editors, concretament a la «Col·lecció Clàssics Moderns del Cercle de Viena». El primer número d’aquesta col·lecció fou La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata. L’explicació d’aquesta tria la trobareu, per boca d’Isabel Monsó, directora de l’editorial, a «Llegir Yasunari Kawabata», l’article que Teresa Monje Alegret, dedica al tercer número de El funàmbul a aquest autor japonès i a les traduccions a través de les quals podem gaudir-ne. El text de la Teresa acaba així: «Tot comentant La casa de les belles adormides, Yukio Mishima escriu que llegir Kawabata deixa una mena de “aroma dolça que s’assembla a la de la fruita passada”. Llegir Kawabata és un plaer. Llegir-lo en català, un luxe.»

La casa de les belles adormides (2007) i País de neu (2009), traduïts per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griepa i Albert Nolla, respectivament, són dues obres estranyes. Totes les obres mestres ho són.

kawabata

Walter Benjamin a Eivissa

El 15 de juny de 1933 Gershom Scholem va enviar una carta a Walter Benjamin. Acaba així:

«[…] Escriu explicant-me com es desenvolupa la teva existència a Eivissa. Hi vius sol, en una pensió, a casa de camperols o d’europeus? Parles el dialecte dels locals? M’han dit que el nom d’Eivissa ara es veu sovint als diaris; això vol dir que hi ha més immigració i la vida s’hi hi ha encarit? M’acomiado amb les meves salutacions més afectuoses i el desig de saber ben aviat coses de tu.»

L’endemà Benjamin respon:

«[…] ara aprofito qualsevol oportunitat per donar l’esquena a Sant Antoni. Mirant-ho bé, al seu entorn, castigat per tots els horrors de l’activitat dels pobladors i especuladors, ja no hi ha ni un racó solitari ni un minut de tranquil·litat. […] Mentrestant, aquesta situació m’impulsa a fer grans exploracions a l’interior de l’illa. Fa poc en vaig fer una amb la companyia molt amable d’un nét de Paul Gauguin que té el mateix nom que el seu avi. […]»

El tercer número de El funàmbul inclou «Una excursió a Sant Vicent», un text de juny de 1933, escrit per Benjamin mateix, en què Benjamin explica una d’aquests passejos.

Walter_Benjamin_5-700x500

Les lectures de Marcel Proust

«Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que hàgim viscut tan plenament com aquells que creiem que vam deixar sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit.» Així comença Sur la lecture (1905) de Marcel Proust, un assaig breu que té el seu origen en el prefaci de la traducció que Proust mateix va fer de Sesame and Lilies de John Ruskin.

Entre moltes altres coses, Sur la lecture és una invitació meravellosa a recordar l’embriaguesa de les primeres lectures i una introducció perfecta per endinsar-nos en l’esperit de A la recerca del temps perdut, que Proust va començar a escriure quatre anys després.

La secció «Pòrtic» del tercer número de El funàmbul inclou el fragment inicial de Sur la lecture.

Marcel_Proust_1887

Marcel Proust a 15 anys.

El riure de Walter Benjamin

Ho va dir David Mauas dimarts passat al debat posterior a la projecció de Qui va matar Walter Benjamin? que es va fer a la Filmoteca, i no hi puc estar més d’acord: mirar d’esbrinar les causes de la mort de Benjamin no és cap exercici frívol; és un deure moral, sobretot si tenim en compte que justament és la teoria del suïcidi la que, en molts casos, ha acabat moldejant la interpretació de l’obra del pensador berlinès. S’assembla una mica al que passa amb Kafka: atribuïm una sèrie de característiques al personatge (de fet, el convertim en personatge) i el transformem en una rècula de tòpics que tant l’acadèmic més prestigiós com l’estudiant més novell acaben repetint com un mantra.

El relat de la mort de Benjamin ha determinat l’anàlisi de la seva obra. És força evident que si elidim el concepte de redempció que contenen molts dels seus escrits (especialment a les Tesis sobre la filosofia de la història) i la lluminositat que irradien, empobrim el llegat de Benjamin d’una manera dramàtica. Ras i curt i per entendre’ns: el Benjamin de l’Escola de Frankfurt no hauria d’eclipsar mai el de Scholem. O dit d’una altra manera: Benjamin reia.

benjaminriu