El número 5 d’El funàmbul estava dedicat a la Weltliteratur i contenia una entrevista amb Antoni Martí Monterde. Aquí la teniu sencera: Entrevista a Antoni Martí Monterde.
Entrevista a Antoni Martí Monterde
Respon
Arxiu de la categoria: El funàmbul 5
Tota la memòria del món
L’any 1956, Alain Resnais va filmar Toute la mémoire du monde, un documental de vint-i-un minuts centrat en l’antiga seu de la Biblioteca Nacional de París. El guió és de Remo Forlani (1927-2009) i al número 5 d’El funàmbul apareix traduït al català per primer cop.
Moltes de les reflexions que la pel·lícula genera, apareixen a Austerlitz de W. G. Sebald.
El documental és aquí: https://www.youtube.com/watch?v=YAAXqTmAkmA
Weltliteratur
El cinquè funàmbul va aparèixer la primavera de 2015. Estava dedicat a la Weltliteratur, és a dir, a una utopia, inspirada en Goethe i que encara persegueixen alguns intel·lectuals arreu del món, que pretén oferir un punt de vista global —mundial— dels estudis literaris. Aquí teniu el número: El funàmbul 5 Weltliteratur. I aquí, l’índex:
EDITORIAL
PÒRTIC / El tret de Sarajevo, Isaac Bashevis Singer
MONOGRÀFIC / Weltliteratur
Die Weltliteratur, Milan Kundera
Diumenge, 15 de juliol de 1827, Johann Peter Eckermann
Per què els francesos no fan justícia a la literatura alemanya, Madame de Staël
Carta a Thomas Carlyle, Goethe
El concepte goethià de literatura universal, Karl Heinz Trost
«El pitjor que li pot passar a una generació és ser una generació sense crítica.» Entrevista a Antoni Martí Monterde
Ramon Esquerra o l’encaix de la literatura catalana en la literatura comparada, Guillem Molla
Conrad i el cinema, Ramon Esquerra
El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa, Itamar Even-Zohar
Mundialisme i descolonització, Armando Gnisci
La literatura universal, Yves Chevrel
RESSENYA / Tot de contes, de C. A. Jordana, Rossend Llates
35 MIL·LÍMETRES / Tota la memòria del món, Remo Forlani
ART MENOR / Miquel Àngel Riera
COLOFÓ / Ágota Kristóf, escriptora del dolor, Giorgo Pressburger
RHEMA
IMATGES
VIES
Per cert, si algú volgués aquest número de la revista en paper, l’hi puc fer arribar perquè encara en tinc exemplars.
Tots els funàmbuls
Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.
El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà
El funàmbul 2 Per què escrivim?
Itamar Even-Zohar i El funàmbul
Itamar Even-Zohar (1939) és professor a la universitat de Tel-Aviv. En el camp dels estudis literaris és conegut, sobretot, per haver estat pioner de la teoria dels polisistemes. Quan li vaig demanar permís per traduir i publicar «El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa» hi va accedir encantat. És un text en què Even-Zohar manté que la literatura és un mecanisme de cohesió sociocultural que ha ajudat a conformar l’imaginari col·lectiu de molts estats-nació europeus, especialment dels més moderns. I és que el poder, des de molt antic, ha valorat l’ús que podria treure del fet literari. Even-Zohar il·lustra la seva tesi per mitjà d’exemples concrets: Islàndia, Dinamarca, Grècia, Espanya, Itàlia, França, Alemanya, Israel i els EUA. Podeu llegir-ne el resultat al número 5 de El funàmbul.
L’estat de la cosa (Entrevista a Antoni Martí Monterde)
«[…] Actualment, l’editorial més gran en català, Edicions 62, és insignificant des del punt de vista literari. La caiguda qualitativa del seu catàleg, la ignorància dels seus gestors i la inhibició de gent que ho hauria pogut redreçar des de dins —com ara Josep Maria Castellet—, més la intervenció del Grup Planeta, ha de ser considerada com una tragèdia cultural. Segurament, des del punt de vista de la necessitat de repensar el camp editorial i literari català, no seria negativa la desaparició d’aquest Grup, insolvent econòmicament i intel·lectualment, un autèntic pes mort, unes autèntiques mans mortes, si tenim present no només el que no fa, sinó el que no deixa fer. Són, actualment, els grans enemics de la literatura, els emissaris del no-res, a casa nostra. Hi ha noms que, per raons de drets, no es poden editar o s’estan editant molt malament, i això és imperdonable. Fins i tot m’atreviria a afirmar que és planificat. La conseqüència és, com he dit alguna vegada, que aquest fet ja és prou trist, però esdevé tràgic si pensem que avui, Josep Pla no guanyaria el premi Josep Pla. Ni Gaziel el Gaziel. Ni Ramon Llull el Ramon Llull. Ni sant Joan el Sant Joan. Aquesta situació, doncs, desborda completament l’abast específicament crític del problema, i requereix una interrogació més oberta, que abasta de l’assaig i el memorialisme fins a la resta de la prosa. I, pel que fa a la crítica, pensem que Castellet va guanyar el premi Sant Joan amb un llibre sobre Josep Pla. Avui, això seria impensable, i no crec pas que sigui qüestió de resignar-se; perquè de talent n’hi ha, a la literatura catalana actual. Però cal saber buscar-lo.»
