Desè funàmbul (aviat)

El desè funàmbul serà el millor dels que han aparegut fins ara. El monogràfic contindrà més de 100 pàgines dedicades a Trieste i, entre d’altres coses, hi trobareu textos de Giani Stuparich, Umberto Saba, Giorgio Pressburger, Roberto Bazlen, Scipio Slataper, Srečko Kosovel, Tomaž Salamun, Giorgio Voghera, Italo Svevo, Claudio Magris, Boris Pahor i la contribució impagable de Simona Škrabec i Antoni Martí Monterde. A més, Émile Zola, aprofitant la situació actual, ens ha escrit l’editorial. Aviat.

Umberto Saba climbing the steps of the via Ciamician in Trieste, 1953 (Montadori)

Anuncis

Traduir Borges al català (per exemple)

És una veritat reconeguda universalment que un lector amb el cap embotit per culpa de lectures insulses respira descansat quan troba (o retroba) la prosa de Jorge Luis Borges. Participar del joc borgesià sempre és gratificant, fins i tot quan en llegim textos menors, com Prólogos de la Biblioteca de Babel, Prólogos con un prólogo de prólogo o un manual en què li demanen que resumeixi tota la literatura nord-americana en poc més de 50 pàgines. A Introducción a la literatura norteamericana, Borges practica l’estil lacònic de les seves ressenyes, però ben sovint no pot evitar —per sort— deixar anar opinions, judicis, i frases memorables.

Un parell d’aquestes frases han aparegut a l’apartat «Rhema» d’alguns dels nou números d’El funàmbul publicats fins ara, tot i que el text de Borges que, de moment, ha tingut més pes en la revista és «Una pedagogia de l’odi», inclòs al monogràfic del número 4 (Aproximació a la Xoà). En un parell de números futurs (els dedicats a Kafka i a Praga), també hi apareixeran textos de Borges. Traduïts al català, és clar. Va ser amb la traductora eslovena Simona Škrabec que en un funàmbul radiofònic vam conversar sobre el sentit de traduir, per exemple, Borges al català. Per a molts pot semblar absurd perquè, en general, creiem que si llegim un autor en la seva llengua original, estarem molt més a prop del que ens vol dir que si ho fem amb un altre idioma. És lícit dubtar de si Borges mateix estaria d’acord amb aquesta afirmació. Si convenim que una traducció enriqueix tant la llengua i cultura d’arribada com l’obra i cultura d’on prové, entendrem per què té sentit traduir, per exemple, Borges al català. De fet, l’any 1983 Avel·lí Artís Gener va traslladar L’Aleph al català, per mitjà d’una traducció molt recomanable.

El traductor de Borges es troba amb un seguit de dificultats (pròpies d’un llenguatge pouat en la imaginació de l’autor i, també, en la cultura del seu país i de la seva llengua) gairebé impossibles de vèncer, la qual cosa acabarà significant la producció d’una obra nova, la del traductor, que en l’intent de sortir dignament d’aquest embolic, enriquirà la seva llengua (la pròpia del traductor i la de la comunitat a la qual pertany). Original i traducció conversaran fins a fer-nos dubtar —com diria el mateix Borges— de quina precedeix l’altra. Alhora, gràcies a la traducció, l’obra primigènia mostrarà un prisma inèdit, que contenia en potència, entre d’altres coses perquè traduir implica, també, traslladar-nos a una altra època per transportar el text traduït a la nostra. Un enriquiment múltiple, doncs, que tan sols una mirada estreta (i, sovint, interessada) pot discutir.

 

El cinema de David Mauas

Goya, el secret de l’ombra (2011) comença amb un home que assegura que té un Goya. Es diu Ramon, és fotògraf d’art i afirma que ha trobat un quadre que ningú abans d’ell havia sabut veure que era un Goya. En el quadre en qüestió, el nostre protagonista (inicial) veu tot de signatures (microfirmes, en diuen) de Goya. El problema és que els experts no accepten les suposades microfirmes com a element que certifiqui l’autencitat de cap quadre de Goya. La càmera de Mauas s’ho mira encuriosida: «No sé si aquest home té raó o és un il·luminat, però en el trajecte, entre d’altres coses, aprendré coses sobre Goya», sembla que ens vulgui dir. Nosaltres som els convidats a participar del trajecte: ara, sempre d’una manera activa; l’espectador també s’ha de responsabilitzar del que veu.

