Ottla Kafka

Ottla Kafka va néixer el 29 d’octubre del 1892 a Praga i va morir assassinada el 7 d’octubre del 1943 a Auschwitz.

L’escriptora canadenca Anne Carson li dedica aquesta «Xerrada breu sobre impermeabilització»:

Short Talk on Waterproofing

Franz Kafka was Jewish. He had a sister, Ottla, Jewish. Ottla married a jurist, Josef David, not Jewish. When the Nuremburg laws were introduced to Bohemia-Moravia in 1942, quiet Ottla suggested to Josef David that they divorce. He at first refused. She spoke about sleep shapes and property and their two daughters and a rational approach. She did not mention, because she did not yet know the word, Auschwitz, where she would die in October 1943. After putting the apartment in order she packed a rucksack and was given a good shoeshine by Josef David. He applied a coat of grease. Now they are waterproof, he said.

Xerrada breu sobre impermeabilització

Franz Kafka era jueu. Tenia una germana, Ottla, jueva. L’Ottla es va casar amb un jurista, Josef David, no jueu. Quan les lleis de Nuremberg es van introduir a Bohèmia-Moràvia, el 1942, la discreta Ottla va suggerir a Josef David que es divorciessin. De primer ell s’hi va negar. Ella va parlar de les formes dels somnis, de propietats i de les dues filles i d’un enfocament racional. No va esmentar, perquè encara no coneixia la paraula, Auschwitz, on ella moriria l’octubre de 1943. Després d’endreçar el pis on vivien, va preparar una motxilla i Josef David li va enllustrar les sabates a consciència. Hi va aplicar una capa de greix. Ara són impermeables, va dir ell.

A l’onzè funàmbul hi trobareu «A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka», un text de l’escriptor indi Subhash Jaireth.

Nietzsche llegeix Kafka

«El cuc trepitjat s’enrosca. Això és intel·ligent. D’aquesta manera redueix la probabilitat que el tornin a trepitjar. En el llenguatge de la moral: humilitat.»

Crepuscle dels ídols (1887).

Baudelaire, lector de Kafka

A CADASCÚ LA SEVA QUIMERA

Sota un gran cel gris, en una planúria gran i polsosa, sense camins, sense gespa, sense cap card, sense cap ortiga, vaig trobar molts homes que marxaven corbats.

Cadascun d’ells portava a l’esquena una Quimera enorme, tan pesant com un sac de farina o de carbó, o el forniment d’un soldat romà.

Però la bèstia monstruosa no era pas un pes inert; al contrari, envoltava i oprimia l’home amb uns músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb dues urpes enormes al pit de la muntura, i el seu cap fabulós depassava el front de l’home, com un d’aquells cascs horribles amb què els guerrers antics esperaven fer créixer el terror de l’enemic.

Vaig preguntar a un d’aquells homes on anaven d’aquella manera.

Em va respondre que no ho sabien pas, ni ell ni els altres, però que evidentment anaven a algun lloc, ja que se sentien empesos per una necessitat invencible de caminar.

Cal destacar una cosa curiosa: cap d’aquells viatgers no semblava irritat contra la bèstia ferotge que duia penjada al coll i enganxada a l’esquena; hauríeu dit que la considerava part de si mateix. Tots aquells rostres fatigats i seriosos no testimoniaven cap desesper; sota la cúpula spleenítica del cel, els peus enfonsats en la pols d’un terra tan desolat com el cel, caminaven amb l’expressió resignada dels qui estan condemnats a esperar sempre.

I la processó em va passar pel costat i s’enfonsà en l’atmosfera de l’horitzó, a l’indret on la superfície arrodonida del planeta esquiva la curiositat de la mirada humana.

I durant alguns instants em vaig entestar a voler comprendre aquell misteri; però ben aviat la irresistible Indiferència es va abatre damunt meu, i em va aclaparar amb un pes més gran que el de les seves esclafadores Quimeres.

Charles Baudelaire

Kafka i Borges (i viceversa)

La fixació de Borges per Kafka es pot resseguir al llarg de tota la producció de ficció i assagística d’aquest escriptor argentí. A l’autor més relacionat ─fins a l’extenuació─ amb els laberints, el relat de Kafka que més li agradava era «La construcció de la muralla xinesa». De Kafka, (a qui Borges va llegir i ignorar quan era jove, com ell mateix reconeix) en trobareu referències explícites a Textos cautivos, Biblioteca personal, Prólogos con un prólogo de prólogos, Prólogos de La Biblioteca de Babel, El libro de los seres imaginarios, principalment, a banda, és clar, dels ecos kafkians de Ficciones i L’Aleph, entre d’altres, i de la traducció que l’autor argentí va fer de La metamorfosi i de «Davant la llei». El text segurament més recomanable de tots és «Kafka i els seus precursors», que trobareu a l’onzè funàmbul, i que remunta l’essència kafkiana a Zenó, Hang Yu, Kierkegaard, Léon Bloy, Lord Dunsany i Browning. Ras i curt: «En cadascun d’aquests textos hi ha la idiosincràsia de Kafka, en graus diversos, però si Kafka no hagués escrit, no la percebríem; és a dir, no existiria». I una nova frase brillant: «El primer Kafka de Betrachtung [«Contemplació»] és menys precursor del Kafka dels mites ombrívols i les institucions atroces que Browning o Lord Dunsay». Per tant, l’obra de Kafka carrega de nous significats la d’aquests precursors. Evidentment, el que preocupa menys Borges de tot plegat ─a diferència del que faria un acadèmic─ és si Kafka havia llegit o no aquests autors.

