Censura/ autocensura

text sencer en pdf

DANILO KIŠ

En el moment àlgid dels esdeveniments de Polònia, just quan van prohibir el sindicat Solidarność, vaig rebre una carta marcada amb el segell NIE CENZUROWANO. Què volien dir exactament aquelles paraules? Eren allà probablement per fer saber que en el país d’on venia la carta no hi havia censura. Però també podia significar que totes les cartes sense segell estaven sotmeses a la censura i, així, ser la prova de la selecció que operen els òrgans oficials, que confiarien en certs ciutadans, però negarien aquesta mateixa confiança a d’altres. De ben segur, allò podia ser interpretat com el senyal que els òrgans de control havien revisat una carta que justament s’afirmava que no havia estat censurada. En tot cas, aquell segell emblemàtic i amb sentits múltiples deia molt sobre l’esperit de la censura, que vol subratllar la seva legitimitat i, alhora, negant-se a si mateixa, amagar-se. La censura, tot considerant-se una necessitat històrica i una institució destinada a defensar l’ordre públic i el sistema predominant, no reconeix voluntàriament que existeix. Fa com si fos un mal provisional i necessari en un sistema en estat de guerra permanent. La censura, doncs, només és una mesura provisional que serà abolida quan tothom que escriu, cartes o llibres, sigui gran i madur des del punt de vista polític, i quan no calgui més que l’Estat tuteli els ciutadans i els demostri el seu poder.

La censura al divuitè funàmbul radiofònic

El divuitè funàmbul radiofònic està dedicat a la censura. A les censures, més ben dit. Hi parlem de Joseph Brodsky, de Danilo Kiš, de la Inquisició, gràcies a Norman Manea de El Quixot, i hi llegim un relat de Sławomir Mrożek. No us perdeu la intervenció de Fèlix Edo Tena reivindicant la figura de Manuel de Pedrolo, un autor censurat doblement, maltractat pel món editorial i polític (que acostumen a ser el mateix). La música la posen John Zorn i Damien Jurado, entre d’altres.

Breu comentari final: comprovo que l’idil·li de El funàmbul amb el País Valencià continua més ferm que mai, ara gràcies a les aportacions de Fèlix Edo. Si aquest fos un país just (o, si més no, més net), en Fèlix ocuparia el lloc que tants mediocres fa anys que segresten en molts diaris, revistes i institucions culturals. Si no em creieu, llegiu-lo i escolteu-lo.

Silencis al cinquè funàmbul radiofònic

Ja podeu escoltar el cinquè funàmbul radiofònic. Tot i titular-se «Silencis» hi parlem. De què? Dels silencis. De qui? D’Hugo von Hofmannsthal, Karl Kraus, Danilo Kiš, Karl-Marcus Gauss, Maria Mercè Marçal i alguns altres. Gràcies a la inestimable col·laboració de Fèlix Edo, parlem de La pregària de Txernòbil de Svetlana Aleksiévitx, i gràcies a la de Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea, de Veus al ras de Sebastià Perelló. La música la posen Samuel Barber, Barbara Strozzi, Richard Strauss, Sibelius i Nina Simone.

Danilo Kiš i El funàmbul

Danilo Kiš va néixer a Subotica (Sèrbia) l’any 1935 i va morir a París el 1989. Es va llicenciar en literatura comparada a la Universitat de Belgrad. És conegut pels seus relats i no gaire pels seus assajos, la qual cosa és injusta, no pas perquè la seva obra narrativa no sigui extraordinària, sinó perquè els assajos també ho són.

La primavera del 1984, Kiš va participar en un col·loqui titulat «L’escriptor i el poder», que es va celebrar a Atenes. Allà hi va llegir «Consells a un jove escriptor», una exhortació dividida en cent sis punts, la immensa majoria dels quals continuen sent vigents trenta anys després. Tot plegat és, a més, la poètica personal d’un dels escriptors europeus més importants de la segona meitat del segle xx.

De Kiš, en català, en podem llegir Una tomba per a Boris Davidović i prou. Com que es tracta d’un oblit editorial imperdonable, El funàmbul vol ajudar en el camí de la normalització que significaria trobar tota l’obra d’aquest autor traduïda al català. Així doncs, al segon número hi trobareu els cent sis consells (impagables) que Danilo Kiš dedica a un jove escriptor.