172 motius per llegir El funàmbul

Edmond Jabès, Bruno Schulz, Isaac Bashevis Singer, Philip Roth, David Grossman, Jüri Talvet, Norman Manea, James Boswell, Primo Levi, Danilo Kiš, Roland Barthes, Raymon Carver, Julio Ramón Ribeyro, John Steibeck, Juan Carlos Onetti, Walter Benjamin, María Zambrano, Rainer Maria Rilke, Pere Calders, Roberto Bolaño, Mark Twain, Marcel Proust, George Steiner, Beatriz Sarlo, Béla Tarr, Óssip Mandelstam, Vasili Grossman, Imre Kértesz, Henri Meschonnic, Claude Lanzmann, Jorge Luis Borges, Ilja Ehrenburg, Janusz Korczak, Georges Didi-Huberman, Krzystof Karasek, Giorgio Pressburger, Milan Kundera, Johann Peter Eckermann, Madame de Staël, Goethe, Ramon Esquerra, Itamar Even-Zohar, Armando Gnisci, Yves Chevrel, Remo Forlani, Miquel Àngel Riera, Amerigo Vespucci, Johann Peter Hebel, W. G. Sebald, Egon Erwin Kisch, Czesław Miłosz, Charles Baudelaire, Joachim Du Bellay, Robert Louis Stevenson, Xavier de Maistre, Georges Perec, Sèneca, Clifford Geertz, Josep Piera, Lafcadio Hearn, André Aciman, Iehuda Amikhai, Albert Camus, J. V. Foix, Jem Cohen, Chad Freidrichs, Nuno Júdice, Jacques Lipchitz, José Martí, Franz Kafka, Kavafis, Joseph de Maistre, Maurice Maeterlinck, Zbigniew Herbert, Dževad Karahasan, Vincent van Gogh, Clarice Lispector, Joseph Roth, Paul Valéry, Elias Canetti, Howard Carter, Narcís Monturiol, Ludwig Wittgenstein, Fernando Pessoa, E. M. Forster, G. K. Chesterton, Anton Txékhov, Maksim Gorki, Konstantín Stanislavski, Nabokov, Jonathan Rosenbaum, Robert Frost, Émile Zola, Jaume Balmes, Umberto Saba, Eugenio Montale, Roberto Bazlen, Scipio Slataper, Srečko Kovosel, Tomaž Šalamun, Gianni Stuparich, Giorgio Voghera, Italo Svevo, Livia Venezziani Svevo, Drago Jančar, Boris Pahor, Feliu Formosa, Isaac Bàbel, Carles Soldevila, Giacomo Leopardi, Joseph Brodsky, Robert Walser, Julio Cortázar, Tomasso Marinetti, Julien Offroy De La Mettrie, Joan Perucho, Cesare Pavese, Theodor Lessing, Julio Camba, Jean Baudrillard, Joan Fuster, William Saroyan, Serge Daney, Karl Marcus Gauss, Albert Einstein, Ludwig van Beethoven, Simon Leys, Stefan Zweig, Georg Trakl, Jean Toomer, Jaroslav Hašek, Karel Čapek, Ivan Klima, Leo Perutz, Jan Hus, Ernst Roth, Jan Neruda, Marc Chagall, Thomas Browne, Sigmund Freud, Stanislaw Lem, Diògenes Laerci, Gerard de Nérval, Marco Polo, Thomas Bernhard, Salomon Malka, Seamus Heaney, Giorgio Colli, Antoine Compagnon, W. A. Mozart, Philip Larkin, Franz Liszt, Frederic Chopin, Salvador Espriu, Friedrich Nietzsche, Claude Debussy, Josep Carner, Enric Casals, Dan Morgenstern, Italo Calvino, Salvador Dalí, Maria Àngels Anglada, Isaac Newton, Abert Ràfols-Casamada, W. H. Auden, Thomas Mann, John Berger, Denis Diderot, Hugo Claus, Paul Klee, Josep Palau i Fabre, Marcel Schwob, Elizabeth Bishop.

