Simon Srebnik, el cantaire de Chełmno

text sencer

Shoah (1985) dirigida per Claude Lanzmann comença així:

L’acció comença en l’actual Chełmno, Polònia. A vuitana quilòmetres al nordest de Łódź, al cor d’una regió que va tenir una gran població jueva, Chełmno fou el primer camp polonès on es va fer servir gas per a exterminar jueus. Tot va començar el 7 de desembre de 1941. Quatre-cents mil jueus hi van ser assassinats en dos períodes: des del desembre de 1941 a la primavera de 1943, i des del juny de 1944 al gener de 1945. La manera d’administrar la mort va ser la mateixa fins al final: asfixia causada per gas dins de camions.

Dels quatre-cents mil homes, dones i nens que van arribar a aquest lloc, dues persones se’n van escapar: Michał Podchlebnik i Simon Srebnik. Simon Srebnik, supervivent del darrer període, era aleshores un noi de tretze anys i mig. Al seu pare l’havien matat davant seu, al gueto de Łódź, a la mare la van asfixiar als camions de Chełmno. Les SS el van allistar en un dels comandos de treballadors jueus, que asseguraven el manteniment dels camps d’extermini i que també estaven condemnats a mort.

• 

L’obliqüitat de W. G. Sebald davant l’horror

Hi ha dues maneres de tractar l’horror. Una passa per mirar de reproduir-lo sense estalviar-nos-en cap detall, amb tota la seva cruesa. És una manera molt perillosa d’actuar perquè acaba insensibilitzant. L’horror es converteix en un lloc comú, en un tòpic. A més, no acostuma a casar amb el mandat moral de respectar les víctimes. Si som conscients dels defectes perniciosos que comporta aquesta actitud, només ens resta confiar-ho tot al que W. G. Sebald anomena «obliqüitat davant l’horror». Després d’haver publicat Austerlitz, Sebald va explicar aquest terme en diverses entrevistes: «Crec que escriure sobre la història atroç de l’Alemanya del segle XX només és possible si hi mantenim una certa distància, de manera obliqua, de manera tangencial […]». «En la meva obra, les principals escenes d’horror no hi apareixen mai directament, ja que, com les imatges dels camps, tendeixen a anestesiar el nostre sentit moral.»

Així, doncs, als llibres de Sebald trobarem referències a l’horror indirectes, críptiques i molt elaborades. L’efecte que transmeten és molt més permanent i respectuós que el de les obres (literàries i cinematogràfiques, sobretot) que opten per un suposat realisme que sempre implica una reproducció, per tant, en el fons, una falsificació. En aquest sentit, Sebald se situa al costat del cineasta Claude Lanzmann, que al seu documental Shoah (1985) demostra una manera d’aproximar-se a l’horror molt semblant a la de l’autor alemany.