L’art de Sebald

A Els usos del passat, en un passatge dedicat a la diferència entre història i memòria, Enzo Traverso cita Pierre Nola, el controvertit historiador i editor francès: «La memòria és la vida, la qual cosa l’exposa a la dialèctica del record i l’amnèsia, i la fa inconscient de les seves deformacions successives, vulnerable a tota mena d’utilització i manipulació, procliu a estats de latència prolongats i a reviscolaments sobtats». Per bé que l’obra d’on originàriament prové aquest fragment, Les lieux de mémoire, I. La République (1984), pretén privilegiar el concepte d’història per damunt del de memòria, aquesta definició recorda, en gran part, l’experiència de Jacques Austerlitz, el protagonista de la darrera novel·la de W. G. Sebald, Austerliz (2001). El desvetllament progressiu —interromput per diversos períodes de depressió— que durà Jacques Austerlitz a descobrir la seva identitat és un procés dolorós i un bon exemple de com Sebald sap reflexionar literàriament sobre temes que en principi semblen propis de discussions acadèmiques i que en les seves mans esdevenen art.

Anuncis

L’obliqüitat de W. G. Sebald davant l’horror

Hi ha dues maneres de tractar l’horror. Una passa per mirar de reproduir-lo sense estalviar-nos-en cap detall, amb tota la seva cruesa. És una manera molt perillosa d’actuar perquè acaba insensibilitzant. L’horror es converteix en un lloc comú, en un tòpic. A més, no acostuma a casar amb el mandat moral de respectar les víctimes. Si som conscients dels defectes perniciosos que comporta aquesta actitud, només ens resta confiar-ho tot al que W. G. Sebald anomena «obliqüitat davant l’horror». Després d’haver publicat Austerlitz, Sebald va explicar aquest terme en diverses entrevistes: «Crec que escriure sobre la història atroç de l’Alemanya del segle XX només és possible si hi mantenim una certa distància, de manera obliqua, de manera tangencial […]». «En la meva obra, les principals escenes d’horror no hi apareixen mai directament, ja que, com les imatges dels camps, tendeixen a anestesiar el nostre sentit moral.»

Així, doncs, als llibres de Sebald trobarem referències a l’horror indirectes, críptiques i molt elaborades. L’efecte que transmeten és molt més permanent i respectuós que el de les obres (literàries i cinematogràfiques, sobretot) que opten per un suposat realisme que sempre implica una reproducció, per tant, en el fons, una falsificació. En aquest sentit, Sebald se situa al costat del cineasta Claude Lanzmann, que al seu documental Shoah (1985) demostra una manera d’aproximar-se a l’horror molt semblant a la de l’autor alemany.

Terezin4_525

W. G. Sebald i Flaubert

Un dels llibres preferits de W. G. Sebald era Tres contes de Gustav Flaubert. Les semblances entre l’obra de l’autor alemany i els tres relats del que per molts és el millor que Flaubert va escriure tenen a veure, sobretot, amb la temàtica. Dels tres contes, els que tenen més punts en contacte amb l’obra de Sebald són «Un cor simple» i «La llegenda de Sant Julià l’Hospitalari». Aquestes narracions inclouen elements pels quals Sebald sentia fascinació, com són els animals (sobretot els dissecats, com es pot comprovar a Austerlitz) i certes llegendes medievals amb protagonistes maleïts i torturats. A Del natural, Sebald ens narra la història de Matthaeus Grünewald a partir del retaule de l’església parroquial de Lindenhardt, mentre que Flaubert fa el mateix amb Sant Julià l’Hospitalari a partir d’un vitrall de la catedral de Rouen.

Les referències a Flaubert es fan més evidents a Els anells de Saturn, on Sebald dedica un fragment a una teoria d’una amiga seva, la professora Janine Daykins, segons la qual la sorra és un símbol d’enfonsament imparable en l’obra de l’autor francès. De sorra, al món on se situa el darrer dels Trois contes, «Herodies», n’hi havia i n’hi ha molta.

 

Tots els funàmbuls

Aquests són els set números d’El funàmbul que han aparegut des de la primavera del 2014. El vuitè el teniu aquí.

El funàmbul 7 Viatges

El funambul 6 W. G. Sebald

El funàmbul 5 Weltliteratur

El funàmbul 4 Aproximacions a la Xoà

El funàmbul 3 Walter Benjamin

El funàmbul 2 Per què escrivim?

El funàmbul 1 Bruno Schulz

maneras-de-estar-en-elmundo

 

Austerlitz, de Stan Neumann (2015)

Adaptar cinematogràficament qualsevol de les obres de W. G. Sebald és una tasca només a l’abast de temeraris del nivell del director francès Stan Neumann (Praga, 1949). Si, a més, parlem de Austerlitz, aleshores la gosadia encara és més admirable. Neumann explica la gènesi de tot plegat de la manera següent:

«Vaig obrir un llibre, Austerlitz, de W. G. Sebald. Hi vaig trobar Jacques Austerlitz, un fotògraf aficionat, col·leccionista compulsiu de tota mena d’imatges, un historiador de l’art amb idees singulars obsessionat per l’arquitectura monumental del segle XIX. El vaig seguir, pàgina rere pàgina, d’Anvers a Londres, de París a Marienbad, de Praga al gueto de Terezín, a la recerca del secret enterrat de la seva infantesa. Vaig cercar el meu camí en el laberint del seu relat, en els mots i les imatges en relleu, en aquesta ficció feta de fragments bruts arrancats de la realitat. Ho vaig fer guiat per la certesa, totalment absurda, que aquest llibre havia estat escrit per a mi i prou.»

 

La traducció al francès de Austerlitz la va fer Patrick Charbonneau que, a més, va ser tan amable de donar-me permís per incloure el seu article «Max i la bomba d’ariet» al número 6 de El funàmbul, dedicat, en gran part, a Sebald.

Austerlitz

En general, es considera que Austerlitz és el llibre de W. G. Sebald que mostra més bé la qualitat extraordinària de l’obra d’aquest autor alemany. Ell, de reflexions sobre Austerlitz, no ens en va poder deixar gaires perquè va morir uns mesos després que es publiqués, l’any 2001. Sabem, per exemple, que el procés de redacció del llibre fou molt complicat i que Sebald hi va patir molt més que amb cap altre dels anteriors. També sabem que el personatge principal, Jacques Austerlitz, parteix de dos models: el primer és el d’un conegut de Sebald, deu o dotze anys més gran que ell, professor d’història de l’art, i amb uns coneixements sobre arquitectura moderna espaterrants, i l’altra és una dona txeca que va ser un dels milers d’infants provinents de Txèquia, Àustria i Alemanya acollits a la Gran Bretanya tot just abans que esclatés la guerra, les vicissituds de la qual Sebald va conèixer gràcies a un programa de televisió.

L’any 2003, Edicions 62 va publicar una magnífica traducció de Austerlitz, que va fer Anna Soler Horta. Tan sols el trobareu a llibreries de vell.

El número 6 de El funàmbul conté una entrevista molt extensa que Joseph Cuomo va fer l’any 2001 a W. G. Sebald, i una de més breu que vaig tenir el privilegi de fer a l’Anna Soler Horta.

Austerlitz_novel_cover