El funàmbul 1 (Bruno Schulz)

El funàmbul 2 (Per què escrivim?)

El funàmbul 3 (Walter Benjamin)

El funàmbul 4 (Aproximacions a la Xoà)

El funàmbul 5 (Weltliteratur)

El funàmbul 6 (W. G. Sebald)

El funàmbul 7 (Viatges)

El funàmbul 8 (Interiors)

El funàmbul 9 (Txékhov)

El funàmbul 10 (Trieste)

El funàmbul 11 (Kafka)

El funàmbul 12 (Màquines)

El funàmbul 13 (Silencis)

El funàmbul 14 (Praga)

El funàmbul 15 (Somnis)

El funàmbul 16 (Notes)

El funàmbul 17 (Perspectives)

Any nou

El primer funàmbul va aparèixer la primavera del 2014, aviat farà sis anys. Tot i que hi va haver una interrupció (que vaig aprofitar per fer equilibris damunt les ones hertzianes), he anat publicant la revista trimestralment (els primers set números en paper, els altres deu en pdf). A banda de la satisfacció que suposa haver arribat fins aquí, una de les alegries més grans que he tingut és la contribució que l’esperit d’El funàmbul ha tingut en el naixement d’Editorial Flâneur. Justament perquè Flâneur exigeix el poc temps lliure de què disposo, hauré d’espaiar una mica més la periodicitat funambulística. Ara bé, tot controlat: el proper número, el divuitè, contindrà un monogràfic dedicat a Shakespeare que, és clar, em fa molta il·lusió. I és que El funàmbul continua sent, després de sis anys, la revista que m’agradaria trobar. Mentre esperem, farem una mica de memòria i recordarem un número cada setmana.

Número 1 (primavera de 2014): El funàmbul 1 Bruno Schulz

Índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / L’hospitalitat de la llengua, Edmond Jabès

MONOGRÀFIC / Bruno Schulz

La felicitat d’un món imprecís, María Negroni

Cronologia de Bruno Schulz

Drohobycz, l’univers de Bruno Schulz, Elzbieta Bortkiewicz

La república de la hipotaxi. Conversa amb Anna Rubió i Jerzy Sławomirski, traductors de Bruno Schulz al català

Traduttore, traditore?, Roger Ferrer

Franz Kafka i Bruno Schulz: escarabats i cocodrils, Ewa Kuryluk

Apropiacions de Bruno Schulz, David A. Goldfarb

L’home que escrivia millor que Kafka. Conversa entre Philip Roth  i Isaac Bashevis Singer sobre Bruno Schulz

Regions d’una gran heretgia, David Grossman

La mitificació de la realitat, Bruno Schulz

L’àlbum de segells. Bibliografia sobre Bruno Schulz

RESSENYA / El cor de la memòria, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES / Eric Rohmer: Prejudici i atzar, Ricard Fusté

ART MENOR / Després d’haver perdut el passaport, Jüri Talvet

COLOFÓ / El Quixot, dissident, Norman Manea

RHEMA

IMATGES

VIES

maryla

La cantonada on Bruno Schulz va ser assassinat el 19 de novembre de 1942

Hadji Murad

Harold Bloom descriu Hadji Murat de Tolstoi com el millor relat que s’ha escrit mai («my personal touchstone for the sublime of prose fiction, to me the best story in the world»). No ho sé. El que sé és que en català no el trobareu (crec que se’n va fer una traducció el 1934). I també sé que els dos fragments següents, escrits el 1912 i referits al tsar, van molt més enllà de mitjan segle xix i descriuen el gènere humà (i l’actualitat política, és clar) com, de fet, fan tots els clàssics de la literatura universal.

