Austerlitz, de Stan Neumann (2015)

Adaptar cinematogràficament qualsevol de les obres de W. G. Sebald és una tasca només a l’abast de temeraris del nivell del director francès Stan Neumann (Praga, 1949). Si, a més, parlem de Austerlitz, aleshores la gosadia encara és més admirable. Neumann explica la gènesi de tot plegat de la manera següent:

«Vaig obrir un llibre, Austerlitz, de W. G. Sebald. Hi vaig trobar Jacques Austerlitz, un fotògraf aficionat, col·leccionista compulsiu de tota mena d’imatges, un historiador de l’art amb idees singulars obsessionat per l’arquitectura monumental del segle XIX. El vaig seguir, pàgina rere pàgina, d’Anvers a Londres, de París a Marienbad, de Praga al gueto de Terezín, a la recerca del secret enterrat de la seva infantesa. Vaig cercar el meu camí en el laberint del seu relat, en els mots i les imatges en relleu, en aquesta ficció feta de fragments bruts arrancats de la realitat. Ho vaig fer guiat per la certesa, totalment absurda, que aquest llibre havia estat escrit per a mi i prou.»

 

La traducció al francès de Austerlitz la va fer Patrick Charbonneau que, a més, va ser tan amable de donar-me permís per incloure el seu article «Max i la bomba d’ariet» al número 6 de El funàmbul, dedicat, en gran part, a Sebald.

Austerlitz

En general, es considera que Austerlitz és el llibre de W. G. Sebald que mostra més bé la qualitat extraordinària de l’obra d’aquest autor alemany. Ell, de reflexions sobre Austerlitz, no ens en va poder deixar gaires perquè va morir uns mesos després que es publiqués, l’any 2001. Sabem, per exemple, que el procés de redacció del llibre fou molt complicat i que Sebald hi va patir molt més que amb cap altre dels anteriors. També sabem que el personatge principal, Jacques Austerlitz, parteix de dos models: el primer és el d’un conegut de Sebald, deu o dotze anys més gran que ell, professor d’història de l’art, i amb uns coneixements sobre arquitectura moderna espaterrants, i l’altra és una dona txeca que va ser un dels milers d’infants provinents de Txèquia, Àustria i Alemanya acollits a la Gran Bretanya tot just abans que esclatés la guerra, les vicissituds de la qual Sebald va conèixer gràcies a un programa de televisió.

L’any 2003, Edicions 62 va publicar una magnífica traducció de Austerlitz, que va fer Anna Soler Horta. Tan sols el trobareu a llibreries de vell.

El número 6 de El funàmbul conté una entrevista molt extensa que Joseph Cuomo va fer l’any 2001 a W. G. Sebald, i una de més breu que vaig tenir el privilegi de fer a l’Anna Soler Horta.

Austerlitz_novel_cover

L’amabilitat de Christopher Bigsby

El 5 de desembre de 2011, el tercer canal de la BBC va emetre el primer de cinc programes dedicats a W. G. Sebald. El que encetava la sèrie va comptar amb la participació de Christopher Bigsby, crític literari, biògraf, assagista, novel·lista i amic de Sebald, de qui va ser company a la Universitat de Norwich durant força anys. Els quinze minuts que dura la seva intervenció són una anàlisi, a moments emotiva, de la figura de Sebald, com a persona i com a autor. El senyor Bigsby, a més, va ser tan amable que em va enviar el guió d’aquests quinze minuts perquè el pogués incloure (traduït, és clar) al monogràfic dedicat a Sebald que apareix al número 6 de El funàmbul. Quan li ho vaig agrair, em va respondre, en català: «De res i molta sort». Que n’hi arriba a haver de gent amable al món.

bigsby

Christopher Bigsby (de cara) xerrant amb Arthur Miller. Fotografia de Berth Northcut

Egon Erwin Kisch i El funàmbul

Egon Erwin Kisch (1885-1948) fou un cronista praguès de llengua alemanya. Va començar a ser conegut gràcies als reportatges que escrivia per al diari Bohemia, gairebé tots centrats en la vida als barris pobres de la capital txeca. És per això que a les biografies que en trobareu sempre el relacionen amb Zola i Dickens, tot i que de qui més beu és del contista txec Jan Neruda. Va participar en la Primera Guerra Mundial, i ben poc abans que s’acabés, va desertar de l’exèrcit austrohongarès. El seu origen jueu i la seva militància comunista van fer que durant el nazisme les seves obres fossin prohibides (i cremades) i, és clar, que hagués de fugir del seu país. L’únic lloc on es va estar una temporada relativament llarga (cinc anys) va ser a Mèxic, fins que al 1946 va poder tornar a Praga.

