Vida i obra d’Edgar Poe

CHARLES BAUDELAIRE

El text sencer en pdf

Quina tragèdia més lamentable, la vida d’Edgar Poe! La seva mort, un desenllaç terrible l’horror del qual encara és més gran de tan trivial! De tots els documents que n’he llegit, he acabat convençut que, per a Poe, els Estats Units van ser una vasta presó que ell va recórrer amb l’agitació febrosa d’algú fet per respirar en un món més aromàtic que el d’una gran barbàrie il·luminada amb gas, i que la seva vida interior, espiritual, de poeta o fins i tot de borratxo, no va ser altra cosa que un esforç perpetu per escapar-se de la influència d’aquesta atmosfera antipàtica. En les societats democràtiques l’opinió és una dictadura despietada; en l’aplicació de les seves lleis en casos múltiples i complexos de la vida moral no n’imploreu cap mena de caritat, d’indulgència o flexibilitat. Diríem que de l’amor impiu per la llibertat ha nascut una nova tirania, la tirania de les bèsties, o zoocràcia, que per la seva insensibilitat ferotge recorda l’ídol de Juggernaut. Un biògraf ens dirà seriosament —té intencions nobles, el bon home— que si Poe hagués volgut regularitzar el seu geni i aplicar les seves facultats creatives d’una manera més apropiada al sòl americà, hauria pogut arribar a fer diners, a making money author; un altre —un cínic ingenu—, que, per molt gran que sigui el geni de Poe, li hauria valgut més tenir talent i prou, perquè el talent sempre surt més a compte que el geni. Un altre, que ha dirigit diaris i revistes, un amic del poeta, confessa que era difícil donar-li feina i que estava obligat a pagar-li menys que a d’altres, perquè escrivia en un estil que estava massa per damunt de la plebs. Quin tuf de rebotiga!, com deia Joseph de Maistre.

Carta de Charles Baudelaire a Édouard Manet

La carta en pdf

Dijous, 11 de maig de 1865

Estimat amic,

Us estic agraït per la carta que M. Chorner m’ha donat aquest matí i també per la peça musical.

Ja fa temps que tinc la intenció de passar per París dues vegades, una per anar a Honfleur, i l’altra per tornar-ne; això només ho havia confiat en secret al boig d’en Rops, perquè amb prou feines tindria temps d’encaixar la mà de dos o tres amics, però, segons el que m’ha dit M. Chorner, Rops ho ha explicat a unes quantes persones, i ara resulta que naturalment hi ha molta gent que creuen que soc a París i em tracten d’ingrat i d’oblidadís.

Si veieu en Rops, no doneu gaire importància als seus aires violentament provincians. A Rops li agradeu, Rops ha entès el valor de la vostra intel·ligència, i fins i tot m’ha confiat certes observacions sobre la gent que no us pot veure (ja que sembla que teniu l’honor d’inspirar odi). Rops és l’únic artista veritable (en el sentit que jo dono —potser jo i prou— a la paraula artista) que he trobat a Bèlgica.

Em demaneu, doncs, que us torni a parlar de vós. Em demaneu que m’esforci a demostrar-vos el que valeu. El que exigiu és realment absurd. Se’n riuen de vós; les bromes us fan enrabiar; no us fan justícia; etc., etc… Creieu que sou el primer que es troba en aquesta situació? Teniu més talent que Chateaubriand i que Wagner? I, tanmateix, se n’han rigut molt, d’ells. I no s’han pas mort. I, per rebaixar-vos orgull, us diré que aquests homes són models, cadascun en el seu gènere, i en un món molt ric; i que vós, vós només sou el primer d’un art decrèpit. Espero que no us molesti la franquesa amb què us tracto. Sabeu l’estima que us tinc.

He volgut conèixer la impressió personal d’aquest M. Chorer, si és que podem considerar que un belga sigui una persona. He de dir que ha estat amable, i el que m’ha dit lliga amb el que sé de vós i amb el que algunes persones intel·ligents diuen de vós: Hi ha defectes, errors, manca d’aplom, però hi ha un encant irresistible. Tot això ho sé; soc un dels primers que ho ha captat. Ha afegit que el quadre que representa una dona despullada, amb la negra i el gat (és un gat, oi?), era molt superior al quadre religiós.