«Els afalacs hipòcrites i falsos que el seu entorn li prodigava contínuament l’havien conduït a un grau de ceguesa tan alt que ja no era capaç de veure quan entrava en contradicció amb la lògica i el seny, que ja no s’adonava del sentit de les seves paraules ni dels seus actes, i que havia acabat creient que totes les seves ordres, fins i tot les més insensates i les més il·lògiques, esdevenien decisions rumiades i plenes de sentit únicament perquè emanaven d’ell mateix.»

«Per això menystenia els homes com Bludov, persones que s’entestaven a defensar el principi de l’educació pública, però que gaudien de tots els avantatges que els oferia l’exercici de les seves funcions, la qual cosa només era possible dins un país mancat d’educació.»

hadji

Traduir Borges al català (per exemple)

És una veritat reconeguda universalment que un lector amb el cap embotit per culpa de lectures insulses respira descansat quan troba (o retroba) la prosa de Jorge Luis Borges. Participar del joc borgesià sempre és gratificant, fins i tot quan en llegim textos menors, com Prólogos de la Biblioteca de Babel, Prólogos con un prólogo de prólogo o un manual en què li demanen que resumeixi tota la literatura nord-americana en poc més de 50 pàgines. A Introducción a la literatura norteamericana, Borges practica l’estil lacònic de les seves ressenyes, però ben sovint no pot evitar —per sort— deixar anar opinions, judicis, i frases memorables.

Un parell d’aquestes frases han aparegut a l’apartat «Rhema» d’alguns dels nou números d’El funàmbul publicats fins ara, tot i que el text de Borges que, de moment, ha tingut més pes en la revista és «Una pedagogia de l’odi», inclòs al monogràfic del número 4 (Aproximació a la Xoà). En un parell de números futurs (els dedicats a Kafka i a Praga), també hi apareixeran textos de Borges. Traduïts al català, és clar. Va ser amb la traductora eslovena Simona Škrabec que en un funàmbul radiofònic vam conversar sobre el sentit de traduir, per exemple, Borges al català. Per a molts pot semblar absurd perquè, en general, creiem que si llegim un autor en la seva llengua original, estarem molt més a prop del que ens vol dir que si ho fem amb un altre idioma. És lícit dubtar de si Borges mateix estaria d’acord amb aquesta afirmació. Si convenim que una traducció enriqueix tant la llengua i cultura d’arribada com l’obra i cultura d’on prové, entendrem per què té sentit traduir, per exemple, Borges al català. De fet, l’any 1983 Avel·lí Artís Gener va traslladar L’Aleph al català, per mitjà d’una traducció molt recomanable.

El traductor de Borges es troba amb un seguit de dificultats (pròpies d’un llenguatge pouat en la imaginació de l’autor i, també, en la cultura del seu país i de la seva llengua) gairebé impossibles de vèncer, la qual cosa acabarà significant la producció d’una obra nova, la del traductor, que en l’intent de sortir dignament d’aquest embolic, enriquirà la seva llengua (la pròpia del traductor i la de la comunitat a la qual pertany). Original i traducció conversaran fins a fer-nos dubtar —com diria el mateix Borges— de quina precedeix l’altra. Alhora, gràcies a la traducció, l’obra primigènia mostrarà un prisma inèdit, que contenia en potència, entre d’altres coses perquè traduir implica, també, traslladar-nos a una altra època per transportar el text traduït a la nostra. Un enriquiment múltiple, doncs, que tan sols una mirada estreta (i, sovint, interessada) pot discutir.

 

Zakhor i El funàmbul

El funàmbul era (és?) una revista volgudament austera. Per sobre del nom, una línia que representa la corda de fer equilibris; per sota, el títol del monogràfic. El fons, blanc cru. I res més. La idea en si no té res d’especial. Vol transmetre que del que es tracta és del contingut. Pel format em vaig inspirar en L’Espill, però la coberta jo estava convençut que no l’havia tret d’enlloc. Fins que ahir vaig retrobar aquest llibre:

zahor.jpg

¿És possible que la imatge de la coberta del llibre de Yerushalmi hagués restat dins meu sense que jo en fos conscient i que hagués determinat el disseny d’El funàmbul? No ho sabré mai, però fa gràcia creure que sí.