De la quantitat ingent d’obres que va escriure, en català no en podem llegir cap ni una: ni els articles i reportatges sobre Praga, ni la seva única novel·la, ni els llibres de viatges (Austràlia, Rússia, Xina, Mèxic), ni les memòries, ni els dos volums de reportatges sobre la Guerra Civil espanyola (Soldaten am Meeresstrand i Die drei Kühe).

Al sisè número de El funàmbul hi trobareu «Treballo amb Charlie Chaplin», un article força divertit que Egon Kisch va publicar a la revista nord-americana The Living Age el 15 d’octubre de 1929.

chaplin-kisch

Chaplin i Egon Kisch de bracet

Johann Peter Hebel i El funàmbul

Johann Peter Hebel (1760 – 1826) fou un poeta, pedagog i teòleg alemany molt popular, sobretot, per la seva col·lecció de poemes Allemannische Gedichte i de narracions Schatzkästlein des rheinischen Hausfreundes. Aquestes darreres apareixien en calendaris: eren històries entretingudes amb una finalitat moral, on Hebel abocava els seus coneixements d’astronomia, geografia, aritmètica, botànica i biologia. Entre els admiradors de la seva obra hi ha Goethe, Tolstoi, els germans Grimm, Kafka, Herman Hesse, Walter Benjamin i W. G. Sebald. D’una de les seves històries, Franz Kafka en va dir que era «la història més meravellosa del món». Es tracta de «Retrobament inesperat», fins ara mai traduïda al català i que gràcies a Teresa Vinardell apareix al sisè número de El funàmbul.

hebel

Consells literaris de W. G. Sebald

W. G. Sebald va morir el 14 de desembre de 2001, a Norfolk, en un accident de cotxe. Viatjava amb la seva filla, que va sobreviure. Sebald acabava de publicar Austerlitz, i començava a tenir una mica de renom. Aquell 14 de desembre feia tres dies que havia acabat d’impartir un taller d’escriptura a la Universitat d’East Anglia. En aquella classe hi havia setze alumnes, dos dels quals —David Lambert i Robert McGill— van revisar els apunts i, un cop acarats amb els d’altres companys, van decidir de fer-los públics com a homenatge al seu professor. Els apunts van aparèixer al número 5 de la revista anglesa Five Dials. Al sisè número de El funàmbul els trobareu traduïts al català.

Universitat d'East Anglia

Universitat d’East Anglia

Llegir W. G. Sebald

Llegir W. G. Sebald és deixar-se endur per centenars d’onades de frases llargues, denses i farcides de significats creuats. La prosa d’aquest autor alemany ens transporta a una mena d’endormiscament boirós, que a voltes fins i tot voreja el tedi. (Tanmateix, Sebald, que coneixia molt bé l’encarcarament de la majoria d’estudis acadèmics —va començar la seva obra literària per a escapar-ne— fa servir l’evidència d’aquest risc per fer avançar els seus relats d’una manera absolutament original.) Quan acabem de llegir les seves obres literàries —Nach der Natur. Ein Elementargedicht («Del natural»), Schwindel. Gefühle («Vertigen»), Els emigrats, Die Ringe des Saturn. Eine englische Wallfahrt («Els anells de Saturn»), i Austerlitz— el més intel·ligent és tornar a començar. I com podem definir els seus llibres? No són ficció, però tampoc no són assaig. No se sap què són. ¿Hem de creure que, cap al final del segle xx, un professor universitari alemany, exiliat voluntàriament a Anglaterra, es va inventar un gènere literari nou? No; tampoc. El que fa Sebald no inaugura cap gènere perquè no es pot escriure com ell sense caure en la paròdia o el ridícul. Referents? Els romàntics alemanys, Sir Thomas Browne, Robert Walser, Borges, Benjamin, Kafka… els cita ell mateix. «Melangia», «lirisme documental», «arqueologia del record i del silenci» n’han dit els crítics. Em fa l’efecte que intents com el d’aquesta entrada de dir quelcom que pugui inclinar algú a endinsar-se en l’obra de Sebald provocarien un somriure sorneguer sota el bigoti blanc d’aquest magnífic autor alemany. Tanmateix, cal llegir-lo i, sobretot, rellegir-lo per, com diu Susan Sontag, constatar que la grandesa literària encara és possible.

sebald-winfried-georg_580x285