Kafkià

A molts polítics, tertulians i fauna similar els agrada l’adjectiu kafkià. El fan servir sovint. Volen dir absurd, però creuen que quedarà més bé dir-ne kafkià, d’allò, d’aquella situació que han creat els altres. Ser els promotors i màxims beneficiaris de l’abús funcionarial que Kafka descriu en alguns dels seus textos no els fa res: «això és una situació kafkiana», afirmen. I no han llegit Kafka. Ni ganes que en tenen.

Fa trenta-cinc anys, tot això ja ho denunciava l’enyorat Ramon Barnils en un article, «L’encisadora rialla de Kafka», que trobareu al darrer funàmbul.

Kafka and his dog

Anuncis

Onzè funàmbul

Aquí teniu l’onzè funàmbul: el funàmbul 11 primavera 2018  Aquest n’és l’índex:

EDITORIAL

PÒRTIC / A l’estació de tren, Isaac Bàbel

MONOGRÀFIC / Franz Kafka

L’encisadora rialla de Kafka, Ramon Barnils

Kafka mal interpretat, Paul Reitter

De Kafka a Gorbatxov, Norman Manea

Cronologia de Franz Kafka

Kafka i els seus precursors, Jorge Luis Borges

Un rellotge avançat, Sultana Wahnón

A la recerca de l’Ottla, la germana preferida de Kafka, Subash Jaireth

La resposta de Kafka, Roland Barthes

Kafka: una sensibilitat misteriosa, Primo Levi

23 de setembre, Feliu Formosa

Després de la transformació, Robert Caner-Liese

Kafka en català

Una pàgina antiga, Franz Kafka

Entrevista a Orson Welles arran de la pel·lícula El procés, Hugh Wheldon

«Ein Traum», Jorge Luis Borges

La darrera carta de Franz Kafka

La darrera carta de Milena Jensenská

RESSENYA / L’Epistolari de Maragall, Carles Soldevila

35 MIL·LÍMETRES / François Truffaut o els malentesos, Claude-Marie Trémois

ART MENOR / «L’infinit», Giacomo Leopardi

COLOFÓ / Sobre la tirania, Joseph Brodsky

RHEMA

IMATGES

VIES

 

Franz Kafka al novè funàmbul radiofònic

A Campo Santo, W. G. Sebald diu: «No hi ha cap escriptor de qui s’hagi escrit més que de Kafka. En el període relativament breu de mig segle s’han acumulat milers d’assajos sobre ell i la seva obra. Tothom que tingui una idea, encara que sigui aproximada, del grau i la naturalesa parasitària d’aquesta proliferació pot dubtar de la necessitat que qualsevol altre títol s’uneixi a una llista que ja és massa llarga.» Tota la raó del món. Tanmateix, li dediquem un programa. No pas per dir-ne res de nou, és clar. Per llegir-ne alguns textos i prou. L’única peculiaritat és que ens centrem en l’obra que va decidir salvar de la destrucció, és a dir, de la que va publicar en vida. Com si mai no hagués escrit El procés, El castell, els diaris, la correspondència i un bon seguit de narracions i aforismes. Comentem (més que res, llegim) fragments de La metamorfosi, de A la colònia penitenciària i de Un metge rural. Ens hi ajuda un article magnífic que Ramon Barnils va escriure sobre els tòpics que giren al voltant de la figura de Kafka. També parlem de L’honor a la deriva de Pere Calders i fem una llista dels millors llibres que s’han escrit sobre Kafka que, per desgràcia, són força menys que els dolents. La música la posen Zdeněk Fibich, Adam Green (besnét de Felice Bauer) i Bob Dylan, que dedica una cançó a Gregor Samsa.

kafka

Interiors al tercer funàmbul radiofònic

Ja podeu escoltar el tercer funàmbul radiofònic. Es diu «Interiors» i hi apareixen Kafka, Baudelaire, Van Gogh, Vilhelm Hammershøi i Rilke, «Els morts» de James Joyce, Jacint Verdaguer i alguns altres. La música la posen Carl Nielsen, C. W. Gluck, Dvorak, Chopin, Roger Mas, Peter & Gordon i altres genis. Llàstima del locutor, accelerat i nerviós. Un dia n’aprendré.