La influència de Borges en Kafka no la va descriure enlloc, devia tenir un punt de modèstia.

 

Faut-il brûler Kafka?

No és cap broma: l’any 1946, la revista comunista francesa Action va presentar una enquesta als seus lectors: «Faut-il brûler Kafka?» [«Cal cremar Kafka?»]. La pregunta no pretenia fer justícia al famós desig de Kakfa que el seu amic Max Brod destruís gran part dels seus manuscrits i cartes quan Kafka fos mort, sinó que partia de posicions polítiques al cap i a la fi emparentades amb les dels qui tot just tretze anys abans, a Alemanya, ja havien llançat llibres de Kafka a les fogueres de la barbàrie nazi («On cremen llibres, acabaran cremant persones», havia profetitzat Heine). Algú que escriu A la colònia penitenciària i El procés ha de fer ben poca gràcia als posseïdors de la veritat. Un autor perseguit pel comunisme i el nazisme, i posteriorment transformat en tòpic i banalitzat ha de ser interessant per força.

Així, doncs, el dubte sobre la conveniència o no de cremar els llibres de Kafka partia, segons les eminències d’Action, de la manca de crítica social en l’obra de l’autor txec, prova de la seva actitud «reaccionària, decadent i cosmopolita». L’acció d’Action contra la indefinició de qui, com diu Ivan Klíma a «Les fonts d’inspiració de Franz Kafka»: «incapaç de sentir rancúnia per ningú del seu voltant, la girava contra ell mateix». La ideologia contra el dubte. El fanatisme contra la ironia. L’autoritat contra l’individu. Una enquesta d’una immoralitat repugnant: tot just feia un any que Auschwitz havia estat alliberat. A Auschwitz els nazis hi van cremar les germanes de Kafka.

 

Kafkià

A molts polítics, tertulians i fauna similar els agrada l’adjectiu kafkià. El fan servir sovint. Volen dir absurd, però creuen que quedarà més bé dir-ne kafkià, d’allò, d’aquella situació que han creat els altres. Ser els promotors i màxims beneficiaris de l’abús funcionarial que Kafka descriu en alguns dels seus textos no els fa res: «això és una situació kafkiana», afirmen. I no han llegit Kafka. Ni ganes que en tenen.

Fa trenta-cinc anys, tot això ja ho denunciava l’enyorat Ramon Barnils en un article, «L’encisadora rialla de Kafka», que trobareu al darrer funàmbul.

Onzè funàmbul

Aquí teniu l’onzè funàmbul: el funàmbul 11 primavera 2018  Aquest n’és l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / A l’estació de tren, Isaac Bàbel

MONOGRÀFIC / Franz Kafka

L’encisadora rialla de Kafka, Ramon Barnils

Kafka mal interpretat, Paul Reitter

De Kafka a Gorbatxov, Norman Manea

Cronologia de Franz Kafka

Kafka i els seus precursors, Jorge Luis Borges

Un rellotge avançat, Sultana Wahnón

A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka, Subash Jaireth

La resposta de Kafka, Roland Barthes

Kafka: una sensibilitat misteriosa, Primo Levi

23 de setembre, Feliu Formosa

Després de la transformació, Robert Caner-Liese

Kafka en català

Una pàgina antiga, Franz Kafka

Entrevista a Orson Welles arran de la pel·lícula El procés, Hugh Wheldon

«Ein Traum», Jorge Luis Borges

La darrera carta de Franz Kafka

La darrera carta de Milena Jensenská

RESSENYA / L’Epistolari de Maragall, Carles Soldevila

35 MIL·LÍMETRES / François Truffaut o els malentesos, Claude-Marie Trémois

ART MENOR / «L’infinit», Giacomo Leopardi

COLOFÓ / Sobre la tirania, Joseph Brodsky

RHEMA

IMATGES

VIES

 

