Entrevista a Antoni Martí Monterde

El número 5 d’El funàmbul estava dedicat a la Weltliteratur i contenia una entrevista amb Antoni Martí Monterde. Aquí la teniu sencera: Entrevista a Antoni Martí Monterde.

Foto: Quim Puig

L’estat de la cosa (Entrevista a Antoni Martí Monterde)

«[…] Actualment, l’editorial més gran en català, Edicions 62, és insignificant des del punt de vista literari. La caiguda qualitativa del seu catàleg, la ignorància dels seus gestors i la inhibició de gent que ho hauria pogut redreçar des de dins —com ara Josep Maria Castellet—, més la intervenció del Grup Planeta, ha de ser considerada com una tragèdia cultural. Segurament, des del punt de vista de la necessitat de repensar el camp editorial i literari català, no seria negativa la desaparició d’aquest Grup, insolvent econòmicament i intel·lectualment, un autèntic pes mort, unes autèntiques mans mortes, si tenim present no només el que no fa, sinó el que no deixa fer. Són, actualment, els grans enemics de la literatura, els emissaris del no-res, a casa nostra. Hi ha noms que, per raons de drets, no es poden editar o s’estan editant molt malament, i això és imperdonable. Fins i tot m’atreviria a afirmar que és planificat. La conseqüència és, com he dit alguna vegada, que aquest fet ja és prou trist, però esdevé tràgic si pensem que avui, Josep Pla no guanyaria el premi Josep Pla. Ni Gaziel el Gaziel. Ni Ramon Llull el Ramon Llull. Ni sant Joan el Sant Joan. Aquesta situació, doncs, desborda completament l’abast específicament crític del problema, i requereix una interrogació més oberta, que abasta de l’assaig i el memorialisme fins a la resta de la prosa. I, pel que fa a la crítica, pensem que Castellet va guanyar el premi Sant Joan amb un llibre sobre Josep Pla. Avui, això seria impensable, i no crec pas que sigui qüestió de resignar-se; perquè de talent n’hi ha, a la literatura catalana actual. Però cal saber buscar-lo.»

El número 5 de El funàmbul conté una entrevista amb Antoni Martí Monterde, escriptor i professor de Literatura Comparada, i una de les ments més lúcides que hi ha en aquest país a l’hora d’analitzar l’estat actual de la literatura catalana.

Ramon Esquerra i El funàmbul

El recull d’articles Lectures europees (1936) i l’obra Shakespeare a Catalunya (1937), de Ramon Esquerra (1909-1938?), són dos exemples extraordinaris de la finor i agudesa crítica d’un pioner de la comparatística catalana i ibèrica. Molt abans dels estudis —magnífics— de Claudio Guillén (1924-2007), aquest jove professor barceloní publicava periòdicament articles i ressenyes a diaris i revistes com La Publicitat, Mirador, La Veu de Catalunya i El matí, i mostrava un punt de vista inusitadament modern i obert per l’època. Malauradament, Esquerra va desaparèixer a l’Ebre l’any 1938. Pensar què hauria pogut oferir si hagués sobreviscut la guerra és un exercici estèril; el millor que es pot fer és llegir-lo i rellegir-lo i amarar-nos de la seva manca de prejudici i d’un entusiasme i curiositat insadollables. D’epígons, per desgràcia, no en va deixar gaires. Una vegada, parlant d’Esquerra, Antoni Martí Monterde em va preguntar: «Quant de temps fa que no retalles cap ressenya d’un diari?».

El número 5 de El funàmbul, inclou «Conrad i el cinema», un article d’Esquerra, i «Ramon Esquerra o l’encaix de la literatura catalana en la literatura comparada», un text magnífic de Guillem Molla sobre la figura d’un intel·lectual únic que cal reivindicar.

Primer aniversari

El passat dotze de març, a la llibreria La Impossible de Barcelona, vam celebrar el primer aniversari de El funàmbul. L’acte va comptar amb la presència d’Antoni Martí Monterde, professor de Literatura Comparada, de l’editor de la publicació, David Cuscó i Escudero, i va servir, també, per presentar el número 5 de la revista. Vull donar les gràcies a tots els qui hi vau ser i a tots els qui contribuïu a fer que aquest projecte continuï avançant.

Goethe i la Weltliteratur

En la majoria d’Històries de la Literatura Comparada, el concepte de Weltliteratur apareix definit recurrentment —i amb molta lògica— per mitjà d’un seguit de textos considerats fonamentals. Converses amb Goethe, de J. P. Eckermann, és, segurament, l’obra més citada en aquest sentit. Es tracta d’un llibre que, més enllà dels possibles afegits de l’autor, inclou reflexions que, amb el temps, han esdevingut clàssiques (només cal recordar la cèlebre entrada del 31 de gener de 1827 sobre la literatura xinesa). La correspondència entre Goethe i Thomas Carlyle també és una referència obligada. Tanmateix, la presència omnipresent de Goethe no ens ha de fer oblidar —com exposa Antoni Martí Monterde a Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada (2011)— que, a dreta llei, la paternitat del mot Weltliteratur s’ha d’atribuir a un grup d’intel·lectuals francesos que escrivien a la revista Le Globe i a Madame de Staël.

El cinquè número de El funàmbul inclou la conversa entre Goethe i Eckermann del 15 de juliol de 1827, la carta que Goethe envia a Carlyle el 20 de juliol de 1827 i un fragment de De l’Allemagne (1810-1813), de Madame de Staël. Els dos primers textos, traduïts per Pilar Estelrich; el segon i el tercer, inèdits en català.

El funàmbul i el País Valencià

Des que aquesta història de El funàmbul va començar a rodar —ara tot just fa un any—, la connexió amb el País Valencià ha estat immediata i ferma. En un principi es va fer evident per mitjà de les col·laboracions (que continuaran) d’Enric Iborra. Impagables. Més endavant, es van ampliar en reprendre la relació amb Antoni Martí Monterde, exprofessor meu, a qui entrevisto en el cinquè número, i que va ser tan amable com per acompanyar-me a la llibreria La Impossible, tot just fa tres dies, en la celebració del primer aniversari de la revista. Els seus elogis —sincers: no en reparteix perquè sí— em van emocionar profundament. El darrer capítol va tenir lloc ahir: el poeta Josep Piera em va rebre a casa seva, a la Drova, prop de Gandia, i vam estar xerrant (ell més; jo hi havia anat a escoltar) durant sis hores. Un dia inoblidable. El resultat en forma d’entrevista, apareixerà al número 7 de El funàmbul.

I un agraïment final al nombre de subscriptors valencians de la revista (més de la meitat dels que tinc). És un orgull que algú valori El funàmbul al país de L’Espill i de Joan Fuster.

El funàmbul a La Impossible

El dijous 12 de març, a dos quarts de vuit de la tarda, a la Llibreria La Impossible de Barcelona, El funàmbul es presentarà en públic. Serà justament un any després de l’aparició del primer número i coincidirà amb la del cinquè (amb un monogràfic dedicat a la Weltliteratur). A la presentació m’hi acompanyarà Antoni Martí Monterde, la qual cosa, a banda de ser un honor i un privilegi, té tot el sentit del món. Serà un bon moment per tornar a expressar el meu agraïment a tothom que ha fet possible un projecte tan desassenyat com apassionant. No cal dir que tothom hi és convidat i que, a mesura que s’acosti la data, ja n’aniré parlant més.