 

El funàmbul a Séfer Barcelona

Els dies 22 i 23 d’aquest mes s’ha celebrat al Palau Robert de Barcelona Séfer, un festival dedicat al llibre jueu. Al nostre país no se n’havia organitzat mai cap de festival d’aquesta mena. Han estat dos dies de converses molt fructíferes en què hi han participat editors, traductors, escriptors, filòsofs, professors, historiadors i periodistes. He tingut l’honor de ser-hi i d’intervenir-hi com a editor i director d’El funàmbul. La intervenció va ser en una taula rodona presentada i moderada per Berta Ares, amb Víctor Sorenssen de Mozaika i Pere Casanellas de Tamid. La presència de públic durant els dos dies ha estat notable. Va ser molt agradable poder parlar amb alguns lectors de la revista. Desitjo de tot cor que el festival tingui una segona edició i moltes més. Seria un senyal de normalitat.

sefer

El funàmbul a la ràdio: W. G. Sebald

Ja podeu escoltar (o, si us ho estimeu més, sentir) el primer programa de El funàmbul a Ràdio Vilafranca. Es titula «Els emigrats» i està dedicat a l’obra homònima de W. G. Sebald. En aquest programa he tingut el privilegi de comptar amb la col·laboració de l’Anna Soler Horta, traductora de Sebald al català, amb qui conversem sobre aquest autor alemany, i de Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea, que ens parla de Gegants de gel, de Joan Benesiu, segurament l’epígon més sebaldià que hi ha dins el món literari català. Un altre protagonista d’aquest primer funàmbul radiofònic és El desgavell, de Ferran Planes. I també hi ha música. I un locutor nerviós i a moments força encarcarat que té l’esperança d’anar-ne aprenent amb el temps.

http://www.rtvvilafranca.cat/programa/el-funambul/

La Verwandlung de El funàmbul

Heus ací que, quan la força desbordant de la primavera va esvair la boira, El funàmbul encara hi era. Però transformat. I és que, a partir d’ara, El funàmbul no serà (de moment) una revista de paper o digital; serà un programa radiofònic que, gràcies a Ràdio Vilafranca, s’emetrà cada dissabte de a 10 a 11 de la nit. La idea és la mateixa; el mitjà, diferent. Seria una bona notícia que els qui vau ser tan amables de llegir El funàmbul durant els dos anys que va ser una revista, ara el volguéssiu sentir.

Agraïments

L’aturada (boirosa) de El funàmbul és un bon moment per recordar i agrair l’ajut de les persones que l’han fet possible. La llista és força llarga i, sincerament, fa molta patxoca.