Quant a Lemer, res de nou. Crec que aniré jo mateix a espavilar-la. Pel que fa a acabar aquí Pobre Bèlgica, en soc incapaç; estic dèbil, estic mort. Tinc una pila de poemes en prosa que he d’escampar en dues o tres revistes. Però ja no hi puc anar. Pateixo d’un mal que no tinc, com quan era petit i vivia a la fi del món. I tanmateix no soc patriota.

Olympia, Édouard Manet (1863).

Joseph Roth, autor de L’Spleen

«Calia afanyar-se per captar d’aquells vespres fugaços i porucs abans no desapareguessin. Sobretot m’agradava sorprendre’ls als jardins públics, al Volsksgarten, al Prater, atrapar-ne la darrera claror, la més dolça, en un cafè, on encara s’insinuava, tènue i lleugera, com un perfum…», Joseph Roth, citat per Patrick Modiano a Un pedigree.

L’embriaguesa de Baudelaire i Nietzsche

«Perquè hi hagi art, perquè hi hagi realitzacions i contemplacions estètiques, és indispensable una condició fisiològica prèvia: l’embriaguesa. L’embriaguesa ha d’haver intensificat primer l’excitabilitat de la màquina sencera: sense això no hi ha art. Totes les menes d’embriaguesa, encara que tinguis uns condicionaments molt diferents, tenen la força d’aconseguir això: sobretot l’embriaguesa de l’excitació sexual, que és la forma més antiga i originària d’embriaguesa. […] L’essència de l’embriaguesa és el sentiment de plenitud i d’intensificació de les forces […]»

Crepuscle dels ídols (1887).

« Il faut être toujours ivre. Tout est là. C’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.

Mais de quoi ? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.

Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un fossé, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous réveillez, l’ivresse déjà diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague, à l’étoile, à l’oiseau, à l’horloge, à tout ce qui fuit, à tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il est ; et le vent, la vague, l’étoile, l’oiseau, l’horloge, vous répondront : « Il est l’heure de s’enivrer ! Pour n’être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-vous ; enivrez-vous sans cesse ! De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. »

«Enivrez-vous» a L’spleen de Paris (1869)

Baudelaire, lector de Kafka

A CADASCÚ LA SEVA QUIMERA

Sota un gran cel gris, en una planúria gran i polsosa, sense camins, sense gespa, sense cap card, sense cap ortiga, vaig trobar molts homes que marxaven corbats.

Cadascun d’ells portava a l’esquena una Quimera enorme, tan pesant com un sac de farina o de carbó, o el forniment d’un soldat romà.

Però la bèstia monstruosa no era pas un pes inert; al contrari, envoltava i oprimia l’home amb uns músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb dues urpes enormes al pit de la muntura, i el seu cap fabulós depassava el front de l’home, com un d’aquells cascs horribles amb què els guerrers antics esperaven fer créixer el terror de l’enemic.

Vaig preguntar a un d’aquells homes on anaven d’aquella manera.

Em va respondre que no ho sabien pas, ni ell ni els altres, però que evidentment anaven a algun lloc, ja que se sentien empesos per una necessitat invencible de caminar.

Cal destacar una cosa curiosa: cap d’aquells viatgers no semblava irritat contra la bèstia ferotge que duia penjada al coll i enganxada a l’esquena; hauríeu dit que la considerava part de si mateix. Tots aquells rostres fatigats i seriosos no testimoniaven cap desesper; sota la cúpula spleenítica del cel, els peus enfonsats en la pols d’un terra tan desolat com el cel, caminaven amb l’expressió resignada dels qui estan condemnats a esperar sempre.

I la processó em va passar pel costat i s’enfonsà en l’atmosfera de l’horitzó, a l’indret on la superfície arrodonida del planeta esquiva la curiositat de la mirada humana.

I durant alguns instants em vaig entestar a voler comprendre aquell misteri; però ben aviat la irresistible Indiferència es va abatre damunt meu, i em va aclaparar amb un pes més gran que el de les seves esclafadores Quimeres.

Charles Baudelaire

Interiors al tercer funàmbul radiofònic

Ja podeu escoltar el tercer funàmbul radiofònic. Es diu «Interiors» i hi apareixen Kafka, Baudelaire, Van Gogh, Vilhelm Hammershøi i Rilke, «Els morts» de James Joyce, Jacint Verdaguer i alguns altres. La música la posen Carl Nielsen, C. W. Gluck, Dvorak, Chopin, Roger Mas, Peter & Gordon i altres genis. Llàstima del locutor, accelerat i nerviós. Un dia n’aprendré.