W. G. Sebald

El sisè funàmbul va aparèixer l’estiu de 2015 i estava dedicat a W. G. Sebald. En aquell moment no em podia imaginar que un dia cofundaria una editorial i que ens proposaríem publicar tot Sebald en català. De moment ja tenim Austerlitz i aquest any tindrem Els anells de Saturn. En l’entrevista a Sebald que hi ha en aquest número, el mestre ho resumeix tot perfectament: «La idea de l’individu autònom que controla el seu destí mai no m’ha fet el pes. L’experiència em diu que sempre que he cregut que tenia les coses controlades, l’endemà mateix me n’ha passat alguna que desfeia absolutament tot el que tenia planejat. I sempre és així».

Aquí teniu el número: el funambul 6 W. G. Sebald. Aquest n’és l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / La fertilitat de la terra i la qualitat del cel, Amerigo Vespucci

MONOGRÀFIC / W. G. Sebald

«Retrobament inesperat», Johann Peter Hebel

«La cour de l’ancienne école», W. G. Sebald

Responsabilitat i vergonya, Christopher Bigbsy

Una conversa amb W. G. Sebald, Joseph Cuomo

Consells literaris de W. G. Sebald, David Lambert i Robert McGill

Poètica de la digressió, Jonathan Long

Max i la bomba d’ariet, Patrick Charbonneau

Retrobament inesperat. Sobre l’encontre de Walter Benjamin i W. G. Sebald a la novel·la Austerlitz, Anna Montané

Resseguint les paraules i les passes de Sebald. Entrevista a Anna Soler Horta

«Max Ferber» (fragment final), W. G. Sebald

RESSENYA / «Aniversari»: un poema de Gabriel Ferrater, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES / Treballo amb Charlie Chaplin, Egon Erwin Kisch

ART MENOR / «Retrat amb gat», Czesław Miłosz

COLOFÓ / Silencis. Notes sobre els paisatges rurals i urbans d’Edward Hopper, Sherry Marker

RHEMA

IMATGES

VIES

Per cert, encara queden alguns exemplars en paper d’aquest número. Si a algú li interessen, que m’ho faci saber.

 

 

 

Les arnes i la viquipèdia

Al llarg de la història de la novel·la  —i de la literatura en general—, hi ha hagut molts autors que han hagut de recórrer a quantitats ingents d’informació externa per a completar les seves obres. Pensem, per exemple, en els escriptors de novel·les històriques; en Flaubert fullejant més de mil llibres pel seu enciclopèdic Bouvard i Pécuchet, o en W. G. Sebald, que a Austerlitz o Els anells de Saturn, per exemple, incorpora i integra fragments sencers retallats —de vegades literalment— de les fonts més diverses i heterodoxes. Abans, doncs, aquest saber enciclopèdic calia cercar-lo, sobretot, en biblioteques i llibreries de segona mà, i, en canvi, avui dia només cal un ordinador i accés a internet.

Quan llegim la descripció que Sebald fa durant unes quantes pàgines dels costums de les arnes, es fa difícil no pensar que, per a aconseguir tota la informació que cal per a compondre aquest fragment d’obra (que, de fet, és una petita obra en si mateix), avui n’hauria tingut prou, segurament, amb la vikipèdia. Fins a quin punt aquesta accessibilitat i immediatesa hauria modificat les obres d’aquests autors? Com en serien de diferents Austerlitz o Bouvard i Pécuchet si la informació hagués provingut del cercador de google? Sebald, Flaubert i tants altres s’haurien conformat amb aquesta eina o haurien regirat biblioteques igualment? No ho sabrem, i en diguem el que en diguem tan sols serà una opinió més. I d’opinions, sempre n’hi ha massa.