Moltes gràcies, doncs, a Glòria Abràs Pou, Albert Aixalà, Ramon Alcoberro, Vicent Alonso, Irene Artigas Albarelli, Cristina Azorín, Alejandro Baer, João Benard Da Costa, Cristopher Bigsby, Elzbieta Bortkiewicz, Juliette Boukozba, Jorge Bustamante García, Robert Caner, Patrick Charbonneau, Yves Chevrel, Esther Cohen, Teresa Costa-Gramunt, Aurèle i Jackie Crasson, Joseph Cuomo, Martin Davies, Damen Dowse, Marc Dueñas, Raúl Espadas, Itamar Even-Zohar, Mercè Espuny, Pilar Estelrich i Arce, Xavier Farré, Roger Ferrer, Manuel Forcano, Chad Freidrichs, Ricard Fusté, Lola Gámez, David A. Goldfarb, Allegra Gravellius, Jaume Huch, Mercè Ibarz, Enric Iborra, Marc Jiménez Buzzi, Xavier Jové, Jacques Kermabon, Horacio Kohan, Ewa Kuryluk, Albert Lázaro-Tinaut, Esther Leslie, Arnoldo Liberman, Antoni Llagostera, Jonathan Long, Enric H. March, Christian Martí, Antoni Martí Monterde, Aïda Martínez, David Mauas, Nora Mercurio, Gábor Mészarós, Guillem Molla, Teresa Monje i Alegret, Anna Montané, Gustau Muñoz, Joan Carles Navarro, María Negroni, Josep Piera, Rosa Planas, Arnau Pons, Marisa Presas, Ferran Ràfols Gesa, Paul Reitter, Hannah Rosefield, Jonathan Rosenbaum, Anna Rubió, Joaquim Sala-Sanahuja, Cristina Sánchez, Ramon Sangles, Ernest Sébastien, Simona Škrabec, Jerzi Slawomirski, Anna Soler Horta, George Steiner, Hildegard Trost, Lorena Vega, Blanca Llum Vidal, Helena Vidal, tu, Teresa Vinardell, Sultana Wahnón, Werner Wögerbauer i Fred van der Zee. Gràcies, també, al personal de La Impossible, Laie, La Central, Alibri, Llibreria Atzavara, La Memòria, Documenta, La Casa de la Paraula, Llibreria Calders i No Llegiu, on sempre m’han atès amb una correcció i amabilitat exquisides. I, és clar, gràcies, sobretot, als subscriptors i a qualsevol dels qui heu comprat la revista en paper o en pdf. Quan s’aclareixi la boira, ja en tornarem a parlar, de tot plegat.

budapest

El final (boirós) de El funàmbul

Al poble hi havia gent que deia que el funàmbul havia caigut. D’altres, que s’havia aturat. Tanmateix, ningú no podia assegurar què havia passat perquè la boira, que ho cobreix tot, no permetia que ningú el veiés. El bàndol dels qui manifestaven que havia caigut tenia molt clar que tot es reduïa a una cosa tan simple, pragmàtica i freda com els números. Dins d’aquest grup hi havia una petita facció que creia que el cansament també hi devia tenir alguna cosa a veure. Els qui, tot i la boira, afirmaven que s’havia aturat —insistim que des de sota no es veia res—, en general, mostraven un caràcter més idealista. Creien (o volien creure) que el funàmbul devia descansar (i això els acostava a la petita facció del primer grup) i que d’una manera o altra, quan pogués, continuaria avançant. Ara bé, cal recordar la menudesa de l’assumpte: la immensa majoria dels habitants del poble — que no sabien que hi hagués algú penjat allà dalt i que, si ho haguessin sabut, tampoc no haurien mostrat cap interès per un fet tan absurd— tenien raons molt més importants per desitjar que la boira s’esvaís.

fog

La universitat i El funàmbul

Sovint els qui no pertanyem al món acadèmic universitari tendim a subratllar-ne molt més els defectes que no pas les virtuts. No és pas que no tinguem raó (i, va, siguem sincers, una mica d’enveja, a moments), però, de vegades, som injustos. Que és un ambient escleròtic i dinosàuric ho sap tothom. Que comparat amb països que hi ha «nord enllà» (i al sud, l’oest i l’est) fa més aviat vergonya, també. D’acord. Ara bé, en aquest sistema escleròtic, pesant i inútil hi he conegut gent d’una vàlua professional fora del comú. Professors abnegats, enamorats de la seva feina (entenent per feina, ensenyar). Idealistes i desinteressats. A El funàmbul en trobareu alguns i desitjo que, de cara al futur, encara més. Els qui som massa caòtics com per dedicar-nos gaire temps a una tasca en concret, de vegades som condescendents amb els especialistes, quan resulta que sense ells ben poca cosa podríem fer.

