Any nou

El primer funàmbul va aparèixer la primavera del 2014, aviat farà sis anys. Tot i que hi va haver una interrupció (que vaig aprofitar per fer equilibris damunt les ones hertzianes), he anat publicant la revista trimestralment (els primers set números en paper, els altres deu en pdf). A banda de la satisfacció que suposa haver arribat fins aquí, una de les alegries més grans que he tingut és la contribució que l’esperit d’El funàmbul ha tingut en el naixement d’Editorial Flâneur. Justament perquè Flâneur exigeix el poc temps lliure de què disposo, hauré d’espaiar una mica més la periodicitat funambulística. Ara bé, tot controlat: el proper número, el divuitè, contindrà un monogràfic dedicat a Shakespeare que, és clar, em fa molta il·lusió. I és que El funàmbul continua sent, després de sis anys, la revista que m’agradaria trobar. Mentre esperem, farem una mica de memòria i recordarem un número cada setmana.

Número 1 (primavera de 2014): El funàmbul 1 Bruno Schulz

Índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / L’hospitalitat de la llengua, Edmond Jabès

MONOGRÀFIC / Bruno Schulz

La felicitat d’un món imprecís, María Negroni

Cronologia de Bruno Schulz

Drohobycz, l’univers de Bruno Schulz, Elzbieta Bortkiewicz

La república de la hipotaxi. Conversa amb Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, traductors de Bruno Schulz al català

Traduttore, traditore?, Roger Ferrer

Franz Kafka i Bruno Schulz: escarabats i cocodrils, Ewa Kuryluk

Apropiacions de Bruno Schulz, David A. Goldfarb

L’home que escrivia millor que Kafka. Conversa entre Philip Roth  i Isaac Bashevis Singer sobre Bruno Schulz

Regions d’una gran heretgia, David Grossman

La mitificació de la realitat, Bruno Schulz

L’àlbum de segells. Bibliografia sobre Bruno Schulz

RESSENYA / El cor de la memòria, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES / Eric Rohmer: Prejudici i atzar, Ricard Fusté

ART MENOR / Després d’haver perdut el passaport, Jüri Talvet

COLOFÓ / El Quixot, dissident, Norman Manea

RHEMA

IMATGES

VIES

maryla

La cantonada on Bruno Schulz va ser assassinat el 19 de novembre de 1942

Hadji Murad

Harold Bloom descriu Hadji Murat de Tolstoi com el millor relat que s’ha escrit mai («my personal touchstone for the sublime of prose fiction, to me the best story in the world»). No ho sé. El que sé és que en català no el trobareu (crec que se’n va fer una traducció el 1934). I també sé que els dos fragments següents, escrits el 1912 i referits al tsar, van molt més enllà de mitjan segle xix i descriuen el gènere humà (i l’actualitat política, és clar) com, de fet, fan tots els clàssics de la literatura universal.

«Els afalacs hipòcrites i falsos que el seu entorn li prodigava contínuament l’havien conduït a un grau de ceguesa tan alt que ja no era capaç de veure quan entrava en contradicció amb la lògica i el seny, que ja no s’adonava del sentit de les seves paraules ni dels seus actes, i que havia acabat creient que totes les seves ordres, fins i tot les més insensates i les més il·lògiques, esdevenien decisions rumiades i plenes de sentit únicament perquè emanaven d’ell mateix.»

«Per això menystenia els homes com Bludov, persones que s’entestaven a defensar el principi de l’educació pública, però que gaudien de tots els avantatges que els oferia l’exercici de les seves funcions, la qual cosa només era possible dins un país mancat d’educació.»

hadji

Traduir Borges al català (per exemple)

És una veritat reconeguda universalment que un lector amb el cap embotit per culpa de lectures insulses respira descansat quan troba (o retroba) la prosa de Jorge Luis Borges. Participar del joc borgesià sempre és gratificant, fins i tot quan en llegim textos menors, com Prólogos de la Biblioteca de Babel, Prólogos con un prólogo de prólogo o un manual en què li demanen que resumeixi tota la literatura nord-americana en poc més de 50 pàgines. A Introducción a la literatura norteamericana, Borges practica l’estil lacònic de les seves ressenyes, però ben sovint no pot evitar —per sort— deixar anar opinions, judicis, i frases memorables.