L’art de Sebald

A Els usos del passat, en un passatge dedicat a la diferència entre història i memòria, Enzo Traverso cita Pierre Nola, el controvertit historiador i editor francès: «La memòria és la vida, la qual cosa l’exposa a la dialèctica del record i l’amnèsia, i la fa inconscient de les seves deformacions successives, vulnerable a tota mena d’utilització i manipulació, procliu a estats de latència prolongats i a reviscolaments sobtats». Per bé que l’obra d’on originàriament prové aquest fragment, Les lieux de mémoire, I. La République (1984), pretén privilegiar el concepte d’història per damunt del de memòria, aquesta definició recorda, en gran part, l’experiència de Jacques Austerlitz, el protagonista de la darrera novel·la de W. G. Sebald, Austerliz (2001). El desvetllament progressiu —interromput per diversos períodes de depressió— que durà Jacques Austerlitz a descobrir la seva identitat és un procés dolorós i un bon exemple de com Sebald sap reflexionar literàriament sobre temes que en principi semblen propis de discussions acadèmiques i que en les seves mans esdevenen art.

L’obliqüitat de W. G. Sebald davant l’horror

Hi ha dues maneres de tractar l’horror. Una passa per mirar de reproduir-lo sense estalviar-nos-en cap detall, amb tota la seva cruesa. És una manera molt perillosa d’actuar perquè acaba insensibilitzant. L’horror es converteix en un lloc comú, en un tòpic. A més, no acostuma a casar amb el mandat moral de respectar les víctimes. Si som conscients dels defectes perniciosos que comporta aquesta actitud, només ens resta confiar-ho tot al que W. G. Sebald anomena «obliqüitat davant l’horror». Després d’haver publicat Austerlitz, Sebald va explicar aquest terme en diverses entrevistes: «Crec que escriure sobre la història atroç de l’Alemanya del segle XX només és possible si hi mantenim una certa distància, de manera obliqua, de manera tangencial […]». «En la meva obra, les principals escenes d’horror no hi apareixen mai directament, ja que, com les imatges dels camps, tendeixen a anestesiar el nostre sentit moral.»

Així, doncs, als llibres de Sebald trobarem referències a l’horror indirectes, críptiques i molt elaborades. L’efecte que transmeten és molt més permanent i respectuós que el de les obres (literàries i cinematogràfiques, sobretot) que opten per un suposat realisme que sempre implica una reproducció, per tant, en el fons, una falsificació. En aquest sentit, Sebald se situa al costat del cineasta Claude Lanzmann, que al seu documental Shoah (1985) demostra una manera d’aproximar-se a l’horror molt semblant a la de l’autor alemany.

W. G. Sebald i Flaubert

Un dels llibres preferits de W. G. Sebald era Tres contes de Gustav Flaubert. Les semblances entre l’obra de l’autor alemany i els tres relats del que per molts és el millor que Flaubert va escriure tenen a veure, sobretot, amb la temàtica. Dels tres contes, els que tenen més punts en contacte amb l’obra de Sebald són «Un cor simple» i «La llegenda de Sant Julià l’Hospitalari». Aquestes narracions inclouen elements pels quals Sebald sentia fascinació, com són els animals (sobretot els dissecats, com es pot comprovar a Austerlitz) i certes llegendes medievals amb protagonistes maleïts i torturats. A Del natural, Sebald ens narra la història de Matthaeus Grünewald a partir del retaule de l’església parroquial de Lindenhardt, mentre que Flaubert fa el mateix amb Sant Julià l’Hospitalari a partir d’un vitrall de la catedral de Rouen.

Les referències a Flaubert es fan més evidents a Els anells de Saturn, on Sebald dedica un fragment a una teoria d’una amiga seva, la professora Janine Daykins, segons la qual la sorra és un símbol d’enfonsament imparable en l’obra de l’autor francès. De sorra, al món on se situa el darrer dels Trois contes, «Herodies», n’hi havia i n’hi ha molta.

