Itamar Even-Zohar i El funàmbul

Itamar Even-Zohar (1939) és professor a la universitat de Tel-Aviv. En el camp dels estudis literaris és conegut, sobretot, per haver estat pioner de la teoria dels polisistemes. Quan li vaig demanar permís per traduir i publicar «El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa» hi va accedir encantat. És un text en què Even-Zohar manté que la literatura és un mecanisme de cohesió sociocultural que ha ajudat a conformar l’imaginari col·lectiu de molts estats-nació europeus, especialment dels més moderns. I és que el poder, des de molt antic, ha valorat l’ús que podria treure del fet literari. Even-Zohar il·lustra la seva tesi per mitjà d’exemples concrets: Islàndia, Dinamarca, Grècia, Espanya, Itàlia, França, Alemanya, Israel i els EUA. Podeu llegir-ne el resultat al número 5 de El funàmbul.

Even-Zohar_Itamar

L’estat de la cosa (Entrevista a Antoni Martí Monterde)

«[…] Actualment, l’editorial més gran en català, Edicions 62, és insignificant des del punt de vista literari. La caiguda qualitativa del seu catàleg, la ignorància dels seus gestors i la inhibició de gent que ho hauria pogut redreçar des de dins —com ara Josep Maria Castellet—, més la intervenció del Grup Planeta, ha de ser considerada com una tragèdia cultural. Segurament, des del punt de vista de la necessitat de repensar el camp editorial i literari català, no seria negativa la desaparició d’aquest Grup, insolvent econòmicament i intel·lectualment, un autèntic pes mort, unes autèntiques mans mortes, si tenim present no només el que no fa, sinó el que no deixa fer. Són, actualment, els grans enemics de la literatura, els emissaris del no-res, a casa nostra. Hi ha noms que, per raons de drets, no es poden editar o s’estan editant molt malament, i això és imperdonable. Fins i tot m’atreviria a afirmar que és planificat. La conseqüència és, com he dit alguna vegada, que aquest fet ja és prou trist, però esdevé tràgic si pensem que avui, Josep Pla no guanyaria el premi Josep Pla. Ni Gaziel el Gaziel. Ni Ramon Llull el Ramon Llull. Ni sant Joan el Sant Joan. Aquesta situació, doncs, desborda completament l’abast específicament crític del problema, i requereix una interrogació més oberta, que abasta de l’assaig i el memorialisme fins a la resta de la prosa. I, pel que fa a la crítica, pensem que Castellet va guanyar el premi Sant Joan amb un llibre sobre Josep Pla. Avui, això seria impensable, i no crec pas que sigui qüestió de resignar-se; perquè de talent n’hi ha, a la literatura catalana actual. Però cal saber buscar-lo.»

El número 5 de El funàmbul conté una entrevista amb Antoni Martí Monterde, escriptor i professor de Literatura Comparada, i una de les ments més lúcides que hi ha en aquest país a l’hora d’analitzar l’estat actual de la literatura catalana.

084084:076078:078078:72:068N007:4P

Milan Kundera i El funàmbul

Escriure sobre Milan Kundera és, com fer-ho sobre autors d’una rellevància semblant, molt perillós: ja se n’ha dit tot. Així, doncs, un cop assumida la impossibilitat de ser original (que no és cap obligació, l’originalitat és cosa de genis), se’n pot parlar sense enganyar ningú. Hi ha el Kundera novel·lista, el Kundera assagista i el Kundera personatge. Dec tenir algun impediment important que no em permet entusiasmar-me amb el Kundera novel·lista. En canvi, l’assagista m’agrada molt. Llibres com L’art du roman (1995), Teló. Assaig en set parts (2005) i Una trobada (2009) ofereixen una aproximació a l’escriptura i a la lectura que és lluny de la rigidesa acadèmica i que transmet una passió desbordant. Crec que Kundera, com Borges, també diria de si mateix que és més bon lector que escriptor.

El número 5 de El funàmbul inclou «Die Weltliteratur», una crida, escèptica i sorneguera —com no podria ser altrament— a bastir una literatura universal sense prejudicis nacionals.

kundera_new_4a

Miquel Àngel Riera i El funàmbul

Potser als qui pertanyen al món cultural d’aquest país (entenent per país la comunitat lingüística catalana), els és fàcil de comprendre per què uns autors arriben a un cert estatus i uns altres simplement és com si se’ls hagués endut el vent. Hi ha escriptors que apareixen a les antologies i d’altres no ho faran mai, per exemple. En la descoberta d’aquests darrers cal, doncs, confiar en l’atzar, ja que els qui ens hi haurien de guiar fan vacances. Ara bé, tampoc és tan negatiu: les descobertes enmig de la foscor encara fan més gràcia. Miquel Àngel Riera, per exemple. La narrativa, sobretot. Sis novel·les i dos reculls de relats breus. Un escriptor amb un llenguatge excels i únic, que si hagués nascut a Praga, Roma o Budapest, veneraríem i editaríem amb faixes de coloraines. Però va néixer a Manacor. La perifèria de la perifèria. Mireu de trobar la seva obra a les llibreries de Barcelona i ja em direu si enteneu res del món cultural català. Jo, no.