Franz Kafka al novè funàmbul radiofònic

A Campo Santo, W. G. Sebald diu: «No hi ha cap escriptor de qui s’hagi escrit més que de Kafka. En el període relativament breu de mig segle s’han acumulat milers d’assajos sobre ell i la seva obra. Tothom que tingui una idea, encara que sigui aproximada, del grau i la naturalesa parasitària d’aquesta proliferació pot dubtar de la necessitat que qualsevol altre títol s’uneixi a una llista que ja és massa llarga.» Tota la raó del món. Tanmateix, li dediquem un programa. No pas per dir-ne res de nou, és clar. Per llegir-ne alguns textos i prou. L’única peculiaritat és que ens centrem en l’obra que va decidir salvar de la destrucció, és a dir, de la que va publicar en vida. Com si mai no hagués escrit El procés, El castell, els diaris, la correspondència i un bon seguit de narracions i aforismes. Comentem (més que res, llegim) fragments de La metamorfosi, de A la colònia penitenciària i de Un metge rural. Ens hi ajuda un article magnífic que Ramon Barnils va escriure sobre els tòpics que giren al voltant de la figura de Kafka. També parlem de L’honor a la deriva de Pere Calders i fem una llista dels millors llibres que s’han escrit sobre Kafka que, per desgràcia, són força menys que els dolents. La música la posen Zdeněk Fibich, Adam Green (besnét de Felice Bauer) i Bob Dylan, que dedica una cançó a Gregor Samsa.

Interiors al tercer funàmbul radiofònic

Ja podeu escoltar el tercer funàmbul radiofònic. Es diu «Interiors» i hi apareixen Kafka, Baudelaire, Van Gogh, Vilhelm Hammershøi i Rilke, «Els morts» de James Joyce, Jacint Verdaguer i alguns altres. La música la posen Carl Nielsen, C. W. Gluck, Dvorak, Chopin, Roger Mas, Peter & Gordon i altres genis. Llàstima del locutor, accelerat i nerviós. Un dia n’aprendré.

El riure de Walter Benjamin

Ho va dir David Mauas dimarts passat al debat posterior a la projecció de Qui va matar Walter Benjamin? que es va fer a la Filmoteca, i no hi puc estar més d’acord: mirar d’esbrinar les causes de la mort de Benjamin no és cap exercici frívol; és un deure moral, sobretot si tenim en compte que justament és la teoria del suïcidi la que, en molts casos, ha acabat moldejant la interpretació de l’obra del pensador berlinès. S’assembla una mica al que passa amb Kafka: atribuïm una sèrie de característiques al personatge (de fet, el convertim en personatge) i el transformem en una rècula de tòpics que tant l’acadèmic més prestigiós com l’estudiant més novell acaben repetint com un mantra.

El relat de la mort de Benjamin ha determinat l’anàlisi de la seva obra. És força evident que si elidim el concepte de redempció que contenen molts dels seus escrits (especialment a les Tesis sobre la filosofia de la història) i la lluminositat que irradien, empobrim el llegat de Benjamin d’una manera dramàtica. Ras i curt i per entendre’ns: el Benjamin de l’Escola de Frankfurt no hauria d’eclipsar mai el de Scholem. O dit d’una altra manera: Benjamin reia.

Béla Tarr i El funàmbul

El cinema de Béla Tarr no és fàcil. Gens. Acostumats com estem al ritme hollywoodià, hem acabat creient que a la gran pantalla (i, per tant, a la vida) només hi pot haver una successió constant de plànols i d’estímuls frenètics. El ritme cinematogràfic de Tarr és diferent. Preses llargues i denses. Lentitud. Diàlegs i monòlegs extensos i complexos. Blanc i negre. Als antípodes de qualsevol mena d’efectisme. Béla Tarr és el director d’un seguit de pel·lícules diferents. Sense trucs. Béla Tarr vol filmar la vida. Les pel·lícules de Tarr són un repte per als espectadors d’avui dia, requereixen un esforç important per part de l’espectador (exactament com els llibres del seu col·laborador László Krasznahorkai en l’àmbit literari).

Werckmeister Harmóniák és una de les perles de Tarr. I l’escena que trobareu a continuació és l’equivalent cinematogràfic més perfecte que hem trobat mai a l’afirmació de Kafka segons la qual un llibre ha de ser una destral que esberli la gelor del nostre cor.

Al tercer número de El funàmbul hi trobareu una entrevista que Ági Szabó va fer a Tarr en motiu de la seva darrera pel·lícula, El cavall de Torí.

Bruno Schulz i Franz Kafka

Bruno Schulz i Franz Kafka van néixer amb nou anys de diferència. Schulz, el més jove, va llegir Kafka. Kafka no va llegir mai Schulz. De l’autor txec, Schulz n’admirava molt l’obra (que podia llegir en versió original), tot i que, contràriament al que molts han afirmat i afirmen, no se’n considerava seguidor. Gran part dels qui relacionen estretament Schulz i Kafka es basen en el fet que l’any 1936 va aparèixer la primera traducció al polonès de El procés, signada per… Bruno Schulz. Se sap, però, que aquesta traducció la va fer Józefina Szelińska, aleshores promesa de Schulz. Com que la noia no era gens coneguda i Schulz acabava de publicar Les botigues de color canyella, tots dos van creure que el nom d’ell ajudaria a trobar algú que volgués publicar la traducció. I no es van equivocar. No obstant això, el prefaci d’aquesta primera edició de El procés traduït al polonès, sí que és de Schulz i és un text extraordinari, tot i que molt més revelador de l’obra de l’escriptor polonès que de la de Kafka. Aquí en teniu una traducció de Jorge Segovia i Violetta Beck a l’espanyol.

Józefina Szelińska