L’embriaguesa de Baudelaire i Nietzsche

«Perquè hi hagi art, perquè hi hagi realitzacions i contemplacions estètiques, és indispensable una condició fisiològica prèvia: l’embriaguesa. L’embriaguesa ha d’haver intensificat primer l’excitabilitat de la màquina sencera: sense això no hi ha art. Totes les menes d’embriaguesa, encara que tinguis uns condicionaments molt diferents, tenen la força d’aconseguir això: sobretot l’embriaguesa de l’excitació sexual, que és la forma més antiga i originària d’embriaguesa. […] L’essència de l’embriaguesa és el sentiment de plenitud i d’intensificació de les forces […]»

Crepuscle dels ídols (1887).

« Il faut être toujours ivre. Tout est là. C’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.

Mais de quoi ? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.

Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un fossé, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous réveillez, l’ivresse déjà diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague, à l’étoile, à l’oiseau, à l’horloge, à tout ce qui fuit, à tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il est ; et le vent, la vague, l’étoile, l’oiseau, l’horloge, vous répondront : « Il est l’heure de s’enivrer ! Pour n’être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-vous ; enivrez-vous sans cesse ! De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. »

«Enivrez-vous» a L’spleen de Paris (1869)

Nietzsche llegeix Rilke

«Morir amb orgull quan ja no es pot viure amb orgull. La mort escollida lliurement, la mort realitzada a temps, amb lucidesa i alegria, entre fills i testimonis: de manera que encara sigui possible un comiat real en el qual assisteixi el qui s’acomiada, així com una taxació real del que s’ha aconseguit i volgut, una summa de la vida […]»

Crepuscle dels ídols (1887).

«Aquest distingit hotel és molt antic. En l’època del rei Clodoveu ja s’hi podia morir en alguns jaços. Ara s’hi mor en cinc-cents cinquanta-nou llits. En sèrie, naturalment. És evident que, a causa d’una producció tan intensa, cada mort particular no queda tan ben acabada, però això importa poc. El que compta és el número. Qui dona importància encara a una mort ben acabada? Ningú.»

Els quaderns de Malte Laurids Brigge (1910)

Nietzsche llegeix Kafka

«El cuc trepitjat s’enrosca. Això és intel·ligent. D’aquesta manera redueix la probabilitat que el tornin a trepitjar. En el llenguatge de la moral: humilitat.»

Crepuscle dels ídols (1887).

Trastorns? a l’onzè funàmbul radiofònic

Com que dubtem i les coses molt sovint no són allò que semblen i, com que la línia que separa el que és seny del que no ho és és molt prima, el títol de l’onzè funàmbul radiofònic té forma de pregunta. Hi parlem de Walter Benjamin, de la Biblioteca Nacional de París, de Bruno Schulz, de El ruletista de Mircea Cărtărescu, de Daniïl Kharms, de Thomas Bernhardt i el seu El nebot de Wittgenstein, hi llegim un poema d’Emiliy Dickinson, un fragment de El rei Lear i conversem amb Arnau Pons sobre Paul Celan, de qui escoltem «Fuga de mort». Pep Garcia, de la Llibreria L’Odissea ens aconsella la lectura de L’immense solitude, del dibuixant i escriptor francès Frédéric Pajak, un assaig gràfic amb Cesare Pavese i Friedrich Nietzsche com a protagonistes. La música la posen Charlie Parker i Robert Forster.