 

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

 

Els llibres preferits de W. G. Sebald

Al principi de l’any 2000, un llibreter de Friburg de Brisgòvia va tenir la idea d’exposar a l’aparador de la seva botiga els llibres preferits de W. G. Sebald. És per això que va adreçar una carta a aquest escriptor alemany. La resposta de Sebald contenia una llista de catorze obres. Són aquestes:

 

Austerlitz, de Stan Neumann (2015)

Adaptar cinematogràficament qualsevol de les obres de W. G. Sebald és una tasca només a l’abast de temeraris del nivell del director francès Stan Neumann (Praga, 1949). Si, a més, parlem de Austerlitz, aleshores la gosadia encara és més admirable. Neumann explica la gènesi de tot plegat de la manera següent:

«Vaig obrir un llibre, Austerlitz, de W. G. Sebald. Hi vaig trobar Jacques Austerlitz, un fotògraf aficionat, col·leccionista compulsiu de tota mena d’imatges, un historiador de l’art amb idees singulars obsessionat per l’arquitectura monumental del segle XIX. El vaig seguir, pàgina rere pàgina, d’Anvers a Londres, de París a Marienbad, de Praga al gueto de Terezín, a la recerca del secret enterrat de la seva infantesa. Vaig cercar el meu camí en el laberint del seu relat, en els mots i les imatges en relleu, en aquesta ficció feta de fragments bruts arrancats de la realitat. Ho vaig fer guiat per la certesa, totalment absurda, que aquest llibre havia estat escrit per a mi i prou.»

 

La traducció al francès de Austerlitz la va fer Patrick Charbonneau que, a més, va ser tan amable de donar-me permís per incloure el seu article «Max i la bomba d’ariet» al número 6 de El funàmbul, dedicat, en gran part, a Sebald.

Austerlitz

En general, es considera que Austerlitz és el llibre de W. G. Sebald que mostra més bé la qualitat extraordinària de l’obra d’aquest autor alemany. Ell, de reflexions sobre Austerlitz, no ens en va poder deixar gaires perquè va morir uns mesos després que es publiqués, l’any 2001. Sabem, per exemple, que el procés de redacció del llibre fou molt complicat i que Sebald hi va patir molt més que amb cap altre dels anteriors. També sabem que el personatge principal, Jacques Austerlitz, parteix de dos models: el primer és el d’un conegut de Sebald, deu o dotze anys més gran que ell, professor d’història de l’art, i amb uns coneixements sobre arquitectura moderna espaterrants, i l’altra és una dona txeca que va ser un dels milers d’infants provinents de Txèquia, Àustria i Alemanya acollits a la Gran Bretanya tot just abans que esclatés la guerra, les vicissituds de la qual Sebald va conèixer gràcies a un programa de televisió.

L’any 2003, Edicions 62 va publicar una magnífica traducció de Austerlitz, que va fer Anna Soler Horta. Tan sols el trobareu a llibreries de vell.

El número 6 de El funàmbul conté una entrevista molt extensa que Joseph Cuomo va fer l’any 2001 a W. G. Sebald, i una de més breu que vaig tenir el privilegi de fer a l’Anna Soler Horta.

L’amabilitat de Christopher Bigsby

El 5 de desembre de 2011, el tercer canal de la BBC va emetre el primer de cinc programes dedicats a W. G. Sebald. El que encetava la sèrie va comptar amb la participació de Christopher Bigsby, crític literari, biògraf, assagista, novel·lista i amic de Sebald, de qui va ser company a la Universitat de Norwich durant força anys. Els quinze minuts que dura la seva intervenció són una anàlisi, a moments emotiva, de la figura de Sebald, com a persona i com a autor. El senyor Bigsby, a més, va ser tan amable que em va enviar el guió d’aquests quinze minuts perquè el pogués incloure (traduït, és clar) al monogràfic dedicat a Sebald que apareix al número 6 de El funàmbul. Quan li ho vaig agrair, em va respondre, en català: «De res i molta sort». Que n’hi arriba a haver de gent amable al món.

