Un engany històric

La música és un element tan fonamental en la producció cinematogràfica del director hongarès Béla Tarr que sense la col·laboració de Mihály Víg les seves pel·lícules serien unes altres. De fet, a Harmonies Werckmeister (2000) la presència de la música no és limita a funcionar com a banda sonora i prou: és el moll de l’os de la pel·lícula. Al darrer funàmbul hi trobareu el discurs que fa un dels personatges sobre el que considera que és un frau musical que fa segles que dura.

Béla Tarr i El funàmbul

El cinema de Béla Tarr no és fàcil. Gens. Acostumats com estem al ritme hollywoodià, hem acabat creient que a la gran pantalla (i, per tant, a la vida) només hi pot haver una successió constant de plànols i d’estímuls frenètics. El ritme cinematogràfic de Tarr és diferent. Preses llargues i denses. Lentitud. Diàlegs i monòlegs extensos i complexos. Blanc i negre. Als antípodes de qualsevol mena d’efectisme. Béla Tarr és el director d’un seguit de pel·lícules diferents. Sense trucs. Béla Tarr vol filmar la vida. Les pel·lícules de Tarr són un repte per als espectadors d’avui dia, requereixen un esforç important per part de l’espectador (exactament com els llibres del seu col·laborador László Krasznahorkai en l’àmbit literari).

Werckmeister Harmóniák és una de les perles de Tarr. I l’escena que trobareu a continuació és l’equivalent cinematogràfic més perfecte que hem trobat mai a l’afirmació de Kafka segons la qual un llibre ha de ser una destral que esberli la gelor del nostre cor.

Al tercer número de El funàmbul hi trobareu una entrevista que Ági Szabó va fer a Tarr en motiu de la seva darrera pel·lícula, El cavall de Torí.