I ara un parell de mostres de reconeixement universitari internacional que afalaguen d’allò més. Primera: el professor de la Universitat de Tel-Aviv, Itamar Even-Zohar ha cregut oportú penjar al seu web la traducció al català de «El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa», un text seu que va aparèixer a El funàmbul 5. Segona: el professor retirat de la Universitat d’Oxford i amic de W. G. Sebald durant gairebé vint anys, Richard Sheppard, m’ha demanat que li enviï un exemplar del número 6 que li agradaria que formés part de la bibliografia sobre Sebald que fa anys que recopila. (Els sebaldians potser el coneixen per les contribucions impagables que va fer a Saturn’s Moons.) L’esbalaïment ja fa temps que s’ha instal·lat a can funàmbul.

ub

Els camins inescrutables del funàmbul

La idea, de sempre, ha estat sortir de Barcelona. Quan ho explicava, em deien: «Girona, Mataró, Granollers, Vic…» Doncs Lleida. A partir d’avui El funàmbul es pot trobar a la la capital del Segrià, concretament a tres llibreries: Llibreria Caselles, Punt de llibre i Abacus. No és pas que ens hàgim rendit a les exigències de cap distribuïdora: l’explicació d’aquest moviment té a veure amb la generositat de l’Albert Aixalà. Moltes gràcies, ara públiques. I, sí: encomanem-nos a Màrius Torres.

MariusTorres_02

Per on transita El funàmbul?

Ara per ara, El funàmbul és, d’una manera més o menys evident, a vuit llibreries barcelonines. Són aquestes:

-La Impossible (c/ Provença, 232)
-Laie (c/ Pau Claris, 85 i c/ Montalegre, 5)
-Documenta (c/ Pau Claris, 144)
-La Casa de la Paraula (c/ Rosselló, 154)
-La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19)
-La Central (c/ Mallorca, 237 i c/ Elisabets, 6)
-Llibreria Calders (Passatge Pere Calders, 9)
-Alibri (c/ Balmes, 26)

Les revistes arriben a les llibreries cada dia 13 de cada tres mesos. El mètode de distribució ha anat variant: va començar sent una maleta de rodes i ara és una caixa de cartó. L’albarà, a la butxaca. No es pot dir que no faig exercici. Val a dir que, malgrat aquesta exhibició de mitjans, sóc molt benvingut arreu on vaig. Granollers, Vic, Girona, Mataró, Reus? Potser algun dia.

IMG_0538

Primer aniversari

El passat dotze de març, a la llibreria La Impossible de Barcelona, vam celebrar el primer aniversari de El funàmbul. L’acte va comptar amb la presència d’Antoni Martí Monterde, professor de Literatura Comparada, de l’editor de la publicació, David Cuscó i Escudero, i va servir, també, per presentar el número 5 de la revista. Vull donar les gràcies a tots els qui hi vau ser i a tots els qui contribuïu a fer que aquest projecte continuï avançant.

El funàmbul i el País Valencià

Des que aquesta història de El funàmbul va començar a rodar —ara tot just fa un any—, la connexió amb el País Valencià ha estat immediata i ferma. En un principi es va fer evident per mitjà de les col·laboracions (que continuaran) d’Enric Iborra. Impagables. Més endavant, es van ampliar en reprendre la relació amb Antoni Martí Monterde, exprofessor meu, a qui entrevisto en el cinquè número, i que va ser tan amable com per acompanyar-me a la llibreria La Impossible, tot just fa tres dies, en la celebració del primer aniversari de la revista. Els seus elogis —sincers: no en reparteix perquè sí— em van emocionar profundament. El darrer capítol va tenir lloc ahir: el poeta Josep Piera em va rebre a casa seva, a la Drova, prop de Gandia, i vam estar xerrant (ell més; jo hi havia anat a escoltar) durant sis hores. Un dia inoblidable. El resultat en forma d’entrevista, apareixerà al número 7 de El funàmbul.

I un agraïment final al nombre de subscriptors valencians de la revista (més de la meitat dels que tinc). És un orgull que algú valori El funàmbul al país de L’Espill i de Joan Fuster.

IMG_0547

W. G. Sebald i l’actualitat

El dia 11 de març al CCCB s’inaugura Les variacions Sebald, una exposició sobre W. G. Sebald, el magnífic escriptor alemany. És una bona notícia. Encara ho seria més que a les llibreries d’aquest país poguéssim trobar Els emigrats i Austerlitz, les dues obres de Sebald que Anna Soler Horta va traduir per Edicions 62 fa uns anys. No patiu, no les hi trobareu. També ho seria que algú s’animés a traduir i a publicar la resta d’obra sebaldiana.

