Traduir Borges al català (per exemple)

És una veritat reconeguda universalment que un lector amb el cap embotit per culpa de lectures insulses respira descansat quan troba (o retroba) la prosa de Jorge Luis Borges. Participar del joc borgesià sempre és gratificant, fins i tot quan en llegim textos menors, com Prólogos de la Biblioteca de Babel, Prólogos con un prólogo de prólogo o un manual en què li demanen que resumeixi tota la literatura nord-americana en poc més de 50 pàgines. A Introducción a la literatura norteamericana, Borges practica l’estil lacònic de les seves ressenyes, però ben sovint no pot evitar —per sort— deixar anar opinions, judicis, i frases memorables.

Un parell d’aquestes frases han aparegut a l’apartat «Rhema» d’alguns dels nou números d’El funàmbul publicats fins ara, tot i que el text de Borges que, de moment, ha tingut més pes en la revista és «Una pedagogia de l’odi», inclòs al monogràfic del número 4 (Aproximació a la Xoà). En un parell de números futurs (els dedicats a Kafka i a Praga), també hi apareixeran textos de Borges. Traduïts al català, és clar. Va ser amb la traductora eslovena Simona Škrabec que en un funàmbul radiofònic vam conversar sobre el sentit de traduir, per exemple, Borges al català. Per a molts pot semblar absurd perquè, en general, creiem que si llegim un autor en la seva llengua original, estarem molt més a prop del que ens vol dir que si ho fem amb un altre idioma. És lícit dubtar de si Borges mateix estaria d’acord amb aquesta afirmació. Si convenim que una traducció enriqueix tant la llengua i cultura d’arribada com l’obra i cultura d’on prové, entendrem per què té sentit traduir, per exemple, Borges al català. De fet, l’any 1983 Avel·lí Artís Gener va traslladar L’Aleph al català, per mitjà d’una traducció molt recomanable.

El traductor de Borges es troba amb un seguit de dificultats (pròpies d’un llenguatge pouat en la imaginació de l’autor i, també, en la cultura del seu país i de la seva llengua) gairebé impossibles de vèncer, la qual cosa acabarà significant la producció d’una obra nova, la del traductor, que en l’intent de sortir dignament d’aquest embolic, enriquirà la seva llengua (la pròpia del traductor i la de la comunitat a la qual pertany). Original i traducció conversaran fins a fer-nos dubtar —com diria el mateix Borges— de quina precedeix l’altra. Alhora, gràcies a la traducció, l’obra primigènia mostrarà un prisma inèdit, que contenia en potència, entre d’altres coses perquè traduir implica, també, traslladar-nos a una altra època per transportar el text traduït a la nostra. Un enriquiment múltiple, doncs, que tan sols una mirada estreta (i, sovint, interessada) pot discutir.

 

Anuncis

Zakhor i El funàmbul

El funàmbul era (és?) una revista volgudament austera. Per sobre del nom, una línia que representa la corda de fer equilibris; per sota, el títol del monogràfic. El fons, blanc cru. I res més. La idea en si no té res d’especial. Vol transmetre que del que es tracta és del contingut. Pel format em vaig inspirar en L’Espill, però la coberta jo estava convençut que no l’havia tret d’enlloc. Fins que ahir vaig retrobar aquest llibre:

zahor.jpg

¿És possible que la imatge de la coberta del llibre de Yerushalmi hagués restat dins meu sense que jo en fos conscient i que hagués determinat el disseny d’El funàmbul? No ho sabré mai, però fa gràcia creure que sí.

 

El funàmbul a Séfer Barcelona

Els dies 22 i 23 d’aquest mes s’ha celebrat al Palau Robert de Barcelona Séfer, un festival dedicat al llibre jueu. Al nostre país no se n’havia organitzat mai cap de festival d’aquesta mena. Han estat dos dies de converses molt fructíferes en què hi han participat editors, traductors, escriptors, filòsofs, professors, historiadors i periodistes. He tingut l’honor de ser-hi i d’intervenir-hi com a editor i director d’El funàmbul. La intervenció va ser en una taula rodona presentada i moderada per Berta Ares, amb Víctor Sorenssen de Mozaika i Pere Casanellas de Tamid. La presència de públic durant els dos dies ha estat notable. Va ser molt agradable poder parlar amb alguns lectors de la revista. Desitjo de tot cor que el festival tingui una segona edició i moltes més. Seria un senyal de normalitat.

