És sabut que les millors preguntes són les que no tenen resposta. «Per què escrivim?» no en té, de resposta. Així doncs, gosem afirmar que la majoria de les grans obres literàries són les que gairebé exclusivament es dediquen a reflexionar sobre la seva pròpia existència. El segon número de El funàmbul conté alguns textos d’aquesta mena. Tanmateix, amb els que n’han quedat fora podríem completar una quantitat ingent de monogràfics encara més interessants que el que oferim. Aquesta reflexió que esdevé certesa en rellegir El llibre del desassossec de Bernardo Soares, de Fernando Pessoa. Aquí teniu una mostra del perquè:
«Sóc, en bona part, la mateixa prosa que escric. Em desenvolupo en períodes i paràgrafs, em faig puntualitzacions, i, en la distribució desencadenada de les imatges, em vesteixo, com els infants, de rei amb paper de diari, o, en la manera com faig ritme d’una sèrie de paraules, em corono, com els boigs, de flors seques que continuen vives en els meus somnis.»
Pessoa sempre tindrà un lloc principal a El funàmbul, no podria ser altrament.
el funàmbul 