Els quatre número anuals de El funàmbul es preparen amb un any d’antelació. Així doncs, el número 6, dedicat a Sebald, que apareixerà al juny, fa uns mesos que està acabat. Alguns llibreters es veu que ara cerquen publicacions relacionades amb aquest autor per oferir-les als lectors que s’hagin engrescat a descobrir-lo a partir de l’exposició. Però el número 5 de El funàmbul, que serà a les llibreries la setmana que ve, està dedicat a la Weltliteratur, no pas a Sebald. Se suposa que qui estigui interessat en Sebald ara, també ho estarà al juny. Tanmateix, com que l’exposició acabarà al juliol, no es pot descartar que el número 6 de El funàmbul comparteixi taulell amb Austerlitz o Els anells de Saturn. Seria un honor difícil d’assimilar.

No obstant això, si cap centre cultural està considerant de fer una exposició sobre Txékhov, seria tan amable d’ajornar-la (o d’avançar-la) a la primavera de 2016? Gràcies.

SEBALD 10

El funàmbul a La Impossible

El dijous 12 de març, a dos quarts de vuit de la tarda, a la Llibreria La Impossible de Barcelona, El funàmbul es presentarà en públic. Serà justament un any després de l’aparició del primer número i coincidirà amb la del cinquè (amb un monogràfic dedicat a la Weltliteratur). A la presentació m’hi acompanyarà Antoni Martí Monterde, la qual cosa, a banda de ser un honor i un privilegi, té tot el sentit del món. Serà un bon moment per tornar a expressar el meu agraïment a tothom que ha fet possible un projecte tan desassenyat com apassionant. No cal dir que tothom hi és convidat i que, a mesura que s’acosti la data, ja n’aniré parlant més.

old-bicycle

El funàmbul i You Tube

Tothom sap (o hauria de saber) que en aquest calaix de sastre histèric i ensordidor que és internet també hi ha coses interessants. Ara bé, si compensen o no la immensa banalitat i estupidesa de la resta és molt dubtós. Tanmateix, tot i la passió pel paper, a can funàmbul no renunciem del tot a participar, modestament, en aquesta olla de grills deliciosament alienadora. En part és per això que, des de fa un mes, al You Tube hi ha un canal que es diu El funàmbul. La intenció és incloure-hi vídeos relacionats amb els temes que apareixen a la revista. En seria una mena de versió audiovisual. Si calia o no és una qüestió que, tractant-se d’internet, no té gaire sentit. Tal vegada us pot interessar.

Rels

El funàmbul és una revista que no vol ser com cap altra. Dit així pot semblar pedant, però no ho és; és la realitat. Evidentment hi ha referents difícils de defugir. LEspill n’és un; Caràcters, un altre; Europe; Literary Review, Shangrila, tangencialment la desapareguda Lateral… Ara bé, si hi ha una publicació a la qual no ens faria res assemblar-nos és Rels.

Rels fa set anys que no es publica. Tenia la seu a Tortosa i va ser una iniciativa dAdrià Chavarria i dIvan Favà. Sen poden consultar tots els números a internet. Si encara no ho heu fet, potser la llista de col·laboradors i dautors següents us en podrà convèncer: Carles Torner, Arnau Pons, Albert Aixalà, Alfred Sargatal, Gustau Muñoz, Fina Birulés, Henri Meschonnic, Franz Kafka, Paul Celan, Simon Weil, Elias Canetti, Jean Bollack, Joan Fuster, Agustí Bartra, Mallarmé, Óssip Mandelstam, Maria Mercè Marçal…

Ens agradaria pensar que part de les rels de El funàmbul són un homenatge modest a una publicació que tothom hauria de trobar a faltar.

rels