sefer

El funàmbul a la ràdio: W. G. Sebald

Ja podeu escoltar (o, si us ho estimeu més, sentir) el primer programa de El funàmbul a Ràdio Vilafranca. Es titula «Els emigrats» i està dedicat a l’obra homònima de W. G. Sebald. En aquest programa he tingut el privilegi de comptar amb la col·laboració de l’Anna Soler Horta, traductora de Sebald al català, amb qui conversem sobre aquest autor alemany, i de Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea, que ens parla de Gegants de gel, de Joan Benesiu, segurament l’epígon més sebaldià que hi ha dins el món literari català. Un altre protagonista d’aquest primer funàmbul radiofònic és El desgavell, de Ferran Planes. I també hi ha música. I un locutor nerviós i a moments força encarcarat que té l’esperança d’anar-ne aprenent amb el temps.

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/

La Verwandlung de El funàmbul

Heus ací que, quan la força desbordant de la primavera va esvair la boira, El funàmbul encara hi era. Però transformat. I és que, a partir d’ara, El funàmbul no serà (de moment) una revista de paper o digital; serà un programa radiofònic que, gràcies a Ràdio Vilafranca, s’emetrà cada dissabte de a 10 a 11 de la nit. La idea és la mateixa; el mitjà, diferent. Seria una bona notícia que els qui vau ser tan amables de llegir El funàmbul durant els dos anys que va ser una revista, ara el volguéssiu sentir.

Agraïments

L’aturada (boirosa) de El funàmbul és un bon moment per recordar i agrair l’ajut de les persones que l’han fet possible. La llista és força llarga i, sincerament, fa molta patxoca.

Moltes gràcies, doncs, a Glòria Abràs Pou, Albert Aixalà, Ramon Alcoberro, Vicent Alonso, Irene Artigas Albarelli, Cristina Azorín, Alejandro Baer, João Benard Da Costa, Cristopher Bigsby, Elzbieta Bortkiewicz, Juliette Boukozba, Jorge Bustamante García, Robert Caner, Patrick Charbonneau, Yves Chevrel, Esther Cohen, Teresa Costa-Gramunt, Aurèle i Jackie Crasson, Joseph Cuomo, Martin Davies, Damen Dowse, Marc Dueñas, Raúl Espadas, Itamar Even-Zohar, Mercè Espuny, Pilar Estelrich i Arce, Xavier Farré, Roger Ferrer, Manuel Forcano, Chad Freidrichs, Ricard Fusté, Lola Gámez, David A. Goldfarb, Allegra Gravellius, Jaume Huch, Mercè Ibarz, Enric Iborra, Marc Jiménez Buzzi, Xavier Jové, Jacques Kermabon, Horacio Kohan, Ewa Kuryluk, Albert Lázaro-Tinaut, Esther Leslie, Arnoldo Liberman, Antoni Llagostera, Jonathan Long, Enric H. March, Christian Martí, Antoni Martí Monterde, Aïda Martínez, David Mauas, Nora Mercurio, Gábor Mészarós, Guillem Molla, Teresa Monje i Alegret, Anna Montané, Gustau Muñoz, Joan Carles Navarro, María Negroni, Josep Piera, Rosa Planas, Arnau Pons, Marisa Presas, Ferran Ràfols Gesa, Paul Reitter, Hannah Rosefield, Jonathan Rosenbaum, Anna Rubió, Joaquim Sala-Sanahuja, Cristina Sánchez, Ramon Sangles, Ernest Sébastien, Simona Škrabec, Jerzi Slawomirski, Anna Soler Horta, George Steiner, Hildegard Trost, Lorena Vega, Blanca Llum Vidal, Helena Vidal, tu, Teresa Vinardell, Sultana Wahnón, Werner Wögerbauer i Fred van der Zee. Gràcies, també, al personal de La Impossible, Laie, La Central, Alibri, Llibreria Atzavara, La Memòria, Documenta, La Casa de la Paraula, Llibreria Calders i No Llegiu, on sempre m’han atès amb una correcció i amabilitat exquisides. I, és clar, gràcies, sobretot, als subscriptors i a qualsevol dels qui heu comprat la revista en paper o en pdf. Quan s’aclareixi la boira, ja en tornarem a parlar, de tot plegat.

budapest