El número 5 de El funàmbul conté una entrevista amb Antoni Martí Monterde, escriptor i professor de Literatura Comparada, i una de les ments més lúcides que hi ha en aquest país a l’hora d’analitzar l’estat actual de la literatura catalana.
Milan Kundera i El funàmbul
Escriure sobre Milan Kundera és, com fer-ho sobre autors d’una rellevància semblant, molt perillós: ja se n’ha dit tot. Així, doncs, un cop assumida la impossibilitat de ser original (que no és cap obligació, l’originalitat és cosa de genis), se’n pot parlar sense enganyar ningú. Hi ha el Kundera novel·lista, el Kundera assagista i el Kundera personatge. Dec tenir algun impediment important que no em permet entusiasmar-me amb el Kundera novel·lista. En canvi, l’assagista m’agrada molt. Llibres com L’art du roman (1995), Teló. Assaig en set parts (2005) i Una trobada (2009) ofereixen una aproximació a l’escriptura i a la lectura que és lluny de la rigidesa acadèmica i que transmet una passió desbordant. Crec que Kundera, com Borges, també diria de si mateix que és més bon lector que escriptor.
El número 5 de El funàmbul inclou «Die Weltliteratur», una crida, escèptica i sorneguera —com no podria ser altrament— a bastir una literatura universal sense prejudicis nacionals.
Miquel Àngel Riera i El funàmbul
Potser als qui pertanyen al món cultural d’aquest país (entenent per país la comunitat lingüística catalana), els és fàcil de comprendre per què uns autors arriben a un cert estatus i uns altres simplement és com si se’ls hagués endut el vent. Hi ha escriptors que apareixen a les antologies i d’altres no ho faran mai, per exemple. En la descoberta d’aquests darrers cal, doncs, confiar en l’atzar, ja que els qui ens hi haurien de guiar fan vacances. Ara bé, tampoc és tan negatiu: les descobertes enmig de la foscor encara fan més gràcia. Miquel Àngel Riera, per exemple. La narrativa, sobretot. Sis novel·les i dos reculls de relats breus. Un escriptor amb un llenguatge excels i únic, que si hagués nascut a Praga, Roma o Budapest, veneraríem i editaríem amb faixes de coloraines. Però va néixer a Manacor. La perifèria de la perifèria. Mireu de trobar la seva obra a les llibreries de Barcelona i ja em direu si enteneu res del món cultural català. Jo, no.
El número 5 de El funàmbul inclou un poema de Miquel Àngel Riera.
Tota la memòria del món
Abans de transformar la narrativa cinematogràfica amb pel·lícules com Hiroshima Mon Amour i L’Année dernière a Marienbad, el director francès Alain Resnais (1922-2014) va realitzar una gran quantitat de documentals, el més conegut dels quals és Nuit et Brouillard (1955), dedicat als camps d’extermini nazis. L’any 1956, Resnais va rodar una altra joia: Toute la memoire du monde, una reflexió de vint-i-un minuts, emmarcada a la Biblioteca Nacional de París, sobre el coneixement i la fragilitat de la memòria humana. Del guió se’n va encarregar l’escriptor Remo Forlani. L’esperit de Borges plana per sobre de cada instant del documental i és per això que el número 5 de El funàmbul inclou el guió complet d’aquest film.
Ramon Esquerra i El funàmbul
El recull d’articles Lectures europees (1936) i l’obra Shakespeare a Catalunya (1937), de Ramon Esquerra (1909-1938?), són dos exemples extraordinaris de la finor i agudesa crítica d’un pioner de la comparatística catalana i ibèrica. Molt abans dels estudis —magnífics— de Claudio Guillén (1924-2007), aquest jove professor barceloní publicava periòdicament articles i ressenyes a diaris i revistes com La Publicitat, Mirador, La Veu de Catalunya i El matí, i mostrava un punt de vista inusitadament modern i obert per l’època. Malauradament, Esquerra va desaparèixer a l’Ebre l’any 1938. Pensar què hauria pogut oferir si hagués sobreviscut la guerra és un exercici estèril; el millor que es pot fer és llegir-lo i rellegir-lo i amarar-nos de la seva manca de prejudici i d’un entusiasme i curiositat insadollables. D’epígons, per desgràcia, no en va deixar gaires. Una vegada, parlant d’Esquerra, Antoni Martí Monterde em va preguntar: «Quant de temps fa que no retalles cap ressenya d’un diari?».
