El cinema de David Mauas

Goya, el secret de l’ombra (2011) comença amb un home que assegura que té un Goya. Es diu Ramon, és fotògraf d’art i afirma que ha trobat un quadre que ningú abans d’ell havia sabut veure que era un Goya. En el quadre en qüestió, el nostre protagonista (inicial) veu tot de signatures (microfirmes, en diuen) de Goya. El problema és que els experts no accepten les suposades microfirmes com a element que certifiqui l’autencitat de cap quadre de Goya. La càmera de Mauas s’ho mira encuriosida: «No sé si aquest home té raó o és un il·luminat, però en el trajecte, entre d’altres coses, aprendré coses sobre Goya», sembla que ens vulgui dir. Nosaltres som els convidats a participar del trajecte: ara, sempre d’una manera activa; l’espectador també s’ha de responsabilitzar del que veu.

Tant en Goya, com en el seu film anterior —Qui va matar Walter Benjamin? (2005)—, Mauas dibuixa la història oficial com una construcció mítica, esculpida mitjançant la col·laboració entusiasta (l’ego hi empeny) d’un seguit d’acadèmics i experts que sovint s’apropien d’això que avui dia està tan de moda anomemar relat. Però no ens equivoquem, Mauas no menysté en cap moment els experts, simplement els posa un mirall al davant. Seria molt important no confondre la visió de Mauas (tan benjaminiana) amb la dels qui pretenen desmuntar mites a còpia de bastir-ne de nous. De fet, Mauas a moments és més acadèmic que els acadèmics: cerca proves, documents irrefutables, tot i que (i aquí rau la diferència amb els doctes) no té esperances de trobar cap resposta. Però és que Mauas sap que les preguntes sempre són més interessants que les respostes. Per exemple: qui certifica? qui decideix què sobreviu i què no? Mauas exposa les contradiccions de la història oficial, però no la substitueix perquè no pot demostrar-ne la falsedat. Dubta. I en el trajecte, aplica la visió fragentària i escèptica que ha trobat llegint i estudiant Benjamin. I la ironia.

De fet, els documentals de Mauas també són, o potser són sobretot, una reflexió sobre el propi mitjà. Sobre el documental com a gènere i el cinema, en general. Sobre la il·lusió i sobre la veritat.

goya

El tercer funàmbul, dedicat a Walter Benjamin, conté una entrevista amb David Mauas molt més il·luminadora que aquest text. Aquí la teniu, tan interessant com fa tres anys:

El funàmbul 3 Walter Benjamin

Anuncis

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

maneras-de-estar-en-elmundo

 

Walter Benjamin i l’Angelus Novus

Des de 1919 fins al final de la seva vida, l’obra del pintor suís Paul Klee (1879-1940) és plena de quadres i dibuixos d’àngels. No sabem del cert quins motius van empènyer Klee a dedicar tant de temps i esforç a representar aquestes figures, però sí que sabem que un dels seus quadres —Angelus Novus— va captivar Walter Benjamin des que el va veure. Angelus Novus va ser exhibit l’any 1920 a Munic, i l’any 1921 Benjamin el va comprar al galerista Hans Goltz. De 1921 a 1929 el quadre va penjar, primer, a casa de Gershom Scholem i, després (damunt del sofà), a la de Benjamin. Al 1935 el quadre va ser traslladat a París. Després de la guerra, va arribar a mans de Theodor Adorno, als Estats Units.

En diverses ocasions Benjamin va expressar que aquest quadre era la seva possessió més preuada. Sempre el va tenir present com a font d’inspiració. La revista que va fundar, i que mai no va veure la llum, s’havia de dir, és clar, Angelus Novus. El pensador berlinès esmenta aquesta obra de Klee en diverses cartes i altres escrits, però, sens dubte, el text central pel que fa a la interpretació benjaminiana de l’Angelus Novus és la famosa «Tesi IX» de les Tesis sobre la filosofia de la història, segurament el fragment més citat i conegut de tota l’obra de Walter Benjamin.

Tesi IX

Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Angelus Novus. Representa un àngel que fa la sensació d’estar-se allunyant d’alguna cosa que mira fixament. Té els ulls oberts de bat a bat, la boca badada i les ales esteses. L’àngel de la història deu tenir un aspecte semblant. Té el rostre girat cap al passat. Allà on a nosaltres se’ns apareix una cadena d’esdeveniments, ell no hi veu sinó una única catàstrofe que va amuntegant ruïnes sense parar i les hi llença als peus. Ben segur que l’àngel voldria romandre al seu lloc, desvetllar els morts del seu son i unir de bell nou tot el que s’ha trencat. Però un fort vent sorgit del Paradís se li ha quedat agafat entre les ales amb tanta empenta que l’àngel ja no és capaç d’aplegar-les. Aquesta ventada l’impulsa amb una força impossible d’aturar cap al futur al qual dóna l’esquena, mentre que al seu davant el munt de ruïnes no para de créixer. Allò que anomenem progrés és aquest vent.

