El funàmbul i el País Valencià

Des que aquesta història de El funàmbul va començar a rodar —ara tot just fa un any—, la connexió amb el País Valencià ha estat immediata i ferma. En un principi es va fer evident per mitjà de les col·laboracions (que continuaran) d’Enric Iborra. Impagables. Més endavant, es van ampliar en reprendre la relació amb Antoni Martí Monterde, exprofessor meu, a qui entrevisto en el cinquè número, i que va ser tan amable com per acompanyar-me a la llibreria La Impossible, tot just fa tres dies, en la celebració del primer aniversari de la revista. Els seus elogis —sincers: no en reparteix perquè sí— em van emocionar profundament. El darrer capítol va tenir lloc ahir: el poeta Josep Piera em va rebre a casa seva, a la Drova, prop de Gandia, i vam estar xerrant (ell més; jo hi havia anat a escoltar) durant sis hores. Un dia inoblidable. El resultat en forma d’entrevista, apareixerà al número 7 de El funàmbul.

I un agraïment final al nombre de subscriptors valencians de la revista (més de la meitat dels que tinc). És un orgull que algú valori El funàmbul al país de L’Espill i de Joan Fuster.

El procés de Joseph Brodsky

Normalment, si un estat totalitari t’acusa de paràsit social, és que vas bé. El problema és que l’estat no és limita a mirar de definir-te i prou. Passen coses. Per exemple, l’any 1964 Joseph Brodsky va ser condemnat a cinc anys de treballs forçats a Arkhànguelsk. Les actes del judici s’han conservat. Aquest és un fragment de la sessió del 18 de febrer:

Jutge: A què us dediqueu?

Brodsky: Escric poesia. Tradueixo. Suposo que…

Jutge: No ens interessa el que suposeu. Poseu-vos dret com cal. No us arrepengeu a la paret. Mireu el jurat. Contesteu com cal. […] Teniu alguna feina?

Brodsky: Jo em pensava que això era una feina.

Jutge: Contesteu com cal!

Brodsky: Escric poemes. Creia que me’ls publicarien. Suposo que…

Jutge: No ens interessa el que suposeu. Contesteu-me, per què no treballeu?

Evidentment, l’acusat ja estava condemnat abans que el judici se celebrés.

El 1972, Brodsky va estar-se a Viena i Londres i després es va establir definitivament als Estats Units. El 1987 va guanyar el Premi Nobel de literatura. Per sort, en català des de 2011 podem llegir algunes de les obres més importants d’aquest autor. Viena Editors en va publicar La marca de l’aigua; Edicions de 1984, Poemes escollits, i la Universitat de València, En una cambra i mitja. Podríem dir que aquests textos, juntament amb la necrologia que va dedicar a Nadejda Mandelstam i «Sobre la tirania» —que apareixerà a El funàmbul en un futur no gaire llunyà—, formen el cànon brodskià.

Al segon número de El funàmbul, Enric Iborra escriu una ressenya sobre En una cambra i mitja amb la seva mestria i claredat habituals.

Gaziel i El funàmbul

L’any 1963 l’editorial barcelonina Aedos va editar Sant Feliu de la Costa Brava, d’Agustí Calvet i Pasqual (Gaziel). Es tracta del darrer llibre que aquest periodista i escriptor català va veure publicat en vida. Tot i no ser una obra tan coneguda, ni de bon tros, com Tots els camins duen Roma (1893-1914) o Meditacions en el desert (1946-1953), és un llibre magnífic en què Gaziel reflexiona sobre el pas del temps a partir dels records de la seva infantesa a Sant Feliu de Guíxols, poble on va néixer. Parlem d’una obra que, cinquanta-un anys després, encara espera que algú la reediti.

Al primer número de El funàmbul Enric Iborra ens en parla per mitjà d’una ressenya brillant.