El número 5 de El funàmbul, inclou «Conrad i el cinema», un article d’Esquerra, i «Ramon Esquerra o l’encaix de la literatura catalana en la literatura comparada», un text magnífic de Guillem Molla sobre la figura d’un intel·lectual únic que cal reivindicar.
Una Literatura Comparada veritablement universal
Si resulta que el tema d’estudi l’anomenem Literatura universal (o Weltliteratur), què ho fa que molts manuals, estudis i conferències hagin estat, sovint, camps de batalla entre literatures estatals, sobretot europees? No es tractava de cultivar un esperit que anés més enllà de l’Estat-nació? Segurament no. Malgrat tots els matisos que es vulguin aportar, el concepte un Estat= una llengua= una literatura plana per damunt de la immensa majoria d’estudis comparatístics canònics; forma part de la gènesi de la Literatura Comparada com a disciplina. Cap mena d’espai per a les llengües minoritàries o minoritzades ni pels espais d’intersecció, sempre complexos i difícils d’encabir dins de simplificacions i llocs comuns. Per exemple: podem parlar de literatura austríaca? La literatura bretona no mereix cap menció, més enllà del rebuig carregat de prejudicis propis de la grandeur? On situem Samuel Beckett? Més enllà dels estudis postcolonials, que sovint mantenen un punt de vista paternalista que recorda el racisme que denuncia, on és la literatura africana en aquests manuals i estudis fundacionals?
Armando Gnsici és professor de Literatura Comparada a la Universitat La Sapienza de Roma. Fa molts anys que promou uns estudis comparatístics veritablement universals. El numero 5 de El funàmbul inclou una traducció d’un article seu, «Mundialisme i descolonització» que, tot i ser de l’any 1997, expressa idees encara tan necessàries com aquesta: «La literatura comparada, doncs, sembla ser una/ la disciplina literària justament mundial veritable i pròpia, a l’interior de la qual estudiosos i literats japonesos i sud-americans, europeus orientals i indis, caribenys i xinesos, nord-americans i magribins, europeus occidentals i àrabs meridionals puguin intercanviar coneixements sobre qüestions relacionades amb punts de vista útilment diversos, sobre la base de les seves identitats diferents de les quals són portadors beneficiosos, i de la comunitat de relacions i interessos, de la qual són agents òptims.»
Goethe i la Weltliteratur
En la majoria d’Històries de la Literatura Comparada, el concepte de Weltliteratur apareix definit recurrentment —i amb molta lògica— per mitjà d’un seguit de textos considerats fonamentals. Converses amb Goethe, de J. P. Eckermann, és, segurament, l’obra més citada en aquest sentit. Es tracta d’un llibre que, més enllà dels possibles afegits de l’autor, inclou reflexions que, amb el temps, han esdevingut clàssiques (només cal recordar la cèlebre entrada del 31 de gener de 1827 sobre la literatura xinesa). La correspondència entre Goethe i Thomas Carlyle també és una referència obligada. Tanmateix, la presència omnipresent de Goethe no ens ha de fer oblidar —com exposa Antoni Martí Monterde a Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada (2011)— que, a dreta llei, la paternitat del mot Weltliteratur s’ha d’atribuir a un grup d’intel·lectuals francesos que escrivien a la revista Le Globe i a Madame de Staël.
El cinquè número de El funàmbul inclou la conversa entre Goethe i Eckermann del 15 de juliol de 1827, la carta que Goethe envia a Carlyle el 20 de juliol de 1827 i un fragment de De l’Allemagne (1810-1813), de Madame de Staël. Els dos primers textos, traduïts per Pilar Estelrich; el segon i el tercer, inèdits en català.
Cinquè índex funambulista
Aquest és l’índex del cinquè número de El funàmbul, que apareixerà el 12 de març.
Editorial
Pòrtic
El tret de Sarajevo, Isaac Bashevis Singer
Monogràfic: Weltliteratur
Die Weltliteratur, Milan Kundera
Diumenge, 15 de juliol de 1827, Johann Peter Eckermann
Per què els francesos no fan justícia a la literatura alemanya, Madame de Staël
Carta a Thomas Carlyle, Goethe
El concepte goethià de literatura universal, Karl Heinz Trost
«El pitjor que li pot passar a una generació és ser una generació sense crítica.»
Entrevista a Antoni Martí Monterde
Ramon Esquerra o l’encaix de la literatura catalana en la literatura comparada,
Guillem Molla
Conrad i el cinema, Ramon Esquerra
El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa, Itamar Even-Zohar
Mundialisme i descolonització, Armando Gnisci
La literatura universal, Yves Chevrel
Ressenya
Tot de contes, de C. A. Jordana, Rossend Llates
35 mil·límetres
Tota la memòria del món, Remo Forlani
Art menor
Miquel Àngel Riera
Colofó
Ágota Kristóf, escriptora del dolor, Giorgo Pressburger
Rhema
Imatges
Vies
el funàmbul 