Un parell d’aquestes frases han aparegut a l’apartat «Rhema» d’alguns dels nou números d’El funàmbul publicats fins ara, tot i que el text de Borges que, de moment, ha tingut més pes en la revista és «Una pedagogia de l’odi», inclòs al monogràfic del número 4 (Aproximació a la Xoà). En un parell de números futurs (els dedicats a Kafka i a Praga), també hi apareixeran textos de Borges. Traduïts al català, és clar. Va ser amb la traductora eslovena Simona Škrabec que en un funàmbul radiofònic vam conversar sobre el sentit de traduir, per exemple, Borges al català. Per a molts pot semblar absurd perquè, en general, creiem que si llegim un autor en la seva llengua original, estarem molt més a prop del que ens vol dir que si ho fem amb un altre idioma. És lícit dubtar de si Borges mateix estaria d’acord amb aquesta afirmació. Si convenim que una traducció enriqueix tant la llengua i cultura d’arribada com l’obra i cultura d’on prové, entendrem per què té sentit traduir, per exemple, Borges al català. De fet, l’any 1983 Avel·lí Artís Gener va traslladar L’Aleph al català, per mitjà d’una traducció molt recomanable.

El traductor de Borges es troba amb un seguit de dificultats (pròpies d’un llenguatge pouat en la imaginació de l’autor i, també, en la cultura del seu país i de la seva llengua) gairebé impossibles de vèncer, la qual cosa acabarà significant la producció d’una obra nova, la del traductor, que en l’intent de sortir dignament d’aquest embolic, enriquirà la seva llengua (la pròpia del traductor i la de la comunitat a la qual pertany). Original i traducció conversaran fins a fer-nos dubtar —com diria el mateix Borges— de quina precedeix l’altra. Alhora, gràcies a la traducció, l’obra primigènia mostrarà un prisma inèdit, que contenia en potència, entre d’altres coses perquè traduir implica, també, traslladar-nos a una altra època per transportar el text traduït a la nostra. Un enriquiment múltiple, doncs, que tan sols una mirada estreta (i, sovint, interessada) pot discutir.

 

Zakhor i El funàmbul

El funàmbul era (és?) una revista volgudament austera. Per sobre del nom, una línia que representa la corda de fer equilibris; per sota, el títol del monogràfic. El fons, blanc cru. I res més. La idea en si no té res d’especial. Vol transmetre que del que es tracta és del contingut. Pel format em vaig inspirar en L’Espill, però la coberta jo estava convençut que no l’havia tret d’enlloc. Fins que ahir vaig retrobar aquest llibre:

zahor.jpg

¿És possible que la imatge de la coberta del llibre de Yerushalmi hagués restat dins meu sense que jo en fos conscient i que hagués determinat el disseny d’El funàmbul? No ho sabré mai, però fa gràcia creure que sí.

 

El funàmbul a Séfer Barcelona

Els dies 22 i 23 d’aquest mes s’ha celebrat al Palau Robert de Barcelona Séfer, un festival dedicat al llibre jueu. Al nostre país no se n’havia organitzat mai cap de festival d’aquesta mena. Han estat dos dies de converses molt fructíferes en què hi han participat editors, traductors, escriptors, filòsofs, professors, historiadors i periodistes. He tingut l’honor de ser-hi i d’intervenir-hi com a editor i director d’El funàmbul. La intervenció va ser en una taula rodona presentada i moderada per Berta Ares, amb Víctor Sorenssen de Mozaika i Pere Casanellas de Tamid. La presència de públic durant els dos dies ha estat notable. Va ser molt agradable poder parlar amb alguns lectors de la revista. Desitjo de tot cor que el festival tingui una segona edició i moltes més. Seria un senyal de normalitat.

sefer

El funàmbul a la ràdio: W. G. Sebald

Ja podeu escoltar (o, si us ho estimeu més, sentir) el primer programa de El funàmbul a Ràdio Vilafranca. Es titula «Els emigrats» i està dedicat a l’obra homònima de W. G. Sebald. En aquest programa he tingut el privilegi de comptar amb la col·laboració de l’Anna Soler Horta, traductora de Sebald al català, amb qui conversem sobre aquest autor alemany, i de Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea, que ens parla de Gegants de gel, de Joan Benesiu, segurament l’epígon més sebaldià que hi ha dins el món literari català. Un altre protagonista d’aquest primer funàmbul radiofònic és El desgavell, de Ferran Planes. I també hi ha música. I un locutor nerviós i a moments força encarcarat que té l’esperança d’anar-ne aprenent amb el temps.

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/

La Verwandlung de El funàmbul

Heus ací que, quan la força desbordant de la primavera va esvair la boira, El funàmbul encara hi era. Però transformat. I és que, a partir d’ara, El funàmbul no serà (de moment) una revista de paper o digital; serà un programa radiofònic que, gràcies a Ràdio Vilafranca, s’emetrà cada dissabte de a 10 a 11 de la nit. La idea és la mateixa; el mitjà, diferent. Seria una bona notícia que els qui vau ser tan amables de llegir El funàmbul durant els dos anys que va ser una revista, ara el volguéssiu sentir.