Walter Benjamin i l’Angelus Novus

Des de 1919 fins al final de la seva vida, l’obra del pintor suís Paul Klee (1879-1940) és plena de quadres i dibuixos d’àngels. No sabem del cert quins motius van empènyer Klee a dedicar tant de temps i esforç a representar aquestes figures, però sí que sabem que un dels seus quadres —Angelus Novus— va captivar Walter Benjamin des que el va veure. Angelus Novus va ser exhibit l’any 1920 a Munic, i l’any 1921 Benjamin el va comprar al galerista Hans Goltz. De 1921 a 1929 el quadre va penjar, primer, a casa de Gershom Scholem i, després (damunt del sofà), a la de Benjamin. Al 1935 el quadre va ser traslladat a París. Després de la guerra, va arribar a mans de Theodor Adorno, als Estats Units.

En diverses ocasions Benjamin va expressar que aquest quadre era la seva possessió més preuada. Sempre el va tenir present com a font d’inspiració. La revista que va fundar, i que mai no va veure la llum, s’havia de dir, és clar, Angelus Novus. El pensador berlinès esmenta aquesta obra de Klee en diverses cartes i altres escrits, però, sens dubte, el text central pel que fa a la interpretació benjaminiana de l’Angelus Novus és la famosa «Tesi IX» de les Tesis sobre la filosofia de la història, segurament el fragment més citat i conegut de tota l’obra de Walter Benjamin.

Tesi IX

Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Angelus Novus. Representa un àngel que fa la sensació d’estar-se allunyant d’alguna cosa que mira fixament. Té els ulls oberts de bat a bat, la boca badada i les ales esteses. L’àngel de la història deu tenir un aspecte semblant. Té el rostre girat cap al passat. Allà on a nosaltres se’ns apareix una cadena d’esdeveniments, ell no hi veu sinó una única catàstrofe que va amuntegant ruïnes sense parar i les hi llença als peus. Ben segur que l’àngel voldria romandre al seu lloc, desvetllar els morts del seu son i unir de bell nou tot el que s’ha trencat. Però un fort vent sorgit del Paradís se li ha quedat agafat entre les ales amb tanta empenta que l’àngel ja no és capaç d’aplegar-les. Aquesta ventada l’impulsa amb una força impossible d’aturar cap al futur al qual dóna l’esquena, mentre que al seu davant el munt de ruïnes no para de créixer. Allò que anomenem progrés és aquest vent.

Traducció de Pilar Estelrich

Angelus militans (1940), Paul Klee

Walter Benjamin a Eivissa

El 15 de juny de 1933 Gershom Scholem va enviar una carta a Walter Benjamin. Acaba així:

«[…] Escriu explicant-me com es desenvolupa la teva existència a Eivissa. Hi vius sol, en una pensió, a casa de camperols o d’europeus? Parles el dialecte dels locals? M’han dit que el nom d’Eivissa ara es veu sovint als diaris; això vol dir que hi ha més immigració i la vida s’hi hi ha encarit? M’acomiado amb les meves salutacions més afectuoses i el desig de saber ben aviat coses de tu.»

L’endemà Benjamin respon:

«[…] ara aprofito qualsevol oportunitat per donar l’esquena a Sant Antoni. Mirant-ho bé, al seu entorn, castigat per tots els horrors de l’activitat dels pobladors i especuladors, ja no hi ha ni un racó solitari ni un minut de tranquil·litat. […] Mentrestant, aquesta situació m’impulsa a fer grans exploracions a l’interior de l’illa. Fa poc en vaig fer una amb la companyia molt amable d’un nét de Paul Gauguin que té el mateix nom que el seu avi. […]»

El tercer número de El funàmbul inclou «Una excursió a Sant Vicent», un text de juny de 1933, escrit per Benjamin mateix, en què Benjamin explica una d’aquests passejos.