Traducció de Pilar Estelrich

Paul-Klee-Angelus-Militans-1940-240x335

Angelus militans (1940), Paul Klee

Óssip Mandelstam i el progrés literari

«La teoria del progrés en literatura constitueix la forma més crua i repugnant d’ignorància intel·lectual. Les formes literàries canvien, un grup cedeix el seu lloc a un altre. Tanmateix, cada canvi, cada guany, va acompanyat d’una pèrdua, d’una privació. En literatura, mai res no és millor. No hi pot haver progrés, per la senzilla raó que no hi ha una màquina literària ni una línia de meta cap on tots hem de córrer tan de pressa com puguem.»

Óssip Mandelstam a «Sobre la naturalesa de la paraula».

Óssip Mandelstam (Varsòvia, 1891-Sibèria, 1938) és un dels poetes més importants del segle xx. A la secció «Art menor» del tercer número de El funàmbul hi trobareu un poema seu traduït per Helena Vidal.

Osip_Mandelstam_Russian_writer

Mandelstam al 1914.

Walter Benjamin i Bruno Schulz

Era inevitable, havia de passar: Walter Benjamin i Bruno Schulz. Llegiu «Filatèlia» de Benjamin («Els segells són les targetes de visita que els grans Estats han deixat a les habitacions dels nens») i «Primavera» de Schulz («El vaig obrir [làlbum de segells] i els mons van brillar davant meu amb milers de colors, amb un vent despais inabraçables, amb un panorama dhoritzons giratoris») i compareu. La fascinació davant dun món contingut en cada segell de làlbum i làlbum convertit en lessència del món.

En el llibre de citacions que somniava a escriure, Benjamin hi hauria inclòs Schulz de totes totes.

segellschulz

Yasunari Kawabata i El funàmbul

Marcel Proust, Thomas Hardy, Joseph Brodsky, T. S. Eliot, Rainer Maria Rilke, Konstandinos Petru Kavafis, Sherwood Anderson, Virginia Woolf i Joseph Roth són alguns dels noms que trobem al catàleg de Viena Editors, concretament a la «Col·lecció Clàssics Moderns del Cercle de Viena». El primer número d’aquesta col·lecció fou La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata. L’explicació d’aquesta tria la trobareu, per boca d’Isabel Monsó, directora de l’editorial, a «Llegir Yasunari Kawabata», l’article que Teresa Monje Alegret, dedica al tercer número de El funàmbul a aquest autor japonès i a les traduccions a través de les quals podem gaudir-ne. El text de la Teresa acaba així: «Tot comentant La casa de les belles adormides, Yukio Mishima escriu que llegir Kawabata deixa una mena de “aroma dolça que s’assembla a la de la fruita passada”. Llegir Kawabata és un plaer. Llegir-lo en català, un luxe.»

La casa de les belles adormides (2007) i País de neu (2009), traduïts per Sandra Ruiz i Albert Mas-Griepa i Albert Nolla, respectivament, són dues obres estranyes. Totes les obres mestres ho són.

kawabata

Walter Benjamin a Eivissa

El 15 de juny de 1933 Gershom Scholem va enviar una carta a Walter Benjamin. Acaba així:

«[…] Escriu explicant-me com es desenvolupa la teva existència a Eivissa. Hi vius sol, en una pensió, a casa de camperols o d’europeus? Parles el dialecte dels locals? M’han dit que el nom d’Eivissa ara es veu sovint als diaris; això vol dir que hi ha més immigració i la vida s’hi hi ha encarit? M’acomiado amb les meves salutacions més afectuoses i el desig de saber ben aviat coses de tu.»

L’endemà Benjamin respon:

«[…] ara aprofito qualsevol oportunitat per donar l’esquena a Sant Antoni. Mirant-ho bé, al seu entorn, castigat per tots els horrors de l’activitat dels pobladors i especuladors, ja no hi ha ni un racó solitari ni un minut de tranquil·litat. […] Mentrestant, aquesta situació m’impulsa a fer grans exploracions a l’interior de l’illa. Fa poc en vaig fer una amb la companyia molt amable d’un nét de Paul Gauguin que té el mateix nom que el seu avi. […]»

El tercer número de El funàmbul inclou «Una excursió a Sant Vicent», un text de juny de 1933, escrit per Benjamin mateix, en què Benjamin explica una d’aquests passejos.

Walter_Benjamin_5-700x500