Christopher Bigsby (de cara) xerrant amb Arthur Miller. Fotografia de Berth Northcut

Egon Erwin Kisch i El funàmbul

Egon Erwin Kisch (1885-1948) fou un cronista praguès de llengua alemanya. Va començar a ser conegut gràcies als reportatges que escrivia per al diari Bohemia, gairebé tots centrats en la vida als barris pobres de la capital txeca. És per això que a les biografies que en trobareu sempre el relacionen amb Zola i Dickens, tot i que de qui més beu és del contista txec Jan Neruda. Va participar en la Primera Guerra Mundial, i ben poc abans que s’acabés, va desertar de l’exèrcit austrohongarès. El seu origen jueu i la seva militància comunista van fer que durant el nazisme les seves obres fossin prohibides (i cremades) i, és clar, que hagués de fugir del seu país. L’únic lloc on es va estar una temporada relativament llarga (cinc anys) va ser a Mèxic, fins que al 1946 va poder tornar a Praga.

De la quantitat ingent d’obres que va escriure, en català no en podem llegir cap ni una: ni els articles i reportatges sobre Praga, ni la seva única novel·la, ni els llibres de viatges (Austràlia, Rússia, Xina, Mèxic), ni les memòries, ni els dos volums de reportatges sobre la Guerra Civil espanyola (Soldaten am Meeresstrand i Die drei Kühe).

Al sisè número de El funàmbul hi trobareu «Treballo amb Charlie Chaplin», un article força divertit que Egon Kisch va publicar a la revista nord-americana The Living Age el 15 d’octubre de 1929.

Chaplin i Egon Kisch de bracet

Johann Peter Hebel i El funàmbul

Johann Peter Hebel (1760 – 1826) fou un poeta, pedagog i teòleg alemany molt popular, sobretot, per la seva col·lecció de poemes Allemannische Gedichte i de narracions Schatzkästlein des rheinischen Hausfreundes. Aquestes darreres apareixien en calendaris: eren històries entretingudes amb una finalitat moral, on Hebel abocava els seus coneixements d’astronomia, geografia, aritmètica, botànica i biologia. Entre els admiradors de la seva obra hi ha Goethe, Tolstoi, els germans Grimm, Kafka, Herman Hesse, Walter Benjamin i W. G. Sebald. D’una de les seves històries, Franz Kafka en va dir que era «la història més meravellosa del món». Es tracta de «Retrobament inesperat», fins ara mai traduïda al català i que gràcies a Teresa Vinardell apareix al sisè número de El funàmbul.

Consells literaris de W. G. Sebald

W. G. Sebald va morir el 14 de desembre de 2001, a Norfolk, en un accident de cotxe. Viatjava amb la seva filla, que va sobreviure. Sebald acabava de publicar Austerlitz, i començava a tenir una mica de renom. Aquell 14 de desembre feia tres dies que havia acabat d’impartir un taller d’escriptura a la Universitat d’East Anglia. En aquella classe hi havia setze alumnes, dos dels quals —David Lambert i Robert McGill— van revisar els apunts i, un cop acarats amb els d’altres companys, van decidir de fer-los públics com a homenatge al seu professor. Els apunts van aparèixer al número 5 de la revista anglesa Five Dials. Al sisè número de El funàmbul els trobareu traduïts al català.