Tant en Goya, com en el seu film anterior —Qui va matar Walter Benjamin? (2005)—, Mauas dibuixa la història oficial com una construcció mítica, esculpida mitjançant la col·laboració entusiasta (l’ego hi empeny) d’un seguit d’acadèmics i experts que sovint s’apropien d’això que avui dia està tan de moda anomemar relat. Però no ens equivoquem, Mauas no menysté en cap moment els experts, simplement els posa un mirall al davant. Seria molt important no confondre la visió de Mauas (tan benjaminiana) amb la dels qui pretenen desmuntar mites a còpia de bastir-ne de nous. De fet, Mauas a moments és més acadèmic que els acadèmics: cerca proves, documents irrefutables, tot i que (i aquí rau la diferència amb els doctes) no té esperances de trobar cap resposta. Però és que Mauas sap que les preguntes sempre són més interessants que les respostes. Per exemple: qui certifica? qui decideix què sobreviu i què no? Mauas exposa les contradiccions de la història oficial, però no la substitueix perquè no pot demostrar-ne la falsedat. Dubta. I en el trajecte, aplica la visió fragentària i escèptica que ha trobat llegint i estudiant Benjamin. I la ironia.

De fet, els documentals de Mauas també són, o potser són sobretot, una reflexió sobre el propi mitjà. Sobre el documental com a gènere i el cinema, en general. Sobre la il·lusió i sobre la veritat.

goya

El tercer funàmbul, dedicat a Walter Benjamin, conté una entrevista amb David Mauas molt més il·luminadora que aquest text. Aquí la teniu, tan interessant com fa tres anys:

El funàmbul 3 Walter Benjamin

Bilder Finden. Recordant Bruno Schulz

Avui, 19 de novembre de 2017 fa 75 anys que Bruno Schulz va ser assassinat. Per commemorar aquest fet, cent cinemes d’arreu del món (inclosa la Filmoteca de Catalunya) han projectat el documental Bilder Finden (2003), de Benjamin Geissler.

El documental és molt recomanable i inclou moments tan emocionants com els que mostra aquest tràiler:

 

Editorial Flâneur

Si tot va bé, al final d’aquest mes, a les llibreries d’aquest país s’hi podrà trobar La passejada de Robert Walser, traduït al català 100 anys després que es publiqués per primera vegada. Aquest relat de Walser va acompanyat d’un assaig magnífic de W. G. Sebald. És un orgull participar d’un projecte com Editorial Flâneur que es proposa oferir llibres de qualitat, no tan sols pel que fa al contingut (amb autors com Walser, Sebald, Bernhard o Baudelaire això està assegurat) sinó pel que fa a la presentació.

Aquí teniu el web de l’editorial.

20341r

Novè funàmbul

Aquí teniu el novè funàmbul: El funàmbul 9 Tardor 2017

Aquest n’és l’índex:

Número 9

EDITORIAL

PÒRTIC

Una defensa de les coses lletges, G. K. Chesterton

MONOGRÀFIC: ANTON TXÉKHOV

Txékhov, Sophie Laffitte

Cronologia d’Anton Txékhov

Carta a Aleksei Péixkov (Maksim Gorki), Anton Txékhov

Anton Txékhov. Fragments de records, Maksim Gorki

L’art de Txékhov, Konstantín Stanislavski

La dama del gosset, Vladímir Nabókov

La bellesa de la no-ficció de Txékhov, Akhil Sharma

Encàrrec, Raymond Carver

Reflexions sobre Txékhov. La ficció de la vida ínfima, Jorge Bustamante garcía

Tristesa, Anton Txékhov

RESSENYA

Una nota sobre Retrats de passaport de Josep Pla, Enric Iborra

35 MIL·LÍMETRES

És lent el cinema de Yasujirō Ozu?, Jonathan Rosenbaum

ART MENOR

«Tot ho podria donar el temps», Robert Frost

COLOFÓ

Els meus odis, Émile Zola

RHEMA

IMATGES

VIES

Anton_Chekhov_1897_in_Melihovo.jpg

L’art de Sebald

A Els usos del passat, en un passatge dedicat a la diferència entre història i memòria, Enzo Traverso cita Pierre Nola, el controvertit historiador i editor francès: «La memòria és la vida, la qual cosa l’exposa a la dialèctica del record i l’amnèsia, i la fa inconscient de les seves deformacions successives, vulnerable a tota mena d’utilització i manipulació, procliu a estats de latència prolongats i a reviscolaments sobtats». Per bé que l’obra d’on originàriament prové aquest fragment, Les lieux de mémoire, I. La République (1984), pretén privilegiar el concepte d’història per damunt del de memòria, aquesta definició recorda, en gran part, l’experiència de Jacques Austerlitz, el protagonista de la darrera novel·la de W. G. Sebald, Austerliz (2001). El desvetllament progressiu —interromput per diversos períodes de depressió— que durà Jacques Austerlitz a descobrir la seva identitat és un procés dolorós i un bon exemple de com Sebald sap reflexionar literàriament sobre temes que en principi semblen propis de discussions acadèmiques i que en les seves mans esdevenen art.