El número 5 de El funàmbul inclou un poema de Miquel Àngel Riera.

riera

Tota la memòria del món

Abans de transformar la narrativa cinematogràfica amb pel·lícules com Hiroshima Mon Amour i L’Année dernière a Marienbad, el director francès Alain Resnais (1922-2014) va realitzar una gran quantitat de documentals, el més conegut dels quals és Nuit et Brouillard (1955), dedicat als camps d’extermini nazis. L’any 1956, Resnais va rodar una altra joia: Toute la memoire du monde, una reflexió de vint-i-un minuts, emmarcada a la Biblioteca Nacional de París, sobre el coneixement i la fragilitat de la memòria humana. Del guió se’n va encarregar l’escriptor Remo Forlani. L’esperit de Borges plana per sobre de cada instant del documental i és per això que el número 5 de El funàmbul inclou el guió complet d’aquest film.

Ramon Esquerra i El funàmbul

El recull d’articles Lectures europees (1936) i l’obra Shakespeare a Catalunya (1937), de Ramon Esquerra (1909-1938?), són dos exemples extraordinaris de la finor i agudesa crítica d’un pioner de la comparatística catalana i ibèrica. Molt abans dels estudis —magnífics— de Claudio Guillén (1924-2007), aquest jove professor barceloní publicava periòdicament articles i ressenyes a diaris i revistes com La Publicitat, Mirador, La Veu de Catalunya i El matí, i mostrava un punt de vista inusitadament modern i obert per l’època. Malauradament, Esquerra va desaparèixer a l’Ebre l’any 1938. Pensar què hauria pogut oferir si hagués sobreviscut la guerra és un exercici estèril; el millor que es pot fer és llegir-lo i rellegir-lo i amarar-nos de la seva manca de prejudici i d’un entusiasme i curiositat insadollables. D’epígons, per desgràcia, no en va deixar gaires. Una vegada, parlant d’Esquerra, Antoni Martí Monterde em va preguntar: «Quant de temps fa que no retalles cap ressenya d’un diari?».

El número 5 de El funàmbul, inclou «Conrad i el cinema», un article d’Esquerra, i «Ramon Esquerra o l’encaix de la literatura catalana en la literatura comparada», un text magnífic de Guillem Molla sobre la figura d’un intel·lectual únic que cal reivindicar.

Ramon Esquerra portada

Una Literatura Comparada veritablement universal

Si resulta que el tema d’estudi l’anomenem Literatura universal (o Weltliteratur), què ho fa que molts manuals, estudis i conferències hagin estat, sovint, camps de batalla entre literatures estatals, sobretot europees? No es tractava de cultivar un esperit que anés més enllà de l’Estat-nació? Segurament no. Malgrat tots els matisos que es vulguin aportar, el concepte un Estat= una llengua= una literatura plana per damunt de la immensa majoria d’estudis comparatístics canònics; forma part de la gènesi de la Literatura Comparada com a disciplina. Cap mena d’espai per a les llengües minoritàries o minoritzades ni pels espais d’intersecció, sempre complexos i difícils d’encabir dins de simplificacions i llocs comuns. Per exemple: podem parlar de literatura austríaca? La literatura bretona no mereix cap menció, més enllà del rebuig carregat de prejudicis propis de la grandeur? On situem Samuel Beckett? Més enllà dels estudis postcolonials, que sovint mantenen un punt de vista paternalista que recorda el racisme que denuncia, on és la literatura africana en aquests manuals i estudis fundacionals?

Armando Gnsici és professor de Literatura Comparada a la Universitat La Sapienza de Roma. Fa molts anys que promou uns estudis comparatístics veritablement universals. El numero 5 de El funàmbul inclou una traducció d’un article seu, «Mundialisme i descolonització» que, tot i ser de l’any 1997, expressa idees encara tan necessàries com aquesta: «La literatura comparada, doncs, sembla ser una/ la disciplina literària justament mundial veritable i pròpia, a l’interior de la qual estudiosos i literats japonesos i sud-americans, europeus orientals i indis, caribenys i xinesos, nord-americans i magribins, europeus occidentals i àrabs meridionals puguin intercanviar coneixements sobre qüestions relacionades amb punts de vista útilment diversos, sobre la base de les seves identitats diferents de les quals són portadors beneficiosos, i de la comunitat de relacions i interessos, de la qual són agents òptims.»

Courtyard of  Sant'Ivo alla Sapienza Church,  Piazza Navona, Rome, Italy.