El riure de Walter Benjamin

Ho va dir David Mauas dimarts passat al debat posterior a la projecció de Qui va matar Walter Benjamin? que es va fer a la Filmoteca, i no hi puc estar més d’acord: mirar d’esbrinar les causes de la mort de Benjamin no és cap exercici frívol; és un deure moral, sobretot si tenim en compte que justament és la teoria del suïcidi la que, en molts casos, ha acabat moldejant la interpretació de l’obra del pensador berlinès. S’assembla una mica al que passa amb Kafka: atribuïm una sèrie de característiques al personatge (de fet, el convertim en personatge) i el transformem en una rècula de tòpics que tant l’acadèmic més prestigiós com l’estudiant més novell acaben repetint com un mantra.

El relat de la mort de Benjamin ha determinat l’anàlisi de la seva obra. És força evident que si elidim el concepte de redempció que contenen molts dels seus escrits (especialment a les Tesis sobre la filosofia de la història) i la lluminositat que irradien, empobrim el llegat de Benjamin d’una manera dramàtica. Ras i curt i per entendre’ns: el Benjamin de l’Escola de Frankfurt no hauria d’eclipsar mai el de Scholem. O dit d’una altra manera: Benjamin reia.

Qui va matar Walter Benjamin?

Walter Benjamin és un dels molts personatges històrics que sovint són més recordats per com van morir que no pas per el que van fer mentre eren vius. Portbou i suïcidi, ho sap tothom. Doncs bé, a Qui va matar Walter Benjamin? (2005), el director i fotògraf argentí David Mauas fa una cosa ben senzilla però raríssima: anar a les fonts primerenques de la teoria del suïcidi i escatir-ne la fiabilitat. I resulta que descobreix que no hi ha cap prova que demostri que Benjamin es llevés la vida. La pel·lícula —magnífica— és un intent reeixit d’aplicar la visió benjaminiana a la mort del pensador berlinès. Qüestionar-ho tot sense descans; és això.

El tercer número de El funàmbul inclou la conversa que vam tenir el plaer de mantenir amb Mauas, un vespre de tardor, al pati de l’Ateneu Barcelonès.