Universitat d’East Anglia

Llegir W. G. Sebald

Llegir W. G. Sebald és deixar-se endur per centenars d’onades de frases llargues, denses i farcides de significats creuats. La prosa d’aquest autor alemany ens transporta a una mena d’endormiscament boirós, que a voltes fins i tot voreja el tedi. (Tanmateix, Sebald, que coneixia molt bé l’encarcarament de la majoria d’estudis acadèmics —va començar la seva obra literària per a escapar-ne— fa servir l’evidència d’aquest risc per fer avançar els seus relats d’una manera absolutament original.) Quan acabem de llegir les seves obres literàries —Nach der Natur. Ein Elementargedicht («Del natural»), Schwindel. Gefühle («Vertigen»), Els emigrats, Die Ringe des Saturn. Eine englische Wallfahrt («Els anells de Saturn»), i Austerlitz— el més intel·ligent és tornar a començar. I com podem definir els seus llibres? No són ficció, però tampoc no són assaig. No se sap què són. ¿Hem de creure que, cap al final del segle xx, un professor universitari alemany, exiliat voluntàriament a Anglaterra, es va inventar un gènere literari nou? No; tampoc. El que fa Sebald no inaugura cap gènere perquè no es pot escriure com ell sense caure en la paròdia o el ridícul. Referents? Els romàntics alemanys, Sir Thomas Browne, Robert Walser, Borges, Benjamin, Kafka… els cita ell mateix. «Melangia», «lirisme documental», «arqueologia del record i del silenci» n’han dit els crítics. Em fa l’efecte que intents com el d’aquesta entrada de dir quelcom que pugui inclinar algú a endinsar-se en l’obra de Sebald provocarien un somriure sorneguer sota el bigoti blanc d’aquest magnífic autor alemany. Tanmateix, cal llegir-lo i, sobretot, rellegir-lo per, com diu Susan Sontag, constatar que la grandesa literària encara és possible.

Sisè índex funambulista

Aquest és l’índex del sisè número de El funàmbul, que apareixerà el 13 de juny.

Editorial
Pòrtic
La fertilitat de la terra i la qualitat del cel, Amerigo Vespucci
Monogràfic: W. G. Sebald
«Retrobament inesperat», Johann Peter Hebel
«La cour de l’ancienne école», W. G. Sebald
Responsabilitat i vergonya, Christopher Bigbsy
Una conversa amb W. G. Sebald, Joseph Cuomo
Consells literaris de W. G. Sebald, David Lambert i Robert McGill
Poètica de la digressió, Jonathan Long
Max i la bomba d’ariet, Patrick Charbonneau
Retrobament inesperat. Sobre l’encontre de Walter Benjamin i W. G. Sebald a la novel·la Austerlitz, Anna Montané
Resseguint les paraules i les passes de Sebald. Entrevista a Anna Soler Horta
«Max Ferber» (fragment final), W. G. Sebald
Ressenya
«Aniversari»: un poema de Gabriel Ferrater, Enric Iborra
35 mil·límetres
Treballo amb Charlie Chaplin, Egon Erwin Kisch
Art menor
«Retrat amb gat», Czesław Miłosz
Colofó
Silencis. Notes sobre els paisatges rurals i urbans d’Edward Hopper, Sherry Marker
Rhema
Imatges
Vies

W. G. Sebald i l’actualitat

El dia 11 de març al CCCB s’inaugura Les variacions Sebald, una exposició sobre W. G. Sebald, el magnífic escriptor alemany. És una bona notícia. Encara ho seria més que a les llibreries d’aquest país poguéssim trobar Els emigrats i Austerlitz, les dues obres de Sebald que Anna Soler Horta va traduir per Edicions 62 fa uns anys. No patiu, no les hi trobareu. També ho seria que algú s’animés a traduir i a publicar la resta d’obra sebaldiana.

Els quatre número anuals de El funàmbul es preparen amb un any d’antelació. Així doncs, el número 6, dedicat a Sebald, que apareixerà al juny, fa uns mesos que està acabat. Alguns llibreters es veu que ara cerquen publicacions relacionades amb aquest autor per oferir-les als lectors que s’hagin engrescat a descobrir-lo a partir de l’exposició. Però el número 5 de El funàmbul, que serà a les llibreries la setmana que ve, està dedicat a la Weltliteratur, no pas a Sebald. Se suposa que qui estigui interessat en Sebald ara, també ho estarà al juny. Tanmateix, com que l’exposició acabarà al juliol, no es pot descartar que el número 6 de El funàmbul comparteixi taulell amb Austerlitz o Els anells de Saturn. Seria un honor difícil d’assimilar.

No obstant això, si cap centre cultural està considerant de fer una exposició sobre Txékhov, seria tan amable d’ajornar-la (o d’avançar-la) a la primavera de 2016? Gràcies.