joyce

El riure de Walter Benjamin

Ho va dir David Mauas dimarts passat al debat posterior a la projecció de Qui va matar Walter Benjamin? que es va fer a la Filmoteca, i no hi puc estar més d’acord: mirar d’esbrinar les causes de la mort de Benjamin no és cap exercici frívol; és un deure moral, sobretot si tenim en compte que justament és la teoria del suïcidi la que, en molts casos, ha acabat moldejant la interpretació de l’obra del pensador berlinès. S’assembla una mica al que passa amb Kafka: atribuïm una sèrie de característiques al personatge (de fet, el convertim en personatge) i el transformem en una rècula de tòpics que tant l’acadèmic més prestigiós com l’estudiant més novell acaben repetint com un mantra.

El relat de la mort de Benjamin ha determinat l’anàlisi de la seva obra. És força evident que si elidim el concepte de redempció que contenen molts dels seus escrits (especialment a les Tesis sobre la filosofia de la història) i la lluminositat que irradien, empobrim el llegat de Benjamin d’una manera dramàtica. Ras i curt i per entendre’ns: el Benjamin de l’Escola de Frankfurt no hauria d’eclipsar mai el de Scholem. O dit d’una altra manera: Benjamin reia.

benjaminriu

Béla Tarr i El funàmbul

El cinema de Béla Tarr no és fàcil. Gens. Acostumats com estem al ritme hollywoodià, hem acabat creient que a la gran pantalla (i, per tant, a la vida) només hi pot haver una successió constant de plànols i d’estímuls frenètics. El ritme cinematogràfic de Tarr és diferent. Preses llargues i denses. Lentitud. Diàlegs i monòlegs extensos i complexos. Blanc i negre. Als antípodes de qualsevol mena d’efectisme. Béla Tarr és el director d’un seguit de pel·lícules diferents. Sense trucs. Béla Tarr vol filmar la vida. Les pel·lícules de Tarr són un repte per als espectadors d’avui dia, requereixen un esforç important per part de l’espectador (exactament com els llibres del seu col·laborador László Krasznahorkai en l’àmbit literari).

Werckmeister Harmóniák és una de les perles de Tarr. I l’escena que trobareu a continuació és l’equivalent cinematogràfic més perfecte que hem trobat mai a l’afirmació de Kafka segons la qual un llibre ha de ser una destral que esberli la gelor del nostre cor.

Al tercer número de El funàmbul hi trobareu una entrevista que Ági Szabó va fer a Tarr en motiu de la seva darrera pel·lícula, El cavall de Torí.

Bruno Schulz i Franz Kafka

Bruno Schulz i Franz Kafka van néixer amb nou anys de diferència. Schulz, el més jove, va llegir Kafka. Kafka no va llegir mai Schulz. De lautor txec, Schulz nadmirava molt lobra (que podia llegir en versió original), tot i que, contràriament al que molts han afirmat i afirmen, no sen considerava seguidor. Gran part dels qui relacionen estretament Schulz i Kafka es basen en el fet que lany 1936 va aparèixer la primera traducció al polonès de El procés, signada per… Bruno Schulz. Se sap, però, que aquesta traducció la va fer Józefina Szelińska, aleshores promesa de Schulz. Com que la noia no era gens coneguda i Schulz acabava de publicar Les botigues de color canyella, tots dos van creure que el nom dell ajudaria a trobar algú que volgués publicar la traducció. I no es van equivocar. No obstant això, el prefaci daquesta primera edició de El procés traduït al polonès, sí que és de Schulz i és un text extraordinari, tot i que molt més revelador de lobra de lescriptor polonès que de la de Kafka. Aquí en teniu una traducció de Jorge Segovia i Violetta Beck a lespanyol.

jozefina

Józefina Szelińska